RSS

Arxiu d'etiquetes: la Biblioteca de Catalunya

Filumena Marturano, la vella Itàlia a la Biblioteca

Eduardo de Filippo és un mestre, una garantia per decidir acostar-te al seu teatre, i de la mà de Broggi i les seves “Perles” pots anar-hi ben tranquil tot i les cadires torturadores de la nau gòtica.

L’entrada al recinte sempre és una sorpresa i aquest cop entres directament a la casa d’en Domenico Soriano, mirant de buscar el teu lloc entre el mobiliari. Anem bé, fins i tot et coviden a una copeta de vi blanc per anar entrant en el tema.

La primera sorpresa la reps de l’Enrico Ianniello, i per un moment imagines la “genialitat” de que l’actor italià parli en el seu idioma matern… però el Broggi de què va? No ens havien avisat de que calia aprendre idiomes, però és un miratge, en Domenico barreja català, castellà i alguna cosa en la llengua que es parla al Nàpols de De Filippo. Tranquils, el podreu seguir sense problemes, i si en algun moment s’esvera, mireu-li la cara, en tindreu prou.

Domenico comença emprenyat – d’aquí el patiment – amb la Filumena, una Clara Segura esplèndida com sempre, que li ha parat una enredada per aconseguir el que durant 25 anys li havia estat negat, casar-se amb el seu amant i agafar el seu cognom i tot el que convingui.

Enrico Ianniello és la gran joia de l’espectacle, és el que et fa pensar que amb vacuna o PCR has aconseguit viatjar a la terra de la pasta i la tarantel·la, va canviant de registre però està especialment brutal al segon acte quan parla amb els nois joves – permeteu-me que ho digui així – per mirar d’investigar qui és qui. Aquella escena no té preu, és divertida al màxim – fins i tot jo vaig riure – i representa un regal per al públic que mira d’estar-se quiet darrera de la mascareta, mentre manté la posició damunt la cadira torturadora.

Filumena Marturano és un bon espectacle, ben escrit, ben dirigit i ben interpretat, i no només pels protagonistes doncs l’Eduard Muntada i la Marissa Josa estan genials ens els seus papers i aconsegueixen fer saltar la rialla en rèpliques curtes i senzilles. Jordi Llovet, Xavier Ruano, Josep Sobrevals, Montse Vellvehi, Carla Vilaró i Sergi Torrecilla completen un repartiment ben escollit per cosir una comèdia que passa sense adonar-te. Pràcticament dues hores i mitja que en una millor butaca se’t farien curtes.

Bon espectacle per recomanar si vols quedar bé. Impossible que algú et digui que no li ha agradat. Visca De Filippo i visca el teatre. S’augura molta merda als voltants de la Biblioteca. I han obert més sessions, no badeu.

 
1 comentari

Publicat per a 30 Juny 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Èdip, la Biblioteca al Romea

Les tragèdies gregues són poesia que relata situacions inversemblants. Mares que maten fills, fills que maten mares, o fills que tenen fills amb les seves mares, però relatades amb paraules musicals  que et fan sentir bé, si fa no fa, com si els déus t’haguessin estat propicis. Tots els textos dels grecs antics van farcits d’oracles, de déus, de Cases, de la llacuna Hades i el seu barquer Caront…. noms que si vols processar-los d’entrada, et poden atabalar. Un consell, deixeu que tots els noms flueixin pel vostre interior, gaudiu de la pronuncia dels actors i actrius i penseu que el nus principal l’entendreu quan sigui el moment. La resta és per posar-te en situació.

Les tragèdies gregues s’utilitzaven per educar la gent, per explicar-los en forma de teatre, el que calia fer o el que estava mal fet, i tot i semblar situacions impossibles, la vida diària ens demostra el contrari – això passa amb els grans clàssics, sempre semblen escrits ara mateix – Representen un teatre imprescindible i el 2018 sembla destinat pels déus a oferir-nos diverses manifestacions d’aquest teatre. Ja el Grec 2017 va començar a marcar la pauta. Medea, Èdip, Troyanas, Electra – permeteu-me afegir també, la nostra aportació amateur al festival tràgic de la cartellera catalana – Bérénice  aquesta escrita per Racine, ens porten el drama més cru, davant dels nostres ulls, que sortosament, no han sofert el destí dels d’Èdip el rei.

Però tornem a Broggi i el seu Èdip-Manrique, brillant com sempre tot i que és l’espectacle menys Broggi que he vist. Els directors tenen dret a posar els textos damunt l’escenari com creguin convenient, i en aquest cas no vaig veure detalls màgics, potser per donar tot el protagonisme al text. La tragèdia té un ritme pausat, trencat per la resposta irada del rei -els reis sempre manen i decideixen el futur dels altres segons els ve de gust – que ofereix el contrast necessari entre qui mana i qui obeeix. Manrique manté el tempo de la ràbia de forma magistral mentre Martínez ho fa amb la calma que se li suposa al sacerdot. Gelabert provoca el rei sense complexos, acomplint els papers principals a l’hora de demostrar els “fets”. Curiosa la interpretació del pastor, potser en un homenatge als que de veritat fan aquesta feina, o potser era un pacte realitzat als pirineus – llàstima de no tenir ahir el col·loqui per preguntar-ho – .

