RSS

Tag Archives: La Perla 29

Èdip, la Biblioteca al Romea

Les tragèdies gregues són poesia que relata situacions inversemblants. Mares que maten fills, fills que maten mares, o fills que tenen fills amb les seves mares, però relatades amb paraules musicals  que et fan sentir bé, si fa no fa, com si els déus t’haguessin estat propicis. Tots els textos dels grecs antics van farcits d’oracles, de déus, de Cases, de la llacuna Hades i el seu barquer Caront…. noms que si vols processar-los d’entrada, et poden atabalar. Un consell, deixeu que tots els noms flueixin pel vostre interior, gaudiu de la pronuncia dels actors i actrius i penseu que el nus principal l’entendreu quan sigui el moment. La resta és per posar-te en situació.

Les tragèdies gregues s’utilitzaven per educar la gent, per explicar-los en forma de teatre, el que calia fer o el que estava mal fet, i tot i semblar situacions impossibles, la vida diària ens demostra el contrari – això passa amb els grans clàssics, sempre semblen escrits ara mateix – Representen un teatre imprescindible i el 2018 sembla destinat pels déus a oferir-nos diverses manifestacions d’aquest teatre. Ja el Grec 2017 va començar a marcar la pauta. Medea, Èdip, Troyanas, Electra – permeteu-me afegir també, la nostra aportació amateur al festival tràgic de la cartellera catalana – Bérénice  aquesta escrita per Racine, ens porten el drama més cru, davant dels nostres ulls, que sortosament, no han sofert el destí dels d’Èdip el rei.

Però tornem a Broggi i el seu Èdip-Manrique, brillant com sempre tot i que és l’espectacle menys Broggi que he vist. Els directors tenen dret a posar els textos damunt l’escenari com creguin convenient, i en aquest cas no vaig veure detalls màgics, potser per donar tot el protagonisme al text. La tragèdia té un ritme pausat, trencat per la resposta irada del rei -els reis sempre manen i decideixen el futur dels altres segons els ve de gust – que ofereix el contrast necessari entre qui mana i qui obeeix. Manrique manté el tempo de la ràbia de forma magistral mentre Martínez ho fa amb la calma que se li suposa al sacerdot. Gelabert provoca el rei sense complexos, acomplint els papers principals a l’hora de demostrar els “fets”. Curiosa la interpretació del pastor, potser en un homenatge als que de veritat fan aquesta feina, o potser era un pacte realitzat als pirineus – llàstima de no tenir ahir el col·loqui per preguntar-ho – .

La rampa que puja des de la platea, permet una entrada lenta a escena, com requereix el ritme de l’espectacle, així com els joncs que es desplacen endavant per tancar l’espai quan fa falta. El  detall de la font – nosaltres també la tenim a Electra – i l’olivera al fons, potser recordant-nos un dels grans muntatges de Broggi a la Biblioteca, Antígona, precisament la filla d’Èdip, trenquen la monotonia terrosa general.  Tot l’espai escènic és preciós en la seva aparent senzillesa, transmet aridesa i suavitat alhora, i t’acompanya pels camins poètics que ja anuncien les paraules de Borges recitades per Pablo Derqui a l’inici de l’espectacle – no sé si a través de micròfon o de ràdio -.

Oriol Broggi surt de la Biblioteca però s’endú l’ambient i l’aroma de la nau gòtica, al Temple del Raval. Un experiment reeixit com no podia ser d’altra forma. Les tres potes que asseguren un espectacle -text, direcció, repartiment – són de marbre i no podien fallar. Recomanació clara i evident.

