Amor mor. La segona part del Greta&Friday al Brossa

El primer que heu de tenir en compte, per dirigir les vostres passes al carrer de Flassaders 40 – un carrer que no coneixia i que he trepitjat força els darrers anys. El teatre em mou – és que no resulta imprescindible haver vist la primera part. No és el mateix, estem d’acord, però l’espectacle de Queralt Riera, en boca de l’Annabel i l’Òscar, té vida pròpia.

“L’amor és la més terrible de les morts, doncs quan mor l’amor et vas morint una mica més”

Una frase lapidària que possiblement no ha pronunciat mai la Greta Thunberg, tot i ser present al llarg de l’espectacle. Un duel dialèctic en un escenari vuit, com recordant cap on estem duent el planeta amb els nostres plàstics o les nostres llaunes de cervesa.

M’encanta l’Annabel Castan, és una primera dama de l’escena i no té el reconeixement que mereix, però per mi és motiu indiscutible d’escollir un espectacle. Potser per això, no vaig “pillar” el tema de les dues obres connectades. Només vaig veure el cartell i no vaig mirar res més que l’Annabel, que tornava a fer parella amb l’Òscar Muñoz un temps després de que els Stockmann descobrissin el Balneari contaminat.

L’espectacle parla d’ecologia, d’amor, de mort i de vida. Abans de morir cal viure i de vegades la vida no és fàcil. Un espectacle brillant en la seva senzillesa, on les paraules en boca de bons actor i actriu, arriben amb suavitat a les orelles del públic que els envolta. Teatre íntim que penetra al nostre interior sense cap filtre. Una hora on el somriure i el neguit van alternant-se a decisió dels protagonistes. Un bon espectacle com no podia ser d’altra forma. Fins el 15 de març hi passen quatre  Fridays for Future, no deixis passar aquesta oportunitat de salvar-te de tantes cabòries. L’Annabel i l’Òscar confien en tu.

Els aplaudiments finals són la nostra forma de salvar el Planeta. La cultura ho és tot, la resta vindrà sola.

 

 

Blanca desvelada. Poder escènic al Brossa

“Si me hubiese ido a Francia no habría parido en la cárcel y mi hija seguiría viva”

Frase potent que resum, al meu criteri, el nus argumental d’aquest espectacle, reeditat a l’Escenari Brossa per aclamació popular. Alejandra Jiménez Cascón, escriu i interpreta dues històries carregades de personatges, que en un moment de l’espectacle, es creuen per no deixar-se més. Una republicana del Partit que pareix a la presó uns dies abans de ser afusellada – això per si sol ja et glaça l’ànima – i una monologuista que mostra el seu art en un local de mala mort, envoltada de conflictes i de somnis, que la porten a peregrinar des d’una massatgista a un “sanador” que li volen fer veure la situació vital que l’aclapara.

A la gent d’escenari sempre ens agrada destacar la interpretació d’algú, i l’exhibició de l’Alejandra Jiménez, no deixa cap dubte. El seu rostre, acompanya de forma equilibrada la gestualitat i la veu, per donar vida a dotze personatges que formen part de la seva història. Fa riure i fa contenir la respiració al 50 per cent, aconseguint, doncs, el millor regal pel públic, que com sempre diem, necessita riure per deixar anar una mica d’adrenalina.

Direcció  de Montse Bonet per descarregar d’alguna feina a la gran protagonista de l’espectacle, ben acompanyats d’una llum precisa i uns efectes de so, imprescindibles i ben trobats.

Seguint les instruccions de la “reina del ball”, recomano l’espectacle a la meva tieta, i a tots i totes que teniu la gentilesa de llegir el que he escrit. Us he de dir que ho escric per vosaltres i que, com passa al teatre, sense vosaltres, el que escric no tindria sentit.

Llarga ovació – tipus Liceu – per agrair l’esforç i la qualitat d’un espectacle que ha tornat per mèrit propi.

 

 

Festa d’una nit d’estiu a l’escenari Brossa

No sé si encara podem anomenar-la una nit d’estiu però aquesta nit hem estat de festa a l’Escenari Brossa amb la juganera proposta dels Pirates Teatre. Entenc perfectament l’èxit que va assolir la temporada passada i la necessitat de tornar a cridar el Puck  per escampar pensaments d’amor, arreu del pati de butaques.

