RSS

Arxiu d'etiquetes: La Perla29

Orgull. “Cortesia i severitat

Comencem dient que el monòleg que Fiódor Dostoievski va escriure com a relat i que Ramon Vila, Oriol Broggi i Andreu Benito han adaptat al teatre, és espectacular. Explicava Broggi a l’assaig obert de dilluns, que feia temps que volia fer alguna cosa amb l’Andreu Benito, l’actor madur que tothom busca segons vaig sentir ara fa uns anys a un invent que es deia “Els oficis del Teatre”, una sèrie de sessions al Lliure, per conèixer de primera mà, tota la feina que permet aixecar espectacles. L’Andreu Benito, és un actor molt especial, sense gaires floritures aconsegueix donar vida a personatges completament diferents, gràcies al seu ritme de llenguatge i les seves petites gestualitats que semblen calculades al mil·límetre. A l’inici de l’espectacle veus el Benito i al cap d’un moment només ets capaç de veure el personatge, el Benito s’ha fet fonedís.

L’any 2012, amb el meu grup de teatre, vaig donar vida a un personatge que també havia interpretat l’Andreu Benito, tot i que jo no l’havia vist. Era en John, d’Una Ciutat Brillant de Conor McPherson. Va ser un personatge complex, exigent, i que em va donar molt com actor, en mols moments em semblava viure prop dels que es dediquen a aquest ofici, i permeteu-me que deixi anar una miqueta l’ego i digui que aquest John em va donar el primer premi d’actor al XXXIXè premi Ciutat de Terrassa, i ens va obrir les portes a una sala professional, La Cate de Figueres, que no programava companyies amateurs. Sempre que veig el Benito, penso, tu i jo hem compartit personatge, i possiblement per això li tinc una devoció especial.

Però tornem a Dostoievski i a la nau gòtica de la Biblioteca, a una escenografia senzilla – si és que hi ha escenografies senzilles en aquest marc incomparable – amb una butaca antiga que sembla còmoda i una taula rodona a uns quants metres, per poder fer un glop d’aigua o eixugar-se la cara, més o menys a mitja funció.

Benito va relatant la seva història, a partir d’un fet que podem explicar doncs és l’inici de l’espectacle. La seva muller ha mort. Ell, un escanyapobres que viu de l’empenyorament d’objectes per part dels més desafavorits, coneix una client amb una vida tant dura, que el casament amb un home francament més gran, li obre les portes a una suposada llibertat.

Diu el personatge que és “un mestre en parlar amb silencis”, l’actuació del Benito, els combina d’una forma envejable amb les paraules, cada una d’elles amb el to precís, un exercici d’alquímia que converteix una novel.la curta del mestre rus – si és que parlant de Dostoievski és pot utilitzar el terme curt, com apunta Broggi – en un espectacle que et deixa bocabadat. Darrerament, l’escena catalana ha tingut muntatges en forma de monòleg que et porten directament al firmament del teatre. En aquest aspecte, el de l’escena, a casa nostra estem molt ben servits. Visca el teatre, i visca els clàssics, però els de veritat, els que no tenen res a veure amb la pilota.

Orgull, publicat com Manyaga en la traducció de Miquel Cabal. Un relat fantàstic de Fiódor Dostoievski.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 16 Octubre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Caïm i Abel… i Set

 

caim i Abel 1D’entrada, els espectacles de la perla 29 a la Biblioteca de Catalunya, et donen una certa seguretat, i per aquest motiu i sense saber-ne gaire, vàrem agafar entrades per divendres al vespre, per una producció que només tenia l’Oriol Broggi fent la presentació de l’espectacle al programa de mà. D’entrada, la situació escènica em va fer una mica de por, a mi m’agrada ser a prop i tenia fila 7  – problema de decidir a darrera hora – i per una vegada, la grada en general, quedava lluny de la part extrema de l’escenari, on al final d’unes rampes de fusta, una projecció amb el títol de l’obra, et dona la benvinguda.

Un espectacle de tres hores d’entrada impressiona, si hi entres no hi ha problema però si no t’acaba d’atrapar pot provocar-te massa mirades al rellotge. Potser psicològicament t’afecta, estàs desitjant entrar, i jo personalment no ho vaig aconseguir del tot. Costa una mica trobar tot el que hi ha al darrere del text que barreja moments dramàtics amb comicitat important, fins i tot s’explica algun acudit. Hi ha monòlegs una mica llargs, algun que sembla fora de lloc i una escena repetida d’un vigilant apuntant un immigrant a una platja que em va cansar. L’espectacle té moments brillants, la festa d’aniversari, el karaoke de la segona part, algun dels monòlegs, i et va portant amunt i avall en el temps i en les localitzacions, un risc important, que l’autor – Marc Artigau – alhora director, mira de solucionar amb el suport indiscutible del repartiment, on hi destaquen, com ja és habitual en ells, el Marc Rodríguez i el Lluís Villanueva.