Anuncis
 
 

Etiquetes: , , , , , , ,

Sopa de pollastre amb ordi. Recordant l’1 d’octubre

Els espectacles de La Perla 29 tenen una assegurança a tot risc, que adquireixes només comprar l’entrada. Saps que no et decebran,  que la posta en escena serà original amb aquell punt màgic que té la nau gòtica de la Biblioteca, aquest cop amb un terra enrajolat tapant la sorra de Garcia Lorca. Un rectangle marcant la sala d’estar dels Kant, a l’East End de Londres, a partir de la manifestació antifeixista  del 1936 i fins a la revolució anticomunista d’Hongria, l’octubre del 1956, quan jo tenia un any, un temps on les conviccions joves es van transformant i els ideals es dissolen potser dins de l’olla de la sopa de pollastre. Ferran Utzet, utilitza mecanismes escènics aparentment senzills per fer-nos entrar dins la llar que bull d’ideals i de fe en el futur, utilitza dos regidors infiltrats entre el repartiment, per donar entrada i sortida a l’utillatge teatral, amb la complicitat puntual dels mateixos actors i actrius, permetent canvis ràpids si fa no fa com els canvis que es van produint en el si de la família. Al principi no hi ha res i al final, tot desapareix, diguem-ho així, mentre l’home de la casa – Lluís Villanueva, brillant com sempre – que mai ha estat un referent, passa les hores lluny dels temps que possiblement van ser millors. La mare, fidel al partit amb totes les conseqüències, mira de mantenir el foc viu, per evitar que es refredi el “pollastre”, però, les dones de casa, tot i la seva estructura de ferro colat, no sempre se’n surten amb la família. La Màrcia Cisteró, tampoc. Ricard Farré, Maria Rodríguez, Josep Sobrevals, Míriam Alamany i Pol López – que arrenca un somriure general amb la seva primera rèplica – completen un repartiment que manté el nivell general sense permetre sobresortir ningú, com manen els canons dels espectacles corals.

Sopa de pollastre amb ordi, d’Arnold Wesker,  té moments molt brillants i espectaculars dins la senzillesa, on els personatges mostren les seves carències malgrat les intencions, una mica com els mateixos ideals, que un cop passat el temps, i potser per culpa d’aquells que els havien de dur a terme, mostren el fracàs de tants i tants somnis.

Els fets d’octubre a Catalunya hi són, no sé si per idea del director o perquè la gent els duem a la nostra carpeta de moments històrics. Un espectacle que comença amb la il·lusió d’una manifestació, amb l’alegria de la victòria tot i les ferides pels cops de porra dels camises negres o dels que els havien de protegir d’ells. Real com la vida mateixa. (Catalunya, 1 d’octubre de 2017)

El teatre és un espetec d’emocions, t’agafa com t’agafa i et mou, et fa pensar, i la seva grandesa rau en que després de l’aplaudiment – gran aplaudiment en aquest cas – segueix la feina. No tenia un bon dia quan vaig seure a la meva cadira – han millorat però segueixen mantenint-te despert i en guàrdia – i vaig necessitar pensar en tot el que havia vist, per adonar-me de més i més detalls. La meva agudesa auditiva em va privar de molts efectes de so que realment donen un punt afegit, a tot el muntatge. Quan hi aneu, estigueu ben atents a tot plegat, i sobretot, tanqueu el mòbil amb més anticipació del que va fer l’espectadora de la nostra dreta. Qualsevol dia ens requisaran la tecnologia a l’entrar i no podré fer la fotografia de l’escena o de l’aplaudiment.

Espectacle “La Perla29” i com deia aquell “no hase falta desir nada más”.

 
Deixa un comentari

Posted by a 4 Març 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Bodas de sangre. El caballo lleva jinete a la nau de la Biblioteca

Garcia Lorca fa un teatre propi, com el fa Shakespeare, Txèkhov o Guimerà, i malgrat això, veure o més aviat viure i patir els drames de l’autor granadí és especial, et condueixen sempre al mateix racó del món, a aquelles terres seques i ardents que tornen els homes insensibles i que assequen les llàgrimes de les dones, elles, que  accepten el seu paper ingrat i terrible però que el “duende” converteix en personatges envejables per a qualsevol actriu.

Lorca va treballar amb la Xirgu, possiblement perquè encara no havia nascut la Nora Navas. La interpretació d’aquesta actriu brutal, et posa la pell de gallina des de la seva primera aparició, i amb permís de la gran dama de l’escena catalana, “porque tengo que no reconocerla, para no clavarle mis dientes en el cuello” que brilla Clara i radiant com és habitual.

