RSS

Arxiu d'etiquetes: Francesc Cuéllar

Els homes i els dies. Adaptació. Direcció. Interpretació. I punt

No resulta senzill adaptar un llibre – de fet uns dietaris – però el teatre va d’això, de reptes que cal superar per aconseguir la “molta merda” habitual i l’aplaudiment del públic, el gran premi.

Xavier Albertí torna a la que va ser casa seva i opta per l’habitació gran. No sé si va escollir bé doncs al llarg de l’espectacle em va semblar que demanava sala petita, proximitat i fins i tot un escenari “cutre”, però això només és la meva opinió. Quan tires de sala gran has d’omplir l’escenari, i amb un espectacle que se sosté en el text i la interpretació, és un risc.

El savi Albertí decideix que alguns actors mirin el panorama des del pont – des de la passarel·la que t’obliga a aixecar el cap si ets a primera fila -, i organitza unes caixes mòbils que considero el gran encert escenogràfic. Un espectacle que es podria llegir, Albertí el converteix en una coreografia mil·limètrica, per acompanyar les dues hores i mitja de funció que resumeixen 20 anys de la vida d’un autor poc conegut, David Vilaseca, que ell mateix va deixar pòstumament en uns dietaris publicats amb el mateix títol de l’obra, “Els homes i els dies”.

I l’espectacle va d’això, d’homes que es troben, que practiquen sexe esbojarrat, que es deixen que s’exigeixen, que menteixen…. i dies de solitud només trencats per l’amistat d’algunes dones i pel difícil contacte amb la mare i el pare. Quan més cossos visites, més sol et pots sentir.

Podem assegurar que David Vilaseca no va ser feliç, no va aconseguir publicar el llibre somniat, no va conèixer l’amor i va posar la vida a cent per hora fins que – quines coses – va morir atropellat per un camió.

He escrit una obra mediocre. No em queda ni la possibilitat de pensar que si no se’m reconeix, és perquè encara no se’m ha descobert. Fora de la discoteca no soc ningú i a ningú li importo. L’únic lloc on soc feliç, és allà dins

Resulta inevitable recordar el mític “Àngels a Amèrica”, l’espectacle que va inaugurar el TNC que Pujol li va muntar a Flotats per fer-se el modern, sense recordar que Cultura i Poder mai s’entenen. Aquell espectacle va ser una bomba per tot plegat. El cementiri jueu de Praga, les escenes combinades damunt l’escenari, en Pou interpretant Roy M. Cohn…. en  fi, deixem-ho que no pararia.

Sovint, a la vida, els veritables motius pels quals fem les coses els sabem al cap del temps, retrospectivament, i no al moment de fer-les. Això és particularment cert amb relació als meus diaris

De nom, em podeu dir David”.

Als 23 anys, a un campus dels Estats Units, en David Vilaseca comença a escriure el seu diari i  ho fa al llarg de 20 anys, fins pocs dies abans de morir atropellat. La seva mare el troba i d’acord amb els seus amics el farà veure la llum.

Diu Josep Maria Miró, autor de l’adaptació teatral, que no el va conèixer, però que si ho hagués fet se’n hauria enamorat. Rubén de Eguía dona vida a David Vilaseca en una actuació memorable, relatant sense l’ajut dels moviments o les rèpliques habituals en una trama canònica. Ens fa arribar una imatge de “bon noi” mentre relata la part més sòrdida de l’existència.

La resta de repartiment (Mercè Aránega, Albert Ausellé, Alejandro Bordanove, Addi Cherbou, Francesc Cuéllar, Luiz Felipe Lucas, Paula Blanco, Oriol Genís – boníssim quan fa de terapeuta – Federico Metral – aporten presència, imatge i actuació molt creïble confonent-se entre l’escenografia. Vull destacar especialment en Roberto G Alonso amb un monòleg que descriu la Barcelona més canalla en un personatge molt autèntic – el vestit de vermell a la fotografia –

Les referències a Pintura o Literatura aporten un plus de cultura a un espectacle que té en la seva dificultat el seu valor màxim.

