RSS

Tag Archives: La Kompanyia

Revolta de Bruixes. Les dones del Lliure aturen la vaga

 

revolta-de-bruixes-2L’any 1976, Mercé Vilaret ens oferia al programa “Lletres catalanes” de televisión espñyola un text d’en Benet i Jornet que va escriure entre novembre de 1971 i març de 1975. Eren temps on la televisió era plena de primeres espases; Rosa Maria Sardà, Àngels Moll, Nadala Batista, Margarida Minguillón, Aurora Garcia, Carme Fortuny i l’Ovidi, donaven vida a un grup de dones que treballen netejant les oficines d’una empresa que les explota – estrany no? – i un vigilant tipus gos del seu amo que mira d’imposar una autoritat que creu li ha estat donada. Es un text on més que el que passa, el que importa és com passa, i com en tants muntatges escènics, requereix d’una actuació de gran alçada. Els conflictes entre les dones, amb un suposat interès comú però unes visions molt oposades, permeten una lluita escènica que pot tenir alta graduació. El contrapunt del vigilant – així, sense nom – que és qui “mana” ens recorda una societat on els homes escolten la ràdio mentre les dones netegen, una societat que massa a poc a poc sembla que va canviant.

Sofia és la líder, racional, pràctica i amb caràcter. Rita és ritual, pessimista, defensa la seva postura de forma més moderada. Aurora és apassionada, flirteja amb el vigilant, fantasiosa, viu la vida sense preocupar-se del que els altres pensin d’ella. Paulina és supersticiosa, creu en esperits, vol parlar amb el seu marit mort perquè l’aconselli, és ignorant, segueix a Sofia. Filomena no creu en supersticions, és  criticona, enamorada del seu marit, salta a la mínima i s’emprenya amb tothom. Li preocupa el telèfon. Dolors, hipocondríaca, ens passem l’estona dubtant si està realment malalta i això la fa estar una mica fora del grup. El Vigilant no té nom, és l’home que mana tot i no ser ningú, però li han ensenyat que ell és l’important. Tots els personatges mostren solitud, fins i tot quan semblen estar junts d’una o altra forma.

revolta-de-bruixesL’any 81, en Pep Montanyès, porta el text al teatre  Romea, amb Montserrat Carulla, Àngels Moll, Mercè Managuerra, Carme Fortuny, Lourdes Barba,  Maife Gil i Alfred Luchetti i des de llavors i fins ara, coincidint amb el 40 aniversari del Lliure, no es posa sobre l’escenari el text d’en Benet i Jornet. Aquest cop, representa l’estrena de les noies de la Kompanyia, que no lluiten a la Batalla de l’Ebre.

Sempre és un perill veure noves versions de textos que formen part del teu currículum com espectador i especialment quan mites de l’escena hi ha participat, i per això cal posar-se en situació i no pretendre comparar la Sardà, per posar un exemple,  amb la Júlia Truyol, no seria just.

Crec que s’ha escollit un bon espectacle per l’estrena de la Kompanyia, possiblement més senzill que “In memoriam”, i els problemes laborals d’un grup de dones enfrontades a l’home vigilant, ens recorden que encara no hem aconseguit ”l’Égalité” que proclamaven els que van prendre la Bastille, tot i que potser estem en camí.

Destaca la Chantal, demostrant taules o l’Andrea Ros molt lluny d’aquella Merçona de la mítica “Salvador” – compartir escena amb l’Espert al Rei Lear segur que marca – tot i que cal dir que les noies escollides pel “Màster del Lliure” encara tenen recorregut per endavant.

Un cop més he de dir que em va omplir d’alegria veure la platea plena d’estudiants, el futur del teatre i de la societat és a les seves mans.

Si llegiu al programa, que l’espectacle és en català i castellà, no penseu que en Rivera hi tingui res a veure, es que una de les dones…. en fi, ja ho veureu.revolta-de-bruixes-3

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 2 Desembre 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

In memoriam, la classe d’història que mai vàrem sentir al col.legi

 

in-memoriamQuan jo anava al col·legi, el temari d’història s’entretenia fins a l’avorriment en les Pintures d’Altamira, el Codi d’Hammurabi, les Piràmides d’Egipte i el descobriment d’Amèrica a càrrec d’un tal Colón que darrerament veu perillar la seva poltrona al moll de Barcelona. En cap cas arribàvem a la Gran Guerra i molt menys a la “Cruzada” Civil que va organitzar un general d’infaust record. A casa havia sentit parlar sempre de la Quinta del biberó, potser li deien la quinta del biburon, i qui més qui menys tenia un tiet que hi avia anat. Els que coneixien el tiet, donaven fe de que n’hi va haver que van poder tornar.