La Segura i la Navas estan esplèndides com s’espera d’elles, porten Lorca a la sang – Broggi els hi recepta una transfusió abans de cada espectacle -i l’escampen sobre la terra seca de la Biblioteca de Catalunya, arrossegant-la com un llençol vermell, entre les mirades paralitzades d’uns espectadors que lluiten per creure el que estan veient.

Ivan Benet es molt gran, – “yo no soy hombre para ir en carro” – clava qualsevol paper però el d’home turmentat que esquitxa passió sense miraments, sembla inventat per ell. Pau Roca és el nuvi que va imaginar Federico, en un repartiment on només hi ha un nom, el del genet que munta el cavall, possiblement per això, l’Oriol Broggi creia indispensable la presència de “Juguetón”, muntat en realitat per una Montse Vellvehí, que brilla tant a dalt del cavall com coixejant entre les parets imaginàries de la casa. Si hi hagués un premi d’actriu de repartiment, ja hi haurien gravat el seu nom. I al tanto que l’Anna Castells està perfecta en la seva actuació – això és el que passa quan la direcció és de qualitat – i per això la Segura va arrossegar en Broggi per fer-lo sortir a saludar tot i no tractar-se de l’estrena. No sé si passa sempre però ahir sí que va passar.

“La luna deja un cuchillo abandonado en el aire, que siendo acecho de plomo quiere ser dolor de sangre. Dejadme entrar, vengo helada por paredes y cristales, abrir tejados y pechos donde pueda calentarme”

Els drames, les tragèdies de Lorca es veuen venir d’una hora lluny, però com en els grans textos l’important no és el que passa sinó com passa, i quines paraules s’utilitzen, i quins sentiments surten dels ulls i de les goles – en aquest cas “gargantas” seria més just, i per això pots gaudir patint un i altre cop, només es tracta de buscar els homes i les dones que puguin injectar-se a la vena les paraules del poeta, i transformades en ganivets, entrin al pit dels espectadors que amb la seva sang omplin l’espai de passió i de teatre.

Gran, molt gran espectacle a la Biblioteca – tampoc és una novetat -, i un cop més demanar, suplicar si cal, que el “novio traiga el azahar que se tiene que poner en el pecho” més i més dies, que puguin haver “más convidados a la boda” sabent que “nadie matarà el caballo con tanta carrera”.

“… y apenas cabe en la mano però que penetra frio por las carnes asombradas  y all´´i se para, en el sitio donde tiembla enmarañada la oscura raíz del grito”

és a dir, que un petit llibre, entra per les orelles, pels ulls i s’atura al cor i et sacseja tot el cos i surt per les mans que piquen sense defalliment homenatjant els “culpables” del que acaba de passar. Moltes gràcies a totes i tots.

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 30 Juny 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

L’Hostalera. Teatre al dente

img_7221Des que es va veure que no sempre calia fer un teatre a la italiana, cada nou espectacle que s’aixeca, comporta una sorpresa, i en aquest cas, la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya esdevé un restaurant italià on  la Mirandolina ofereix a més dels seus encants, pasta de la millor qualitat i cuinada “al dente” com manen els cànons.

Després del seu muntatge fantàstic de Hamlet, Pau Carrió ens torna a sorprendre, portant les aventures de la Mirandolina i el cavaller de Ripafratta als anys 20, donant un aire nou al text de Goldoni.

El Marqués de Forlimpopoli, interpretat magníficament per Javier Beltrán, manté el títol nobiliari i la seva “protecció” de l’hostalera, amb la garreperia que el caracteritza i que el converteix en el personatge més còmic de tot l’espectacle. El fet de parlar en castellà, el diferencia encara més de la resta de clients i servei de l’Hostal.

El Comte d’Albafiorita – un Marc Rodríguez en la seva vessant còmica habitual, esdevé un ric hereter d’una empresa que mira de conquerir el cor de la Mirandolina a base de regals cada cop més cars.

En Ripafratta, interpretat pel David Verdaguer, ofereix una interpretació divertida, molt més del que acostuma a ser el personatge del cavaller. Els moments en que es dirigeix personalment al públic li permeten “embutxacar-se’l” amb total facilitat.

