Oncle Vània, un text rus per a un director Lituà

Un dia, en una reunió de presentació del Temporada Alta, en Salvador Sunyer m’animava a veure teatre estranger, una de les especialitats del Festival Gironí. Jo li deia que no veia clar això de llegir subtítols i perdre’m l’expressió dels actors i actrius, les seves mirades, el seu llenguatge no verbal, els seus silencis – aquí no caldria llegir -. Deu ser per això que el nom d’Oskaras Korsunovas no em deia gran cosa, però Manrique, Benet, Marco, Truyol – sí, sí, no és la Clara Segura ni la Vilarasau, però ja és garantia – a més de l’Anna Güell, la Carme Sansa – una clàssica de tota la vida – i sobretot Txékhov, tenien prou tirada per assenyalar aquest espectacle i desplaçar-nos a Girona. Finalment ho vam deixar pel Teatre Lliure que ens permetia escollir més fàcilment data, i aquesta va ser dimecres.

L’any 2014 vam “mitificar” la Companyia Les Antonietes que havíem descobert en un espectacle Shakespèrià anterior – Molt soroll per no res -, amb el Vània de l’Espai Lliure, una creació en tota regla amb una Annabel Castan, un Pep Ambrós o un Arnau Puig – allà ens vam fer del seu club de fans – espectaculars, i sempre resulta emocionant veure’n una altra versió – això no em passa amb el cinema, però en el teatre m’encanta – .

La proposta del director Lituà és diferent, recull l’essència del metge rus i porta els actors i les actrius al límit, potser massa per a alguns puristes, però a mi m’agraden les posades en escena arriscades, i aquesta no deixa de ser-ho. Potser no caldria fer espectacles de quasi tres hores, sempre penses que alguna escena no faria falta, però quan les interpretacions són brillants, endavant amb el teatre, que preu per preu, sabates grosses.

Un cop, la Clara Segura em va dir que mai es cansa de sentir que ens ha agradat la seva feina, doncs tornarem a dir que el treball del Marco, el Benet o el Manrique torna a ser molt gran, i que la Truyol segueix amb pas ferm quan surt de la seva Calòrica particular, o que les bones actrius com la Anna Güell o la Carme Sansa, marquen taules en papers que semblen petits. No recordava haver vist la Raquel Ferri – sembla realment russa – amb un treball gestual molt bo, i tampoc recordo Kaspar Bindeman, imagino que un dels motius principals de que hi sigui és la seva faceta musical, per fer un Teleguin diferent.

L’espai escènic combina mobiliari d’abans amb d’altre d’actual, potser per recordar-nos que els drames humans no tenen època. I, aquest cop,  no sé si les projeccions aporten gaire, fora de l’escena del passeig del professor amb la seva dona, just abans d’entrar en escena.

L’oncle Vània del Lliure – 45 anys de vida ja – de Txékhov, i d’un director Lituà que tria repartiment català, ofereix prou motius per anar al teatre. I a més a més, als que necessiteu el moment de riure, us l’ofereixen amb claredat.

Per cert, no seria possible sortir de la Sala Puigserver directament al carrer sense pujar primer i baixar després? Els genolls amb molts espectacles al damunt ho agrairien. Que diu el cap de sala al respecte?.

 

Les tres germanes. Ho ha tornat a fer

Ja no és notícia dir que l’Orson Welles català és un geni. Avui mateix li han donat el premi Butaca al millor espectacle per “Jerusalem” – no em sorprèn gens – però el Manrique ho ha tornat a fer, ha aixecat un espectacle rodó que serà l’enveja del mateix Dr. Txékhov si es que ha pogut veure l’espectacle enmig de la pandèmia.

En uns temps on vivim envoltats de pantalles de metacrilat, l’aparador de la sala gran del Lliure, ens demostra que les coses valuoses es protegeixen darrera del vidre, tal i com el Petit Príncep feia amb la seva flor. Aquest cop, agafar primera fila no ha estat una gran idea, preneu nota.

Asseguts a la butaca, ens oblidem de les mascaretes i el gel hidroalcohòlic, fins i tot del termòmetre de l’entrada fins que el teatre, com sempre, demostra la seva vigència en una frase de la més petita de la casa, Irina, que diu “Si no tinguéssim por de la mort no ens faria por viure”. Voleu alguna frase de més actualitat?

