RSS

Tag Archives: Espert

Lear, la reina sense límits

 

LearNegar que més del 50% del públic que omple nit rere nit des del 15 de gener, les dues grades de la Puigserver hi acudeix per admirar la gran dama que amb quaranta anys a cada mà fa una exhibició de talent teatral, seria una bajanada. La resta, Pasqual, Shakespeare, segell Lliure, Bosch, Iscla, Manrique, Selvas, Madaula, Conejero i un seguit d’actors i actrius de gran nivell, formant part de la Cort del mite, a les ordres del director que més atrau.

La gent que em coneix sap de la meva admiració per l’Espert, una adoració que es perd en els límits de la memòria, potser va ser la Salomé que duia el cap d’en Iokanaan Majó damunt la safata de plata, i segur que ho va ser amb  Doña Rosita la Soltera,la Medea al Grec, el Pròsper de la Tempestat, i papers i més papers fins caure als seus peus amb la Lucrecia violada, aquell espectacle on feia tres papers i donava al gran Homar una idea per tornar a la Terra Baixa i matar un cop més el Llop. Amb aquests precedents no cal dir que va ser el primer espectacle que vaig assenyalar amb llapis vermell al meu abonament 14-15, sense saber que coincidiria amb un altre gran de l’escena catalana, en Flotats, aquest cop assegut a la graderia i aplaudint dempeus al final de l’espectacle, com tots nosaltres.

El rei Lear forma part de les tragèdies mig “gores” del Bard, i els efectes especials que darrerament es veuen al teatre, agafen tot el seu esplendor. Alguna escena pot ferir la sensibilitat de l’espectador, i obliga a passar la “fregona” abans de tancar la sala, però quan més treballes, quan més pateixes, més gran és la satisfacció final, quan, encara impressionats, el cor calent rep l’alenada d’aire gelat que es passeja per Montjuic en aquests vespres d’hivern.

Una agradable sorpresa? Doncs la interpretació de la Teresa Lozano fent un bufó que porta tota la vida amb el  rei i per això s’ho pot permetre tot. Enganxa perfectament amb el monarca abdicat (que no ho veia el Lear que les filles grans li volien aixecar la camisa?) doncs totes dues  han viscut molt, i d’alguna forma ajuden a demostrar que el teatre uneix generacions, a la platea i a l’escenari. Bona interpretació de l’Andrea Ros fent una Cordèlia deliciosa, que ja no recorda gens la Merçona Puig-Antich, i destacada actuació dels “partiquins” que acompleixen tots els papers no protagonistes però imprescindibles en un gran muntatge presentant una actuació de rellotgeria.

L’escenografia és senzilla i no hi falta de res; permet els moviments escènics dels personatges com es faria en un assaig, on hi ha detalls que “els fas veure”, però d’una forma tant acurada que et permet contemplar-ho tot. La bona forma del Rei Lear, es posa de manifest anant per terra o pujant i baixant de les plataformes amb seguretat.

El vestuari de disseny actual, amb tons foscos que indiquen la poca llum del drama personal, on cal destacar un cop més l’actuació del Julio Manrique (i van…..) en un personatge agraït, amb l’actor que el sap interpretar. Les espases o els ganivets et recorden els temps que viuen els personatges.

El final de l’espectacle li permet a la gran dona aparèixer en sabatilles d’estar per casa, aspecte que em va tranquil.litzar pensant que ja tenia mitja feina feta per anar-se’n a dormir un cop acabades les mil salutacions a que l’obliguen la seva mestria. L’espectacle acaba quasi a la mitjanit, tot just a temps que la nostra carrossa que ha deixat força merda davant del teatre, no es converteixi en carbassa.

ESPECTACLE IMPRESDINDIBLE. El Pasqual i l’Espert ho sabien abans de començar, nosaltres ho sospitàvem, i els que l’han vist ho poden confirmar.  I al tanto que no sé si tenen espai per allargar més funcions, de força els en sobra. Llarga vida al Rei.Lear2

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 23 gener 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Recordant la Fedra, un espectacle especial per una nit especial.

