RSS

Tag Archives: Homar

L’art de la Comèdia, la bomba d’aquesta temporada

 

Art de la comediaCada temporada teatral ofereix un espectacle que per un  o altre motiu es converteix en un èxit espaterrant. De vegades, l’autor, el director o el repartiment fan  preveure un èxit de públic important, i d’altres cops, una sorpresa esdevé l’espectacle mític.

Aquesta temporada anàvem forts, a més del Lear de l’Espert i la Terra baixa de l’Homar, les Antonietes havien presentat el seu Somni americà, tots tres espectacles d’una qualitat cinc estrelles, però no dubto que l’espectacle que ja poden anar programant per l’any vinent és L’Art de la Comèdia, el text d’Eduardo De Filippo, que el gran Homar ha portat a la Gran Sala del Nacional. No hi falla res, el text, el missatge, la direcció i l’actuació espectacular de tot el repartiment. En Joan Carreras està esplèndid, amb una mímica fantàstica i unes rèpliques calculades al mil·límetre i composa un duet amb el Lluís Villanueva realment genial, un Villanueva que ens recorda aquell personatge de Plats Bruts, en Ramón, que ens va captivar fa uns anys. A casa durant molt temps li dèiem el Ramón de Plats Bruts.

El doctor Casamajor, la mestra i acordionista Ulldemolins, el mossèn Benito  o la mestressa Pagès doblant paper en forma de muller del “Cullera de Gran Nord”, l’Eduard Muntada, el guardià Pau Viñals ja lluny del Puck del Somni, estan francament bé, molt bé hauria de dir, fantàsticament bé seria més just, i fins i tot actors amb menys paper com l’Oscar Valsecchi que té una escena increïble, enverinat – o no -per Arsènic.  Testimonial en Quimet Pla i en la seva línia el gran Homar. Darrerament vaig al teatre amb barret per poder treure-me’l davant el mite del Lliure, el mirall on els que volem interpretar personatges necessitem mirar-nos – salvant, naturalment, totes les distàncies.

La situació creada en una Prefectura on el seu nou inquilí mira de posar ordre a les demandes que li fan els conciutadans, en dubte constant sobre si aquelles persones són qui diuen ser, o es tracta dels còmics de la companyia de Campese, és l’eix central de dues hores d’espectacle que passen volant. El públic riu mentre pensa i pensa mentre riu, la millor combinació per sacsejar les consciències i avisar sobre la política que ens envolta, mentre anem somrient o rient segons els casos.

És l’espectacle a recomanar a tothom, apte per a amants del teatre en majúscules i per a persones menys iniciades en aquest art. És l’espectacle que agradarà tothom perquè ho té tot, i per això només em queda dirigir la meva boca cap a la vostra orella o en aquest cas, els meus dits cap als vostres ulls. No perdeu el temps amb tonteries, i agafeu entrades, si us la perdeu ho lamentareu i començareu a patir per si no la tornen a programar.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 5 Març 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Terra Baixa de Lluís Homar, un bon moment per matar el llop

homar1Fa anys, semblava que anar a veure Terra Baixa era una cosa de diumenge a la tarda, per a públic que no volia complicar-se la vida treballant assegut a una butaca de teatre. Els anys em van anar demostrant que el text de Guimerà és esplèndid i que el drama que es viu al molí,entre la Marta, l’amo Sebastià i el pastor Manelic, és d’una riquesa espectacular.

De cop i volta ens apareix un invent del gran Homar,un mite vivent del teatre català, que decideix fer tots els papers de l’auca i escull els quatre personatges principals de l’obra per donar-los vida davant els nostres ulls espectants.

Un cop més, la garantia Homar es fa present al cap de pocs minuts d’espectacle, quan el públic que sempre vol riure deixa anar les seves primeres manifestacions mentre l’actor interpreta la petita Nuri, la noieta que més s’estima el pastor enganyat, el “pobre Manelic”. He patit, em costa molt acceptar que “cal riure” sempre i ja em veia venir el pitjor quan la Marta-Homar es posa el vestit de núvia; poc a poc, el públic va entrant en el drama i comença a adonar-se que el cor s’encongeix sota les paraules dels protagonistes. La senzillesa de l’escenari ens posa al mig de la muntanya, a dins del molí, on l’home entra amb la llum la nit que la Marta i el Manelic es van casar. Una cortina separa la llenya i les fulles i detalls mil·limètrics ajuden l’Homar a exposar-nos els fets.