Les projeccions a la paret final de l’escenari, aquest lloc que queda lluny de la grada, estan molt bé, i hi ha moments interpretatius bons, però el cocktail de broma – justificada pel sentit de l’humor del pare de família, amo d’un taller de cotxes i afeccionat al futbol, o al Barça – i drama, a mi no em fa gaire el pes, i l’ús i abús del tema culer, amb talls de ràdio del Puyal extasiant-se amb el gol del Koeman i amb aquella imatge mai vista del xut d’una falta  que va fer història, em va arribar a cansar – els que em coneixen diran que és perquè quan m’agradava el futbol, jo era perico – i no em vaig creure aquella història del vídeo.

No vaig poder evitar pensar si un director que no fos el mateix autor, no hagués retallat l’obra. Crec sincerament que amb una durada menor, l’espectacle guanyaria força, doncs el tema és interessant, i els actors podrien fer-te mantenir la respiració en algun dels moments més dramàtics.

Al teatre s’hi va a pensar, a treballar, a buscar segones lectures, i això cal fer-ho. És inevitable anar a fer un mos i una birra per acabar el vespre parlant de teatre i naturalment que ho vàrem fer. El problema va ser que al sortir ja era dissabte, i el metro “tornava” a fer vaga, i llavors ens va quedar la feina de saber què hi havia darrera d’aquesta protesta que ja cansa, però això ja no era teatre, i per això ningú aplaudia a l’andana.caim i Abel 3

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Juny 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Cels, un espectacle total

2014-10-10 15.40.25Ja comença a ser un clàssic anar a veure les Perles d’en Broggi a la Biblioteca de Catalunya, on per cert han millorat les cadires amb uns coixins que són mitja vida. Possiblement molts de nosaltres no coneixíem Wajdi Movawad, fins que “Incendis” ens va revoltar les consciències, convertint-se en un dels fenòmens de la temporada 2012, més tard ja vam assistir a Litoral buscant una segona oportunitat de viure teatre en majúscules,  a mi personalment no em va captivar però la inèrcia de l’autor canadenc d’origen Libanès, em va decidir a provar-ho un tercer cop. Cels es un espectacle en tota regla, barreja sentiments humans, una escenografia plena de pantalles de televisió on hi apareix un dels personatges del repartiment, fent alguna cosa més que una col·laboració, intriga, cor encongit, sorpresa…. en un marc incomparable com la nau de la Biblioteca on inicialment vaig patir pel so, però ràpidament l’orella queda acostumada i ja no et perds absolutament res.

Si dic que les dues hores i quart em van passar sense adonar-me’n, crec que seria un bon titular d’aquesta nova entrega de la Perla 29. No hi ha ni un sol mot que sobri, ni un sol moviment, tot sembla calculat en un espai on cinc experts, o potser hauria de dir sis, miren d’evitar un atemptat a gran escala, organitzat per “gent molt jove”. Islamistes, anarquistes, terroristes en general? La tensió d’una feina que t’aparta de la família, per bé o per mal i els teus fantasmes personals en un espai massa petit de la terra que pretens salvar.

L’escenografia, que inicialment sembla simple, agafa un protagonisme brutal, i no només per les aparicions de “Valery Masson” sinó per les imatges de càmera en directe que ens ofereixen els rostres dels protagonistes quan ens donen l’esquena en un afany d’amagar les cicatrius del patiment que els aclapara.

Impressionant en Farelo en el paper d’una mena de programador informàtic que agafa un protagonisme potser anunciat a partir del moment de la seva entrada en escena. Villegas fa pujar les pulsacions del públic amb aquella veu que el caracteritza mentre que Màrcia Cisteró i Xavier Ricart tornen a demostrar com s’han de fer els personatges en una espectacle dels que podríem anomenar coral. En Xavier Boada obre l’espectacle amb solidesa tot i el refredat que duia – crec – el dia que jo vaig viure aquest espectacle. Es el cap del grup, el pont entre la seva realitat i l’agència externa que sempre existeix en aquests casos.

La forma de presentar el conflicte teatral és molt bona, s’aprofiten tots els recursos i això converteix Cels, en un espectacle imprescindible. No dubto que d’aquí poc temps, en faran la versió en cine, que no serà el mateix però el que s’explica a Cels, ho ha de viure molta gent, i si per això cal tirar del “càmera i acció” doncs endavant.

Gran text, gran director, gran treball actoral, escenografia encertada igual a espectacle total. No la deixeu escapar, no sempre es tornen a programar determinats espectacles.

 
1 comentari

Publicat per a 10 Octubre 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,