Si partim de la base que el teatre és un servei públic essencial, que va estar tancat durant la pandèmia – qui decidia aquestes coses? – ara no ens queda altra que recuperar el temps perdut, i això és el que estem fent tots aquells que necessitem l’art escènica com energia vital.

Jordi Casanovas té un do per escriure sobre l’actualitat, es el dramaturg que haurien de llegir les agències de notícies, i ara ens presenta el gran debat pendent sobre la pandèmia, les seves llums, les seves ombres i tot el que, un cop vist el que ha passat, sembla tant evident el que calia haver fet i encara més senzill, criticar el que es va fer.
Estem acostumats a tenir tot el que necessitem, tot el que volem i sobretot, que ens solucionin tots els problemes, que nosaltres ja ens ocuparem de criticar-ho tot. Sempre recordaré un personatge que la nit de cap d’any va quedar “immobilitzat” en una casa rural a causa de la neu, el van anar a treure en helicòpter i va engaltar “es increïble que en ple segle XXI t’hagin de venir a treure en helicòpter” Que volia? Doncs imagino que una llevaneus a la porta i una banda de música tocant-li “el vals de las velas”.
Faig aquesta introducció perquè d’això va el espectacle de la Villaroel, d’un grup de persones seleccionades per un ordinador – o no – que d’una forma impensada, acaben parlant sobre tot el que va passar aquell gens llunyà 2020. Els hospitals col·lapsats amb UVIS a les cafeteries, les Residències vivint un infern, tantes empreses tancades per un problema de no essencialitat, i tanta gent fent pastissos, escrivint novel·les o cançons, i fent gimnàstica de menjador. Els senyors U, Tres i Sis, i les senyores Dos, Quatre i Cinc, han de seguir les instruccions de la Lia, una computadora més bèstia que aquella del 2001 una odissea de l’espai, i utilitzant la capseta amb el botó verd i vermell, mirant de no fer com aquell senyor del PP que no tenia clar el que havia de votar.
Bones interpretacions de l’Òscar Muñoz, Mercè Pons, Javier Beltrán, Vicenta Ndongo, Ann Perelló i Borja Espinosa, a més de la Carla Tovias parlant des del Ciberespai i bona direcció del Jordi Casanovas, que ha pogut aixecar un espectacle sense patir per si feia cas o no a les acotacions de l’autor, que segur que no es va queixar de res.
El programa de mà et diu que potser aniràs canviant d’opinió segons avanci l’espectacle o segons les teves pròpies experiències personals en aquell 2020 horrible, tot i que quan creus que tu “vas amb el núm …” et deixa anar una opinió que ja no comparteixes gens. Jo vaig estar d’acord amb el senyor U, fins que va deixar anar la seva opinió final, però es clar, aquesta era la meva opinió personal. La veritat es que m’hagués encantat fer un col·loqui al final de l’espectacle, però ja he dit que no està bé demanar-ho tot.
La pandèmia del COVID 19 ha estat una terrible novetat a les vides de molta gent, la perspectiva del que va estar ingressat amb respiració assistida, segur que no té res a veure amb el que patia per tenir el restaurant tancant, el que havia de saltar-se les normes per anar de cap de setmana o el que va llogar-se com a passejador de mascotes per poder sortir al carrer i fugir del veí que tot el dia tenia el “Resistiré” a tot drap. Passaran els anys i encara no ens haurem posat d’acord, però els que vam anar al teatre juguem amb avantatge per al dia del “debat final” on tot quedarà clar per sempre, amén.
P.D. Com s’ha dit des del primer moment, el més important és assolir IMMUNITAT de grup, i el teatre és una gran font d’anticossos.