RSS

Arxiu d'etiquetes: La Beckett

L’altre, l’espectacle a recomanar

Quan un espectacle fa riure és una comèdia? Les comèdies només són per distreure’t de la guerra i altres misèries que omplen el nostre dia a dia? En quin gènere classifiquem aquest text de Roc Esquius que posa damunt l’escenari de la Beckett un veterà com Sergi Belbel?

La veritat és que tot això és parlar per parlar. El teatre t’ha de fer pensar i si abans de la cervesa i les braves has rigut, doncs tot això que tens.

Jo no soc gaire de comèdies així en pla clàssic. No necessito distreure’m dels problemes, més aviat vull tenir-los presents encara que només sigui per si hi puc fer alguna cosa, però….Amb “L’altre” he rigut com mai, i he de reconèixer que m’ha agradat que em passés.

Cesc Casanovas hi té la mà trencada en això dels personatges còmics. Des del principi, les seves imitacions del Polònia fan gràcia perquè les interpreta  ell, seria capaç de fer riure parlant de segells o de l’índex de preus al consum, i el seu aliat, l’Àlex Ferré no es queda enrere. Dos actors per donar vida a sis personatges i a un públic que després de tanta pandèmia, tanta mascareta i tant confinament, necessita tornar al teatre, tant com el teatre ens necessita a nosaltres.

Roc Esquius inventa una trama sobre informàtics – la seva antiga professió – sobre robots que t’han d’alliberar de la solitud. I ho fa en clau de comèdia – fent riure – per facilitar el procés d’aprenentatge del espectador. Us imagineu unes instruccions qualsevols en clau comèdia?

L’entrada del Carles i l’Andreu (els subjectes de proves) fa pujar el nivell del espectacle que ja no decau fins la penúltima escena que és autènticament brutal. Els dos actors barregen els sis personatges damunt l’escenari en un exercici de treball interpretatiu digne de premi. Sergi Belbel agafa el text d’en Roc i s’inventa una posada en escena dinàmica fins a l’infinit i més enllà, posant davant els ulls del públic, l’espectacle total.

En Conrad i l’Adrià, els dos informàtics creadors de l’invent, són els encarregats de tancar l’espectacle i fer que l’altre esdevingui imprescindible a les nostres vides. El desgast d’en Cesc i de l’Àlex, resulta impressionant i no hi ha millor forma de pagar-lo que fent això, RECOMANAR l’espectacle sense cap mena de dubte.

La Sala Beckett, en Sergi Belbel, el Cesc Casanovas i l’Àlex Ferré, donen vida a una joia que és el text d’en Roc Esquius. A més a més,  avui teníem el col·loqui o sigui que abans de la cervesa i les braves, ja hem parlat de teatre amb els protagonistes. Nit rodona.

Com que l’espectacle ens ha agradat molt, el recomanem als nostres amics, coneguts i saludats, i especialment als que heu tingut la gentilesa de llegir el que us escric.

Molta merda pel que queda i bons bolos per Catalunya i l’estranger.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 6 Mai 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Animal Negre Tristesa. Una tragèdia – alemanya –  a La Beckett

Passen de les deu de la nit de dissabte, al carrer plou i espero un conegut – amb mascareta hauria de dir reconegut – que he vist a l’entrar, per saludar-lo. “Quin fart de riure” em diu, quan li confirmo que no surto del menjador sinó de la sala de baix. “És una tragèdia grega en tota regla” , responc.  Ens posem una mica al dia i ens acomiadem. Pregunto a la meva parella de sempre si li ha agradat – jo acostumo a prendre les decisions d’escollir espectacle – i em diu “Molt, però vaja drama. Jo quan ……”  Ho sento però no puc continuar explicant, no vull fer saltar la llebre que forma part de la fotografia del programa.

