RSS

Arxiu d'etiquetes: Enric Auquer

Anatomia d’un instant. Història contemporània al Lliure

Aquest és un país de 40. Ens agrada celebrar els 40 anys de naixement, cantar les 40 jugant a cartes, 40 anys va durar la foscor d’aquell malparit i 40 anys fa que el Juan Carlos va contractar una assegurança que li va permetre tota mena de trapelleries sota el paraigües del “Vapararelcop”.

El 23 de febrer del 1981 va ser un dia especial, millor dit, una tarda-vespre, carregadeta d’emocions i de bales que els tricornis van deixar anar al Congreso de los Diputados, un lloc que els era estrany, un lloc on fer lleis quan la llei la dicta el general de torn o el generalísimo si fa el cas.

Es van escriure molts llibres sobre l’entrada d’un paio amb bigoti i mala llet de fàbrica, un tipus que enyorava detencions, tortures i altres distraccions, i que ja en tenia els ous – verds es clar – plens, de tanta demo no se què i de tant comunista passejant-se tranquil·lament “por la calle de Alcalá”.

Diu Javier Cercas al pròleg del seu llibre “Anatomia de un instante” que es preguntava quants espanyols podien pensar que Adolfo Suárez, Santiago Carrillo, Gutierrez Mellado o Tejero, eren personatges de ficció, tal i com molts anglesos creien que també ho va ser Churchill, personatges coneguts per la televisió com JR Ewing o el Cotxe fantàstic, protagonistes d’una realitat que segurament superaria la ficció.

Crisi econòmica, atur, nostàlgics del règim – i no em refereixo als espàrrecs o les carxofes – periodistes patriòtics, església més temerosa del Gobierno que de Deu i una banda armada amb origen al País Basc que havia declarat la guerra a las fuerzas armadas, van ser el cultiu on va créixer la idea de que calia fer fora el culpable de tot, o sigui en Suárez, que d’amic de taberna del Rei, va passar a anar per lliure, atrevint-se fins i tot, en plena Setmana Santa, legalitzar el partit roig.

Pep Cruz ja hi era, va creuar Girona tot sortint del teatre, per veure si la gent d’esquerres havia sortit al carrer, Xavi Sáez era petit i com a molt pot recordar si els pares estaven nerviosos mirant la tele o escoltant música sacra per la ràdio, i l’Enric Auquer i la Roser Vilajosana no estaven ni projectats i han hagut d’endinsar-se en el tema com ho farien amb un text de Shakespeare o de Txékhov.

En Rigola munta una festa d’aniversari sense massa pressupost, per homenatjar l’heroi Borbó, ara caigut en desgràcia i mig eclipsat per un fill que “ha salido al padre” però amb més mala llet. Vesteix tres actors d’unicorns en una d’aquelles coses que necessiten de col·loqui perquè t’expliqui els motius ocults d’aquesta decisió, mentre que la noia esdevinguda presidente, acaba l’espectacle enfilant-se per les parets del poder.

“Hola, soy de Cebreros y me presento a Presidente”, així va guanyar les eleccions un reciclat del Movimiento que va fer més coses d’esquerres que tots els sociates que li han anat al darrera. D’entrada, ell no ens va fotre a dins l’Otan.

23 F Anatomia d’un instant és una classe d’història contemporània que explica moltes coses del que estem vivint ara, no en va, un discurs reial, uns polítics conspirant amb la premsa i un cretí uniformat amb els seus companys de gresca alcohòlica, son els protagonistes d’un instant que sempre s’anirà repetint.

Els diputats no van per terra, però deu n’hi do el fang que porten als respectius parlaments i segurament, de tot allò, ens quedaria demanar que per arreglar tot el sarau que tenim “se sienten coño” y solucionen los problemes de la gente, els problemes de veritat.

Javier Cercas ho va escriure, la Trinca ho va cantar i tots plegats vam patir, els més grans perquè ja hi eren l’any 36 i els més joves perquè  havíem vist com les gastaven  els armats. “Tranquil Jordi” va dir el rei de copes, i en Jordi, tranquil o no, va anar a mirar si li sortien els comptes d’Andorra.

Què feia el 23 F? Era a una guarderia fent revisions mèdiques escolars, i em quedava un mes de solter.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

La reina de la bellesa de Leenane. Viure enmig del fang

He de dir que els textos amb personatges durs i complexos m’encanten. De fet, aquest text el vaig veure fa uns anys muntat en família pel Mario Gas, tot i que no el tenia del tot present.

Irlanda, la pluja, el fred, la vida monòtona – per això al Ray Dooley li agrada mirar a la televisió, sèries australianes, doncs per mirar Irlanda ja ho pot fer per la finestra – i la joventut dels personatges  que s’escapa enmig de la foscor.

