RSS

Tag Archives: Fedra

Desig sota els oms. La granja surt al repartiment

L’espectacle teatral és complex, hi participen el text, els personatges amb els seus conflictes, l’escenografia, el vestuari, la música, les projeccions – cada cop més habituals -, tot sota la batuta del director que es converteix en protagonista quan l’espectacle surt rodó.

Desig sota els oms, d’Eugene O’Neill,  és una tragèdia grega, on Teseu, Fedra i Hipòlit, viuen a Nova Anglaterra – on viatjava Willy Loman – i parlen en català de la Garrotxa, i suposo que dit així, ja us imagineu una bona creació, però cal destacar el paper principal de la Granja, protagonista per ser la font del conflicte i l’escenari on es desenvolupa una tragèdia que s’apunta des dels primers minuts.

Hi ha espectacles on la demostració de poder resulten primordials – el vaixell de Mar i Cel n’és un exemple – i a Desig sota els oms també. Aquest espectacle té molts moments cinematogràfics, quan els personatges es mouen en coordinació amb l’escenari que gira, portant-nos per les diferents cambres de la Granja – en majúscules – o a l’exterior, on l’escena del ball et situa directament al cinema nord-americà. La granja de l’Efraïm Cabot o de la mare de l’Eben -aquesta és una part del conflicte – i que resulta el principal motiu de la decisió de l’Abbie, és un protagonista del muntatge i per això considero que ha de sortir al repartiment. Passa de ser una escenografia brutal a un gran personatge de l’obra, on res hi és sobrer. Felicitats, Joan Ollé.

Gran actuació de tothom, en consonància amb la brillant escenografia, on hi destacaria l’entrada a l’espectacle a càrrec de Pepo Blasco i Santi Ricart acompanyant un brillant Ivan Benet – com sempre – i el quart final de la Laura Conejero en el que seria el cim de la tragèdia. Pep Cruz podria passar per un granger de la zona – la Garrotxa o Nova Anglaterra, que tant li fa – com si li haguessin fet el personatge a mida, com la perruca – està molt i molt convincent, cosa que d’altra banda tampoc sorprendrà ningú.

Els partiquins que participen de la festa del segon acte semblen portats del mateix far west, aportant aquell gra de sorra o fins i tot un sac ple, que sempre resulta imprescindible en un gran muntatge.

Sala massagran plena fins a la bandera d’un públic que va gaudir d’un gran espectacle. Servei aconseguit. Gràcies Teatre Nacional de Catalunya, ara més que mai hem d’aferrar-nos a la Cultura per salvar el país. I per 3 € tens el text, per rellegir-lo més tard.

“És una granja magnífica, sens dubte. Tant de bó fos meua!”

 

 

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 24 Novembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

FEDRA, un clàssic que no mor.

Fedra

Hi ha coses que cauen pel seu propi pes, i agafar entrades del Romea per viure el darrer espectacle d’en Belbel, amb la Vilarasau enredant  l’Hipòlit amb la col·laboració de l’Enona Sampietro no guanyaria el premi emprenedor, ans al contrari, seria un clàssic, si fa no fa com la història d’aquella deessa grega enamorada bojament del fill del seu marit, qui perd l’enteniment per una suposada enemiga anomenada Arícia.

D’entrada penses, quina novetat ens pot aportar l’ex TNC, en un text d’aquells que tothom ha vist en una o altra versió? Vestuari? Interpretació de les paraules? Canvi d’època? Que al final mori fins i tot algun espectador?, bé, això cridaria l’atenció però potser donaria mal rotllo, però en teatre no cal preveure res, no s’ha de preveure res, s’ha de tenir confiança en l’autor, el director, el traductor molts cops i naturalment el repartiment, la resta vindrà sola, o bé acompanyada d’una tapa de truita i tres llesques de pa amb tomàquet a preu d’or, que et serveixen a la barra i et serveixen per esperar el moment d’entrar a la sala.

Abans d’aixecar-se el teló, ja veus per on van els trets, l’escenari queda transformat en una petita muntanya de sorra i rocs, la fila u ha desaparegut, i algú t’ha dit que els actors apareixen per la platea. Avisen que els mòbils cal apagar-los i alguns no ho entenen – fins a tres cops la música ambiental de l’obra va “gaudir” de trucades, i fins i tot una petita bronca que va obligar  en Xavier Ripoll a fer una “pause” tot esperant i no precisament Godot.

I ara que dic Xavier Ripoll, l’energia d’un Hipòlit brillant, estira màgicament el públic i el diposita a la Grècia Clàssica, el fa entrar en la seva història, i el fa començar a patir, ni la presència del venerable Banacolocha pot impedir la tensió que desprèn el fill de Teseu, autèntic protagonista de la història.

La Sampietro està exquisida en una actuació sense cap fissura, una presència digna de les millors, en un paper que li va com anell al dit. Després dels personatges perversos que interpreta a la televisió, ens ofereix una Enona esplèndida.

Em va agradar molt la Queralt Casasayas fent una Arícia sòbria, i naturalment la Vilarasau, la meva actriu favorita, la que marca sempre la decisió d’agafar entrades,  i potser no es el treball més brillant que l’he vist fer, però és que l’he vist brillar tant que em resulta difícil jutjar-la. És una actriu espectacular, que parla amb la mirada i que s’adapta a qualsevol situació, és la Katharine Hepburn catalana i el gran somni seria poder compartir un dia escenari amb ella. Cal tenir somnis, veritat?

