RSS

Arxiu d'etiquetes: La Perla 29

Canto jo i la muntanya balla i tothom aplaudeix

El llibre d’Irene Solà ha recollit un munt de premis i especialment el premi de tots els lectors que informats pel boca-orella habitual han convertit aquesta novel.la rural de fantasmes, de dones i homes, de llamps i de trons, en un altre fenomen natural que fa xalar els lletraferits en comptes dels meteoròlegs.

Ara que ha tornat la Solitud de Víctor Català, resulta impossible no veure detalls que es recorden l’una a l’altra.  Si el llibre està bé, resulta arriscat fer-ne una peli, una obra de teatre, un joc? No hauria de ser així en mans expertes, i en aquest cas, la Clàudia Cedó deixa en safata al Guillem Albà i el Joan Arqué, l’origen d’un espectacle espaterrant que posa dempeus el públic de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya.

Judit Dedderman posa música a una festa de gest, text, titelles, bruixes o fantasmes. En Doménech a qui un llamp fa protagonista inicial de la història, la Dolceta, la Sió, la Mia o l’Hilari i el fill dels gegants, es mouen damunt la terra de la Biblioteca, en una coreografia de desgast físic, que et fa oblidar la poca comoditat que tens a les cadires.

La direcció de Guillem Albà i Joan Arqué ha d’optar a premi doncs els actors i les actrius fan una interpretació brutal en tots els sentits. Gest, música, paraula, expressió…. impagable l’escena de la nena interpretada per la Caterina Tugores que definitivament “se surt” quan dona vida a la gossa. Es espectacular, però es que l’Anna Sahun, la Laura Aubert, El Diego Lorca i l’Ireneu Tranis ratllen a la mateixa alçada, l’alçada de la muntanya.

És una meravella, et traslladen a la muntanya sense que te’n adonis que balla, al so de la guitarra de l’Amaia Miranda. No es pot deixar perdre les habilitats musicals de la Laura Aubert que toca els instruments habituals (violí i contrabaix)  o del Ireneu Tranis també al violí, per anar donant més pes a tot l’espectacle.

Amb les entrades reservades vaig llegir el llibre i mirava d’imaginar com durien tot allò al teatre, i el resultat supera totes les expectatives. Encara tinc adolorida l’espatlla dreta, de forçar l’aplaudiment mentre desafiàvem el toc de queda.

No se si queda alguna entrada però com diuen els muntanyencs, la Muntanya sempre hi és i sempre hi pots tornar. Prenguin nota senyors de la Perla29.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Assedegats. Teatre entre plàstics

M’embarga l’emoció de tornar a escriure sobre el teatre viscut. Uns mesos després “d’allò que ens va passar” i d’un seguit d’entrades que s’han fet fonedisses, ahir entrava a la Biblioteca mitja hora abans de començar l’espectacle, amb totes les sensacions a flor de pell. No em calien ni la garantia Laperla29, ni el Broggi, ni l’autor del mític “Incendis”, ahir tenia tota la predisposició del món per gaudir d’una nit de teatre, malgrat els plàstics – els maleïts plàstics que han tornat per quedar-se que es diu ara – i la p… mascareta.

Una regidora ens dona la benvinguda amb un text que segur que ha assajat, amb el somriure a la cara – ella no du la p… mascareta, i a partir d’aquí tot es gaudir i emocionar-te.

Tres intèrprets joves i tres de més grans, uns en directe i uns amb una mena de teletreball d’aquest que ara està tant de moda. Broggi fa un invent dels seus i ens envolta d’imatges que protegeixen el públic de qualsevol enemic extern. Una posta en escena molt acurada, molt de “nova normalitat”, i unes interpretacions que, per diferents, creen un paisatge equilibrat. La verborrea d’en Murdoch (Guillem Balart) et cau al damunt com una tempesta perfecta, patint per no perdre ni una sola paraula de tot el que ens està dient. Aquest personatge té moments francament increïbles mantenint una conversa amb una sola frase al despatx del professor (Xavier Ruano), o parlant sense parar, aquell dia que va desaparèixer del mapa al baixar de l’autobús.

Norvège (Carla Vilaró) fa patir els seus pares “hologràmics” (Ivan Benet i Clara Segura) tancada a  la seva habitació, en una situació potser imaginada que es creuarà amb la realitat. Una adolescent en tota regla que reclama el seu lloc en un món on costa de trobar la bellesa enmig de l’absurditat.

