RSS

Tag Archives: Flotats

Ser-ho o no, un diàleg intel·ligent al lliure de Gràcia

 

2015-11-11 21.54.30El primer que cal aplaudir en aquest muntatge es la gran visió estratègica d’en Flotats, per trobar el seu antagonista en aquest text de Jean-Claude Grumberg. L’Arnau Puig, un dels mítics “Antonietes” dona vida al veí del jueu Flotats, en una conversa brillant que fa riure no tant pel que diuen si no per com ho diuen. No es tracta d’una comèdia d’aquelles plenes de gags que fan riure encara que es recitin estil “pastorets” sinó que el text es posa al servei dels actors per convertir-lo en comèdia. Possiblement llegir aquest text amb ulls de lector clàssic, no cridaria tant l’atenció com escoltar-lo en boca dels dos protagonistes.

No ha de ser fàcil donar rèplica a un clàssic com Flotats i estar al mateix nivell, ja no de professor i alumne, sinó de veïns. Estic segur que en Flotats ha tingut la millor rèplica possible i que l’Arnau Puig ha gaudit del treball escènic, amb la seguretat que dóna tenir el control del teu paper i la confiança absoluta en el teu antagonista.

Ser-ho o no és un espectacle brillant, on dos actors fantàstics de generacions diferents aconsegueixen filar una conversa on no hi sobra res, bé, potser la part final del monòleg de l’escriptor, trenca una mica massa amb la resta del muntatge.  Jo, que acostumo a riure poc, no he pogut evitar fer-ho, i ara que ho penso…. per què hauria d’evitar-ho?

No us perdeu aquest muntatge, és recomanable cent per cent, i si algú poc afeccionat al teatre us demana consell, aquest cop ho teniu senzill: la gràcia és al Lliure.2015-11-11 21.52.16

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 12 Novembre 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

El joc de l’amor i de l’atzar. Sortir per anar al teatre i a sopar

joc atzarQuan jo era petit, sentia dir que anar al teatre era una forma molt especial de sortir un vespre. La gent s’arreglava i complien tot un ritual que començava davant del mirall de cos sencer de l’armari de casa, continuava al carrer i acabava a la butaca d’una sala de teatre, on es gaudia d’un espectacle en majúscules

La majoria de la gent no anaven al teatre de forma habitual i aquell gran espectacle es convertia en l’efemèride de la setmana o del mes. Grans decorats que no escenografia – ningú podia imaginar-se escenaris movent-se amunt i avall, vaixells, i altres elements escènics, que ara considerem “quasi normals” a les grans sales de la ciutat – i es meravellaven davant les interpretacions dels primers actors i les grans dives, de les companyies, del gran vestuari…. del gran espectacle en general.

Més endavant vaig aprendre que el teatre, com a servei públic, ha d’acomplir una tasca de conscienciació, de sacsejar consciències i sentiments, que al teatre s’hi va a treballar i que si damunt l’escenari només hi ha una cadira, la resta ja l’ompliran els actors i les actrius i sobretot el missatge.

El Joc de l’amor i de l’atzar, la tornada d’en Flotats al teatre que va inaugurar de forma brillant amb Àngels a Amèrica (1996), un dels espectacles més grans que he vist,s’associa més aviat a “El despertar de la primavera” que va presentar al Poliorama (1986) amb actors molt joves just després del Cyrano, i tornen els jardins, el jovent i les rialles. . El text de Marivaux, un clàssic del teatre rosa francès, es un text divertit i previsible, on el públic amant de les distraccions i d’oblidar les penes que té la vida diària, hi gaudeix a mans plenes, fins i tot s’escapa algun aplaudiment fugisser, quan la parella aconsegueix trobar-se, allò com quan al cine de barri apareixia el setè de cavalleria a salvar el protagonista dels “malvats” indis.

Aquí no cal treballar gens, cal anar somrient amb les brillants actuacions dels protagonistes – queda lleig destacar algú quan tots ratllen a gran nivell, però els criats estan genials – i anar gaudint d’unes interpretacions acadèmiques i anar esperant que es vegi el que es veu venir des del principi.

Resulta molt agradable veure l’Àlex Casanovas, poc habitual darrerament , en un “guinyo” d’en Flotats, recuperant un dels actors del “Despertar de la Primavera”, en un paper “bonic” – per mi l’Alan del Temps i els Conway serà sempre el gran paper d’en Casanovas – ben acompanyat per un Enric Cambray que ja no es un noiet del Cor de la Ciutat, la sorpresa per mi de la Vicky Luengo a qui no havia vist en teatre – que es la consagració o no d’un o una protagonista de pelis o sèries – i el valor segur del Bernat Quintana, aquest sense l’assegurança de les Antonietes. . La genial Mar Ulldemolins que sempre és diferent – el millor que puc dir d’una actriu – i que aquest cop fa el paper còmic– es complementa amb un Rubèn de Eguia, que fa el millor paper de l’obra i el broda. El partiquí (Cantant o actor que executa una part poc important en una òpera, un oratori, una obra teatral.) Guillem Gefael, segueix les instruccions del Gran Director, i demostra que fer teatre no es mesura pel nombre de rèpliques.

El text no pretén res més que entretenir, en alguns moments em podia imaginar la platea plena de vestits de gala, i fins i tot llotges on senyores elegants queden envoltades de senyors de negre, amb grans bigotis clenxinats, i en molts moments vaig somriure amb les interpretacions precises i precioses de la “tropa de Don Josep Maria” i tot i no ser el teatre que més m’apassiona, crec que es un espectacle recomanable per a tothom, per veure que el cinema en tres D, ja fa anys que existeix, i que un espectacle en viu és sempre un gran espectacle.

El meu director de teatre diu que hi ha obres – i molts cops generalitza en autors francesos – que son per anar a sopar i després al teatre, que no fan treballar, i aquest cop, l’horari de la Sala Gran, obliga a sopar sortint del teatre, tot comentant les brillants interpretacions, doncs com a misteris a discutir, no n’hi ha cap.

Aplaudiment a la tornada d’en Flotats, esperant el nou “Àngels a Amèrica”, doncs el nou “Despertar de la Primavera” ja l’hem vist.

 
Deixa un comentari

Posted by a 14 Juny 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,