Jordi Oriol fa un Fabrizzio perfecte. El criat enamorat de la mestressa – en realitat en aquest text la Mirandolina els enamora a tots – a qui el seu antic amo reserva per tenir cura de la filla. El seu italià al començament de l’espectacle et posa en perfecta situació.

La Júlia Barceló – Hortènsia – i l’Alba Pujol – Djanira – donen vida a les actrius que ajuden a augmentar la temperatura de l’Hostal, i rematen la seva gran actuació amb una tarantel·la final.

I deixo per al final la nova exhibició de la Laura Aubert, l’actriu que ja comença a no sorprendre  a cada personatge que fa. Des d’aquells Feréstecs, va demostrant talent acompanyant-se un cop més del seu violí. No puc dir que la Laura Aubert farà parlar, aquesta frase s’ha d’escriure en present.

Si afegim que els macarrons que et serveixen a l’entreacte estan boníssims, i el vi té el seu nivell, podem assegurar que l’espectacle de Goldoni i  Carrió és una nova Perla.img_7223

 

 

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 28 gener 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Dansa d’agost. Un espectacle que no decep cap expectativa.

Dansa d'agost 2Hi ha títols que no saps per què però criden l’atenció, i possiblement a cada un de nosaltres ens la crida per un motiu diferent. Personalment, els espectacles que van estrenar la gent del Lliure tenen un segell especial que els converteix en espectacles  imprescindibles, i l’any 1993, van oferir la història de les cinc germanes, amb la mítica Anna Lizaran, en el paper que tan brillantment representa la Mónica López, que a l’hora feia d’ajudant de direcció.

Una història de cinc germanes, que possiblement deuen ballar i riure – com demostren les fotografies promocionals – amb noms i cognoms importants de l’escena catalana, i en el marc incomparable de la Biblioteca de Catalunya, només presenta el dubte de si anar-hi en dia laborable o en cap de setmana, la resta està clara.

Ja em perdonaran l’Albert Triola – gran actuació com a nen alhora narrador de la història – en Ramon Vila – el pare Jack que ha tornat mig malalt de les missions – i l’Òscar Muñoz – un brillant Gerry, que atrau totes les mirades en els seus moments de glòria – doncs faré esment especial de les cinc noies, els cinc personatges que farien les delícies de les actrius de qualsevol grup de teatre, i les cinc actrius que els protagonitzen en aquesta ocasió. Cada una brilla per un o altre motiu, tot i que si fóssim als premis Òscar, la Màrcia Cisteró tindria tots els números per allò de fer un personatge “especial”. La Marta Marco està esplèndida com a Maggie, la germana eixelebrada que mira d’allunyar-se de la gàbia on la Kate sembla voler mantenir a les seves germanes. La Nora Navas brilla especialment en els moments de silenci, aquella virtut de les grans actrius, i la Carlota Olcina, fa un recorregut de muntanya russa emocional, sense perdre mai el seu lloc.

Hi ha dos moments senzillament gloriosos, el primer l’heu imaginat de sobres, i és el del ball, la dansa d’aquell agost del 36 quan només feia un més de l’inici de la guerra civil i els joves europeus defensors de la llibertat i de l’aventura, es plantejaven formar part de les brigades internacionals. El segon moment es fa esperar, quan fa dues hores i mitja que t’has assegut a la cadira – disculpeu que no digui butaca per un cop – el final és realment preciós, quasi cinematogràfic amb la dificultat que representa fer el que fan, en teatre, és el segell Perla 29, el moment Broggi sense Broggi doncs l’espectacle el dirigeix Ferran Utzet, que ja ens emociona abans d’apagar el mòbil, quan mirem de posar-nos en situació llegint el programa. El text del director em va encantar, m’agrada saber els motius que els directors tenen per escollir els espectacles, i la forma d’explicar-ho, barrejant sovint la gran cultura amb la vida quotidiana.

