RSS

Arxiu d'etiquetes: la Farinera del Clot

Lluny de la Terra Baixa, un projecte amb repte inclòs

Finalment el divendres 1 d’octubre de 2021, quatre anys després d’un altre 1 d’octubre històric, vam estrenar un projecte que estava a punt per al 13 de març de 2020, el dia que es va tancar el país. Assaig general fet, escenografia muntada i ….. espectacle cancel·lat. Aquest cap de setmana hem fet les paus i el públic, encara al 50% d’aforament, ens ha ajudat a que la festa fos gran tot i les mascaretes i altres mesures que comencen a demostrar-se poc lògiques. Si anem ben juntets al metro, realment cal deixar cadires entre espectadors que miren endavant i van amb mascareta?

Però parlem de teatre, doncs ja fa força temps que vaig decidir adaptar un dels grans clàssics del teatre català i donar-li un caire més modern com m’agrada a mi.

Va ser després de l’estrena d’Electra, la primera tragèdia grega del meu grup de teatre i de l’èxit aconseguit, que vaig decidir-me a dirigir un nou projecte, i aquest cop seria amb un clàssic català, doncs en els temps que vivim, cal posar davant de tothom, tot el que pugui recordar-nos la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat.

Al meu muntatge no hi hauria samarres ni barretines, moltes de les situacions serien suggerides fugint d’un realisme que, de vegades, et pot lligar de mans. Un personatge que no participa a l’escena, pot aparèixer enmig d’un relat, el vestuari no recordarà gens la Catalunya rural, i els símbols obligaran el públic a treballar una mica que és del que es tracta.

Vaig reduir l’essència del text d’en Guimerà – amb el seu permís espero – a una hora i quart, i vaig voler mirar els personatges d’una altra forma. L’amo no sempre és el més dolent tot i que el que fa no seria per posar-li medalles, però cal recordar que massa cops, el pitjor ho tenim al costat i que les persones “com nosaltres” poden ser molt i molt dolentes. Això ho representen les tres germanes que van vestides d’executius, les persones que representen la competitivitat, els beneficis, la insolidaritat, els cops de colze, aquells senyors de vestit i corbata que creuen que estan per damunt de tot i que saben el que és important i el que no.  Què la Nuri original es converteixi en  Joanet va ser una decisió de càsting, doncs els grups amateur tenim el personal que tenim. Un cop avançaven els assajos, l’actuació d’en Marcel ens confirmava que la decisió era molt bona.

M’agrada treballar amb equips petits, doncs ho facilita tot, i molts cops podem fer una duplicitat de personatges en un actor – en Marc en aquest cas -. Érem nou per a deu personatges, però la resta no podia desdoblar-se i per això vaig decidir tirar endavant un repte que m’havia passat pel cap quan preparava Electra, i que no era altra cosa que actuar a més de dirigir.

Això podia tenir una dificultat afegida doncs quan era a escena perdia la perspectiva des de fora, però això s’arregla amb una ajudant de direcció i amb la imaginació personal. Volia marcar una gran diferència d’edat entre la Marta – la Irene, la mateixa que va protagonitzar Electra – i el Sebastià, i per això em vaig adjudicar el paper. També em resultava més senzill donar-li el punt humà que volia, doncs no em calia explicar-ho massa. El Sebastià  porta massa anys de llop, i no seria senzill donar-li un toc d’humanitat, per explicar els motius que el porten a fer el que fa.

En Jofre – l’Orestes d’Electra_ era sense cap mena de dubte en Manelic. Llavors estava en un altre projecte però li vaig vendre bé. Crec que sempre ha estat satisfet d’acceptar el paper.

Montse, Àngels – amb qui he compartit els millors projectes que he fet – i Eva, eren les actrius adequades per donar vida a la Mercè, la Pepa l’Antònia, que han donat un dels encerts més grans de l’espectacle. Les germanes vestides d’executiu que son “lo peor”.

En Xavi és una garantia, es l’actor més acadèmic del grup, i feia un Tomàs insuperable, i en Marc  – espectador i Teseu a Electra – tornava a fer doblet amb en Xeixa i el pare, o un que li fa de pare – , amb la seva solvència habitual.

Que en Jofre toqui el saxo em permetia la música en directe, en el moment de més enyorança del Manelic, quan veu que el casament no ha estat el que creia, i recorda la seva muntanya tocant la melodia de les Muntanyes del Canigó.

Un element imprescindible era un vídeo del malson de la Marta, quan explica a en Tomàs, tota l’aventura que la va portar a la Masia del Sebastià, amb la mare morta i amb aquell home que li feia de pare. Li vaig encarregar el vídeo al Martí, una garantia en tots els aspectes i amb una mínima indicació va fer una creació, dels personatges amb màscares d’animals – per allò de l’home i la bèstia que es viu al text de Guimerà. El resultat es un altre gran moment de l’espectacle, projectant sobre el ciclorama que es al fons de l’escena mentre la Marta va parlant i movent-se damunt l’escenari, sota l’atenta mirada d’en Tomàs i lògicament, del públic.

Tenia molt clar que l’escena passaria en un bar de poble, un poble de l’Alt Empordà que seria Garriguella, el meu poble de desconnexió des de fa set anys. Imatges de les vinyes, de la casa de l’indià, del Canigó…. i finalment la imatge que protagonitza el programa de mà, el Bar, en una fotografia de Jose Cantí, que converteix un bar de Gràcia en el bar “El Molí”, escenari de la nostra història.

Un bar que té una barra, una taula amb quatre cadires i per indicació de l’escenògraf, una prestatgeria i uns fanals que marcaran el carrer. La porta del bar és un marc de quadre, on en molts moments de l’obra s’hi emmarca l’amo de tot, el llop, en Sebastià.