Qui no ha sentit parlar dels antropòlegs forenses? Doncs aquest ofici és el que porta en Boon – com Daniel Boon – (Sergi Torrecilla) a retrobar els temps d’una adolescència vertiginosa que vol tornar a recuperar el seu lloc principal.

Fins i tot en Broggi fa un Hitchcock per afegir-se a la festa on els convidats entren amb un desig que ni hauria somniat en Wajdi Mouawad quan va escriure el text.

Llargs aplaudiments per als personatges, per a qui els interpreta, per a qui els segueix càmera en mà, per a qui mou els fils de tot plegat i sobretot per la tornada del teatre al lloc que li correspon, al centre de les nostres vides. I sense termòmetre a l’entrar, els virus no tenen cultura, no van al teatre.

Salut, feina i teatre, aquest és el meu desig per a tots.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 16 Juliol 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Només la fi del Món. Aigües que semblen manses que ho arrosseguen tot

Es defineix La Perla 29 com un espai de creació teatral on es vol treballar a gust i en llibertat. Aquesta filosofia suposa explorar textos que de vegades no resulten senzills, ni d’aprendre ni d’escoltar, i això fa que s’aixequin espectacles poc aptes per a no iniciats però necessaris per veure altres cares de l’art més viu.

Jean-Luc Lagarce va morir de Sida als 38 anys, no va poder veure estrenada la seva obra “Juste la fin du monde”, esdevinguda també una pel·lícula el 2016 sota la direcció de Xavier Dolan. Broggi en fa un espectacle on la paraula és la protagonista, una poètica d’aigües manses que amaguen els sentiments més acarnissats. El pitjor de la família, seria un bon titular.

Un escriptor – potser l’alter ego de l’autor -, coneixedor d’una mort propera i prematura, torna a casa on no troba el caliu necessari per anunciar la mala nova. El text, deixat anar sense estridències, on uns s’encomanen del to de l’altre, reflexa un quadre familiar poc envejable. Resulta curiós, als que ens dediquem al teatre, veure el que sempre ens diuen que no hem de fer, que no hem d’agafar-nos al to de l’altre que ho vigilem, i aquí, veus tot el contrari, un to aparentment tranquil i encomanadís, només trencat per algunes intervencions de l’Antoine – Sergi Torrecilla -, a qui se’l titlla de violent.

David Vert obre i tanca l’espectacle de la mateixa manera, oferint uns monòlegs que van succeint-se al llarg de l’espectacle, en veus de la veterana Muntsa Alcañiz, la jove Clàudia Benito i la omnipresent Màrcia Cisteró. El programa de mà, parla de les vivències als assajos i fent l’esforç imaginatiu necessari, els veig com aquells exercicis de relaxació on et deixes anar buscant la felicitat perduda

Els bons director tenen permís per explorar totes les opcions, i Broggi ha treballat amb els seus, un teatre senzill de veure, de sentir i que crida a la reflexió, com han de fer els bons textos. Prosa poètica en podríem dir.

Tot i això, els 110 minuts de drama familiar van ser un repte complex d’assolir, asseguts en aquelles cadires no aptes per a majors de 60. No podríem explorar altres tipus de seients per a propers espectacles?

Vam fer sortir uns quants cops la Companyia a saludar, l’esforç s’ho mereixia. És un text que m’agradaria rellegir, crec que em vaig perdre algun detall d’un espectacle difícil de recomanar als no habituals, però que cal viure, tot i que en unes millors cadires… ei, si pot ser.

La Perla 29 ofereix un espectacle diferent, és la seva filosofia. Per això els anem a veure. I per molts anys.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 febrer 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

La reina de la bellesa de Leenane. Viure enmig del fang

He de dir que els textos amb personatges durs i complexos m’encanten. De fet, aquest text el vaig veure fa uns anys muntat en família pel Mario Gas, tot i que no el tenia del tot present.

Irlanda, la pluja, el fred, la vida monòtona – per això al Ray Dooley li agrada mirar a la televisió, sèries australianes, doncs per mirar Irlanda ja ho pot fer per la finestra – i la joventut dels personatges  que s’escapa enmig de la foscor.