El text màgic del metge rus, passat per les mans de l’Artigau, la Genebat i el mateix Manrique no té ni una paraula sobrera, es una tempesta de conceptes a rumiar, que et fan treballar més que mai, és un espectacle per tornar-lo a gaudir demà i demà passat i l’altre, de llegir-lo i rellegir-lo, amb la garantia de descobrir més i més coses a pensar, a “filosofar” com diu Ivan , el Coronel enamorat.

Tot i que els deu personatges ratllen a una alçada important, vull destacar la gran actuació del Jordi Rico i em permeto recomanar a la Maria Rodríguez que faci lloc a les prestatgeries de casa. De fet, si no fos perquè em sento obligat amb vosaltres que em llegiu, esperaria a escriure fins que les mans es recuperessin de tant aplaudir. De totes formes, al tanto amb la cunyada, una Mireia Aixalà molt ben posada en el seu paper.

Olga, Maixa i Irina han trigat, però valia la pena esperar, com val la pena esperar per veure l’escena de la pluja, realment impagable. Ho ha tornat a fer, el geni ha tornat per fer-nos viure el teatre en la seva màxima expressió. Llarga vida al geni.

 

Assedegats. Teatre entre plàstics

M’embarga l’emoció de tornar a escriure sobre el teatre viscut. Uns mesos després “d’allò que ens va passar” i d’un seguit d’entrades que s’han fet fonedisses, ahir entrava a la Biblioteca mitja hora abans de començar l’espectacle, amb totes les sensacions a flor de pell. No em calien ni la garantia Laperla29, ni el Broggi, ni l’autor del mític “Incendis”, ahir tenia tota la predisposició del món per gaudir d’una nit de teatre, malgrat els plàstics – els maleïts plàstics que han tornat per quedar-se que es diu ara – i la p… mascareta.

Una regidora ens dona la benvinguda amb un text que segur que ha assajat, amb el somriure a la cara – ella no du la p… mascareta, i a partir d’aquí tot es gaudir i emocionar-te.

Tres intèrprets joves i tres de més grans, uns en directe i uns amb una mena de teletreball d’aquest que ara està tant de moda. Broggi fa un invent dels seus i ens envolta d’imatges que protegeixen el públic de qualsevol enemic extern. Una posta en escena molt acurada, molt de “nova normalitat”, i unes interpretacions que, per diferents, creen un paisatge equilibrat. La verborrea d’en Murdoch (Guillem Balart) et cau al damunt com una tempesta perfecta, patint per no perdre ni una sola paraula de tot el que ens està dient. Aquest personatge té moments francament increïbles mantenint una conversa amb una sola frase al despatx del professor (Xavier Ruano), o parlant sense parar, aquell dia que va desaparèixer del mapa al baixar de l’autobús.

Norvège (Carla Vilaró) fa patir els seus pares “hologràmics” (Ivan Benet i Clara Segura) tancada a  la seva habitació, en una situació potser imaginada que es creuarà amb la realitat. Una adolescent en tota regla que reclama el seu lloc en un món on costa de trobar la bellesa enmig de l’absurditat.

Qui no ha sentit parlar dels antropòlegs forenses? Doncs aquest ofici és el que porta en Boon – com Daniel Boon – (Sergi Torrecilla) a retrobar els temps d’una adolescència vertiginosa que vol tornar a recuperar el seu lloc principal.

Fins i tot en Broggi fa un Hitchcock per afegir-se a la festa on els convidats entren amb un desig que ni hauria somniat en Wajdi Mouawad quan va escriure el text.

Llargs aplaudiments per als personatges, per a qui els interpreta, per a qui els segueix càmera en mà, per a qui mou els fils de tot plegat i sobretot per la tornada del teatre al lloc que li correspon, al centre de les nostres vides. I sense termòmetre a l’entrar, els virus no tenen cultura, no van al teatre.

Salut, feina i teatre, aquest és el meu desig per a tots.

 

L’Habitació del Costat, una nova teràpia contra la solitud

M’agraden els textos potents. De Shakespeare m’interessen les tragèdies molt més que les comèdies, m’interessa Miller, Pinter, McPherson, Koltès, Txèkov, em motiven els espectacles que em fan contenir la respiració, no soc partidari d’aquella filosofia de “una cosa de riure, que prou penes ja tenim” i els que em coneixen m’havien dit que el text de Sarah Ruhl, no m’interessaria gaire. M’havien dit que la interpretació era molt bona – com ja era d’esperar llegint el repartiment – i que la garantia Manrique es mantenia, però…. però les entrades ja les tenia, i de les tres potes d’un espectacle – direcció, interpretació i text – en tenis dues assegurades, o sigui que no se’m va generar cap dubte.

