RSS

Tag Archives: Ibsen

L’ànec salvatge. Ibsen i Manrique s’associen en un gran espectacle

anec-salvatge-2jpgEra el mes de juny de l’any passat, l’abonament em permetia triar dues entrades per a una estrena de la temporada i ho vaig tenir molt clar. Potser hi tenia a veure alguna cosa el fet que llavors estava treballant el personatge del Dr. Stockmann, una creació mítica d’Ibsen, o encara més possible, la seguretat que representa escollir un espectacle dirigit per Julio Manrique. L’Orson Welles català és una garantia en els textos escollits i en la forma de posar-los en escena. Si a més a  més hi afegim el duet Derqui-Benet que ocupaven la fotografia promocional, la tria era senzilla, i el premi era fila 1 seients 20 i 21.

Confesso que d’entrada vaig patir, l’escenografia semblava difícil i et feia pensar si no era un d’aquells espectacles on la primera fila no és la millor, i que poder veure fins el darrer detall dels ulls dels protagonistes, et fa perdre la perspectiva general. Uns arbrets petits o uns matolls grans que representen el jardí d’en Werle (l’home ric i poderós) o el bosc d’Ekdal (l’home pobre), em privaven de veure clarament la part més posterior de l’escenari, ocupada per un piano de cua – estic muntant una Electra amb un pianista, i que ningú pensi que ho vaig decidir ahir – on es creuen les primeres rèpliques de l’espectacle, però el patiment va cedir als pocs minuts. Derqui passa a primer terme, s’asseu a la tarima i la seva brillant gestualitat et confirma que la butaca és bona. Criden l’atenció les ulleres del Benito (Werle) i ben aviat descobreixes el motiu que lògicament no desvetllaré – tot i que els spoilers al teatre no existeixen, el que ens importa es viure cada instant encara que tots sabem que passa a Hamlet, al Rei Lear o a la Mort d’un viatjant – i que una mica més avançada l’obra, tornen a fer-se presents. Pocs cops unes ulleres diuen tant del conflicte del text.

Derqui està brillant com sempre, Benet demostra que és un gran i a la segona part et deixa molts moments sense respiració – un risc que el públic de teatre està acostumat a trampejar amb solvència – però permeteu-me que marqui amb “fosforito” com es fa amb els textos que cal memoritzar, el nom d’Elena Tarrats, la “nena” Hedvige, una actriu de 23 anys que em va “enganyar” quan vaig trobar a faltar allò de que en cas de menors, sempre hi ha dues persones que fan el personatge, per anar alternant. Ho confesso, li vaig posar 13 o 14 anys, i fins que no va sortir a saludar – una de les nombroses vegades que ho va fer amb tota la companyia – no vaig veure que tot era personatge. Que et sorprenguin al teatre és el que tots necessitem, i en un espectacle on les tres potes – autor, director, repartiment – tenien garantia, veure una actuació com la que fa la “nena” és un regal afegit.

Diu el Lluís Pasqual que els crítics no veuen teatre sinó que veuen estrenes i les seves opinions resulten esbiaixades, si l’estrena va ser el que vaig veure, no em puc ni imaginar el que serà aquest espectacle d’aquí dues o tres setmanes.

Felicitacions també a la Miranda Gas – una de les actrius amb més càrrega hereditària en aquest art – per les cançons, que li donen un protagonisme que el seu petit paper no li hagués permès, i seria injust no destacar   el personatge que fa el Lluís Marco, l’avi de la casa, l’home que ho diu tot mentre sembla que no diu res.

L’espectacle omple la sala de Montjuic en un homenatge més a l’home que la va pensar, i si no estan les entrades exhaurides, deixeu de llegir aquest text, entreu al vostre usuari i cliqueu “L’ànec salvatge” un Ibsen que fins avui, era menys conegut que altres fills de l’autor noruec, però que una vegada més, el Manrique ha esmenat aquest detall.

 

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 3 Març 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Quan despertem d’entre els morts”. La duresa del marbre

Diu el director de l’espectacle, que aquesta és l’obra mestra d’Ibsen i un cop conegut el text, crec que hi estic d’acord tot i que…

ibsenEl    text refereix l’antiga lluita de l’art i la vida, de l’artista que només viu en la seva creació i que mor amb la manca  d’inspiració.  Arnold Rubek és un escultor  casat amb una noia molt més jove – un record al Helmer i la Nora de Casa de nines? – que transita per la vida sense cap sentit des que va fer la seva gran obra, una mena de resurrecció entre els morts que resulta profètica del que ha de ser tot el que vindrà després, una mena de mort esperant que la providència li retorni la seva musa, la model que li va fer treure de dins tot el que tenia, a fi de transformar els blocs de marbre en bellesa.

I precisament el marbre s’apareix com a protagonista excepcional en una posada en escena massa dura al meu entendre, tothom està emprenyat amb la vida i el retret fa acte de presència al llarg d’una hora i mitja de text. Vestits blancs, pantalles blanques tapant els focus, i llençols blancs amagant unes escultures que mai arribarem a veure doncs quan se’ns fan visibles resulten ser blocs de pedra que més recorden l’illa de la Tempestat que futures obres d’art. Possiblement la manca d’inspiració queda representada de forma indiscutible.

El text m’ha agradat molt, però en molts moments he hagut de fer una feina d’abstracció i imaginar-me aquelles paraules expressades d’una altra manera. No s’hi veu amor, ni encantament, no sabem si els personatges volen marxar o quedar-se, no es veu felicitat enlloc i crec que el text no va exactament per aquí.

Considerant que tot té una explicació, he mirat de trobar els motius que poden dur el director a presentar-nos aquest text d’aquesta forma, només hi se veure la ràbia per la no creació de l’artista i la infelicitat que sempre envolta els genis, que veuen la vida amb un prisma completament diferent que la resta dels mortals. Uns moviments coreogràfics de la factoria Sol Picó, obren una petita esquerda en el marbre general però fins i tot resulten  poc suaus, i no varien gaire la duresa de l’espectacle.

Res a dir del treball actoral però personalment no m’ha ajudat gaire a viure el que el considerat pare de la dramatúrgia contemporània em volia explicar. Potser estic equivocat, però escoltant les paraules resulta temptador imaginar una forma diferent d’expressar-les.

Si la recomano? És un clàssic que cal veure tot i que resulti una mica més difícil, viure’l. Jutgeu vosaltres mateixos, aquest vespre des de darrere m’ha arribat algun “bravo!”. Us deixo, vaig a treballar una mica més, el que he vist aquest vespre de teatre.

 
Deixa un comentari

Posted by a 17 febrer 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,