RSS

Arxiu d'etiquetes: Francesc Ferrer

La pell fina. Qui diu les veritats perd les amistats?

El duet Carmen Marfà i Yago Alonso va camí de convertir-se en els reis de la comèdia. Després d’Instruccions per enterrar un pare, i Ovelles, ara amb La pell fina, aconsegueixen un text tan ben tramat, que quan sembla que ja has vist de què va la cosa, segueixen els girs i les confessions dels protagonistes, enmig d’un riure mantingut. Des de la primera rèplica del Nacho – Francesc Ferrer – i de la Miranda – Ángela Cervantes – ja veus que riuràs, fins i tot jo, que ric molt poc, però assegut a la terraseta del pis de poble on han anat a viure l’Eloi – Biel Duran – i la Sonia – Laura Pau – entres en el tema i desitges que allò no s’acabi mai.

No hi ha cap paraula sobrera ni cap gest dels protagonistes que no valgui la pena veure, i la proximitat que ofereix la Flyhard et posa enmig de la conversa, fins i tot et donen ganes de demanar una copa de vi, abans que la Miranda, en conya en conya se’l vagi acabant.

Soc infermera, però ara estic d’excedència a l’hospital”  ui ui ui, això sona estrany…. i clar…….

Vas preparar un discurs per si et donaven el Gaudí?”  ja t’imagines que sí, tot i la negativa del Nacho, el director de cine que és el millor amic dels nous pares, l’Eloi i la Sònia. Si algú del públic està en camí de tenir descendència que no s’atabali, t’acostumes aviat a la nova vida….. i sobre els comentaris respecte del petit Jan….  jo en conec un que quan va anar a veure el fill d’uns amics va deixar anar “és una mica Dumbito no?”, crec que ja no es tracten.

No us agrada el xai?, vaja, doncs és el que l’Eloi està preparant per sopar, però potser finalment no serà un problema. Entrades pel al Primavera Sound per avui mateix? Potser ho podrem arreglar. Tot pot tenir un final feliç quan hi ha una història intensa viscuda. Som amics no?

Espectacle molt, molt, molt recomanable. Ara ho han petat,però segur que estan buscant noves terrasetes per fer un soparet d’amics. No us oblideu al cotxe, el regal pel nen. Penseu que tot i ser en un poble, haureu d’aparcar a vint minuts. Esteu avisats.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Descripció d’un paisatge. Gloria al gran Papitu

El 16 d’abril de 1996, a la Facultat de Filosofia i lletres de l’Autònoma, Toni Casares dirigeix un text de Benet i Jornet, i en aquell moment de ben segur no tenia previst tornar-hi el 2021 a la Sala Beckett, però aquestes coses passen.

Jo la vaig veure al Romea l’any 1979 sota direcció de Joan Ollé, amb el que s’anomenava Companyia de teatre estable de Barcelona. Àngels Moll i Rosa Maria Sardà eren les germanes Munàdil, crec que Joan Borràs era el Funcionari i Joan Miralles Bassir, tot i que la memòria em podria jugar males passades. Hi eren en Pep Torrents,  Mercè Managuerra, Nadala Batista i  Joan Vallès a més de dos nens que s’alternaven en el paper de fills d’en Basir. (Oscar Ranea i Daniel Muntaner). Va ser un dels espectacles que em va quedar emmagatzemat al racó de la memòria de classe A i per això no vaig dubtar ni un segon a agafar les millors entrades per ahir, primera fila centre.

L’any 1979 no anàvem tant al teatre com ara, no ens ho podíem permetre i potser no teníem tanta oferta, però aquells actors i actrius, conjuntament amb els del “Estudio uno” van forjar la meva passió pel teatre que no m’ha deixat mai més. El meu currículum d’actor comença a ser llarg però el d’espectador va per nota i considerant que al teatre s’hi va a treballar, jo, a més hi vaig a aprendre.

Aquest és el meu amo, a qui serveixo amb recompensada fidelitat” diu el brillant Carles Martinez mentre ens posa en situació. No sé si parla de l’Emir o del públic, doncs aquest egarenc que viu a Sant Cugat, aporta ofici sempre que els directors espavilats li ofereixen paper. Carles Martinez és un dels grans actius d’aquest espectacle on ja no cal posar-hi nens, ni columnes de palau, on els suggeriments al públic fan prou la seva feina per no haver d’explicar-ho tot. Descripció d’un paisatge té una posada en escena de les que a mi m’agraden, de les que miro d’aplicar quan dirigeixo un espectacle, on el realisme queda una mica apartat, permetent que el director hi posi molt més de la seva collita.

Descripció d’un paisatge va enrere en el temps per justificar la revenja de les germanes Munàdil, i en molts moments s’atura tot, per donar més força a les paraules que ens posen a lloc. El text és l’essència del teatre, i sovint ens ho permet tot. Només cal posar-lo en boca d’experts i la resta ve sola.

Màrcia Cisteró agafa el relleu de la Sardà i fa una Kàtila esplèndida com ja ens té acostumats i Enka Alonso és l’Àngels Moll del segle 21, la Zahira, la germana petita que agafa el paper d’heroïna de tragèdia grega per dur a terme la revenja sobre Bassir, l’home que tant havia estimat.

Francesc Ferrer és Bassir, el covard que finalment distingeix cadascun dels colors del paisatge, mentre “a la ciutat estantissa que hem inventat, entre el mar i el desert, comença a caure-hi la pluja… i cases i persones comencen a dissoldre’s en l’aigua” mentre el públic inicia el seu reconeixement a la feina feta i marca un pas més cap a la immunitat cultural.

Ona Borràs, Fina Rius, Òscar Rabadan i Pep Ferreren un paper petit però important – completen el repartiment d’un espectacle que obre la porta al més gran autor català contemporani, l’home que jugava amb un teatret i que va conduir generacions d’espectadors cap al teatre, quan els “culebrots de la tele” encara eren una idea remota.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 Octubre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,