RSS

Tag Archives: Joan Ollé

Desig sota els oms. La granja surt al repartiment

L’espectacle teatral és complex, hi participen el text, els personatges amb els seus conflictes, l’escenografia, el vestuari, la música, les projeccions – cada cop més habituals -, tot sota la batuta del director que es converteix en protagonista quan l’espectacle surt rodó.

Desig sota els oms, d’Eugene O’Neill,  és una tragèdia grega, on Teseu, Fedra i Hipòlit, viuen a Nova Anglaterra – on viatjava Willy Loman – i parlen en català de la Garrotxa, i suposo que dit així, ja us imagineu una bona creació, però cal destacar el paper principal de la Granja, protagonista per ser la font del conflicte i l’escenari on es desenvolupa una tragèdia que s’apunta des dels primers minuts.

Hi ha espectacles on la demostració de poder resulten primordials – el vaixell de Mar i Cel n’és un exemple – i a Desig sota els oms també. Aquest espectacle té molts moments cinematogràfics, quan els personatges es mouen en coordinació amb l’escenari que gira, portant-nos per les diferents cambres de la Granja – en majúscules – o a l’exterior, on l’escena del ball et situa directament al cinema nord-americà. La granja de l’Efraïm Cabot o de la mare de l’Eben -aquesta és una part del conflicte – i que resulta el principal motiu de la decisió de l’Abbie, és un protagonista del muntatge i per això considero que ha de sortir al repartiment. Passa de ser una escenografia brutal a un gran personatge de l’obra, on res hi és sobrer. Felicitats, Joan Ollé.

Gran actuació de tothom, en consonància amb la brillant escenografia, on hi destacaria l’entrada a l’espectacle a càrrec de Pepo Blasco i Santi Ricart acompanyant un brillant Ivan Benet – com sempre – i el quart final de la Laura Conejero en el que seria el cim de la tragèdia. Pep Cruz podria passar per un granger de la zona – la Garrotxa o Nova Anglaterra, que tant li fa – com si li haguessin fet el personatge a mida, com la perruca – està molt i molt convincent, cosa que d’altra banda tampoc sorprendrà ningú.

Els partiquins que participen de la festa del segon acte semblen portats del mateix far west, aportant aquell gra de sorra o fins i tot un sac ple, que sempre resulta imprescindible en un gran muntatge.

Sala massagran plena fins a la bandera d’un públic que va gaudir d’un gran espectacle. Servei aconseguit. Gràcies Teatre Nacional de Catalunya, ara més que mai hem d’aferrar-nos a la Cultura per salvar el país. I per 3 € tens el text, per rellegir-lo més tard.

“És una granja magnífica, sens dubte. Tant de bó fos meua!”

 

 

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 24 Novembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Doña Rosita la Soltera. Lorca, un valor segur

IMG_1797Va ser l’any 81 que vaig quedar impressionat de veure la Núria Espert com a  Doña Rosita la Soltera, una actriu de 46 anys interpretant una quasi adolescent enamorada del cosí, que la mala intenció dramàtica del poeta granadí, s’endurà cap a Tucumán quan la felicitat semblava total. Durant anys vaig recordar aquella interpretació – segueixo recordant-la – i l’utilitzo per parlar de grans monstres teatrals que poden fer papers que aparentment podrien semblar aliens a la seva edat cronològica.

Quan el TNC la va programar vaig tenir por, reviure els mites pot comportar decepcions i inicialment no vaig incloure el “poema granadino del novecientos, dividido en varios jardines con escenas de canto y baile” en el meu abonament 2013-2014, però alguna cosa en el meu interior em cridava cap a la casa, protagonista habitual dels drames del gran Federico, cap al jardí de les flors que es la vida del Tio – el gran Enric Majó, l’actor que va inspirar Shakespeare per escriure Hamlet i possiblement l’argument definitiu per arreplegar un parell d’entrades a la fila 11 de la sala Massagran, plena de gom a gom, i “arriscar-me” a recordar l’Espert i patir per la Nora, una actriu d’un  nivell indiscutible que ens hauria de fer oblidar la gran diva.

El patiment va durar poc, el repartiment de l’Ollé era una assegurança,  la gran dama de l’escena catalana, la dona de l’eterna joventut, la Carme Elias, i una Mercè Aránega senzillament espectacular, completen un triumvirat que manté el públic amb la boca oberta, primer una mica somrient, després amb resignació i finalment a punt del plor, en un tercer acte dramàtic que t’hauria de deixar sense alè tot i que aquell gran enemic anomenat “hem de riure que la vida ja té prou pena” va estar a punt d’aturar-me el cor.

Permeteu-me fer un apart i preguntar-vos? Com es possible que la desgràcia que explica el professor Martin, el seu drama personal a l’escola on mira de culturitzar uns petits monstres, faci riure la gent?.  “A mi me gustaria entender, pero como no entiendo, me dan ganas de reir” diu l’Ama potser per entendre com és possible riure d’un autèntic drama personal?. I el pitjor de tot es que això passa molt, massa sovint.

La meva més gran sorpresa va ser “tornar a veure l’Espert” en el cos de la Nora Navas, alguns moviments eren iguals, ella no necessita semblar jove – ja ho és – però no vaig poder evitar emocionar-me encara més amb el deix de les paraules i determinats moviments que eren factoria Espert. Molt bé Nora, fixar-te en els grans t’engrandeix i el teu bagatge comença a fer respecte.

Les escenes de “canto y baile” són esplèndides, l’entrada coreografiada de Rosita acompanyant la veu enrogallada de Paco Ibáñez, omple l’escenari de poesia, un escenari que obren per a tots nosaltres tres històrics de la nostra escena: El Majó, l’Aránega i l’Elias amb les paraules musicals del poeta i et tanquen durant una hora i tres quarts sense deixar-te anar  ni tan sols amb “Las Manolas, las que se van a la Alhambra, las tres y las cuatro solas” .

Lorca és sempre garantia, de música, de drama, de poesia, de vida i de mort, com si volgués explicar la seva trajectòria personal, endeví d’un destí cruel, que els homes dolents, els que tampoc entenien, però que no reien, o al menys, a nosaltres mai no ens faran riure, van decidir aplicar-li.

Molts ja l’heu vist, ja queda poc temps, però potser Doña Rosita decidirà continuar esperant i tornarà a convidar-nos a la seva casa, al seu jardí, i fins i tot ens deixarà tallar algunes roses.

 

 
1 comentari

Posted by a 5 Abril 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,