He vist Terra Baixa quatre cops, i aquest ha estat el que més he gaudit amb les paraules, doncs res ens podia distreure, ajudats per un to regular de l’actor, que utilitza la corporalitat per variar de personatge.Homar2

Els canvis de llum són precisos i preciosos i el so acompanya de forma suau, una interpretació només a l’abast dels monstres.

En resum un vespre de teatre molt gran. Alguna pega? Doncs potser imaginar aquesta mateixa actuació al pati d’una masia, envoltats de pedra i envoltant a l’hora els personatges. Aquí deixo la idea, per si el Pau Miró o el Lluís Homar la volen recollir.

Finalment no puc evitar dir que amb els temps que estem vivint, ja va bé tenir algú que pugui matar el llop i ens porti lluny de la terra baixa, on sempre serem més lliures. Gràcies Homar.

Homar3

 
Deixa un comentari

Posted by a 19 Novembre 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

JO MAI, un experiment arriscat al Lliure de Gràcia

IMG_1506Si partim de la premissa de que “qui no s’arrisca no pisca” entendrem la posada en escena del darrer treball del polifacètic Ivan Morales i cia Prisamata, un espectacle difícil i gens comercial que cal analitzar amb atenció.

Així, d’entrada, diria que com a  guió cinematogràfic resultaria més fàcil, el llenguatge teatral té una sèrie de característiques que van lluny de córrer amunt i avall de l’escenari i la grada per aconseguir un entorn histèric i nerviós que ajudi a entrar en el dia a dia d’un jovent, i dic dia a dia en el sentit que el futur no importa, només les poques alegries que pot oferir el present marquen la seva línia vital. Els personatges estan ben definits – el paper del boig Maxi és un punt a destacar – però tenen poca profunditat en les paraules i si afegim la manca de protecció escènica que pot donar un decorat, hem de considerar que es tracta d’un doble salt mortal sense xarxa. En cap moment vaig veure el “bar de la Amparo”, la bateria, les guitarres o els baixos no feien el fet  i potser valia la pena treballar aquest aspecte quan el bar era un protagonista més.

El punt principal d’un espectacle teatral és trobar el que l’autor i el director volen explicar i això queda molt clar. La vida contaminada per la “boira verinosa”, lluny de la felicitat que suposadament tenen “els altres, els rics, els guapos, els que tenen sort”, i potser el més dur és que els nostres personatges semblen contents de no tenir-la. És el clàssic món paral·lel de tota la vida, posat al dia – fins i tot anomenen la data de l’espectacle amb les darreres notícies de la ciutat en una demostració de teatre d’actualitat enfront el conflicte etern i repetit dels textos clàssics, allò del “va ser escrit fa 400 anys i podria haver estat escrit avui”.jo mai

Tot i la presència de dos “Espinoses ” com el Marcel Borràs o l’Àlex Monner, que ningú porti la canalla a veure aquest espectacle esperant el món bonic de “les polseres”. Això és vida intensa, dura i amb futur massa incert, que cal recordar que existeix però no cal córrer a saber-ho. El llenguatge va passat de voltes i encara els moments d’audició complicada a causa dels moviments escènics, representen un descans puntual, així com el trauma acústic que sofreix el públic quan decideixen convertir la sala del Lliure en una mena de KGB.

Crec que cal esperar una mica per veure si els triomfadors de les sèries o el cinema, s’adapten bé al directe del teatre, i sobretot espero veure’ls en textos clàssics i poderosos. Apunten maneres, però la càmera pot estimar-te com una mare i quan surts al carrer, t’adones que et trobes desprotegit.IMG_1502

Vagi amb aquests joves el meu aplaudiment per la gosadia i molta merda d’ara en endavant. De moment han ocupat l’espai dels Homar, Reixach, Lizaran, Colomer, Minguell, sota la mirada del Pasqual i el Puigserver, i això no s’aconsegueix així com així.

 
Deixa un comentari

Posted by a 26 gener 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,