En temps de recuperar la memòria històrica, de recórrer els voltants de Flix i no pas per veure aigües contaminades  sinó trinxeres, monuments amb noms d’aquells que els que manaven – a una o altra banda – van enviar a morir de forma cruel i inútil. I va ser cruel no només per als que els van posar un fusell a les mans en comptes d’una pilota, sinó per tants i tants d’altres a qui els van enganyar en una lluita desigual fent-los creure que hi “havia partit”. D’aquella gran matança que va ser la guerra civil i en especial la batalla de l’Ebre només se’n salven els invents del Dr. Trueta que va revolucionar la traumatologia, però resulta evident que si a més a més parlem de “canalla” la cosa és molt més terrible.

A la guerra es compten baixes com aquell que compta pomes, els que manen decideixen que resulta vital defensar un pujol – no penseu malament – i consideren la cosa més normal del món, que de 100 en morin 50, o 40 o 60… són danys col.laterals. L’objectiu militar és el que és i la resta no compta.

Els entesos diuen que el cretí que comandava “el ejército nacional” podia haver entrat a Barcelona sense problemes, doncs tenia via lliure des de les comarques de Lleida, però va mantenir la guerra per causar “més baixes” entre els enemics, uns enemics que no necessitaven gaire més que la gana i les malalties per deixar de patir i de “plantar batalla”.

Per tot això, la batalla de l’Ebre i la Quinta del Biberó – els pesats de la lingüística ens feien dir la Lleva del biberó, però en aquells temps es parlava així i bé que s’entenien – representen la part més macabra d’un terror que va durar tres llargs anys i per això, el Lluís Pasqual, que té permís per fer el que li sembli més adient, ha muntat aquest homenatge, on el públic posat dempeus, ovaciona els nois de la Kompanyia, que entren a la pell d’aquells nens que van ser enviats a fer la guerra, no se sabia ben bé perquè.

L’espectacle cal mirar-lo com un homenatge basat en paraules d’aquells que van poder tornar i per això hi ha molta narració, que s’acompanya de projeccions d’imatges històriques, que en alguns moments resulten impactants, tot i que al no poder posar els actors en blanc i negre, el contrast, de vegades, la fa perdre una mica de plasticitat.

No es un espectacle fàcil pels nois de la Kompanyia, les noies ho tindran millor amb la Revolta del Benet i Jornet, però fan el fet, i ens transmeten aquella innocència d’uns nois que no havien vist el món per un forat i que van haver de mirar-lo tancant un ull per poder apuntar millor.

Qualsevol espectacle del Lluís Pasqual mereix la meva aprovació, i quan algú és a l’Olimp del Teatre, té permís per decidir, sabent que la resposta serà l’esperada.

Si has tingut algú a prop que va fer la guerra, no t’ho pots perdre i si no n’has sentit a parlar gaire, ara tens la teva oportunitat. Jo ho vaig veure a Girona, però t’esperen al Lliure de Montjuic a partir del 14 d’octubre

 
Deixa un comentari

Posted by a 3 Octubre 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

SOMNI AMERICÀ, una nova perla de l’Oriol Tarrasón

somni americà

Comença a ser  garantia d’èxit qualsevol espectacle muntat per l’Oriol Tarrasón amb les Antonietes, saps que surts de casa a gaudir del teatre sense córrer cap risc. Aquest cop els ja mítics Quintana, Ambrós, Illamola, Castan, Puig s’han buscat la kompanyia dels cadells del Lliure que progressen a passes gegants cap al cel dels artistes.

Un espectacle rodó, i això comença a no ser notícia, on necessites set o vuit ulls per no perdre’t l’actuació sense text de tots els craks que ocupen l’escenari, un espectacle coral on et sembla que tots tenen poques rèpliques però amb grans papers, aquells papers sense text aptes només per als professionals més autèntics.

Somni americà va ser el  primer espectacle que vaig assenyalar al meu abonament, just abans de marcar el Lear de l’Espert, i un cop més  el Lliure ha estat al seu lloc, i l’esperit de la Lizaran, l’Homar, el Puigserver o el Pasqual, han organitzat un ambient de teatre on per primer cop he menjat crispetes en un petit homenatge als EEUU, aquell país on un home pot aconseguir diamants només per ser apreciat o un viatjant pot viure imaginant que és, ha estat i serà, el que no és, un lloc on un bar de mala mort plé de desarrelats, pot ser un oasi enmig del desert.

Inevitable trobar referències a Miller o a Williams, i més senzill per  als que estem treballant la família Loman o hem admirat la Blanche Du Bois, textos clàssics dels autors ianquis processats per la ma de l’Oriol Tarrasón per confeccionar un menú que no es pot menjar ràpid com si es tractés d’una hamburguesa.

Un espectacle fantàstic que cal fer viure  a les escoles per fomentar l’amor al teatre, i que la gent gran ha d’envejar per no haver tingut un ensenyament tant complet. Com és que a la meva escola no em duien al teatre?

No us ho perdeu, ho podríeu lamentar, i doneu-me la vostra opinió sobre l’actuació del gos Tenessee, impressionant i sense fissures. Qui deia que treballar amb gossos era un risc?

 
Deixa un comentari

Posted by a 12 febrer 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,