RSS

Arxiu d'etiquetes: La Perla 29

28 i mig. Un homenatge i un joc

No puc explicar el motiu pel qual no vaig veure aquesta estrena de la Perla 29 l’any 2013. Ho hauria de mirar al meu diari, el problema es que encara no l’he començat i a la meva edat potser ja no cal. Si que us puc dir que ens vam plantejar anar a París al  Théâtre de la Colline però finalment no va ser possible i a la tercera, al Grec 2022, ho hem aconseguit.

Aquest espectacle beu d’una peli de Fellini, que s’anomena Otto e mezzo i parla d’un director que un cop ha triomfat, té un buit d’inspiració i recorda altres temps…. En paraules de Broggi, “Fellini et fascina i a la vegada penses si t’estàs perdent alguna cosa, però et commou”.

“Series capaç de deixar-ho tot i començar de nou?” Gran pregunta que segur que té moltes respostes matitzades.

Oriol Broggi fa una de les seves “perles” i construeix un homenatge al teatre, al cinema, a les cançons, al circ i a la cultura en general en un espectacle vibrant, de pel·lícula italiana autèntica. Barreja imatges de cinema projectades al fons de l’escenari amb recreacions en directe, convertint el teatre Grec en un aliat impagable. “Un joc, una obra festiva que et fa plorar”.

 La nit de Barcelona, la lluna, la música, el text i el joc escènic , composen un espectacle imprescindible tot i que només el tindrem dos dies. Tornarà? Qui sap.

Alguns actors i actrius repeteixen d’aquella primera experiència però d’altres s’han canviat… ja fa uns anys d’aquella estrena i la vida teatral segueix.

Escenes de muntatges de la Perla que potser reconeixereu, es barregen amb escenes de la mateixa pel·lícula de Federico Fellini, o els personatges en cerca d’autor de Pirandello. El resultat, dues hores llargues d’espectacle que puja al damunt del podi del Grec 2022.

 A l’espectacle, mig en italià i mig en català, brilla de forma coral tota la companyia on fins i tot l’Oriol Broggi trepitja escenari, ell i els regidors de la Perla 29. La música en directe resulta un punt que multiplica l’efecte aconseguit, i al públic no li queda altre remei que acomiadar la companyia dempeus.

Quan vaig mirar la programació del teatre Grec no vaig dubtar, anava sobre segur. Aquest matí, la brigada de l’Ajuntament, encara recollia tota la merda acumulada davant del teatre. L’amfiteatre grec era ple. No era per menys

decideixo ser feliç, obro el pit de l’imprevist, ja vull veure el que no he vist, abandono el cantó trist

 
Deixa un comentari

Publicat per a 12 Juliol 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Filumena Marturano, la vella Itàlia a la Biblioteca

Eduardo de Filippo és un mestre, una garantia per decidir acostar-te al seu teatre, i de la mà de Broggi i les seves “Perles” pots anar-hi ben tranquil tot i les cadires torturadores de la nau gòtica.

L’entrada al recinte sempre és una sorpresa i aquest cop entres directament a la casa d’en Domenico Soriano, mirant de buscar el teu lloc entre el mobiliari. Anem bé, fins i tot et coviden a una copeta de vi blanc per anar entrant en el tema.

La primera sorpresa la reps de l’Enrico Ianniello, i per un moment imagines la “genialitat” de que l’actor italià parli en el seu idioma matern… però el Broggi de què va? No ens havien avisat de que calia aprendre idiomes, però és un miratge, en Domenico barreja català, castellà i alguna cosa en la llengua que es parla al Nàpols de De Filippo. Tranquils, el podreu seguir sense problemes, i si en algun moment s’esvera, mireu-li la cara, en tindreu prou.

Domenico comença emprenyat – d’aquí el patiment – amb la Filumena, una Clara Segura esplèndida com sempre, que li ha parat una enredada per aconseguir el que durant 25 anys li havia estat negat, casar-se amb el seu amant i agafar el seu cognom i tot el que convingui.