Utilitzar cadires per simbolitzar les ovelles o els gossos d’en Manelic, els sorolls d’ambient del seu relat fetes pels mateixos actors, el gong que marca les campanades horàries ,les de casament o les de mort , i un sac llençat pel Sebastià damunt d’en Manelic, i que simbolitza el llop amb qui es barallarà, a qui matarà i que li suposarà el primer “duro” que guanyarà.

El micròfon de peu per fer parlar els personatges de qui s’expliquen coses, era un recurs que m’agradava i per això hi es.

Lluny de la Terra Baixa vol homenatjar un gran autor, un clàssic del teatre català, i demostrar que com passa sempre, aquests textos eterns, permeten noves visions.

Ja l’hem estrenat, ara esperem uns quants bolos per gaudir de posar el nostre treball davant del màxim número d’espectadors. Aquest és el nostre servei a la comunitat.

 

Etiquetes: , , ,

Stockmann, l’enemic del poble

 

SONY DSC

Feia poc que havíem donat vida a la família Loman, que havíem tocat el cel amb un projecte de tota la vida que finalment havia resultat un somni, compartint escenari amb els meus dos fills, i fent el personatge que perseguia des que el vaig descobrir al mític “Estudio 1”. En Martí, va dir-me que si em feia gràcia algun text en particular ell el dirigiria i realment la proposta resultava engrescadora al màxim. No calia dir que en Mateu hi participaria també com actor.

Un dia, suposo que després de buscar, llegir o imaginar possibles espectacles, em va parlar de “l’Enemic del poble” d’Ibsen, la història del dr. Stockmann, que descobreix aigua contaminada al balneari de la seva ciutat i ha d’enfrontar-se a l’Alcalde – el seu germà – en un conflicte on l’economia i l’ètica demanen actuacions contraposades. Havíem vist la versió que va fer l’Oriol Tarrasón amb “Les Antonietes” i ens havia encantat. No calia dir res més, el projecte estava escollit.

En Martí va reescriure el text, en va fer una dramatúrgia nova on entre d’altres detalls el parentesc del doctor i de l’alcalde passava de germans a pare i fill i per això sabia com aniria la cosa. En Mateu em faria de contrapunt i en Martí ens dirigiria. La resta de companys de repartiment d’autèntic luxe i el projecte resultava molt i molt engrescador.

Era el meu tercer cop de metge de  ficció – l’altre, el de cada dia miro de que sigui real –  el doctor Manel de la sèrie “ El Món de l’asma”, el Doc d’Advertència per a embarcacions petites que no seria un gran exemple professional i ara el Dr. Stockmann… realment es pot considerar que tinc experiència en aquest ofici, el de metge vull dir…

Des del primer moment els assajos van ser una delícia, fèiem improvisacions de dos en dos personatges per trobar sensacions que després calia aplicar. Des del primer dia sabíem el text i això ens permetia treballar els personatges com segurament fan els professionals i quan tornàvem a casa ho fèiem amb la satisfacció de la feina ben feta, excitats pel treball i per això calia relaxar-se una mica al tornar a casa. Bé, relaxar-se i refrescar un cop més el text treballat abans d’anar a dormir – això va molt bé per sedimentar el text -.

Vam aixecar l’espectacle amb una facilitat que ens va permetre avançar l’estrena un mes – a mi m’havien d’intervenir del maluc i això em va permetre avançar l’estada a la clínica – El doctor Stockmann tenia molt clar el que calia fer, les aigües del balneari estaven contaminades i calia refer tot el sistema de distribució. L’Alcalde, Peter Stockmann no ho veia així, i se’n feia creus del que el seu pare, en Thomas, pretenia, amb la complicitat de la premsa i dels comerciants – bé, almenys en un principi, fins que l’Alcalde els fa veure el que “perdran” en aquesta història. L’assemblea popular que convoca el doctor per fer conèixer al públic les novetats, representa un punt molt alt de l’espectacle que comporta finalment la declaració d’enemic del poble per Stockmann pare.

Una escenografia de conduccions d’aigua, galledes, bidons, les entranyes d’un balneari que ha passat de situar la població al mapa, a convertir-se en un risc que “cal minimitzar” i una posta en escena on els actors i les actrius son sempre dalt de l’escenari tot i no participar en determinat moment de l’espectacle li donen un toc de modernitat que va encantar el públic. En aquest moment, a més de les dues representacions de l’estrena, hem participat a1 concurs de Sant Feliu de Llobregat, entrem a la Mostra de teatre Amateur de Pineda de mar el 30 d’abril a l’Auditori – poca broma – i ens ha permès una fita amb categoria de somni, doncs el dia 30 de març vam fer un espectacle reservat a estudiants i professors amb col·loqui final que ens va permetre posar el cartell de “esgotades les localitats” i mantenir una conversa amb el públic jove, de gran qualitat. El 26 i 27 de maig tornem a la Farinera.

Encara ens queda la promoció d’aquest espectacle a mostres i concursos d’aquest any i del proper, possiblement el durem a la sala La Cate de Figueres on vam obrir una porta als amateurs amb “Una ciutat brillant”, però Stockmann, l’enemic del poble ja ens ha permès omplir la platea d’estudiants, un luxe. Creia que després de Willy Loman  tot seria baixada i el Dr. Stockmann m’ha fet tornar cap amunt. No hi ha dubte que tornar a treballar junts els Lucas hi té una gran part de culpa.

Deixem que el poble jutgi i decideixi per ell mateix, Hovstad. Si vostè no ho vol fer públic, ho faré jo mateix. Convocaré una assemblea popular i llegiré les cinc pàgines de l’informe lletra a lletra

 

 
 

Etiquetes: , , , , , , , ,