Cada temporada teatral ofereix un espectacle que per un o altre motiu es converteix en un èxit espaterrant. De vegades, l’autor, el director o el repartiment fan preveure un èxit de públic important, i d’altres cops, una sorpresa esdevé l’espectacle mític.
Aquesta temporada anàvem forts, a més del Lear de l’Espert i la Terra baixa de l’Homar, les Antonietes havien presentat el seu Somni americà, tots tres espectacles d’una qualitat cinc estrelles, però no dubto que l’espectacle que ja poden anar programant per l’any vinent és L’Art de la Comèdia, el text d’Eduardo De Filippo, que el gran Homar ha portat a la Gran Sala del Nacional. No hi falla res, el text, el missatge, la direcció i l’actuació espectacular de tot el repartiment. En Joan Carreras està esplèndid, amb una mímica fantàstica i unes rèpliques calculades al mil·límetre i composa un duet amb el Lluís Villanueva realment genial, un Villanueva que ens recorda aquell personatge de Plats Bruts, en Ramón, que ens va captivar fa uns anys. A casa durant molt temps li dèiem el Ramón de Plats Bruts.
El doctor Casamajor, la mestra i acordionista Ulldemolins, el mossèn Benito o la mestressa Pagès doblant paper en forma de muller del “Cullera de Gran Nord”, l’Eduard Muntada, el guardià Pau Viñals ja lluny del Puck del Somni, estan francament bé, molt bé hauria de dir, fantàsticament bé seria més just, i fins i tot actors amb menys paper com l’Oscar Valsecchi que té una escena increïble, enverinat – o no -per Arsènic. Testimonial en Quimet Pla i en la seva línia el gran Homar. Darrerament vaig al teatre amb barret per poder treure-me’l davant el mite del Lliure, el mirall on els que volem interpretar personatges necessitem mirar-nos – salvant, naturalment, totes les distàncies.
La situació creada en una Prefectura on el seu nou inquilí mira de posar ordre a les demandes que li fan els conciutadans, en dubte constant sobre si aquelles persones són qui diuen ser, o es tracta dels còmics de la companyia de Campese, és l’eix central de dues hores d’espectacle que passen volant. El públic riu mentre pensa i pensa mentre riu, la millor combinació per sacsejar les consciències i avisar sobre la política que ens envolta, mentre anem somrient o rient segons els casos.
És l’espectacle a recomanar a tothom, apte per a amants del teatre en majúscules i per a persones menys iniciades en aquest art. És l’espectacle que agradarà tothom perquè ho té tot, i per això només em queda dirigir la meva boca cap a la vostra orella o en aquest cas, els meus dits cap als vostres ulls. No perdeu el temps amb tonteries, i agafeu entrades, si us la perdeu ho lamentareu i començareu a patir per si no la tornen a programar.