Hamlet Aribau. Cine en viu

“Ser o no ser, aquest és el dilema: si és més noble sofrir calladament els cops i fletxes d’una Sort indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent”

Unes paraules que més o menys tothom reconeixeria en un dels grans textos dramàtics que s’han escrit. De nou de la mà d’Oriol Broggi en una estrena fora de casa, un bolo en tota regla. Els que crèiem que veuríem teatre des de les còmodes butaques del Cinema Aribau no comptaven que totes estaven reservades per al rei Claudi i la seva muller Gertrudis, mentre la resta de mortals miràvem de subsistir en les incòmodes cadires que coneixem de la Biblioteca. Es el que passa amb els genis, decideixen portar el teatre al cinema per demostrar que el 3D fa anys que existeix i plantifiquen l’escenari damunt les butaques. Sort que es tracta de Hamlet, però possiblement no calia convertir-lo en una Passió.

Dit això, passem al que de veritat ens interessa i es que ja tenim un altre actor al firmament dels hereus de Dinamarca, Guillem Balart fa un Hamlet diferent dins del conjunt de matisos que pot presentar el personatge de Shakespeare. Si aquest actor ho fa tot bé, doncs segur que donarà vida amb criteri al turmentat príncep.

Vaig tenir alguna dificultat amb el so, quan es barregen àudios i text, però actualment això passa i ningú sembla donar-li importància. El problema deu ser meu.

“Un director pot fer el que li sembli”, i així ho fa Broggi amb els fragments de pel.l’icules que no sempre entens associats directament amb el que passa. El setè de cavalleria va envair Dinamarca? Amelie volia ser Ofèlia? Burt Lancaster… bé, deixem-ho. Potser els samurais o l’escena de “El séptimo sello” cap al final de l’espectacle, resulten molt més adients.

Les interpretacions no tenen cap fissura, com era d’esperar i Carles Martinez, Toni Gomila, Marc Rius, Elena Tarrats, Miriam Alamany i Sergi Torrecilla, interpreten tota la dramatis personae del text sense cap problema d’identificació per part del públic. Aquí no hi ha partiquins. Set magnífics i endavant.

No sé si Broggi ha quedat satisfet de l’invent, personalment donaré el meu vot a tornar a la nau gòtica, i deixem el cinema per altres feines.

“Ah, pobre Iorik… jo el vaig conèixer, Horaci. Era un home d’una gràcia infinita, d’una fantasia extraordinària. M’havia dut mil vegades a collibè. I ara, quan hi penso… quin fàstic que em provoca… Em vénen nàusees…”

Un espectacle que tal com està muntat, difícilment anirà de bolos, un experiment, i al cap i a la fi, una gran interpretació d’un dels textos del meu podi particular.  Els altres dos? Bodas de sangre i Mort d’un viatjant.

Aplaudiment dempeus i no precisament per sortir de la cadira.

“Perdoneu-me, senyor: jo us vaig ofendre, però sou un cavaller i em sabreu perdonar”

 

Hamlet de Pau Carrió. Entrar al teatre per la porta gran

                                            

Una de les coses que més m’agrada del teatre és veure la platea plena i especialment plena de gent jove, d’aquells que comencen a descobrir l’art de la comèdia i que representen el futur dels espectacles, i naturalment, el futur de la societat.

Els que em coneixen m’han sentit queixar-me de l’escola que vaig viure, dels mestres que van ajudar-me tan i tan poc, de les no activitats realitzades, i de que tinc la sensació de que vaig néixer massa aviat. Per això em sembla fantàstic veure alumnes adolescents amb el seu mestre motivat, que els ensenya literatura, o cultura o els ensenya a pensar per ser més lliures, a base, entre d’altres, de teatre – el meu vici particular -.

Ahir va ser un dia d’aquests, ara entenc que el Hamlet del Pau i el Pol, va exhaurir les entrades més aviat que un concert del Llach, el Lliure de Gràcia era una festa jove sense alcohol ni música – bé, una mica de ball si que n’hi va haver però permeteu-me evitar els “espòiler” , amb ganes de cultura, de marxa enriquidora, de ganes de pensar… La sala de gom a gom, amb una mitjana d’edat inferior als 20 tot i la presència d’alguns “veterans” per veure i viure el gran clàssic del teatre, aquest cop en la versió d’un director també jove i la nova perla del teatre català.

Una escenografia senzilla per no distreure del text, una ofrena de flors i espelmes al rei mort, que s’enretiren just abans de recordar el tema dels telèfons i les fotografies, i un Pau Vinyals amb vestit, corbatí i ulleres, recordant un vell mestre d’aquells que jo no vaig tenir, donant la primera idea de per on aniran els trets. Vestuari totalment actual, i una dicció molt acurada, suau fins i tot en els moments contundents, amb intervencions directes cap al públic per fer-lo encara més partícep del que està passant a Elsinor.

L’espectacle és fantàstic, en Pol López crea un Hamlet irònic i turmentat d’una forma especial que exhibeix un domini total de la situació creada amb la mort del pare.  Cap paraula sobrera, cap gest que no s’hagi estudiat, i tan natural que arribes a pensar que Shakespeare el va imaginar així, diguin el que diguin els fans de Laurence Olivier. Durant anys vaig creure que l’Enric Majó era el príncep de Dinamarca, també vaig veure l’Eduard Fernández, el gran Manrique… però ahir vaig descobrir un nou Hamlet, i em va semblar genial. Tot el públic que va gaudir de l’espectacle, que va riure – quan tocava – van entrar al teatre per la porta gran . molt més gran que totes les portes excavades a la roca que ens presenta l’escenografia de Sebastià Brosa i Pau Carrió.