Tot i que la història la condueix la Maureen – una Marta Marco esplèndida – la reina de la bellesa que en 40 anys s’ha fet dos petons amb dos homes i que tira d’imaginació per aconseguir algun moment de felicitat, no hi ha dubte que la seva mare Mag – Marissa Josa – resulta ser la pluja que enfanga la vida. Des del primer minut, el públic veu la situació tancada d’una casa envoltada de terra aspra que la pluja no amorosirà sinó que convertirà en fang, el fang  que embrutarà qualsevol esquerda per on la nostra reina – amb permís del Pato Dooley – pugi assaborir un minut de vida.

Les interpretacions són fantàstiques, en un nou Manrique d’aquells que mai fallen. L’Orson Welles català és una garantia, ja us ho he dit molts cops, i l’espectacle resulta brutalment interessant fins al punt de fer-te “quasi” oblidar que a la teva edat, determinades cadires resulten feixugues, o que no sempre la primera fila és una garantia si l’escenari està tancat i tu ocupes el banderí de córner.

L’Enric Auquer segueix demostrant per què el van escollir per la Kompanyia, en un paper complicat i que el broda, o un Ernest Villegas a qui no descobrirem ara, miren de portar un punt lucidesa a la situació, si es que això és possible.

Un argument que et veu s a venir però que gaudeixes de cada moment, de cada expressió, de cada paraula, de cada gest… fins i tot del cop a terra d’un atiador – ja m’entendreu els que hi éreu ahir – que malgrat tot esdevé protagonista.

Un cop més, la fórmula nau gòtica de la Biblioteca, Manrique, i text potent amb repartiment de qualitat, assegura un vespre de teatre que tot i que vaig començar patint per la meva situació extrema en el pati de butaques, vaig poder gaudir d’un espectacle dels que a mi m’agraden, i no em va afectar gaire la rialla habitual del públic, com a resposta a l’humor bestial del Martin Mc. Donagh.

Espectacle molt apte per als amants del teatre.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 febrer 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Èdip, la Biblioteca al Romea

Les tragèdies gregues són poesia que relata situacions inversemblants. Mares que maten fills, fills que maten mares, o fills que tenen fills amb les seves mares, però relatades amb paraules musicals  que et fan sentir bé, si fa no fa, com si els déus t’haguessin estat propicis. Tots els textos dels grecs antics van farcits d’oracles, de déus, de Cases, de la llacuna Hades i el seu barquer Caront…. noms que si vols processar-los d’entrada, et poden atabalar. Un consell, deixeu que tots els noms flueixin pel vostre interior, gaudiu de la pronuncia dels actors i actrius i penseu que el nus principal l’entendreu quan sigui el moment. La resta és per posar-te en situació.

Les tragèdies gregues s’utilitzaven per educar la gent, per explicar-los en forma de teatre, el que calia fer o el que estava mal fet, i tot i semblar situacions impossibles, la vida diària ens demostra el contrari – això passa amb els grans clàssics, sempre semblen escrits ara mateix – Representen un teatre imprescindible i el 2018 sembla destinat pels déus a oferir-nos diverses manifestacions d’aquest teatre. Ja el Grec 2017 va començar a marcar la pauta. Medea, Èdip, Troyanas, Electra – permeteu-me afegir també, la nostra aportació amateur al festival tràgic de la cartellera catalana – Bérénice  aquesta escrita per Racine, ens porten el drama més cru, davant dels nostres ulls, que sortosament, no han sofert el destí dels d’Èdip el rei.

Però tornem a Broggi i el seu Èdip-Manrique, brillant com sempre tot i que és l’espectacle menys Broggi que he vist. Els directors tenen dret a posar els textos damunt l’escenari com creguin convenient, i en aquest cas no vaig veure detalls màgics, potser per donar tot el protagonisme al text. La tragèdia té un ritme pausat, trencat per la resposta irada del rei -els reis sempre manen i decideixen el futur dels altres segons els ve de gust – que ofereix el contrast necessari entre qui mana i qui obeeix. Manrique manté el tempo de la ràbia de forma magistral mentre Martínez ho fa amb la calma que se li suposa al sacerdot. Gelabert provoca el rei sense complexos, acomplint els papers principals a l’hora de demostrar els “fets”. Curiosa la interpretació del pastor, potser en un homenatge als que de veritat fan aquesta feina, o potser era un pacte realitzat als pirineus – llàstima de no tenir ahir el col·loqui per preguntar-ho – .