Els actors i actrius reben el públic a l’entrada de la sala, on els conviden a tastar un filtre d’amor i començar el viatge fantàstic sense perdre temps. La Laura Aubert es posa el públic a la butxaca des de la primera rèplica i el reparteix per les butxaques de tots els seus companys de repartiment, que no el deixaran fins la darrera frase del follet, quan diu allò de “si us hem ofès nosaltres…. vostre perdó farà esmenar-nos ….i ara deu-me les mans , si som amics….” i les mans li donem, picant enfervorits per agrair a tota la companyia, 100 minuts de festa, esforç i somriure constant, si fa no fa, com si la “floreta ponentina” hagués deixat caure el seu suc sobre els nostres ulls, i ens hagués enamorat del que estem veient.

El muntatge dirigit per Adrià Aubert, passa com un alè, vas seguint la història, gaudint d’un espectacle total, on la música, les cançons, els canvis de personatge son constants, donant-li una frescor indispensable en una nit d’estiu.

Molts de nosaltres hem vist propostes sobre el text de Shakespeare, alguns fins i tot l’hem interpretat, però no tinc cap dubte que el conte proposat pels Pirates s’endú el premi major. Si realment Shakespeare va escriure aquest text per oferir-lo a les noces d’un amic, la proposta de l’Escenari Brossa, acompleix tots els requisits imprescindibles per una  celebració com cal.

Llarga vida als pirates i al seu somni, que potser no sempre serà d’una nit d’estiu, però segur que t’allunyarà dels mals moments i de les cabòries del teu dia a dia.

La forma de presentar l’actor amb cap d’ase de qui s’enamorarà Titània, m’ha semblat esplèndid. Afavoreix la comicitat del personatge, aspecte molt més complex quan s’utilitza un cap tal qual.

Recomanable?  A veure, que no m’he explicat prou bé o necessiteu que l’Oberon us llenci algun filtre afegit.

 

 

Les VEUS DE TXERNÒBIL s’escampen per l’Escenari Brossa

Txernòbil és la tragèdia en majúscules. L’accident nuclear que el 26 d’abril de 1986 va canviar la vida i la mort de tanta gent, i que les autoritats van voler tapar tirant-li terra al damunt.

La periodista Svetlana Aleksievitx,  va treballar deu anys per conèixer totes les conseqüències de la catàstrofe, entrevistant moltes persones afectades d’una o altra forma, i que va publicar amb el títol de “La Pregària de Txernóbil”.

El 25 d’abril de 2018, el programa 30 minuts de TV3, ofereix un reportatge sobre un grup de dones que desafiant les autoritats, decideixen tornar a les seves cases, actualment al terreny anomenat “zona morta”, on l’aire, l’aigua, i la vida en general, no serien el lloc més buscat per crear-hi una llar. El reportatge s’anuncia com “Les àvies de Txernóbil”.

Aquesta seria la situació que porta a Joan Cusó – un dels creadors de Vol-Ras – i la Companyia POTCUIA – nascuda a partir d’aquest projecte –  a crear aquest espectacle, on les càmeres en directe, els retroprojectors, les titelles o el teatre de gest, porten l’espectador a Ucraïna, a viure – si això realment és possible – a la zona morta.

L’espectacle treu dels arxius humans més amagats, la tragèdia “en clau La vida és bella”, és a dir, emocionant sobre el drama amb un somriure a la boca, gràcies a la senzillesa dels moviments, acompanyats d’una música excel·lentment escollida, que s’escampa com radioactivitat per damunt de les butaques de la sala.

Interpretació acurada de les 4 actrius i 1 actor, que van donant vida a la vida, que sembla resistir en un exercici d’adaptació humana que pot semblar increïble. Les cases contaminades que passen per una cinta i cauen dins les bosses de plàstic, la projecció de TAC o de radiografies, el color verd de l’aigua, o les àvies perfectament dirigides mentre beuen, potser per oblidar, porten el públic a un terreny contaminat de suavitat enganyosa.

Un pare que veu morir la seva filla de sis anys que encara volia viure, la mare d’una criatura malformada – afectada d’aplàsia, en diuen els metges – que curiosament sembla sobreviure, la mestra d’escola que pateix pels seus alumnes, son exemples d’una vida que no ho és gaire, en un terreny cremat per fora i per dins.

L’espectacle té moments de gran intensitat i d’altres d’acompanyament, sense que hi hagi una clara divisió entre uns i altres. La coherència de tot el que veiem ho afavoreix així, i si bé no et deixa sense respiració, et contamina clarament de dubtes sobre l’anomenat progrés de les societats actuals.

La proximitat del públic, un clàssic de la sala, permet el ritme suau, sense sirenes ni estridències, i fa que el missatge t’atrapi de forma silent, si fa no fa com la radioactivitat.