La direcció ratlla la perfecció, tot el repartiment està esplèndid, tothom manté el mateix fil i tot i que – lògicament – en Pol López mereix un aplaudiment especial, la resta de companys demostra que al teatre no hi ha papers petits, només hi ha personatges que els actors i les actrius els fan creïbles i imprescindibles.

El Farelo, la Renom i en Xicu – un Poloni tant diferent com brillant – , demostren les seves hores de vol però en Pau Vinyals amb la seva mímica inacabable, va passant d’Horaci a Rosencrantz , a base de pentinat i de qualitat – des que assajo el Tartuf, que les rimes em surten soles -. Gran interpretació de la Maria Rodriguez, amb un moment de bogeria excepcional especialment per la dificultat i un Marc Rius que brilla fent el secundari Guildernstern, i sap estar en el seu paper de Laertes.

L’escena de l’enterramorts pot passar a la història, però no seria just destacar res per damunt del tot, en un espectacle on pateixes quan veus que s’acosta el final i t’hauràs d’aixecar de la butaca, per tornar a casa, i saps que al teatre no hi ha “bisos”.

No sóc gaire de posar-me dempeus , però ahir vaig estar a punt. A l’acabar l’espectacle vaig buscar  el director, que era a la cafeteria del Lliure – un teatre sense cafeteria no pot existir, sinó on es comentaria l’espectacle? – i vaig felicitar-lo- suposo que va transmetre la meva felicitació a tota la companyia -. Tot aquell jovent que va gaudir de l’espectacle, d’aquí uns anys també tindran l’abonament del Lliure, i consumiran cultura, i la societat serà millor. Espero ser-hi.

Shakespeare estarà orgullós de veure com es tracta la seva obra.

 

 

 

 

Roberto Zucco, l’assassí sense adjectius

 

L’explicació de l’encapçalament és senzilla, he d’anar al diccionari per trobar adjectius a afegir a fantàstic, impressionant, formidable, imprescindible, brutal, sensacional, impagable…. l’espectacle d’en Manrique al seu nou pis de lloguer, el temple del carrer hospital, trenca totes les perspectives, deixant-les a anys llum del resultat final. Una escenografia de premi que et transporta al ventre fosc de qualsevol ciutat. No hi sobra ni hi falta res tot i que posats a destacar, impressionant l’entrada del bar, possiblement gràcies a “l’homenet” Ivan Benet  – totalment genial – que com tots els seus companys de repartiment es multiplica en personatges a quin més creïble, tot i que el germà, el clava.

Vaig sentir fa uns dies en Pablo Derqui – algú sap l’adreça del seu club de fans? Que m’hi apunto ja – dir que el públic s’identificava amb l’assassí, com? això és possible?, i avui ho he entès; el personatge té un punt entranyable però t’identifiques amb ell gràcies al treball fantàstic de l’actor que dona vida al Hamlet del nostre segle. Ara entenc el “salt a la fama” que va fer l’Eduard Fernández, després d’interpretar l’assassí venecià a les ordres del mestre Pasqual. No vaig veure aquest espectacle, pertany a l’època casolana dels fills petits, però vaig conèixer Koltès a la Nit just abans dels boscos que sis cracks de l’escena van oferir al Lliure amb direcció d’en Rigola. Em va semblar excepcional i per això sempre em va quedar pendent veure el Roberto Zucco, tasca que he acomplert aquest vespre. Per si tenia algun dubte – crec que no – en Pablo Derqui passa a formar part dels grans de l’escena catalana amb moments autènticament intensos creats amb un somriure entre infantil i pervers.

Un dels millors treballs que he vist fer a la Cristina Genebat, mentre la Rosa Gàmiz trenca per sempre amb els personatges encasellats dels serials de la tele. L’escena de l’hostatge seria la millor si no fos que totes les escenes són les millors. En Xavier Boada segueix sobri damunt de qualsevol paper – encara el recordo a incendis –  i l’Oriol Guinart torna a fer una creació de les seves a la casa de barrets. En Xavier Ricart en la seva línia incontestable i la Maria Rodriguez encisa tant si riu com si plora tal i com va fer a l’Habitació de Hare. Un conjunt d’actrius i actors brillants en una escena resplendent de poca llum. Destacables els moments de música taral·lejats pels actors, la presó construïda amb un   reflector que es passeja per l’escena o lesmirades d’en Zucco dalt del terrat… uuufff!

Algun punt negatiu? Doncs que costa veure tota l’escena des de les primeres files tot i que l’expressió dels actors et fa oblidar aquest petit detall. Recomano fila sis, la de tota la vida, i potser l’altre punt negatiu sigui que malgrat treure les entrades per la web del Romea, segueixes pagant dos euros de comissió. Deixant a part aquestes dues “bajanades” potser produïdes per l’hora en que les escric, no vull deixar de dir que cada cop estic més convençut que Orson Welles s’ha reencarnat en Julio Manrique. Aquest paio ho fa tot bé. Aplaudiment continuat i que els mòbils siguin silenciats per sempre… un respecte a la companyia.