Podria dir que en Lluís Soler no brilla especialment, també l’he vist fer coses millors però tira de galons i de saber estar damunt l’escenari. En Teseu tampoc és un personatge caramel.

L’escenografia està molt ben trobada, amb un petit rierol que sembla imprescindible i una lluna gegantina que marca de forma inexorable el pas de les hores més dramàtiques d’unes vides turmentades pels déus.

Possiblement la Fedra del Belbel la recordarem per la gran interpretació del Xavier Ripoll que s’erigeix en l’autèntic protagonista de l’espectacle, envoltat de dues columnes gregues d’una solidesa fóra de dubte i una resta de repartiment que sap estar i sap oferir. Aquest cop no ha fet falta anar al teatre Grec de Montjuic, el Romea ha esdevingut la terra grega on els déus fan malviure els humans, i aquests ho accepten amb dignitat.

No espereu res d’especial, obriu la ment i deixeu-vos portar, mirant que la sang no us esquitxi. Una altra nit de gran teatre.

 
Deixa un comentari

Posted by a 19 febrer 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Recordant la Fedra, un espectacle especial per una nit especial.

IMG_0982Desprès d’un llarg estiu teníem ganes de teatre i el Lliure, aprofitant l’embranzida de la bona nota aconseguida la temporada passada amb augment de nombre d’espectadors i amb muntatges de gran èxit, es posa en marxa abans que l’altre gran temple teatral de la ciutat i ens ofereix un vespre de records, de vivències, de sentiments tensionats, tot recordant l’espectacle que l’any 1978, va ajuntar un jove Lluís Pasqual que ja destacava al mític teatre de Gràcia, una actriu fantàstica de non Núria i de cognom Espert i un escriptor nascut a Santa Coloma de Farners que va popularitzar  Synera i que aquest any commemorem el seu centenari, l’Espriu.

El programa de ma ens avisa que ens hem trobat per recordar i per treure del calaix de la memòria una vivència intensa    – en Gabriel Renom, l’Hipòlit, va ser detingut per la policia a causa de la seva participació a “La Torna dels Joglars” i la quarta funció no es va arribar a fer mai  –  i que els que no ho vam viure en directe potser sentiríem el text probablement per primera vegada, cosa incerta en el meu cas doncs jo vaig ser Teseu a l’espectacle que l’Associació teatral el Partiquí va oferir al seu públic – al nostre públic-  la tardor de l’any 2002, i lògicament aquest era un argument més per no faltar a la cita i posar-nos a primera fila.Fedra

En Pasqual va plantejar l’espectacle, el d’ahir, com aquell que explica una experiència vital, amb la complicitat de la Diva Espert, que compartia amb nosaltres com va anar a demanar a l’Espriu que li escrigués una tragèdia grega, que no calia que durés més de dues hores, que potser amb hora i tres quarts n’hi hauria prou – aquí l’Espriu es va perdre la meitat de la frase i li va escriure un text de tres quarts d’hora – i l’experiència de conèixer una jove promesa del teatre català que destacava al Lliure amb l’espectacle Leonce i Lena i que en Terenci li havia recomanat. En el que seria “el principi d’una llarga amistat”.IMG_0985

Acompanyats al violoncel pel mestre Josep Bassal, el director, la primera actriu i la resta d’actors i actrius van combinant l’explicació d’aquella estrena amb la lectura dramatitzada del tex en una harmonia més pròpia d’un reportatge en cine però amb la màgia del viu i el directe. Fins i tot es va fer present l’Espriu – en paraules d’en Pasqual –  des del més enllà en tres baixades de corrent que van afectar llum i so però que no actors ni públic en una demostració de qualitat digna de ser recordada, tot i que en duies ocasions vam sentir mòbils i crec que la trucada no venia del més enllà.

L’escenografia era pràcticament la mateixa que va idear en Fabià Puigserver, al darrera es projectaven algunes fotografies de l’espectacle, on hi va destacar el personatge de Tanatos que feia l’actor polonès Pawel Rouba – substituït després per Joan Faneca – acompanyant tot el text amb una exhibició d’expressió corporal protegint en tot moment la mítica actriu dels ulls felins.

Montserrat Carulla va recordar que ella no hi era i que l’Enone la feia la Carme Carbonell, i va exhibir el seu talent, avisant-nos que del teatre l’hauran de treure doncs ella no pensa marxar. Abel Folch va explicar com va substituïr en Gaby Renom en el paper d’Hipòlit, i en Pere Arquillué ens va dir que als onze anys ni tan sols va poder veure l’obra però que se sentia orgullós i honrat de ser allà.IMG_0980

Tothom va gaudir, les anècdotes van arrencar rialles breus i contingudes, les interpretacions tenien tal intensitat que ningú veia els fulls de text a les mans dels protagonistes, i l’Espert fins i tot es va permetre sortir-se del guió, demanant al Pasqual que expliqués l’anècdota del primer assaig amb la Carme Carbonell.

Un espectacle només per un dia, per gaudir del teatre i de les bèsties escèniques, per començar a conèixer els nens del Lliure – La Kompanyia – per homenatjar l’Espriu i per guardar la data a la memòria posant teatre i vida al mateix paquet.

 
3 comentaris

Posted by a 8 Setembre 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,