Entre les habilitats del Manrique quan fa de director, destaca presentar textos que s’aparten dels habituals. Quan et fan la clàssica “què has anat a veure?”, el teu interlocutor difícilment en reconeixerà el títol si no es tracta d’un teatraire que hi ha anat uns dies abans que tu o que ja té les entrades agafades. D’acord, no és el cas de les Tres germanes de Txèkhov que reposarà al Lliure si seguim lliures de virus, per què de tant en tant ens dona una mica de “peixet” i ens facilita la recomanació. L’Orson Welles català sempre és garantia, i no cal insistir-hi més.

A la Beckett han buscat projectes que ens recordin el canvi climàtic – Cicle Planeta-persona  el que d’una forma o altra estem fent amb el planeta, i el text d’Anja Hilling va d’incendis, d’un horrible incendi forestal que inevitablement et recorda Horta de Sant Joan l’estiu de 2009. Tot comença amb una barbacoa – un clàssic – de persones no habituals al mitjà natural, d’aquells que es perden caminant, que deixen les deixalles o que tot mirant estels, poden convertir un somni en un malson.

Vaig llegir el text prèviament. La Beckett ofereix a 5€ el material imprescindible per anar al teatre a treballar, i ja em va cridar l’atenció que les acotacions – les indicacions que fa l’autor del text – es convertien en una autèntica narració, una veu en off que passa molt cops per damunt del text. “La furgoneta negra i beix avança lentament, molesta per les circumstàncies: clots, pedres punxegudes. Les branques de fulles grogues, vermelles, la majoria verdes, d’un verd estiuenc, freguen i colpegen les finestres apujades, el sostre, l’eix del vehicle. A dins, coses que trontollen……” i una que encara crida més l’atenció, “A la part del davant del cotxe, assegudes en tres files, sis, no, set persones” L’autora exposa el número de persones com si ho estigués observant en directe en comptes de descriure-ho.

Quan puc fer això – llegir prèviament –  mentre vaig llegint, miro d’imaginar com serà la posada en escena – si heu llegit Canto jo i la muntanya balla, o Solitud,  proveu d’imaginar com es pot fer en teatre, és una experiència molt interessant-  L’entrada a la sala et mostra un espai buit, amb una pantalla al fons – les projeccions formen part habitual dels muntatges teatrals actuals tot i que sabem que la tecnologia sempre fa patir -, i una petita taula de so a un costat. Més tard, unes cadires plegables que podrien ser una tortura per al públic, només ho seran per als membres del repartiment, que com us podeu imaginar estant brillants. No esperem menys.

Màrcia Cisteró – aquest any canvia la Biblioteca per la Sala del Poblenou – agafa les regnes de la narració, guarnida amb un vestit de nit vermell – vermell foc que diria la Miranda, tot i que el foc no sigui vermell segons criteri de l’Oskar- Quan passa a ser la muller del Matrimoni que surt a la dramatis personae – fent parella amb el Norbert Martínez, està especialment brillant.

L’espectacle té de tot, però especialment text i acotacions, moltes acotacions, i molts moviments curosament coreografiats – comença la Mima Riera però tots la seguiran-  en una despesa física molt important. Per posar-vos un exemple, un moment que tres dels protagonistes fugen del foc pujant i baixant sense parar a la seva cadira. En Paul – Ernest Villegas” acaba fet pols, no cal que ho imagini, com no cal que vagi al gimnàs. L’espectacle el manté en forma. Al seu costat, Jordi Oriol i Mia Esteve cremen – perdó per l’expressió – totes les calories possibles.

Joan Amargós canta Elvis, demostrant allò de que els actors i les actrius d’avui en dia fan de tot, i David Vert carrega amb el personatge – Martin – que més odiarem mentre duri l’espectacle. Entre aplaudiments el perdonarem.