IMG_0982Desprès d’un llarg estiu teníem ganes de teatre i el Lliure, aprofitant l’embranzida de la bona nota aconseguida la temporada passada amb augment de nombre d’espectadors i amb muntatges de gran èxit, es posa en marxa abans que l’altre gran temple teatral de la ciutat i ens ofereix un vespre de records, de vivències, de sentiments tensionats, tot recordant l’espectacle que l’any 1978, va ajuntar un jove Lluís Pasqual que ja destacava al mític teatre de Gràcia, una actriu fantàstica de non Núria i de cognom Espert i un escriptor nascut a Santa Coloma de Farners que va popularitzar  Synera i que aquest any commemorem el seu centenari, l’Espriu.

El programa de ma ens avisa que ens hem trobat per recordar i per treure del calaix de la memòria una vivència intensa    – en Gabriel Renom, l’Hipòlit, va ser detingut per la policia a causa de la seva participació a “La Torna dels Joglars” i la quarta funció no es va arribar a fer mai  –  i que els que no ho vam viure en directe potser sentiríem el text probablement per primera vegada, cosa incerta en el meu cas doncs jo vaig ser Teseu a l’espectacle que l’Associació teatral el Partiquí va oferir al seu públic – al nostre públic-  la tardor de l’any 2002, i lògicament aquest era un argument més per no faltar a la cita i posar-nos a primera fila.Fedra

En Pasqual va plantejar l’espectacle, el d’ahir, com aquell que explica una experiència vital, amb la complicitat de la Diva Espert, que compartia amb nosaltres com va anar a demanar a l’Espriu que li escrigués una tragèdia grega, que no calia que durés més de dues hores, que potser amb hora i tres quarts n’hi hauria prou – aquí l’Espriu es va perdre la meitat de la frase i li va escriure un text de tres quarts d’hora – i l’experiència de conèixer una jove promesa del teatre català que destacava al Lliure amb l’espectacle Leonce i Lena i que en Terenci li havia recomanat. En el que seria “el principi d’una llarga amistat”.IMG_0985

Acompanyats al violoncel pel mestre Josep Bassal, el director, la primera actriu i la resta d’actors i actrius van combinant l’explicació d’aquella estrena amb la lectura dramatitzada del tex en una harmonia més pròpia d’un reportatge en cine però amb la màgia del viu i el directe. Fins i tot es va fer present l’Espriu – en paraules d’en Pasqual –  des del més enllà en tres baixades de corrent que van afectar llum i so però que no actors ni públic en una demostració de qualitat digna de ser recordada, tot i que en duies ocasions vam sentir mòbils i crec que la trucada no venia del més enllà.

L’escenografia era pràcticament la mateixa que va idear en Fabià Puigserver, al darrera es projectaven algunes fotografies de l’espectacle, on hi va destacar el personatge de Tanatos que feia l’actor polonès Pawel Rouba – substituït després per Joan Faneca – acompanyant tot el text amb una exhibició d’expressió corporal protegint en tot moment la mítica actriu dels ulls felins.

Montserrat Carulla va recordar que ella no hi era i que l’Enone la feia la Carme Carbonell, i va exhibir el seu talent, avisant-nos que del teatre l’hauran de treure doncs ella no pensa marxar. Abel Folch va explicar com va substituïr en Gaby Renom en el paper d’Hipòlit, i en Pere Arquillué ens va dir que als onze anys ni tan sols va poder veure l’obra però que se sentia orgullós i honrat de ser allà.IMG_0980

Tothom va gaudir, les anècdotes van arrencar rialles breus i contingudes, les interpretacions tenien tal intensitat que ningú veia els fulls de text a les mans dels protagonistes, i l’Espert fins i tot es va permetre sortir-se del guió, demanant al Pasqual que expliqués l’anècdota del primer assaig amb la Carme Carbonell.

Un espectacle només per un dia, per gaudir del teatre i de les bèsties escèniques, per començar a conèixer els nens del Lliure – La Kompanyia – per homenatjar l’Espriu i per guardar la data a la memòria posant teatre i vida al mateix paquet.

 
3 comentaris

Posted by a 8 Setembre 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,