RSS

Tag Archives: Espai Lliure

CONILLET, un espectacle Segur-a l’espai lliure (i perdoneu el joc de paraules)

Conillet

Els motius que ens condueixen al teatre poden ser diversos però en el meu cas el repartiment d’un espectacle pot resultar definitiu per clicar la tecla “comprar entrada”, i que la Clara Segura encapçali la llista de personatges –  en aquest cas en solitari – és definitiu.

Conillet és un text previsible en molts moments, d’un tema que no és nou (allò de la superdona que pot amb tot ) escrit de forma còmica per allò de que els drames rient resulten més digeribles. He de dir que les coses que “fan riure” m’atrauen poc, però la Segura fa un show impressionant, marca de la casa, demostrant que té tots els registres que fan falta i no tinc cap dubte que, al menys en el meu cas, l’espectacle m’hagués resultat pesat si no l’hagués interpretat ella.

Fa un desgast físic important – ja comença en escena quan el públic ocupa les butaques, ballant sense parar en un escalfament per la resta de l’espectacle, i l’acaba una mica com aquells concerts de la Trinca on el públic no volia marxar i el Mainat deia allò de “que no s’ha d’anar a dormir o que”.

Tots els espectacles que interpreta la Clara Segura tenen garantia i aquest no és una excepció, tot i que jo em quedo amb alguna heroïna grega o italiana o,es clar, libanesa.Em va agradar la direcció del Marc Martinez i ben escrit el text de Marta Galán tot i que una mica “vist”, però sempre es diu que els grans temes no tenen data de caducitat.

A tots els que us agrada riure una mica, aquest és el vostre espectacle i amb una mica de sort podeu acabar menjant llenties mentre la Clara va a dutxar-se per arribar arregladeta a casa.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 11 Novembre 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Vània, un regal de Les Antonietes que no es pot rebutjar

VàniaEls afeccionats al teatre no acostumem a esperar el boca-orella per decidir un espectacle on deixar la nostra contribució monetària a la cultura i disposem d’unes senyals que d’alguna forma gairebé ens garanteixen una vetllada digna de comentari, de record i de satisfacció orgànica general. El text i l’autor resulten clars quan es tracta de clàssics; Shakespeare, Txèkhov, Pinter, Miller, Strindberg,  Williams,Lorca, Benet i Jornet, resulten evidents a l’hora de fer la tria, sense oblidar, es clar, els autors catalans vius amb el seu particular segell de qualitat, però sovint el director i el repartiment representen una garantia gairebé infalible i en aquest cas, al menys pel que a mi respecta, Les Antonietes han aconseguit el seu lloc a la meva particular agenda d’espectacles a viure. Val a dir que Lliure, Romea, Beckett o TNC poden suposar un afegit a la decisió d’espectacle a escollir.

Vania 4Vània, a l’Espai Lliure de Montjuic – cada cop resulta menys lluny l’escenari de la muntanya – és una exhibició de poder interpretatiu, d’intel·ligència escènica i de treball d’equip envejable que aconsegueix un resultat que hauria de passar a la història. El treball de l’Annabel Castan, Bernat Quintana, Pep Ambròs, Mireia Illamola i Arnau Puig és impecable, sota la batuta indiscutible de l’Oriol Tarrasón, demostrant que en el teatre, la interpretació aconsegueix fer-te veure el que necessites, sense el suport de les grans escenografies, reservades sovint als teatres grans que poden disposar d’espai i de virolla per oferir-te escenaris faraònics.

Unes piles de llibres – un personatge es el professor – unes ampolles de vidre  – imprescindibles per inventar una vida plena d’il·lusions ja que la que tenim no ens agrada, com ens diu Txèkhov – una ràdio que treu i posa la música a mans o peus  dels actors, una cadira de rodes  i poca cosa més – un matalàs, alguna cadira, uns plàstics – composen el material escènic i d’atretzo per embolicar una actuació sense fissures, una exhibició de talent que reclama a crits escenaris més grans – ei, que l’Espai Lliure no és poca cosa – i programacions més llargues que l’aixopluc del Pascual a qui cal aplaudir la iniciativa.

Vania 3Impossible triar moments genials d’un espectacle genial en la seva totalitat, on els personatges que no estan en escena, tot i que hi són, mantenen el seu estat i obliguen el públic a multiplicar-se per observar cada una de les expressions que mostren. Hi ha dos o tres moments on tenim dubtes de si son els personatges els que parlen o els actors que els donen vida, tant forta es la seva simbiosi “seguim amb el teatre o anem a fer una copa?”, “es difícil que vingui ara el Teleguin” quan l’actor que fa doble paper, està interpretant el professor  Serebriakov i reclama la presència del seu altre personatge que finalment es interpretat pel metge Mikhail o be pel Bernat Quintana. L’escena de la guapa Ielena desfent-se el pentinat trenat de russa just aparèixer en escena resulta francament seductor.

Insisteixo que és impossible destacar cap actor o actriu per damunt dels altres, tots tenen un carisma envejable i els que els hem començat a seguir, els pronostiquem un futur formidable. No sé si per separat serà el mateix, però junts tenen la força necessària per sacsejar el que faci falta. Els vam fer sortir a saludar molts cops, i personalment em vaig quedar amb gana de teatre, el millor que li pot passar a un espectador de teatre.

Regal? Si fins i tot et trobes la platea i l’escenari embolicats.

 
2 comentaris

Posted by a 17 gener 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,