La rampa que puja des de la platea, permet una entrada lenta a escena, com requereix el ritme de l’espectacle, així com els joncs que es desplacen endavant per tancar l’espai quan fa falta. El  detall de la font – nosaltres també la tenim a Electra – i l’olivera al fons, potser recordant-nos un dels grans muntatges de Broggi a la Biblioteca, Antígona, precisament la filla d’Èdip, trenquen la monotonia terrosa general.  Tot l’espai escènic és preciós en la seva aparent senzillesa, transmet aridesa i suavitat alhora, i t’acompanya pels camins poètics que ja anuncien les paraules de Borges recitades per Pablo Derqui a l’inici de l’espectacle – no sé si a través de micròfon o de ràdio -.

Oriol Broggi surt de la Biblioteca però s’endú l’ambient i l’aroma de la nau gòtica, al Temple del Raval. Un experiment reeixit com no podia ser d’altra forma. Les tres potes que asseguren un espectacle -text, direcció, repartiment – són de marbre i no podien fallar. Recomanació clara i evident.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 4 Mai 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Bodas de sangre. El caballo lleva jinete a la nau de la Biblioteca

Garcia Lorca fa un teatre propi, com el fa Shakespeare, Txèkhov o Guimerà, i malgrat això, veure o més aviat viure i patir els drames de l’autor granadí és especial, et condueixen sempre al mateix racó del món, a aquelles terres seques i ardents que tornen els homes insensibles i que assequen les llàgrimes de les dones, elles, que  accepten el seu paper ingrat i terrible però que el “duende” converteix en personatges envejables per a qualsevol actriu.

Lorca va treballar amb la Xirgu, possiblement perquè encara no havia nascut la Nora Navas. La interpretació d’aquesta actriu brutal, et posa la pell de gallina des de la seva primera aparició, i amb permís de la gran dama de l’escena catalana, “porque tengo que no reconocerla, para no clavarle mis dientes en el cuello” que brilla Clara i radiant com és habitual.

La Segura i la Navas estan esplèndides com s’espera d’elles, porten Lorca a la sang – Broggi els hi recepta una transfusió abans de cada espectacle -i l’escampen sobre la terra seca de la Biblioteca de Catalunya, arrossegant-la com un llençol vermell, entre les mirades paralitzades d’uns espectadors que lluiten per creure el que estan veient.

Ivan Benet es molt gran, – “yo no soy hombre para ir en carro” – clava qualsevol paper però el d’home turmentat que esquitxa passió sense miraments, sembla inventat per ell. Pau Roca és el nuvi que va imaginar Federico, en un repartiment on només hi ha un nom, el del genet que munta el cavall, possiblement per això, l’Oriol Broggi creia indispensable la presència de “Juguetón”, muntat en realitat per una Montse Vellvehí, que brilla tant a dalt del cavall com coixejant entre les parets imaginàries de la casa. Si hi hagués un premi d’actriu de repartiment, ja hi haurien gravat el seu nom. I al tanto que l’Anna Castells està perfecta en la seva actuació – això és el que passa quan la direcció és de qualitat – i per això la Segura va arrossegar en Broggi per fer-lo sortir a saludar tot i no tractar-se de l’estrena. No sé si passa sempre però ahir sí que va passar.

“La luna deja un cuchillo abandonado en el aire, que siendo acecho de plomo quiere ser dolor de sangre. Dejadme entrar, vengo helada por paredes y cristales, abrir tejados y pechos donde pueda calentarme”

Els drames, les tragèdies de Lorca es veuen venir d’una hora lluny, però com en els grans textos l’important no és el que passa sinó com passa, i quines paraules s’utilitzen, i quins sentiments surten dels ulls i de les goles – en aquest cas “gargantas” seria més just, i per això pots gaudir patint un i altre cop, només es tracta de buscar els homes i les dones que puguin injectar-se a la vena les paraules del poeta, i transformades en ganivets, entrin al pit dels espectadors que amb la seva sang omplin l’espai de passió i de teatre.

Gran, molt gran espectacle a la Biblioteca – tampoc és una novetat -, i un cop més demanar, suplicar si cal, que el “novio traiga el azahar que se tiene que poner en el pecho” més i més dies, que puguin haver “más convidados a la boda” sabent que “nadie matarà el caballo con tanta carrera”.

“… y apenas cabe en la mano però que penetra frio por las carnes asombradas  y all´´i se para, en el sitio donde tiembla enmarañada la oscura raíz del grito”

és a dir, que un petit llibre, entra per les orelles, pels ulls i s’atura al cor i et sacseja tot el cos i surt per les mans que piquen sense defalliment homenatjant els “culpables” del que acaba de passar. Moltes gràcies a totes i tots.

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Juny 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,