RSS

Arxiu d'etiquetes: Isabel Rocatti

Yerma. La dosi de Lorca necessària per anar vivint

Per cuinar Garcia Lorca no fan falta gaires ingredients. Un terra aspre, sovint de sorra segons la peça, un vestuari blanc per anar trampejant la calor dels pobles andalusos i una dicció musical per part dels intèrprets que agraeixen al poeta, la possibilitat de parlar per boca seva.

Juan Carlos Martel, utilitza les possibilitats immenses del llegat de Puigserver i posa el públic repartit al voltant de l’escenari, per estar més a prop del drama rural que implica l’absència de fills per una dona. “La mujer de campo que no da hijos es inútil como un manojo de espinos”.

El quadre de sorra, envoltat per la passarel·la quadrada, tanca un escenari més centrat que presenta la zona púbica femenina, potser protegida o tancada per una cortina que en determinats moments de l’obra s’interposa entre els protagonistes i el públic. En el teatre actual, els significats passen sovint per damunt de la comoditat del públic, que hi farem, al teatre hem vingut a treballar i treballar cansa, que deia Cesare Pavese.

Us imagineu veure Lorca des de la darrera fila del Grec? Ni en els pitjors malsons. Lorca és un autor de proximitat, un autor que seria apte per a una lectura dramatitzada on només el text en boca dels actors i actrius, t’ho ha de donar tot. Es clar que, si afegim escenificació, ja ho podem embolicar de regal i repartir-ho a l’entrada de la sala.

La Yerma de Martel és un bon espectacle, autèntic i bonic en molts moments, amanit per un so en directe a base de veu i petits instruments o cops de bastó, posats amb gràcia acompanyant un text meravellós.

 Lorca va morir als 38 anys i ens va deixar el que ens va deixar. Us imagineu un Lorca de 80 anys? Potser no parlaríem tant de Shakespeare o de Txèkhov. Lorca és la joia d’aquesta España que tan es posen a la boca, els hereus dels qui el van matar. Com aquell nen malcriat que trenca el regal valuós, per demostrar el seu poder.

María Hervás està molt bé, ja em disculparà si en algun moment de l’espectacle vaig fer l’exercici d’imaginar una Núria Espert jove, interpretant aquell personatge – imaginar la Xirgu em resulta impossible, doncs no la vaig veure actuar mai -, Joan Amargós és un Juan molt creïble – com sempre –  Yolanda Sey – la muchacha –  Isabel Rocatti – la vieja – i Camila Viyuela – una Maria perfecta – estan molt inspirades. Menció especial a  Bàrbara Mestranza i David Menéndez que fan un ball de la hembra y el macho realment estètic, malgrat la instal·lació microfònica al descobert quan es treuen la roba.

La dosi de Lorca necessària ja la porto, però igual que passa amb les vacunes, cal fer recordatoris per mantenir ben endins la màgia, el duende, de fer bellesa amb el drama.

“Cómo no me voy a quejar cuando te veo a ti  y a las otras mujeres llenas por dentro de flores, y viéndome yo inútil en medio de tanta hermosura”

Lorca sigue vivo.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 24 Novembre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Casa de nines, 20 anys després. Nora torna convertida en la Vilarasau

Els clàssics tenen això, que mantenen pels segles dels segles, la seva força, el  missatge que anys després, continua d’actualitat, i “casa de Nines” de Henrik Ibsen, ha estat sempre un símbol feminista, un text reivindicatiu que tenca el patriarcat masclista imperant, des d’allò de l’Adam i la seva costella, obrint una porta que encara cal vigilar que no es torni a tancar.

En aquest text, titulat “A doll’s House, part 2” , Lucas Hnath evita versionar el clàssic tot i fer-ho, i situa l’acció 20 anys després del cop de porta més conegut de la història. Aquí ja no importa la carta d’en Krogstad, ni l’ajut de la Kristine, aquí agafa un major protagonisme la mainadera, una Anne Marie brillantment interpretada per Isabel Rocatti i la filla Emmy, que no tenia cap mena de protagonisme, 20 anys abans.

L’espectacle comença com un retorn que ja s’endevina curt, i flueix com un combat dialèctic amb tres taulers, on Nora juga unes simultànies amb Anne Marie, amb Emmy, i lògicament amb Torvald, un Ramón Madaula irònic, que no ha canviat gens la perspectiva del que és un matrimoni entre dos iguals. Madaula es un veterà, i Madaula sempre t’ofereix una actuació de qualitat, suposo que no ho dubta ningú.

Emmy, es el personatge que vol equilibrar la situació, en una interpretació de Júlia Truyol que ja no sorprèn, després del seu pas per la Kompanyia, que vol mostrar ala mare, una opció que no havia contemplat i que possiblement sigui la que caldrà escollir.

La Vilarasau fa el de sempre, fer-te creure que l’autor va escriure el text pensant en ella, fa una Nora esplèndida i regala sentiment i expressió amb la seva generositat habitual. Ho sé, i ho confesso,  soc del club de fans de la Vilarasau i aspiro eternament a la presidència, però es que “el monstre” no em defrauda mai, i això que aquest cop vaig badar una mica, i érem a la fila 10, massa lluny pel meu gust, doncs necessito sentir-los respirar.

Silvia Munt dirigint comença a “Manriquejar”, comença a ser garantia d’espectacle ben trobat i ben resolt. La Colometa es va fer gran i va canviar els “balls de punta” per la cadira de directora, i hem tingut sort…. la mateixa que van tenir ella i els seus fills quan la ploma de la Rodoreda va fer  aparèixer l’adroguer i els va salvar d’un destí tràgic.

Casa de nines sempre ha estat un text que m’ha encantat. Vaig ser Torvald Helmer el 2005 en un fragment d’un espectacle sobre la dona que vam anomenar “Mira’m però escolta’m”, i vaig insistir a muntar el text sencer, però encara no ha estat possible. Tot i això, el cop de porta de Nora, a tot el que l’enviolta i l’ofega en nom d’una protecció que va de dalt a baix i mai de costat, sempre el tindré present, i encara més si 20 anys després, Nora torna a tancar la porta al cdrit de “espero viure per veure-ho”. De fet, tots ho volem veure, o com a mínim, tots ho hauríem de voler.

Públic dempeus, satisfet després de donar-los la possibilitat de somriure,  en una nova mostra de que el teatre té una màgia especial i que entra dins de l’ànima per quedar-s’hi. La Xirgu, segueix somrient entre les bambolines del Temple del Raval.

 
1 comentari

Publicat per a 28 Juny 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,