Els estudis de teatre, és a dir, el treball curricular que et fa graduar-te com espectador culte i compromès, exigeix com amínim un cop cada curs, viure un Garcia Lorca. Fins i tot els que ens arriba molt més el teatre en la nostra llengua materna, gaudim de la musicalitat castellana del verb de don Federico. L’autor granadí, assassinat per l’odi i la maldat d’un element que durant 40 anys ens va voler a la foscor i que encara avui aconsegueix que els carrers de les ciutats democràtiques hagin de retre homenatge a la guerra i la barbàrie, és imprescindible i ahir vaig tenir la meva dosi de drama femení, la gran especialitat de Federico Garcia – el meu fill gran va venir un cop de l’escola dient alguna cosa sobre aquest autor i sempre m’ha fet gracia que ell no sabés que el segon cognom d’aquell poeta, era precisament la seva denominació principal -.
Quan comença l’espectacle ens recorden que les restes mortals de Federico Garcia Lorca encara no s’han trobat – espero que algú que encara sigui viu i que tingués aquesta informació pugui rentar una mica la seva mala consciència explicant com trobar-lo – però vaig pensar que el millor homenatge al poeta l’hem de fer precisament al teatre, al lloc on “la Barraca” de torn, ofereix les paraules i la música del que ell va crear.
Alba José té “duende”, des del primer minut és Yerma, la dona amargada perquè el seu marit no exerceix d’amant, la dona que plora quan veu altres dones amb fills als braços, la dona coberta per la terra del treball als camps en comptes de l’amor i la passió que sempre ha desitjat.
Marc Chornet torna a oferir-nos un espectacle amb una acurada coreografia, una Yerma portada al nostre temps on les noies fumen porros o beuen “calimocho” en una orgia de rialla per amagar el plor d’una Yerma assecada per dins.
La proximitat dels actors i actrius que permet el teatre Akadèmia facilita les coses, les palades de terra de Juan ho cobreixen tot, i la claror de la nit que entra per les finestres superiors de la casa, indiquen una llibertat massa lluny del llit nupcial.
Martí Salvat està esplèndid en el seu Juan, en una personificació exacta del que va crear Lorca. Brilla quan parla i brilla especialment quan no diu res, quan el seu gest i el seu moviment cansat i infeliç, el condueix entre els ceps que poc a poc apareixen damunt l’escenari. L’escena culminant de l’espectacle la resolen – Juan i Yerma – de forma especialment brillant.
Xavier Torra viu en un Víctor de forma perfecte, dona vida al veritable amor de Yerma, a l’únic home que l’ha fet sentir dona, l’home que marxa i s’endú l’esperança, un altre gran personatge del poeta.
Isabel Soriano hi posa els anys, és la “vieja” que mira d’obrir la porta a Yerma amb els seus consells, i està molt bé, com ho estan les noies joves, las “mozas” les que pateixen i les que riuen, les “altres”, les que volen fer recuperar l’alegria quan la seva presència fa que Yerma se senti més desgraciada. Adriana Fígols, Roser Tàpias i Cristina López, brillen entre els ceps, amb la precisió que ja vam veure a “Romeu i Julieta” l’altra gran creació de Projecte Ingenu, i treuen “duende” per cada centímetre del seu cos i dels seus ulls, riuen amb la mirada,canten amb solvència i s’acompanyen d’un gest precís per conduir el públic per l’Andalusia lorquiana, al llarg d’una hora i mitja d’espectacle.
Moltes felicitats per la vostra feina – ahir us ho vam demostrar amb els aplaudiments – i moltes gràcies per donar-nos la nostra dosi imprescindible de Lorca.
Paisatge teatral 