El boca orella no ha funcionat massa, ahir la sala quedava massa gran, per recordar-nos que això ja és un defecte de fàbrica i que cal escollir molt bé els espectacles que s’hi posen. Espectacle difícil de recomanar però que t’aboca a llegir la publicació sencera d’un personatge que tot i viure poc temps, ho va fer amb intensitat. Sentir-se identificat? Doncs segur que hi ha públic que l’entendrà millor, i d’altres no tant,  però això passa sempre en el teatre i en la vida en general.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 12 Mai 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , ,

Mili KK Uns textos lamentablement vigents a La Seca

El teatre Verbatim es fa a partir de textos reals, de paraules que els protagonistes veritables de la història, han formulat a preguntes dels que creen l’espectacle. Es un teatre de veritat que té molt de reportatge però en un format que el converteix en espectacle. I Això es el que ofereix la Sala Palau i Fabre de l’Escenari Joan Brossa

Parlar ara de la Mili? Però si la Mili ja no existeix, si el ministre Trillo, seguidor de Shakespeare i amb problemes de geografia que el feien confondre el Salvador amb Hondures va tenir el seu moment de gloria quan va anunciar la fi del “Servicio Militar Obligatorio”, el mateix que un ministre socialista que el coneixia d’oïdes, el va descriure com una fita de la democràcia…. Seria perquè tot cristo hi havia d’anar? – bé, això no seria ben bé així, però serviria per la descripció – o, com fan tots els ministres de la guerra, per donar “peixet” als portadors de sabres i estrelles, que estiguin contentets i no treguin els tancs a passejar?.

Fa uns dies vaig llegir el llibre de Raül Romeva, “Esperança i llibertat”, i parla d’en  Pepe Beúnza, el primer objector de consciència de l’Estat que va ser empresonat per motius polítics i no només religiosos l’any 1971 – l’any que va néixer Romeva – quan encara manava aquell element que encara algú reivindica avui dia.

Preparar-se per la presó, com van fer aquells primers objectors, es el que els va tocar el 2017 als polítics catalans que ara els jutgen – per dir algo, es clar, doncs el càstig ja el tenen des de fa mig miler de dies – i com tantes altres lluites – la igualtat, el dret a vot, la setmana de 40 hores, el feminisme….-  han necessitat del sacrifici d’uns pocs, per beneficiar a uns  molts. La lluita dels objectors en va ser un exemple.

Calia ser valent, tenir les idees molt clares, i donar-se el suport que no els donaria la família – no et posis en problemes era la frase dels que van sobreviure la post-guerra –i ho van fer, i ho van lluitar i ho van patir, i ho van aconseguir, i avui en dia, ja no cal buscar certificats mèdics per aconseguir que et donin “inútil” – potser aquesta va ser la meva petita col.laboració en aquesta lamentable història, suposo que el tema ja deu haver prescrit – certificat que no va acceptar Beúnza, “No em faci un certificat dient que no estic bé mentalment, digui que com que estic perfectament, no vull anar a aprendre a disparar.

I si nos ataca el enemigo y matan a tu madre y violan a tu novia?”

“Pero ustedes hacen eso de invadir, matar madres y violar novias?”

Marc Angelet i Jumon Erra, construeixen un espectacle que va a una velocitat brutal, que recorda la brutalitat d’uns temps que “teòricament” no haurien de tornar. Francesc Cuéllar, Rafa Delacroix i Alberto Lozano, es posen a les “ordres” d’Angelet, per oferir un espectacle tan brillant com colpidor amb moments d’una brillantor espaterrant. La reunió a Can Serra ja marca territori, però els quadres finals em van semblar una creació digna d’un geni. Utilitzar les imatges amb criteri, al servei del que estàs explicant, combinant el canó actual – i quan dic canó, no penseu malament. Crec que des que no hi ha mili, ja se li diu projector – amb el projector de diapositives dels anys 60 i 70. Els tres actors estan en forma, i no necessiten anar al gimnàs, l’exercici escènic els obliga a mantenir la respiració compassada mentre treuen energia per cada part del cos. L’espectacle comença tranquil, amb la declaració de Beúnza al tribunal militar – dios nos libre – però és un miratge, l’acció trepidant, les paraules passades pel micro, les corredisses amunt i avall del petit espai de que disposen – per assenyalar la constricció de la presó o de la caserna – els crits amb el nivell just, i les mirades a banda i banda, d’un públic que els embolcalla com faria una mare davant l’adversitat de la lluita.

Parlar de la Mili ha estat un clàssic que es va perdent. Cada cop hi ha més participants a les converses de cubata i gintònic, que no ho han viscut, i els que encara quedem, ja ens sentim ridículs  d’explicar batalletes. Potser per això, es un bon moment per treure aquest text, aquest espectacle. Per això, i per les semblances amb una altra lluita contra els jutges – militars o no, que tant li fot –  que confonen la llei amb la justícia.

No vaig poder quedar-me al col.loqui, i em va saber greu, doncs segur que va aportar encara més veritat, a tota la que van desplegar els actors en una hora llarga d’espectacle. Aplaudiment al text, a la direcció, a la interpretació i al que s’explica. El més dur? Una frase final que diu que hi ha països europeus que estan pensant de tornar a implantar el “Servicio militar obligatorio” Perdona?

 

 
1 comentari

Publicat per a 18 Mai 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,