Un cop vist el muntatge de l’Orson Welles català, interpretat de forma esplèndida per la seva troupe, he de dir que el missatge transmès en clau de comèdia sobre la solitud, em va semblar molt interessant. El públic riu, el tema s’ho porta i les interpretacions francament brillants de l’Ivan Benet, la Mireia Aixalà, Carlota Olcina, Xavi Ricart,  Alba Florejachs i Adeline Flaun – a qui no recordo haver vist anteriorment – faciliten que fins i tot jo mateix, mantingués un somriure a la cara – jo ric molt poc – . No he oblidat anomenar el Pol López, no patiu, es que una vegada més necessita un apartat especial. D’acord que el públic ja està calent – no em mal interpreteu – però l’entrada del “putu amo” resulta espectacular. Comença cantant entre bambolines i provoca una tempesta emocional amb aquella forma tant seva i particular de parlar.

L’Habitació del costat és el consultori on el Dr.Gibbins utilitza un vibrador elèctric, per solucionar problemes d’histèria, majoritàriament en dones. Una època fosca de la medicina tot i l’electricitat que acabava d’arribar, on els tractaments haurien de fer molta més por que la que tenim actualment als medicaments que enriqueixen les farmacèutiques. I, es clar, arriba un moment en que els gemecs entusiastes dels pacients del doctor, criden l’atenció de la Sra Gibbins (Carlota Olcina) que com resulta lògic, s’interessa pel tema.

Interpretació espectacular en l’escenari entre-butaques clàssic a la Villaroel, on el públic proper dona escalf als actors i actrius, per suportar millor la neu que cau al jardí de la casa. Un jardí, on la sra Gibbins passeja la seva energia, mentre no coneix el que es cou a l’habitació del costat. Un cop ho descobreixi, res no tornarà a ser igual, i deixarà anar la frase més gran de tot l’espectacle quan el seu marit, el doctor a qui apassiona la ciència i els nous descobriments, li pregunti que farà si deixa la seva feina. “Dedica’t a estimar-me”, una feina molt gran en uns temps on la violència de gènere segueix massa present a la nostra societat. Qui diu que les comèdies no fan rumiar?.

 

Desig sota els oms. La granja surt al repartiment

L’espectacle teatral és complex, hi participen el text, els personatges amb els seus conflictes, l’escenografia, el vestuari, la música, les projeccions – cada cop més habituals -, tot sota la batuta del director que es converteix en protagonista quan l’espectacle surt rodó.

Desig sota els oms, d’Eugene O’Neill,  és una tragèdia grega, on Teseu, Fedra i Hipòlit, viuen a Nova Anglaterra – on viatjava Willy Loman – i parlen en català de la Garrotxa, i suposo que dit així, ja us imagineu una bona creació, però cal destacar el paper principal de la Granja, protagonista per ser la font del conflicte i l’escenari on es desenvolupa una tragèdia que s’apunta des dels primers minuts.

Hi ha espectacles on la demostració de poder resulten primordials – el vaixell de Mar i Cel n’és un exemple – i a Desig sota els oms també. Aquest espectacle té molts moments cinematogràfics, quan els personatges es mouen en coordinació amb l’escenari que gira, portant-nos per les diferents cambres de la Granja – en majúscules – o a l’exterior, on l’escena del ball et situa directament al cinema nord-americà. La granja de l’Efraïm Cabot o de la mare de l’Eben -aquesta és una part del conflicte – i que resulta el principal motiu de la decisió de l’Abbie, és un protagonista del muntatge i per això considero que ha de sortir al repartiment. Passa de ser una escenografia brutal a un gran personatge de l’obra, on res hi és sobrer. Felicitats, Joan Ollé.

Gran actuació de tothom, en consonància amb la brillant escenografia, on hi destacaria l’entrada a l’espectacle a càrrec de Pepo Blasco i Santi Ricart acompanyant un brillant Ivan Benet – com sempre – i el quart final de la Laura Conejero en el que seria el cim de la tragèdia. Pep Cruz podria passar per un granger de la zona – la Garrotxa o Nova Anglaterra, que tant li fa – com si li haguessin fet el personatge a mida, com la perruca – està molt i molt convincent, cosa que d’altra banda tampoc sorprendrà ningú.