Animal (la natura) Negre (el fum, el foc, el desastre) Tristesa (el que et queda després) proposa dues hores de feina, de contenir la respiració, de patiment, de sacsejar-te… sortosament per tu, a la “fugida de la sala” no et passa el mateix que als protagonistes quan “et mors per trobar un dit d’aigua, de Coca-Cola, de cervesa… et consideraries afortunat, diries que has tingut sort per a tota una vida, si trobessis una ampolla mig buida...” tu, espectador, no tens cap problema per  aconseguir una cervesa si en comptes de sortir de front, et desvies cap a l’esquerra i entres al menjador a esperar que pari de ploure.

Un espectacle totalment recomanable per a tots els que no es passen la vida reclamant “una de riure”, tot i que a la meva dreta, algú ho va aconseguir en molts moments… misteris del teatre.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 febrer 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

El que no es diu. Una reflexió complexa sobre un tema essencial

“Ens van dir que era amor i ens van ensenyar violència”

Una frase que donaria per tot el sopar posterior a l’espectacle teatral i que en el cas de la Beckett et serveixen en safata, a partir d’una pissarra on s’hi anuncien els plats del dia. El binomi imprescindible de teatre i sopar de treball, té a la sala del Poblenou, la seva màxima expressió, superant de llarg el Lliure de Gràcia. Ja he dit molts cops que el teatre requereix un abans – programa, coneixement de l’autor, situació del conflicte, un treball de sala – veure i beure tot el que l’autor/a el director/a i el repartiment ens ofereixen – i un treball posterior de discussió i de reflexió, al voltant d’un plat i una copa – atrezzo imprescindible – i la Beckett resulta l’escenari més complet a casa nostra.

Marilia Samper ens planteja un tema cabdal de la nostra vida en comunitat, tibant el fil fins a l’infinit. Planteja la violació en espais on no se’ns acudiria buscar-los i especialment retrata una situació que a primera vista resultaria incomprensible.

Com pot ser que ella, després del que va passar, triï el que acaba triant tot i que finalment arriba on forçosament havia d’arribar.

Disculpeu el comentari enrevessat, per mirar de no aixecar la llebre als que encara no han vist l’espectacle, però la situació que planteja el text, resulta complicat d’entendre sota el prisma de la noia, la Muguet Franc, que inicia la seva participació amb uns silencis que ja et fan preveure la tempesta que vindrà més tard. Ell, el noi, un Xavi Sáez que va a més conforme l’espectacle avança, no entén el que passa, ell creu que tot anava bé, i no pot imaginar – el vell problema de no entendre l’altre – que allò que ja tenia oblidat, hagi estat la causa del que ara li acaben d’anunciar. Ho ha oblidat per “normal” o ho ha oblidat per “tapar-ho per sempre”?

Quan una autora parla de violació, ha de caminar per damunt d’una corda molt prima per no ser acusada d’exagerar la situació – allò de tothom és un violador en potència – i cal dir que la situació que planteja resulta difícil d’acceptar, però per això existeix el teatre, per veure un conflicte, ser-ne conscient i discutir si allò pot passar, si passa o si definitivament s’ha creat una situació poc creïble. El tema és prou important i si la noia pren la decisió que pren, val la pena posar-se en el seu lloc i mirar d’imaginar si era una bona opció o si allò no tenia cap sentit.

L’actriu i l’actor no tenen cap defensa damunt l’escenari, només el text i el seu personatge proper al públic, que els afegeix una dificultat a l’hora de descriure’ns la situació. M’agraden els espectacles on, sense solució de continuïtat, un personatge actor o una actriu canvien de personatge, un recurs teatral impensable fa anys i que li dona un ritme trepidant, tal i com fan els protagonistes que ens ocupen. No és fàcil, però aquí ningú ha dit que fer teatre està a l’abast de tothom.

Sincerament, el moment més bèstia al meu entendre, és la resposta de la mare quan la filla li explica el que li va passar aquell vespre de festa – per dir-ho d’alguna manera- . Una resposta més pròpia d’un jutge que d’una mare, potser aquesta és la part més increïble de l’espectacle.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 4 Juny 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,