Enrico Ianniello és la gran joia de l’espectacle, és el que et fa pensar que amb vacuna o PCR has aconseguit viatjar a la terra de la pasta i la tarantel·la, va canviant de registre però està especialment brutal al segon acte quan parla amb els nois joves – permeteu-me que ho digui així – per mirar d’investigar qui és qui. Aquella escena no té preu, és divertida al màxim – fins i tot jo vaig riure – i representa un regal per al públic que mira d’estar-se quiet darrera de la mascareta, mentre manté la posició damunt la cadira torturadora.

Filumena Marturano és un bon espectacle, ben escrit, ben dirigit i ben interpretat, i no només pels protagonistes doncs l’Eduard Muntada i la Marissa Josa estan genials ens els seus papers i aconsegueixen fer saltar la rialla en rèpliques curtes i senzilles. Jordi Llovet, Xavier Ruano, Josep Sobrevals, Montse Vellvehi, Carla Vilaró i Sergi Torrecilla completen un repartiment ben escollit per cosir una comèdia que passa sense adonar-te. Pràcticament dues hores i mitja que en una millor butaca se’t farien curtes.

Bon espectacle per recomanar si vols quedar bé. Impossible que algú et digui que no li ha agradat. Visca De Filippo i visca el teatre. S’augura molta merda als voltants de la Biblioteca. I han obert més sessions, no badeu.

 
1 comentari

Publicat per a 30 Juny 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Canto jo i la muntanya balla i tothom aplaudeix

El llibre d’Irene Solà ha recollit un munt de premis i especialment el premi de tots els lectors que informats pel boca-orella habitual han convertit aquesta novel.la rural de fantasmes, de dones i homes, de llamps i de trons, en un altre fenomen natural que fa xalar els lletraferits en comptes dels meteoròlegs.

Ara que ha tornat la Solitud de Víctor Català, resulta impossible no veure detalls que es recorden l’una a l’altra.  Si el llibre està bé, resulta arriscat fer-ne una peli, una obra de teatre, un joc? No hauria de ser així en mans expertes, i en aquest cas, la Clàudia Cedó deixa en safata al Guillem Albà i el Joan Arqué, l’origen d’un espectacle espaterrant que posa dempeus el públic de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya.

Judit Dedderman posa música a una festa de gest, text, titelles, bruixes o fantasmes. En Doménech a qui un llamp fa protagonista inicial de la història, la Dolceta, la Sió, la Mia o l’Hilari i el fill dels gegants, es mouen damunt la terra de la Biblioteca, en una coreografia de desgast físic, que et fa oblidar la poca comoditat que tens a les cadires.

La direcció de Guillem Albà i Joan Arqué ha d’optar a premi doncs els actors i les actrius fan una interpretació brutal en tots els sentits. Gest, música, paraula, expressió…. impagable l’escena de la nena interpretada per la Caterina Tugores que definitivament “se surt” quan dona vida a la gossa. Es espectacular, però es que l’Anna Sahun, la Laura Aubert, El Diego Lorca i l’Ireneu Tranis ratllen a la mateixa alçada, l’alçada de la muntanya.

És una meravella, et traslladen a la muntanya sense que te’n adonis que balla, al so de la guitarra de l’Amaia Miranda. No es pot deixar perdre les habilitats musicals de la Laura Aubert que toca els instruments habituals (violí i contrabaix)  o del Ireneu Tranis també al violí, per anar donant més pes a tot l’espectacle.

Amb les entrades reservades vaig llegir el llibre i mirava d’imaginar com durien tot allò al teatre, i el resultat supera totes les expectatives. Encara tinc adolorida l’espatlla dreta, de forçar l’aplaudiment mentre desafiàvem el toc de queda.

