RSS

Arxiu d'etiquetes: Ferran Utzet

ESPERANT GODOT. El Beckett a la Beckett

T’has preguntat algun cop si batejar una sala de teatre amb el teu nom resulta un privilegi per tu o més aviat per la sala? Va ser primer el nom o la gallina? Que hi tenen a veure les gallines amb les sabates que fan mal? Ahir vam ser a la Beckett o no? Recordo dos personatges…. doncs això… que feien una actuació memorable… clar, eren el Pol López i el Nao Albet… potser sí…. recordo dos personatges que haurien fet gaudir el mateix Samuel Beckett si fos viu… però Beckett és mort?

I així fins a l’infinit de quasi dues hores del teatre menys clàssic entre els clàssics. Beckett no ha estat mai un autor senzill, però és un autor obligatori i calia posar ordre al tema de que el Beckett que tothom coneixeria en un “trivial” de teatre, no havia trepitjat  a la sala del Poblenou.

Aquesta espera impossible de Godot és un espectacle diferent, doncs els actors són diferents i punt. I això el fa interessant, Nao i Pol, Albet i López ho estripen, ho peten, fan allò de que sembla que l’autor pensava en ells quan escrivia el text tot i que els protagonistes representen gent d’edat…. ui ui ui, si els joves comencen a fer els papers que ens toquen als grans estem perduts…. o potser podem aprofitar l’avinentesa  i muntar un Hamlet de 64 anys….

Ferran Utzet fa un Esperant Godot igual però diferent. L’Escenografia sembla un holograma de  pessebre sense pastors ni bous ni mules, et deixa pendent dels personatges i si no tens urgències urinàries com el mateix Didi, preferiries que no hi hagués entreacte… si anem a teatre anem a teatre i deixem-nos de tonteries. Ja anirem al bar i a veure en Roca després. A fumar no cal que hi anem.

Riure mentre esperem Godot? D’entrada diria que no però només cal fer una posada en escena enganyosa d’aquelles que et fan somriure de les adversitats – a mi no m’ha passat mai – i el públic apareix a les butxaques d’en Didi, en Gogo, en Pozzo i en Lucky, i s’hi queda fins que aparegui el nen, anunciant que en Godot “vindrà demà senyor”. El públic necessita el moment de riure, i més val que els hi donis, no fos cas que riguessin quan no toca.

La Beckett està de celebració i que millor que el text més conegut d’aquell autor amb nom de Sala de Teatre.  Perdre’s aquest espectacle sí que seria absurd.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 5 Desembre 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Sopa de pollastre amb ordi. Recordant l’1 d’octubre

Els espectacles de La Perla 29 tenen una assegurança a tot risc, que adquireixes només comprar l’entrada. Saps que no et decebran,  que la posta en escena serà original amb aquell punt màgic que té la nau gòtica de la Biblioteca, aquest cop amb un terra enrajolat tapant la sorra de Garcia Lorca. Un rectangle marcant la sala d’estar dels Kant, a l’East End de Londres, a partir de la manifestació antifeixista  del 1936 i fins a la revolució anticomunista d’Hongria, l’octubre del 1956, quan jo tenia un any, un temps on les conviccions joves es van transformant i els ideals es dissolen potser dins de l’olla de la sopa de pollastre. Ferran Utzet, utilitza mecanismes escènics aparentment senzills per fer-nos entrar dins la llar que bull d’ideals i de fe en el futur, utilitza dos regidors infiltrats entre el repartiment, per donar entrada i sortida a l’utillatge teatral, amb la complicitat puntual dels mateixos actors i actrius, permetent canvis ràpids si fa no fa com els canvis que es van produint en el si de la família. Al principi no hi ha res i al final, tot desapareix, diguem-ho així, mentre l’home de la casa – Lluís Villanueva, brillant com sempre – que mai ha estat un referent, passa les hores lluny dels temps que possiblement van ser millors. La mare, fidel al partit amb totes les conseqüències, mira de mantenir el foc viu, per evitar que es refredi el “pollastre”, però, les dones de casa, tot i la seva estructura de ferro colat, no sempre se’n surten amb la família. La Màrcia Cisteró, tampoc. Ricard Farré, Maria Rodríguez, Josep Sobrevals, Míriam Alamany i Pol López – que arrenca un somriure general amb la seva primera rèplica – completen un repartiment que manté el nivell general sense permetre sobresortir ningú, com manen els canons dels espectacles corals.

Sopa de pollastre amb ordi, d’Arnold Wesker,  té moments molt brillants i espectaculars dins la senzillesa, on els personatges mostren les seves carències malgrat les intencions, una mica com els mateixos ideals, que un cop passat el temps, i potser per culpa d’aquells que els havien de dur a terme, mostren el fracàs de tants i tants somnis.

Els fets d’octubre a Catalunya hi són, no sé si per idea del director o perquè la gent els duem a la nostra carpeta de moments històrics. Un espectacle que comença amb la il·lusió d’una manifestació, amb l’alegria de la victòria tot i les ferides pels cops de porra dels camises negres o dels que els havien de protegir d’ells. Real com la vida mateixa. (Catalunya, 1 d’octubre de 2017)

El teatre és un espetec d’emocions, t’agafa com t’agafa i et mou, et fa pensar, i la seva grandesa rau en que després de l’aplaudiment – gran aplaudiment en aquest cas – segueix la feina. No tenia un bon dia quan vaig seure a la meva cadira – han millorat però segueixen mantenint-te despert i en guàrdia – i vaig necessitar pensar en tot el que havia vist, per adonar-me de més i més detalls. La meva agudesa auditiva em va privar de molts efectes de so que realment donen un punt afegit, a tot el muntatge. Quan hi aneu, estigueu ben atents a tot plegat, i sobretot, tanqueu el mòbil amb més anticipació del que va fer l’espectadora de la nostra dreta. Qualsevol dia ens requisaran la tecnologia a l’entrar i no podré fer la fotografia de l’escena o de l’aplaudiment.

Espectacle “La Perla29” i com deia aquell “no hase falta desir nada más”.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 4 Març 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,