RSS

Tag Archives: Feréstecs

Preparant la temporada

home13-14catDe vegades les respostes arriben quan menys ho busques i ahir a la tarda vaig obtenir la solució al dubte integral que fa temps m’aclapara – per dir alguna cosa, es clar -. Perquè m’apassiona el teatre? On vaig contraure la malaltia que em fa flairar escena i dirigir-me cap allà sense dubtar-ho? Com es que les dues hores d’assaig m’alliberen de tots els fantasmes? Com és que dalt de l’escenari sento la felicitat més a prop que mai? La resposta és que el teatre és diferent, segueix un camí paral·lel a la vida però té un clima especial, només hi plou quan volem i patim a gust, som feliços fent riure i fent plorar, asseguts a la butaca gaudim d’un drama descarnat…. el teatre ens conforta, va dir ahir el gran Lluís Pascual, i  en un moment de crisi brutal, el Lliure ha aconseguit més públic que mai, ha saltat per damunt d’un ERO sense afectar cap del seus treballadors, i ens ha ajudat a sentir-nos menys sols.

Ahir vam passar la tarda al Lliure de Montjuic, era el dia de l’abonat, el dia dels malalts de teatre –uns més greus que altres -, vam visitar l’edifici màgic, vam sentir l’esperit del Puigserver de la Lizaran, vam retrocedir al 1976 l’any de creació del mític Lliure de Gràcia en les explicacions del Jordi Ferron, que ens va acompanyar en la visita fent-nos gaudir de cada racó, i no només de les sales sinó del cosidor, del lloc on més fàcilment podies trobar el mític Fabià, vam veure els mecanismes màgics que transformen la sala per a sorpresa del públic i fins i tot van quedar-nos a les fosques en un intent de sentir més a prop la inspiració que impregna cada paret d’aquell edifici. L’esperit de la Xirgu és al Romea.

Un cop feta la visita, ràpid a veure de nou els Feréstecs, el gran èxit de la temporada… un Goldonni, un text que no diu res d’especial però que la gràcia sempre està en com es diu, un espectacle sense Arlequino ni Pantalone, però que triomfa gràcies a les brillants interpretacions del que els meus avis en deien una “astracanada”. Com? Que algú encara no l’ha vist? Doncs no patiu que a la propera temporada torna. I precisament per parlar de la propera temporada vam trobar-nos amb el Lluís Pascual, que ens va vendre amb facilitat una temporada original amb espectacles per a tots els gustos, fins i tot teatre en sessió golfa, en francès, en castellà, en euskera, i en català, naturalment. Hi érem força gent, fins i tot algú va quedar-se a les portes veient la presentació per pantalla, i suposo que a causa de l’emoció, en Pasqual va oblidar-se de presentar el que pot ser “l’espectacle” de la temporada, “Els dies feliços” – confiem que sigui un presagi – a càrrec de Samuel Beckett, Sergi Belbel – alliberat de les responsabilitats al TNC – i la mítica Vilarasau. Aquest és el primer espectacle que assenyalo al meu abonament acabat de comprar… la resta cal mirar-la detingudament.SONY DSC

Per arrodonir el cap de setmana de teatre aquest matí he visitat el TNC, no ha estat el mateix, no s’ha respirat el mateix tuf teatral… ha faltat alguna cosa que no tinc ganes d’endevinar.

Arriba l’estiu tot planificant la propera temporada teatral. A més del Somni d’una nit d’estiu que presentarem nosaltres a l’octubre, el paper de públic ansiós, ja el tenim a punt.

Anuncis
 

Etiquetes: , , , , , ,

Els Feréstecs, el parc d’atraccions del Lliure

Els Feréstecs, el parc d’atraccions del Lliure

ferestecs3Vaig veure els Feréstecs el dissabte 13 d’abril, avui fa dues setmanes i decideixo complir amb la meva tasca habitual de comentar-vos les meves sensacions com espectador. El primer que hauria de fer és justificar el retard i entendreu perfectament que  la coincidència de data amb l’obtenció del premi al millor actor del Concurs de teatre Vila de Terrassa va deixar el comentari dels meus col·legues professionals en una segona línia. Divendres passat vaig assistir a la representació del Rey León al Teatro Lope de Vega, en una sortida internacional que vaig fer, però com que els musicals no m’emocionen gaire, no em dedicaré a jutjar-lo. Només diré que les dotze persones que van acompanyar-me van sortir encantades, a mi m’agrada més el teatre de text, i això és el que hi ha.

top_gr_4603Un cop fet el preàmbul, tornem a la grada giratòria de la Sala Puigserver, la que ha estat espatllada uns dies però que nosaltres vam poder experimentar abans. Els Ferèstecs és un Goldoni en tota regla, aquest cop sense Arlequino ni Pantalone ni Doctore, és un text “astracanat” –perdoneu la paraula inventada – que parodia el mascle en tota la seva part negativa fins al punt del ridícul. L’home primitiu, de la dona com a objecte utilitzable a qui cal protegir per no dir utilitzar, exhibint l’egoisme més exagerat i potser per això, la fonètica emprada pels grans actors i actrius que participen de la festa ajuda i molt a entrar en l’espectacle que , en paraules del gran Pasqual, és l’obra mestra del dramaturg venecià.

L’espectacle és un homenatge a Catalunya, sí, sí, tal com ho sentiu, al menys a la riquesa de la seva llengua, un concepte que al país veí tenen molt “vert”, un recull de tots els accents del nostre català, que representa el punt central de l’espectacle. Per la resta, noi coneix noia abans del previst pels propis pares-negociadors, noi es disfressa de noia com als clàssics més recordats, i senyora que organitza intriga a esquenes dels homes i que fins i tot després de ser descoberta aconsegueix amansir la fera. Una escudella de marits primitius, dones que decideixen fent veure que son obedients i l’amant de torn que papalloneja al voltant de la flor principal mentre el marit ingenu o conformat, mira de mantenir la imatge.

La grada giratòria et transporta a un parc d’atraccions teatral, en una escenografia simple que no vol interferir la feina extraordinària dels protagonistes. Destacar algú d’ells seria injust per a la resta, doncs com també diu el gran Pasqual, tenia repartiment. Es una hora i mitja de riure, gaudint minut a minut de cada paraula i de cada expressió. L’argument és el de menys, el veus  venir des del primer moment, però…. i que?

Ara que no em veu ningú, diré que vaig xalar amb la Victoria i l’Arturo, amb permís del Tomeu que sense parlar ho deia tot. Però el Pepito, el Quimet, la Margarita, la Marina,el Salvador, la Llucieta i el Ricardo van fer una demostració de taules impressionant, potser per això a l’escenari només hi havia cadires. Un espectacle totalment recomanable per a tots els públics, si és que encara queda alguna entrada. I disculpeu el retard però l’ego s’ha de cuidar una miqueta.2013-04-13 14.02.55

 
Deixa un comentari

Posted by a 27 Abril 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,