No se si queda alguna entrada però com diuen els muntanyencs, la Muntanya sempre hi és i sempre hi pots tornar. Prenguin nota senyors de la Perla29.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Assedegats. Teatre entre plàstics

M’embarga l’emoció de tornar a escriure sobre el teatre viscut. Uns mesos després “d’allò que ens va passar” i d’un seguit d’entrades que s’han fet fonedisses, ahir entrava a la Biblioteca mitja hora abans de començar l’espectacle, amb totes les sensacions a flor de pell. No em calien ni la garantia Laperla29, ni el Broggi, ni l’autor del mític “Incendis”, ahir tenia tota la predisposició del món per gaudir d’una nit de teatre, malgrat els plàstics – els maleïts plàstics que han tornat per quedar-se que es diu ara – i la p… mascareta.

Una regidora ens dona la benvinguda amb un text que segur que ha assajat, amb el somriure a la cara – ella no du la p… mascareta, i a partir d’aquí tot es gaudir i emocionar-te.

Tres intèrprets joves i tres de més grans, uns en directe i uns amb una mena de teletreball d’aquest que ara està tant de moda. Broggi fa un invent dels seus i ens envolta d’imatges que protegeixen el públic de qualsevol enemic extern. Una posta en escena molt acurada, molt de “nova normalitat”, i unes interpretacions que, per diferents, creen un paisatge equilibrat. La verborrea d’en Murdoch (Guillem Balart) et cau al damunt com una tempesta perfecta, patint per no perdre ni una sola paraula de tot el que ens està dient. Aquest personatge té moments francament increïbles mantenint una conversa amb una sola frase al despatx del professor (Xavier Ruano), o parlant sense parar, aquell dia que va desaparèixer del mapa al baixar de l’autobús.

Norvège (Carla Vilaró) fa patir els seus pares “hologràmics” (Ivan Benet i Clara Segura) tancada a  la seva habitació, en una situació potser imaginada que es creuarà amb la realitat. Una adolescent en tota regla que reclama el seu lloc en un món on costa de trobar la bellesa enmig de l’absurditat.

Qui no ha sentit parlar dels antropòlegs forenses? Doncs aquest ofici és el que porta en Boon – com Daniel Boon – (Sergi Torrecilla) a retrobar els temps d’una adolescència vertiginosa que vol tornar a recuperar el seu lloc principal.

Fins i tot en Broggi fa un Hitchcock per afegir-se a la festa on els convidats entren amb un desig que ni hauria somniat en Wajdi Mouawad quan va escriure el text.

Llargs aplaudiments per als personatges, per a qui els interpreta, per a qui els segueix càmera en mà, per a qui mou els fils de tot plegat i sobretot per la tornada del teatre al lloc que li correspon, al centre de les nostres vides. I sense termòmetre a l’entrar, els virus no tenen cultura, no van al teatre.

Salut, feina i teatre, aquest és el meu desig per a tots.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 16 Juliol 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Només la fi del Món. Aigües que semblen manses que ho arrosseguen tot

Es defineix La Perla 29 com un espai de creació teatral on es vol treballar a gust i en llibertat. Aquesta filosofia suposa explorar textos que de vegades no resulten senzills, ni d’aprendre ni d’escoltar, i això fa que s’aixequin espectacles poc aptes per a no iniciats però necessaris per veure altres cares de l’art més viu.

Jean-Luc Lagarce va morir de Sida als 38 anys, no va poder veure estrenada la seva obra “Juste la fin du monde”, esdevinguda també una pel·lícula el 2016 sota la direcció de Xavier Dolan. Broggi en fa un espectacle on la paraula és la protagonista, una poètica d’aigües manses que amaguen els sentiments més acarnissats. El pitjor de la família, seria un bon titular.

Un escriptor – potser l’alter ego de l’autor -, coneixedor d’una mort propera i prematura, torna a casa on no troba el caliu necessari per anunciar la mala nova. El text, deixat anar sense estridències, on uns s’encomanen del to de l’altre, reflexa un quadre familiar poc envejable. Resulta curiós, als que ens dediquem al teatre, veure el que sempre ens diuen que no hem de fer, que no hem d’agafar-nos al to de l’altre que ho vigilem, i aquí, veus tot el contrari, un to aparentment tranquil i encomanadís, només trencat per algunes intervencions de l’Antoine – Sergi Torrecilla -, a qui se’l titlla de violent.

