RSS

Arxiu d'etiquetes: Javier Cercas

Anatomia d’un instant. Història contemporània al Lliure

Aquest és un país de 40. Ens agrada celebrar els 40 anys de naixement, cantar les 40 jugant a cartes, 40 anys va durar la foscor d’aquell malparit i 40 anys fa que el Juan Carlos va contractar una assegurança que li va permetre tota mena de trapelleries sota el paraigües del “Vapararelcop”.

El 23 de febrer del 1981 va ser un dia especial, millor dit, una tarda-vespre, carregadeta d’emocions i de bales que els tricornis van deixar anar al Congreso de los Diputados, un lloc que els era estrany, un lloc on fer lleis quan la llei la dicta el general de torn o el generalísimo si fa el cas.

Es van escriure molts llibres sobre l’entrada d’un paio amb bigoti i mala llet de fàbrica, un tipus que enyorava detencions, tortures i altres distraccions, i que ja en tenia els ous – verds es clar – plens, de tanta demo no se què i de tant comunista passejant-se tranquil·lament “por la calle de Alcalá”.

Diu Javier Cercas al pròleg del seu llibre “Anatomia de un instante” que es preguntava quants espanyols podien pensar que Adolfo Suárez, Santiago Carrillo, Gutierrez Mellado o Tejero, eren personatges de ficció, tal i com molts anglesos creien que també ho va ser Churchill, personatges coneguts per la televisió com JR Ewing o el Cotxe fantàstic, protagonistes d’una realitat que segurament superaria la ficció.

Crisi econòmica, atur, nostàlgics del règim – i no em refereixo als espàrrecs o les carxofes – periodistes patriòtics, església més temerosa del Gobierno que de Deu i una banda armada amb origen al País Basc que havia declarat la guerra a las fuerzas armadas, van ser el cultiu on va créixer la idea de que calia fer fora el culpable de tot, o sigui en Suárez, que d’amic de taberna del Rei, va passar a anar per lliure, atrevint-se fins i tot, en plena Setmana Santa, legalitzar el partit roig.

Pep Cruz ja hi era, va creuar Girona tot sortint del teatre, per veure si la gent d’esquerres havia sortit al carrer, Xavi Sáez era petit i com a molt pot recordar si els pares estaven nerviosos mirant la tele o escoltant música sacra per la ràdio, i l’Enric Auquer i la Roser Vilajosana no estaven ni projectats i han hagut d’endinsar-se en el tema com ho farien amb un text de Shakespeare o de Txékhov.

En Rigola munta una festa d’aniversari sense massa pressupost, per homenatjar l’heroi Borbó, ara caigut en desgràcia i mig eclipsat per un fill que “ha salido al padre” però amb més mala llet. Vesteix tres actors d’unicorns en una d’aquelles coses que necessiten de col·loqui perquè t’expliqui els motius ocults d’aquesta decisió, mentre que la noia esdevinguda presidente, acaba l’espectacle enfilant-se per les parets del poder.

“Hola, soy de Cebreros y me presento a Presidente”, així va guanyar les eleccions un reciclat del Movimiento que va fer més coses d’esquerres que tots els sociates que li han anat al darrera. D’entrada, ell no ens va fotre a dins l’Otan.

23 F Anatomia d’un instant és una classe d’història contemporània que explica moltes coses del que estem vivint ara, no en va, un discurs reial, uns polítics conspirant amb la premsa i un cretí uniformat amb els seus companys de gresca alcohòlica, son els protagonistes d’un instant que sempre s’anirà repetint.

Els diputats no van per terra, però deu n’hi do el fang que porten als respectius parlaments i segurament, de tot allò, ens quedaria demanar que per arreglar tot el sarau que tenim “se sienten coño” y solucionen los problemes de la gente, els problemes de veritat.

Javier Cercas ho va escriure, la Trinca ho va cantar i tots plegats vam patir, els més grans perquè ja hi eren l’any 36 i els més joves perquè  havíem vist com les gastaven  els armats. “Tranquil Jordi” va dir el rei de copes, i en Jordi, tranquil o no, va anar a mirar si li sortien els comptes d’Andorra.

Què feia el 23 F? Era a una guarderia fent revisions mèdiques escolars, i em quedava un mes de solter.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Las leyes de la frontera. La dificultat de recomanar un llibre que m’ha encantat

542687-800x800Havia tingut un mal dia, sortosament ja no recordo el motiu – sempre serveix eliminar els mals dies quan fas la tria del que cal recordar – i tenia la idea que fer-te un regal era una bona forma de combatre la part fosca del viure. Vaig anar al centre cultural que presumeix de tenir els preus més econòmics, i vaig anar directament al racó de la lectura. Tenia previst demanar per Nadal el darrer llibre de Javier Cercas, “Las leyes de la frontera” però no vaig voler esperar i el vaig comprar. Vaig conèixer Javier Cercas com la majoria, per “Soldados de Salamina” un llibre que vaig llegir en una tarda, i em va semblar genial “Anatomia de un instante” sobre els fets de l’intent de cop d’estat del febrer del 81, era lògic tornar a l’autor que duia, al menys per mi, un cent per cent d’efectivitat. L’he tingut uns quants dies preparat, a ma però sense obrir – quan tinc un paper de teatre per estudiar no puc llegir gaire – i un dia d’aquest el vaig començar, va sobre uns personatges de la meva joventut, sobre els “quinquis”, la denominació d’origen dels delinqüents juvenils dels inicis de la meva vida adulta, és a dir que parla d’uns fets que jo vaig viure tot i que de lluny. La història parla d’un tal Zarco, però  s’endevina el conegut “Vaquilla”, les pelis del Jose Antonio de la Loma, parlava doncs, de fets que em recordaven temps passats. Ara mateix l’he acabat, m’ha encantat, Cercas segueix amb el cent per cent d’efectivitat pel que a mi respecta.  No puc recomanar-lo a tothom, possiblement el tema li resulti “xinés” a la gent jove, i potser a d’altres no els faci ni fred ni calor, però està escrit d’una forma brillant, com si es tractés d’un autor que parla amb tres persones per poder escriure les memòries d’una d’elles, i enllaça les converses creant addicció. Fins a la darrera pàgina et pot fer variar el sentit d’alguns fets, i m’ha passat allò de voler avançar però fer-ho a poc a poc per por d’acabar el llibre. Després d’això espero en candeletes el proper “Cercas”, des que vaig perdre el “Manolo” i els seus Carvalhos, no havia trobat un escriptor de capçalera. Crec que ja el tinc. Ja només falta que sigui tan prolífic com el Pedrolo o el Terenci, i que de tant en tant pugui anar a la Llibreria a buscar el darrer. Quan un llibre enganxa t’aporta serenitat, plaer i pau interior, tots els problemes els tenen els personatges, i tu els vius amb intensitat externa. Quina gran cosa que algú t’ensenyi a llegir. En tota l’extensió de la frase.

 
 

Etiquetes: , , ,