La rampa que puja des de la platea, permet una entrada lenta a escena, com requereix el ritme de l’espectacle, així com els joncs que es desplacen endavant per tancar l’espai quan fa falta. El  detall de la font – nosaltres també la tenim a Electra – i l’olivera al fons, potser recordant-nos un dels grans muntatges de Broggi a la Biblioteca, Antígona, precisament la filla d’Èdip, trenquen la monotonia terrosa general.  Tot l’espai escènic és preciós en la seva aparent senzillesa, transmet aridesa i suavitat alhora, i t’acompanya pels camins poètics que ja anuncien les paraules de Borges recitades per Pablo Derqui a l’inici de l’espectacle – no sé si a través de micròfon o de ràdio -.

Oriol Broggi surt de la Biblioteca però s’endú l’ambient i l’aroma de la nau gòtica, al Temple del Raval. Un experiment reeixit com no podia ser d’altra forma. Les tres potes que asseguren un espectacle -text, direcció, repartiment – són de marbre i no podien fallar. Recomanació clara i evident.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 4 Mai 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Sopa de pollastre amb ordi. Recordant l’1 d’octubre

Els espectacles de La Perla 29 tenen una assegurança a tot risc, que adquireixes només comprar l’entrada. Saps que no et decebran,  que la posta en escena serà original amb aquell punt màgic que té la nau gòtica de la Biblioteca, aquest cop amb un terra enrajolat tapant la sorra de Garcia Lorca. Un rectangle marcant la sala d’estar dels Kant, a l’East End de Londres, a partir de la manifestació antifeixista  del 1936 i fins a la revolució anticomunista d’Hongria, l’octubre del 1956, quan jo tenia un any, un temps on les conviccions joves es van transformant i els ideals es dissolen potser dins de l’olla de la sopa de pollastre. Ferran Utzet, utilitza mecanismes escènics aparentment senzills per fer-nos entrar dins la llar que bull d’ideals i de fe en el futur, utilitza dos regidors infiltrats entre el repartiment, per donar entrada i sortida a l’utillatge teatral, amb la complicitat puntual dels mateixos actors i actrius, permetent canvis ràpids si fa no fa com els canvis que es van produint en el si de la família. Al principi no hi ha res i al final, tot desapareix, diguem-ho així, mentre l’home de la casa – Lluís Villanueva, brillant com sempre – que mai ha estat un referent, passa les hores lluny dels temps que possiblement van ser millors. La mare, fidel al partit amb totes les conseqüències, mira de mantenir el foc viu, per evitar que es refredi el “pollastre”, però, les dones de casa, tot i la seva estructura de ferro colat, no sempre se’n surten amb la família. La Màrcia Cisteró, tampoc. Ricard Farré, Maria Rodríguez, Josep Sobrevals, Míriam Alamany i Pol López – que arrenca un somriure general amb la seva primera rèplica – completen un repartiment que manté el nivell general sense permetre sobresortir ningú, com manen els canons dels espectacles corals.

Sopa de pollastre amb ordi, d’Arnold Wesker,  té moments molt brillants i espectaculars dins la senzillesa, on els personatges mostren les seves carències malgrat les intencions, una mica com els mateixos ideals, que un cop passat el temps, i potser per culpa d’aquells que els havien de dur a terme, mostren el fracàs de tants i tants somnis.

Els fets d’octubre a Catalunya hi són, no sé si per idea del director o perquè la gent els duem a la nostra carpeta de moments històrics. Un espectacle que comença amb la il·lusió d’una manifestació, amb l’alegria de la victòria tot i les ferides pels cops de porra dels camises negres o dels que els havien de protegir d’ells. Real com la vida mateixa. (Catalunya, 1 d’octubre de 2017)

El teatre és un espetec d’emocions, t’agafa com t’agafa i et mou, et fa pensar, i la seva grandesa rau en que després de l’aplaudiment – gran aplaudiment en aquest cas – segueix la feina. No tenia un bon dia quan vaig seure a la meva cadira – han millorat però segueixen mantenint-te despert i en guàrdia – i vaig necessitar pensar en tot el que havia vist, per adonar-me de més i més detalls. La meva agudesa auditiva em va privar de molts efectes de so que realment donen un punt afegit, a tot el muntatge. Quan hi aneu, estigueu ben atents a tot plegat, i sobretot, tanqueu el mòbil amb més anticipació del que va fer l’espectadora de la nostra dreta. Qualsevol dia ens requisaran la tecnologia a l’entrar i no podré fer la fotografia de l’escena o de l’aplaudiment.

Espectacle “La Perla29” i com deia aquell “no hase falta desir nada más”.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 4 Març 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,