David Vert obre i tanca l’espectacle de la mateixa manera, oferint uns monòlegs que van succeint-se al llarg de l’espectacle, en veus de la veterana Muntsa Alcañiz, la jove Clàudia Benito i la omnipresent Màrcia Cisteró. El programa de mà, parla de les vivències als assajos i fent l’esforç imaginatiu necessari, els veig com aquells exercicis de relaxació on et deixes anar buscant la felicitat perduda

Els bons director tenen permís per explorar totes les opcions, i Broggi ha treballat amb els seus, un teatre senzill de veure, de sentir i que crida a la reflexió, com han de fer els bons textos. Prosa poètica en podríem dir.

Tot i això, els 110 minuts de drama familiar van ser un repte complex d’assolir, asseguts en aquelles cadires no aptes per a majors de 60. No podríem explorar altres tipus de seients per a propers espectacles?

Vam fer sortir uns quants cops la Companyia a saludar, l’esforç s’ho mereixia. És un text que m’agradaria rellegir, crec que em vaig perdre algun detall d’un espectacle difícil de recomanar als no habituals, però que cal viure, tot i que en unes millors cadires… ei, si pot ser.

La Perla 29 ofereix un espectacle diferent, és la seva filosofia. Per això els anem a veure. I per molts anys.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 febrer 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

La reina de la bellesa de Leenane. Viure enmig del fang

He de dir que els textos amb personatges durs i complexos m’encanten. De fet, aquest text el vaig veure fa uns anys muntat en família pel Mario Gas, tot i que no el tenia del tot present.

Irlanda, la pluja, el fred, la vida monòtona – per això al Ray Dooley li agrada mirar a la televisió, sèries australianes, doncs per mirar Irlanda ja ho pot fer per la finestra – i la joventut dels personatges  que s’escapa enmig de la foscor.

Tot i que la història la condueix la Maureen – una Marta Marco esplèndida – la reina de la bellesa que en 40 anys s’ha fet dos petons amb dos homes i que tira d’imaginació per aconseguir algun moment de felicitat, no hi ha dubte que la seva mare Mag – Marissa Josa – resulta ser la pluja que enfanga la vida. Des del primer minut, el públic veu la situació tancada d’una casa envoltada de terra aspra que la pluja no amorosirà sinó que convertirà en fang, el fang  que embrutarà qualsevol esquerda per on la nostra reina – amb permís del Pato Dooley – pugi assaborir un minut de vida.

Les interpretacions són fantàstiques, en un nou Manrique d’aquells que mai fallen. L’Orson Welles català és una garantia, ja us ho he dit molts cops, i l’espectacle resulta brutalment interessant fins al punt de fer-te “quasi” oblidar que a la teva edat, determinades cadires resulten feixugues, o que no sempre la primera fila és una garantia si l’escenari està tancat i tu ocupes el banderí de córner.

L’Enric Auquer segueix demostrant per què el van escollir per la Kompanyia, en un paper complicat i que el broda, o un Ernest Villegas a qui no descobrirem ara, miren de portar un punt lucidesa a la situació, si es que això és possible.

Un argument que et veu s a venir però que gaudeixes de cada moment, de cada expressió, de cada paraula, de cada gest… fins i tot del cop a terra d’un atiador – ja m’entendreu els que hi éreu ahir – que malgrat tot esdevé protagonista.

Un cop més, la fórmula nau gòtica de la Biblioteca, Manrique, i text potent amb repartiment de qualitat, assegura un vespre de teatre que tot i que vaig començar patint per la meva situació extrema en el pati de butaques, vaig poder gaudir d’un espectacle dels que a mi m’agraden, i no em va afectar gaire la rialla habitual del públic, com a resposta a l’humor bestial del Martin Mc. Donagh.

Espectacle molt apte per als amants del teatre.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 febrer 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,