RSS

Tag Archives: La Brutal

La Treva. Un pulitzer – o un butaca – en joc.

fullsizerenderUn dels temes de comentari recurrent és el dels reporters a les zones de conflicte. Quina part hi ha d’humanitat, de voler ensenyar la part més dura del món, quina part hi ha de servei o d’heroisme i quina part hi ha d’egoisme personal. Els veus retransmetre o fotografiar i et fan patir, imagines que un cap pervers els ha enviat a jugar-se la vida en pro d’un periodisme d’internacional que resulta molt més valuós que l’atipador periodisme esportiu, per posar un exemple. De cop i volta veus aquell reporter de Palestina , o d’Irak, o d’Afganistan, o de qualsevol racó de l’Àfrica en conflicte permanent i no voldries ser al seu lloc, els mitifiques, molt més que als que dirigeixen taules de tertulians o els que et van repetint les notícies en un canal de bucle informatiu. I quan aquell reporter aventurer – he dit aventurer? – canvia el micròfon de mà i fins i tot el casc protector, per un promter et sents alleugerit. Però un dia et comences a preguntar si realment el reporter ho ha escollit, fins i tot ho ha suplicat, ha demanat ser el primer de la llista per desplaçar-se a la zona de conflicte, com aquells que mantenen el nivell d’adrenalina desafiant muntanyes i parets de glaç o miren de demostrar que realment allò de que l’home podria volar no era cap tonteria.

D’això va la Treva, el text de Donald Margulies, un dramaturg de Brooklin, que Julio Manrique posa damunt l’escenari de la Villarroel amb la seva mestria habitual. Els muntatges de l’Orson Welles català, destil·len modernitat, imaginació i van sempre embolicats d’una música i una il·luminació calculada al mil·límetre. Per ajudar-lo a transmetre emocions, dues parelles de cracks, on destaca la Mima Riera, un dels grans descobriments de la primera Kompanyia – això sona a exèrcit, que voleu que us digui – del Lliure, i que en el seu paper de Mandy assumeix la responsabilitat de dir el que tots hem pensat en alguna ocasió. La gran dama de l’escena és la Sarah Goodwin, la reportera que es juga la vida per mantenir “a tope” el seu nivell d’adrenalina mentre du a terme la tasca imprescindible de finestra al món més cruel del planeta. Està com sempre, fa un personatge creïble que t’acompanya fins el cor de la història, de la mà d’un David Selvas (James Dodd) que ja fa temps que és un gran, ens fan entrar a la història des del primer mig minut. El Ramón Madaula està brillant en el seu paper de l’editor Richard Ehrlich – no esperem menys d’un crack com ell –  i ofereix moments per somriure d’aquells que tan agraden al públic de teatre – jo sóc el rar, ho accepto, i no entenc que es pugui riure quan es tracten determinats temes, però això ja ho parlarem un altre dia -.

Un espectacle teatral s’aguanta damunt tres potes, el text i l’autor, la direcció i el repartiment. Els dos darrers eren garantia total i tot i no conèixer l’autor, no vaig dubtar a perseguir aquests muntatge, que degut a la meva baixa – van posar-me un maluc nou – he hagut de retardar fins el dia de Nadal, però crec que va ser un gran motiu per aixecar-se de la taula, i dur un grup dels 12 familiars més popers a la Villarroel.

No crec que tingueu massa dubtes en escollir aquest espectacle, segur que molts ja l’heu vist, però no us despisteu doncs el 15 de febrer, la Sarah Goodwin torna a agafar l’avió, aquest cop cap a Afganistan. L’Irak, ja serà història, com la pura realitat.img_7048

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 26 Desembre 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Santa nit, plàcida nit de teatre

Santa nit 2S’acosta Nadal, sembla una afirmació gratuïta i fins i tot innecessària quan les llums del carrer, els anuncis de la tele – hòstia, acabo de confessar que miro la tele – i els aparadors de les botigues ens recorden que ha arribat l’hora de gastar-se la pasta per fer feliços als altres i sentir-nos contents, solidaris i tips com cada any.

Nadal vol dir regals, àpats impossibles, despeses inevitables, solidaritat amb els desafavorits – fins i tot la Marató de teletres va per aquestes dates – i vol dir Pastorets, aquest espectacle perdut en la nit dels temps, que embolcalla el Nadal d’una forma molt i molt especial.

Santa nit, la creació de la Cristina Genebat, escrita a imatge i semblança de dos “pastorets” com el Marc Rodriguez i l’Ivan Benet – l’expert del grup – i posada en mans d’en Xavi Ricart i Julio Manrique, ens porta una imatge diferent del text més representat arreu de Catalunya, amb les seves diferents versions d’un dels naixements més coneguts del llegendari popular.

Un equip compacte amb l’Ernest Villegas en un registre molt diferent del que ens té acostumats, on la seva veu prodigiosa deixa pas a una comicitat poc habitual, una Mireia Aixalà que just deixar el Timó d’Atenes, clava una actuació memorable especialment quan es posa la perruca rossa. L’Albert Ribalta ofereix un repertori de mímica facial impressionant, lluny també del seu Timó, i l’arcàngel Norbert Martínez acapara alguns moments impagables, de saxo i de discurs d’aquells que fan riure de tant seriosos que son.

En aquest cas no podem dir allò de que no es pot destacar ningú del treball coral de l’equip, o de la família com ells mateixos s’han anomenat aquest vespre, avui cal destacar-los a tots, en un treball complicat per l’espai, per les condicions del teatre, aconseguint un resultat d’aquells que fan i faran  parlar.

Santa nit son  uns pastorets sense samarres ni barretines, sense ales ni espases, amb alguna banyeta i amb un rabadà que té por d’una iaia que ronca, un dimoni que mou coca, un àngel palestí que toca el saxo, i on una Maria fuig d’una clínica privada on la pressa per anar a celebrar el Nadal vol impedir-li el part natural a cop de cesària.

Un espectacle fresc, que fa riure mentre posa el dit a la nafra d’uns quants problemes que mostra el món que vivim, una forma distesa i distreta de viure uns pastorets que cal descobrir en cada personatge, en cada situació doncs aquí no hi ha balls de dimonis, portals de Betlem  ni pastors, i no es veu per enlloc “l’oli de la caldera on podeu fregir pebrots”.

Cal estrenar aquest espectacle per Nadal?, es pregunta l’equip artístic, possiblement no cal, aquest cop ha estat així i potser a partir d’ara, i pensant en allò de que Nadal ha de ser tot l’any, les noves versions dels pastorets mostraran el seu missatge a una platea en màniga curta.

Aplaudiment general i ben merescut a un treball important, fet amb la major precisió possible, una precisió que en els canvis de personatge i per això de vestuari i de localització, recorden aquells mítics canvis del Tricicle. Com be diuen els protagonistes, el públic veu l’espectacle de fora, quan en realitat hi ha un segon espectacle a dins, darrera de la cortina màgica. Potser caldrà plantejar-se l’exercici de mostrar també, l’espectacle paral·lel. Totalment recomanable per encarar les festes en bon estat de salut. Gràcies per fer-nos aquest regal de Nadal.

 
Deixa un comentari

Posted by a 13 Desembre 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,