Dansa d’agost, de Brian Friel,  és un text molt ben escrit per a ser interpretat, només té un problema, que cal interpretar-lo molt bé, i en aquest cas, això no ha estat cap problema. I tot que em feia patir les entrades que teníem, una mica de costat, en realitat vam viure la història des de dins de la casa, al costat de les noies que riuen tot el que poden, conscients de que riure és la millor forma de no plorar. I val a dir que durant les dues hores i mitja aproximadament que dura l’espectacle, no vaig recordar-me de la Lizaran, i això és el millor que li puc oferir a la Mónica López. No us ho perdeu.Dansa d'agost 1

 
Deixa un comentari

Posted by a 22 Abril 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

L’orfe del clan dels Zhao. Una tragèdia grega en clau xinesa

IMG_1846Triar una nova Perla de l’Oriol Broggi al Romea amb el Manrique i un equip de veterans de l’escena catalana no sembla una tasca gaire arriscada i potser per això,el director dels espectacles més plàstics que pots trobar a la cartellera decideix jugar fort i arriscar – sense “farol” es clar -. El resultat del risc valoreu-lo a base d’aplaudiments al final de l’espectacle, que sense cap mena de dubte, cal veure i lògicament, viure.

Ben aviat ens adonem que caldrà treballar, l’escenari central amb grades pels quatre punts cardinals obligarà a parar bé l’orella, doncs a mi personalment em dificulta seguir el text, quan l’actor parla d’esquena, potser per això, el nombre de files no es massa gran. Inicialment els personatges es presenten realitzant la feina d’un narrador que no existeix, i el terra de sorra aspra ens fa entrar en la duresa de la història,bastant previsible des del començament, ja que l’autor, Ji Junxiang, vol assegurar-se que no hi ha dubtes sobre el que vol explicar.

Sembla que la història va existir, això no ho sabrem mai, però està clar que l’enveja, la maldat, la venjança, el sacrifici inexplicable, el dolor immens, han acompanyat l’home i la dona des que van ocupar la terra, una terra on sempre acaben tornant.


El risc segueix amb la interpretació, doncs el malvat  Du’an Gu – un Pablo Derqui dominant del seu ofici – imposa la seva llei pujant el to de veu, aspecte que pot cansar-te i fer-te fugir de la història, que no t’encongeix tan fàcilment el cor quan la maldat es serveix suau, però el polifacètic Derqui ho porta amb dignitat, la dignitat que t’ofereix ser el “dolent de la peli”. Julio Manrique decideix no esperar gens a demostrar que és un monstre de l’escena i es posa el públic a la butxaca en el primer minut d’actuació. El metge ambulant Cheng Ying, que ha de fer d’ “Electra” i salvar el fill de la Princesa, el darrer supervivent dels Zhao, que un cop educat haurà de fer d’”Orestes” i consumar la venjança. L’escena culminant de l’espectacle, on Manrique enterra el seu fill mentre Joan Garriga interpreta Ovidi Montllor en “M’aclame a tu de Vicent Andrés Estellés” , justifica el preu de l’entrada.IMG_1853

Broggi també arrisca amb la coreografia, amb els moviments d’armes que resulten impecables, tot preparant-nos per la batalla final entre l’orfe Villegas i el culpable Derqui, que sembla feta amb ordinador. Potser massa arriscada l’escena de la cacera – ja la jutjareu vosaltres en directe -.

No hi trobo res malament?, no, la veritat, tot i que diré que la història no em va enganxar del tot per previsible, i que personalment necessito que els drames m’angoixin molt, i per algun motiu que no sé explicar, això no va passar. El públic va premiar els actors amb aplaudiments sincers, crec que l’espectacle s’ha de veure, i que cadascú faci la seva pròpia anàlisi, no oblidant que es tracta d’un text del segle XIII, difícil de comprendre per un occidental de l’era on-line, tot i que la feina de l’imprescindible Joan Sellent a partir d’una versió castellana, ens permet viure en la nostra llengua, el drama de l’orient llunyà.

IMG_1847No ho tindrà fàcil Manrique en els premis d’aquest any, hi ha altres monstres però l’aplaudiment sincer i perllongat, ja el pot posar damunt del bufet de casa… i sobre el veredicte, “al tanto”  que no està tot dit.

 
Deixa un comentari

Posted by a 13 Abril 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,