RSS

Arxiu d'etiquetes: Jordi Banacolocha

Final de partida. Un clàssic per al currículum

Que els textos de Samuel Beckett no son senzills i que resultarien complexos per fer-ne un comentari a les PAU, és cosa sabuda per tots els que tenim el teatre a la capçalera de la nostra vida. Tot esperant Godot, Els dies feliços o Final de partida, son espectacles de l’autor irlandès que hem pogut veure darrerament a la cartellera catalana i el resultat sempre és el mateix, divisió d’opinions que deien dels “toros” quan jo era petit, com els “nubes y claros” que recitaven els “hombres del tiempo” i que podríem defensar amb allò de que en la varietat hi ha el gust.

Final de partida té problemes amb el boca orella doncs tot i permetre riure als que “ho necessiten imperiosament” pot decebre els que han escollit l’espectacle només pel repartiment, sense conèixer l’autor que millor descriu el pessimisme i el pitjor de la humanitat. Beckett no ofereix mai grans arguments però presenta els conflictes escènics d’una forma evident i potser no apta per a tots els públics. Al teatre s’hi va a treballar, i amb Beckett hi ha una mica més de feina.

Un home vell, cec, en cadira de rodes, anomenat Hamm, el seu criat de sempre, emmurriat però disposat a servir l’amo i que respon al nom de Clov, i els pares del primer personatge, Nagg i Nell, que viuen enterrats en sorra dins d’uns contenidors. Realment descrit així reconec que no donarien ganes d’acostar-se al temple del Raval, però els que tenim el teatre a l’ADN, sabem que Beckett i el seu Final de Partida formen part d’aquells clàssics que no et pots permetre perdre’t. Uns amics em van preguntar fa uns dies si ja l’havia vist, per si els podia dir alguna cosa positiva doncs no els havia agradat gens, ja els vaig dir que Beckett només és senzill en les situacions, en els arguments, en els seus textos no hi passen massa coses, hi ha pocs girs de guió, però ningú com ell descriu la part més bruta i pessimista de la humanitat, una part que cal recordar que existeix i més en uns temps on una infecció total i una guerra a Europa, ens tornen a enfonsar en el pessimisme més autèntic. Estem fatal, fins hi tot ho estan els afeccionats al futbol – masculí – que han perdut aquell consol de que “tot va malament, però potser ho guanyarem tot” i el teatre ha de fer el servei de recordar-nos-ho.

Sergi Belbel dirigeix quatre veterans de l’escena catalana. Hi ha moltes taules en un escenari decrèpit on només Boixaderas s’hi desplaça tot i la seva coixesa, un escenari d’on sembla que no voldrà escapar-se tot i que sempre cal esperar el canvi de guió en el clímax del espectacle.

El teló que rep el públic ja et posa en situació – darrerament l’escenari acostuma a estar a la vista, per anar entretenint els qui entrem aviat a la sala,  però Final de Partida requereix l’afegit d’una cortina tirada i a punt de morir.

Després de quasi 5 anys  de parlar dels Jordis que representen la lluita d’un poble per assolir el seu màxim, tres Jordis més acaparen l’atenció de la platea, al costat de la Minguillón, la sempre recordada Rosa de Poblenou, una creació del Papitu Benet i Jornet que va obrir el camí a les sèries pensades i escrites en català. Amb ella, Boixaderas, Bosch i Banacolocha, el trio de Jordis et porten directament a la festa de la cultura que tot i la possible pluja, celebrarem aquest dissabte 23 d’abril. Moltes hores de teatre, molts escenaris trepitjats, molt ofici en un espectacle potent.

Final de partida d’un vell que perd, que deixa de perdre i que torna a perdre” diu en Hamm, però el teatre sempre guanya. Espectacle difícil de recomanar però necessari per al currículum de qualsevol bon espectador de l’art més viu.

Per cert, ahir vam tornar al teatre sense mascareta, sin trampa ni cartón, que deia aquell, i això també va ser una cosa positiva.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 Abril 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,