RSS

Tag Archives: Jordi Casanovas

Adossats, passar una bona estona, rient.

Molts cops he dit que les comèdies no m’interessen massa, el fet de passar una estona rient per allò de que prou trista és la vida, no em motiva prou per reservar entrades, però de tant en tant, i per ajudar a tastar els diferents gèneres teatrals als meus amics, als qui faig d’assessor, tiro per aquesta banda. La garantia que podia tenir “Adossats”, un text escrit per Ramon Madaula, aixecat al temple del Raval, era el repartiment, una de les potes del tamboret de l’èxit d’un espectacle, així com la direcció d’un clàssic contemporani, en Jordi Casanovas. Jordi Bosch, Rosa Renom, Carles Canut – va ser el que em va fer riure més, en el paper d’avi que tot se li en fot –  o el mateix Madaula, amb la Marieta Sánchez en el seu paper més habitual de noia jove que s’ocupa de senyor gran, i en Guillem Balart en un paper “partiquí” que té el seu moment i que el porta a bon terme, com no pot ser d’altra forma, quan treballes envoltats de pesos pesants de l’escena.

Adossats és una trama familiar, en un xalet on han anat a parar en Jordi i la Carme, amb el Jordi petit, possiblement en una decisió d’augmentar la qualitat de vida entre veïns que tallen gespa o cotorres que no callen mentre mires de no trepitjar “caca de gos”, una Perla que fa el paper de Pepe el Romano, de Sr. Conway o de Mario, per posar exemples de personatges que no surten al repartiment.

El Cary Grant català té una bis còmica excel·lent, diu les rèpliques amb naturalitat i si li mires la cara resulta impossible mantenir-te en silenci. La Rosa Renom l’acompanya de forma perfecta i ja et mostren per on aniran els trets. Jo no ric gaire, en el millor dels caos dibuixo un somriure, i ahir vaig riure molt, suposo que és el millor elogi que els puc dedicar.

Com diu l’autor, no volia que hi hagués cap situació extrema, el conflicte familiar és més o menys tolerable tot i que…… – no desvetllem res del que passa al final – i possiblement per això, encara fa riure més. No sé si aquesta era la primera intenció del Ramón Madaula, vull dir si pretenia fer riure i punt, jo penso que volia retratar una família com tantes, amb els conflictes habituals – en aquest cas no provocats per cap cunyat – i li va sortir un espectacle agraït per al públic assedegat de comèdia. Va passar allò típic d’aplaudir al final de cada fosc.

En resum un espectacle per regalar als amics amb la garantia de passar una bona estona, veient situacions fàcilment identificables, interpretades per gent amb moltes taules. Aplaudiment merescut, i poques coses a comentar al sortir, doncs tot està molt clar, i l’acord entre els espectadors és total. Una comèdia molt ben interpretada que et facilita la vida durant una hora i 35 minuts.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 10 Març 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Una historia catalana. Dues hores cinquanta buscant la nansa.

La temporada passada no em va cridar l’atenció, em vaig imaginar un “remember” d’aquella cançó de la Trinca barrejant els indis amb els catalans doncs d’alguna banda havia tret que la cosa era un western. Els resultats deurien ser prou fins al punt d’obrir la Sala Massagran del TNC a un dramaturg jove sortit del projecte t6 i que també va triomfar amb Pàtria – hi hauria força a parlar d’això – per reestrenar l’espectacle de la Tallers – ara tancada, snif –

Aquesta temporada, calculant els espectacles del meu abonament vaig tornar a deixar-la de banda però els comentaris a la xarxa gairebé m’hi han portat, a base de suplement aprofitant els dijous sense IVA.

TNC_2La primera confirmació d’aquesta nit de teatre és que “la primera idea sempre és la bona”, la segona confirmació es que el Borja Espinosa és molt més alt que el que semblava fent de Starsky a Plats bruts i la tercera es que per tractar lo “rars” que son a “lo Pallars” prefereixo Gran Nord – per cert, a punt d’estrenar segona temporada-

Res a dir del treball dels actors doncs compleixen amb professionalitat, però tenen poques possibilitats d’optar a premi. A destacar la “ballaruga” del David Bagés fent de pijo amanerat, per mi el moment culminant de l’espectacle.

M’he passat dues hores i cinquanta minuts buscant la nansa per on poder agafar l’espectacle i no ho he aconseguit. Potser el problema és meu però, que volia explicar en Casanovas? Que te a veure Lo Pallars o Tor amb el Comandante cero i la seva revolució, o els quinquis de la Mina, increïblement associats per via carnal amb la filla pija del constructor ric – això no cola ni de conya –

Amb la presentació del Borja Espinosa ja he començat a patir, sonava a justificació, a demanar que portem els nostres amics al teatre ni que sigui pel títol de l’obra i que per cert encara em fa dubtar. Els primers minuts de l’espectacle han confirmat els pitjors presagis i ni el quadro plàstic tipus Sergio Leone del final del segon acte aconsegueixen variar la tònica. Per fi surt el western que jo esperava veure…. uuuuffff quan veia que el final era a prop – no per res sinó per l’hora – em preocupava si sabrien acabar-ho… “no pot ser” m’he sentit comentar interiorment, no pot ser que aquest espectacle hagi estat una sorpresa de la temporada anterior i que s’hagi tornat a programar. Els aplaudiments finals amb públic dret m’ha fet dubtar de la meva capacitat d’espectador…. però he seguit sense trobar la nansa per enlloc. Ho sento molt, preferiria parlar-ne be però de petit em van ensenyar a dir sempre la veritat.

 

Etiquetes: , , , , , ,