Els partiquins que participen de la festa del segon acte semblen portats del mateix far west, aportant aquell gra de sorra o fins i tot un sac ple, que sempre resulta imprescindible en un gran muntatge.

Sala massagran plena fins a la bandera d’un públic que va gaudir d’un gran espectacle. Servei aconseguit. Gràcies Teatre Nacional de Catalunya, ara més que mai hem d’aferrar-nos a la Cultura per salvar el país. I per 3 € tens el text, per rellegir-lo més tard.

“És una granja magnífica, sens dubte. Tant de bó fos meua!”

 

 

 

Bodas de sangre. El caballo lleva jinete a la nau de la Biblioteca

Garcia Lorca fa un teatre propi, com el fa Shakespeare, Txèkhov o Guimerà, i malgrat això, veure o més aviat viure i patir els drames de l’autor granadí és especial, et condueixen sempre al mateix racó del món, a aquelles terres seques i ardents que tornen els homes insensibles i que assequen les llàgrimes de les dones, elles, que  accepten el seu paper ingrat i terrible però que el “duende” converteix en personatges envejables per a qualsevol actriu.

Lorca va treballar amb la Xirgu, possiblement perquè encara no havia nascut la Nora Navas. La interpretació d’aquesta actriu brutal, et posa la pell de gallina des de la seva primera aparició, i amb permís de la gran dama de l’escena catalana, “porque tengo que no reconocerla, para no clavarle mis dientes en el cuello” que brilla Clara i radiant com és habitual.

La Segura i la Navas estan esplèndides com s’espera d’elles, porten Lorca a la sang – Broggi els hi recepta una transfusió abans de cada espectacle -i l’escampen sobre la terra seca de la Biblioteca de Catalunya, arrossegant-la com un llençol vermell, entre les mirades paralitzades d’uns espectadors que lluiten per creure el que estan veient.

Ivan Benet es molt gran, – “yo no soy hombre para ir en carro” – clava qualsevol paper però el d’home turmentat que esquitxa passió sense miraments, sembla inventat per ell. Pau Roca és el nuvi que va imaginar Federico, en un repartiment on només hi ha un nom, el del genet que munta el cavall, possiblement per això, l’Oriol Broggi creia indispensable la presència de “Juguetón”, muntat en realitat per una Montse Vellvehí, que brilla tant a dalt del cavall com coixejant entre les parets imaginàries de la casa. Si hi hagués un premi d’actriu de repartiment, ja hi haurien gravat el seu nom. I al tanto que l’Anna Castells està perfecta en la seva actuació – això és el que passa quan la direcció és de qualitat – i per això la Segura va arrossegar en Broggi per fer-lo sortir a saludar tot i no tractar-se de l’estrena. No sé si passa sempre però ahir sí que va passar.

“La luna deja un cuchillo abandonado en el aire, que siendo acecho de plomo quiere ser dolor de sangre. Dejadme entrar, vengo helada por paredes y cristales, abrir tejados y pechos donde pueda calentarme”

Els drames, les tragèdies de Lorca es veuen venir d’una hora lluny, però com en els grans textos l’important no és el que passa sinó com passa, i quines paraules s’utilitzen, i quins sentiments surten dels ulls i de les goles – en aquest cas “gargantas” seria més just, i per això pots gaudir patint un i altre cop, només es tracta de buscar els homes i les dones que puguin injectar-se a la vena les paraules del poeta, i transformades en ganivets, entrin al pit dels espectadors que amb la seva sang omplin l’espai de passió i de teatre.

Gran, molt gran espectacle a la Biblioteca – tampoc és una novetat -, i un cop més demanar, suplicar si cal, que el “novio traiga el azahar que se tiene que poner en el pecho” més i més dies, que puguin haver “más convidados a la boda” sabent que “nadie matarà el caballo con tanta carrera”.

“… y apenas cabe en la mano però que penetra frio por las carnes asombradas  y all´´i se para, en el sitio donde tiembla enmarañada la oscura raíz del grito”

és a dir, que un petit llibre, entra per les orelles, pels ulls i s’atura al cor i et sacseja tot el cos i surt per les mans que piquen sense defalliment homenatjant els “culpables” del que acaba de passar. Moltes gràcies a totes i tots.