Tot i que la història la condueix la Maureen – una Marta Marco esplèndida – la reina de la bellesa que en 40 anys s’ha fet dos petons amb dos homes i que tira d’imaginació per aconseguir algun moment de felicitat, no hi ha dubte que la seva mare Mag – Marissa Josa – resulta ser la pluja que enfanga la vida. Des del primer minut, el públic veu la situació tancada d’una casa envoltada de terra aspra que la pluja no amorosirà sinó que convertirà en fang, el fang  que embrutarà qualsevol esquerda per on la nostra reina – amb permís del Pato Dooley – pugi assaborir un minut de vida.

Les interpretacions són fantàstiques, en un nou Manrique d’aquells que mai fallen. L’Orson Welles català és una garantia, ja us ho he dit molts cops, i l’espectacle resulta brutalment interessant fins al punt de fer-te “quasi” oblidar que a la teva edat, determinades cadires resulten feixugues, o que no sempre la primera fila és una garantia si l’escenari està tancat i tu ocupes el banderí de córner.

L’Enric Auquer segueix demostrant per què el van escollir per la Kompanyia, en un paper complicat i que el broda, o un Ernest Villegas a qui no descobrirem ara, miren de portar un punt lucidesa a la situació, si es que això és possible.

Un argument que et veu s a venir però que gaudeixes de cada moment, de cada expressió, de cada paraula, de cada gest… fins i tot del cop a terra d’un atiador – ja m’entendreu els que hi éreu ahir – que malgrat tot esdevé protagonista.

Un cop més, la fórmula nau gòtica de la Biblioteca, Manrique, i text potent amb repartiment de qualitat, assegura un vespre de teatre que tot i que vaig començar patint per la meva situació extrema en el pati de butaques, vaig poder gaudir d’un espectacle dels que a mi m’agraden, i no em va afectar gaire la rialla habitual del públic, com a resposta a l’humor bestial del Martin Mc. Donagh.

Espectacle molt apte per als amants del teatre.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 febrer 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Nit de reis (o el que vulguis). Un nou intent d’empeltar de Shakespeare els joves.

Abans de continuar el meu comentari, confessaré que de Shakespeare m’atrauen més les tragèdies que les comèdies, de fet les comèdies m’atrauen poc en general – quan al meu grup escollim textos ja saben que el meu vot sempre va en aquest sentit – i que també tinc una teoria i es que als textos del gran autor, sempre li sobren uns 45 minuts – em pregunto si li pagaven per fulls escrits -, i això ho sé perfectament abans d’entrar a la sala, i apagar el mòbil un cop feta una fotografia que m’ajudi a posar a punt el meu article, i naturalment no m’impedeix sentir-me atret per un dels clàssics més clàssics. Si afegim la direcció de Pau Carrió -després del seu Hamlet, l’he posat a la meva agenda de directors de capçalera – i la garantia Lliure, no hi ha dubte que era una bona idea anar a Gràcia a descansar els peus després de tanta concentració reivindicativa.

Els joves actors i actrius de la Kompanyia estan bé, són actors i actrius d’acadèmia, que interpreten, canten, ballen, fan tombarelles, saben anglès, i fan un tipus d’espectacle jove i molt per joves, aspecte que considero francament interessant. Nit de Reis no és un text colpidor – els que a mi m’agraden – i si voleu és un text previsible – al teatre la sorpresa no és tant important, i té més valor el com passa que el propi final – però Pau Carrió en treu petroli, i fa un espectacle amb música i moviments escènics ràpids que et mantenen assegut amb un somriure. Especialment atractiva la interpretació de l’Enric Auquer fent un “Palomino” que hauria signat el mític Oriol Grau. Un d’aquells papers agraïts, sempre que els interpretis bé.

L’escenografia, basada especialment en una paret lluminosa, per davant d’una tarima on Arnau Vallvé, el bateria de Manel que ja va participar a “Victòria d’Enric V” hi posa la música, acompanyant els actors en tot moment, i especialment en les cançons que li donen el to “del que vulguis” a l’espectacle.

Nit de Reis és una bona elecció per la Kompanyia Lliure, i un cop dit això, l’aplaudiment està justificat. No és un espectacle per aconseguir un premi individual, però és una demostració d’espectacle coral sense defectes, tot i que una petita retallada no li aniria malament. Els textos punyents et mantenen sense respirar sense adonar-te de que passa el temps, i no és el cas. Com deia al començament, un bon espectacle per al jovent, i això és molt i molt important, pensant en el futur del teatre que és el futur de la societat.

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 22 Setembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,