RSS

Arxiu d'etiquetes: Josep Maria Miró

El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. Un espectacle extraordinari

No resulta senzill impressionar-se amb l’actuació d’un gran actor però en aquest cas no en queda altre. Pere Arquillué fa una exhibició d’ofici i de talent que el porta directament al Max en la seva propera edició.

En un escenari buit, només amb la companyia d’un focus de peu, el mestre Arquillué, sota la direcció del savi Albertí, interpreta tots els papers del text com ja ho va fer l’Espert a la Violación de Lucrecia o l’Homar a la seva particular Terra Baixa. Arquillué interpreta set personatges que relaten els seus secrets a partir de l’assassinat de l’Albert, el cos del qual ha aparegut entre camps de farratge.

El meu és el cos més bonic que fins a dia d’avui, i que probablement per sempre més, s’haurà trobat en aquest lloc. Porto un banyador vermell amb dues ratlles blanques als laterals i unes bambes veig, desgastades, potser eren blanques, no ho sé, no ho recordo…

Així comencen una hora i 45 minuts de teatre molt potent, escrit pel gran Josep Maria Miró, com a monòleg només apte per a grans intèrprets i grans espectadors. Al teatre s’hi va a treballar i tal com ha de treballar l’Arquillué en un exercici de memòria i concentració envejables, tampoc el públic es pot despistar ni un moment si no vol perdre’s entre les vides d’en Ramis o l’Eliseu, el mateix Albert la seva mare, la directora de l’escola i altres habitants del mateix poble.

El text de Miró, escrit per a un sol actor o actriu – tot i que ell va demanar que ho fes l’Arquillué – va d’humanitat, de dolor, de culpa, i fins i tot d’expiació del pecat – segons explica el mateix autor – de vides que haguessin pogut ser d’altra forma si els petits o no tant petits detalls ho haguessin volgut. Es la història d’una comunitat tancada en les seves pors, que es destapen a partir de l’assassinat d’un noi a pocs mesos de fer 18 anys i que apareix amb els genitals mutilats. A partir d’aquí, sabrem que el pare es va suïcidar, o que el mossèn de l’Opus hi va tenir una participació important en les vides dels més joves. Un altre cop els abusos, una de les grans misèries d’aquesta humanitat imperfecta que es va crear en set dies. Qui el va matar no ho sabreu però en podreu endevinar els motius. El per què en comptes del qui.

Perquè una perruca i uns talons fan que alguns homes et perdin immediatament el respecte

No dubteu ni un moment d’anar-hi, aneu-hi descansats, concentreu-vos, i apagueu els mòbils, que no us passi com algú de la meva fila, que ahir va voler participar del muntatge, sense permís del director. Si la trucada era important o no, tampoc ho vam saber.

És tant brutal el que fa l’Arquillué que necessita sortir aviat de l’escenari al final del espectacle, tot i que sap que no ens pot negar un aplaudiment del mateix nivell que la interpretació. Com diu aquell…. BRUTAL!.

P.D. Confesso públicament que prenc Free dam torrada, des que l’Arquillué i el Manrique la van començar a recomanar.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 3 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Cúbit. Quan la família és el pitjor

No passen ni dos minuts de l’espectacle que ja veus que aniran mal dades.

  • Perquè has vingut?
  • Et trobava a faltar
  • Mai m’has trobat a faltar

A mig espectacle, es confirma el pitjor

“En aquesta casa s’han trencat molts plats però això no impedeix seguir parant taula”

Cúbit és el nom d’un os del braç, protagonista d’una bona colla de fractures i d’aquí el títol de l’espectacle. Cap actor va enguixat, això va passar fa temps, però el passat no és que torni, es que sempre és aquí.

Una interpretació brillant, amb rèpliques que es disparen sense deixar respirar l’antagonista, preguntes que deixen les respostes a mitges, en un duel a quatre on no saps per qui prendre partit.

La Paula és la deessa, és qui mana, qui decideix sobre Oriol, sobre Bernat, sobre el Lluc – possiblement el personatge més fort de tots – carregada de passat i mirant el futur en forma de llibre homenatge a Octavi, l’omnipresent que no veu ningú. Un llibre que ha de commemorar una Fundació que ningú sap a què es va dedicar però que ha estat al centre d’aquesta família i dels amics propers.

Cúbit és una hora i mitja de guerra entre personatges, resolta de forma molt brillant pel Josep Maria Miró – autor i director – amb detalls que recorden la sèrie The Affair, amb escenes viscudes des de dues perspectives, que conjuntament t’expliquen tot o quasi tot del que necessites saber.

Una escenografia molt ben pensada on no hi manca res, ni tan sols les copes de Gintònic després d’un bon sopar on els ganivets no han estat quiets ni un sol moment.

Aquest espectacle, de la Ruta 40, va ser al Lliure la temporada 2016-2017 i ha tornat, precisament el que els passa als bons espectacles.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 Novembre 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,