Bon inici de temporada al teatre del Born. Brossa i el seu centenari, poden estar satisfets. De fet, ho estan.

 

La Seca Espai Brossa esdevé Escenari Joan Brossa i presenta la temporada

Diuen els savis que a més d’alimentar el cos, cal alimentar l’esperit i diu la tradició que una celebració s’acompanya d’un bon àpat i una copa, potser per això, aquest matí, al teatre del Born, hem fet l’aperitiu del gran àpat que ens serviran des de demà mateix i fins el proper estiu, ja integrats en l’any Joan Brossa que serà el 2019, centenari del naixement del poeta.

Vint i quatre espectacles, seran servits a dalt i a baix del teatre del Born, on hi trobarem menges de tota mena, amb la salsa clàssica d’avançada, de tastets que seran repartits arreu de Catalunya després de la seva presentació a les sales del carrer de Flassaders.

Una festa Brossa-festa Grossa, defineix el centenari d’un dels grans poetes catalans com bé ha assenyalat en Vicenç Altayó vingut directament des del Cap de Creus. Brossa és un gran home i un home gran i per això, la Fundació i l’Escenari ens conxorxen per oferir la dosi exacta d’aliment, per mantenir el nostre esperit ben saludable.

Tres itineraris – Mirada de dona, Emocions en escena i Memòria i revolta – ens permeten caminar sobre el teatre per fer camí cap a la llibertat. La cultura ens fa lliures, no ho oblidem. I potser per això, val la pena recordar les paraules del poeta que diu:

“La gent no s’adona del poder que té. Amb una vaga general d’una setmana n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia, paralitzar l’estat i demostrar que les lleis que imposen no són necessàries”

L’acte d’aquest matí, encetat per Hauson, que ha donat pas al Ferran Madico – Director artístic- ha permès a tots els protagonistes de la temporada, fer-nos un tastet de cada un dels espectacles, aconseguint aquell terrible efecte de voler “veure-ho tot”.

Veus de Txernòbil obre demà mateix la Sala Joan Brossa en un treball signat per Joan Cusó sobre aquella tragèdia nuclear de l’any 86, i obrirà pas a Carola un text amb els ulls de dona de la Campmany, el Somni “Pirata” de Shakespeare que torna a petició popular com ho fa Blanca desvelada després del seu èxit ara fa tres temporades.

La pantalla es fa protagonista amb Cielo TV i Disc, una pel.lícula teatral faran tardor teatral que també oferirà “Mexicatas” un text del Belbel sobre l’experiència catalana de les dones de la terra del tequila.

Bollywood, Bombay, Barcelona ens farà riure i el gran Hausson portarà la màgia top mentre digerim els àpats de Nadal.

Els titelles denunciants de Roig pèl-boig anirà de Santa Llúcia a Reis, recordant l’explotació infantil, reis que portaran tots els secrets del Sostre de la Capella Sixtina, explicats pels artesans que van fer possible el miracle de Michelangelo. Un cop encetat l’any Brossa, Maleïda tardor ens obrirà els ulls al pas del temps i als sentiments de Carinyo, en les dues propostes de teatre valencià que també tindrem al Born.

La proposta de Marc Chornet i Anna Maria Ricart, presenta un nou Projecte ingenu sobre el Don Joan de Palau i Fabre, l’altre component del duet de la Sala, just a temps de conèixer qui és realment Paquita, un personatge de la Companyia Perlimplín que ens mantindrà l’interès fins al final de l’espectacle. Un final que potser proclamen les dues peces breus de Joan Oliver, Tercet en re i Gairebé un acte, ja quasi tocant la setmana santa.

Laberints de l’striptease representa l’autèntic cor de la temporada en l’any Brossa, on Judes traït ens planteja un cop més  l’antic dilema de si va ser necessària la seva participació en tot allò que va passar.

El teatre basat en textos reals que coneixem com a Verbatim ens porta Mili KK i els Diners, i Ricard III ens torna a Shakespeare, imprescindible en una temporada com cal. La Laminimal teatre portarà el món després del final a Apocalypse uploaded , i Pablo Ley ofereix el misteri de Poe a L’esfondrament de la casa usher, per rematar la temporada  amb Màtria, una visió feminista i d’esquerres de les ferides de la Guerra Civil.

Espectacles que ens faran parlar, que ens faran pensar, que ens sacsejaran, o sigui, espectacles que faran el servei públic que és el teatre.

Mireu el tipus d’abonament que us interessa més, que no s’hi val anar dient allò de que el teatre és car. Apagueu els mòbils que fem fosc i comencem l’àpat.