RSS

Tag Archives: La Seca

La Seca Espai Brossa esdevé Escenari Joan Brossa i presenta la temporada

Diuen els savis que a més d’alimentar el cos, cal alimentar l’esperit i diu la tradició que una celebració s’acompanya d’un bon àpat i una copa, potser per això, aquest matí, al teatre del Born, hem fet l’aperitiu del gran àpat que ens serviran des de demà mateix i fins el proper estiu, ja integrats en l’any Joan Brossa que serà el 2019, centenari del naixement del poeta.

Vint i quatre espectacles, seran servits a dalt i a baix del teatre del Born, on hi trobarem menges de tota mena, amb la salsa clàssica d’avançada, de tastets que seran repartits arreu de Catalunya després de la seva presentació a les sales del carrer de Flassaders.

Una festa Brossa-festa Grossa, defineix el centenari d’un dels grans poetes catalans com bé ha assenyalat en Vicenç Altayó vingut directament des del Cap de Creus. Brossa és un gran home i un home gran i per això, la Fundació i l’Escenari ens conxorxen per oferir la dosi exacta d’aliment, per mantenir el nostre esperit ben saludable.

Tres itineraris – Mirada de dona, Emocions en escena i Memòria i revolta – ens permeten caminar sobre el teatre per fer camí cap a la llibertat. La cultura ens fa lliures, no ho oblidem. I potser per això, val la pena recordar les paraules del poeta que diu:

La gent no s’adona del poder que té. Amb una vaga general d’una setmana n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia, paralitzar l’estat i demostrar que les lleis que imposen no són necessàries

L’acte d’aquest matí, encetat per Hauson, que ha donat pas al Ferran Madico – Director artístic- ha permès a tots els protagonistes de la temporada, fer-nos un tastet de cada un dels espectacles, aconseguint aquell terrible efecte de voler “veure-ho tot”.

Veus de Txernòbil obre demà mateix la Sala Joan Brossa en un treball signat per Joan Cusó sobre aquella tragèdia nuclear de l’any 86, i obrirà pas a Carola un text amb els ulls de dona de la Campmany, el Somni “Pirata” de Shakespeare que torna a petició popular com ho fa Blanca desvelada després del seu èxit ara fa tres temporades.

La pantalla es fa protagonista amb Cielo TV i Disc, una pel.lícula teatral faran tardor teatral que també oferirà “Mexicatas” un text del Belbel sobre l’experiència catalana de les dones de la terra del tequila.

Bollywood, Bombay, Barcelona ens farà riure i el gran Hausson portarà la màgia top mentre digerim els àpats de Nadal.

Els titelles denunciants de Roig pèl-boig anirà de Santa Llúcia a Reis, recordant l’explotació infantil, reis que portaran tots els secrets del Sostre de la Capella Sixtina, explicats pels artesans que van fer possible el miracle de Michelangelo. Un cop encetat l’any Brossa, Maleïda tardor ens obrirà els ulls al pas del temps i als sentiments de Carinyo, en les dues propostes de teatre valencià que també tindrem al Born.

La proposta de Marc Chornet i Anna Maria Ricart, presenta un nou Projecte ingenu sobre el Don Joan de Palau i Fabre, l’altre component del duet de la Sala, just a temps de conèixer qui és realment Paquita, un personatge de la Companyia Perlimplín que ens mantindrà l’interès fins al final de l’espectacle. Un final que potser proclamen les dues peces breus de Joan Oliver, Tercet en re i Gairebé un acte, ja quasi tocant la setmana santa.

Laberints de l’striptease representa l’autèntic cor de la temporada en l’any Brossa, on Judes traït ens planteja un cop més  l’antic dilema de si va ser necessària la seva participació en tot allò que va passar.

El teatre basat en textos reals que coneixem com a Verbatim ens porta Mili KK i els Diners, i Ricard III ens torna a Shakespeare, imprescindible en una temporada com cal. La Laminimal teatre portarà el món després del final a Apocalypse uploaded , i Pablo Ley ofereix el misteri de Poe a L’esfondrament de la casa usher, per rematar la temporada  amb Màtria, una visió feminista i d’esquerres de les ferides de la Guerra Civil.

Espectacles que ens faran parlar, que ens faran pensar, que ens sacsejaran, o sigui, espectacles que faran el servei públic que és el teatre.

Mireu el tipus d’abonament que us interessa més, que no s’hi val anar dient allò de que el teatre és car. Apagueu els mòbils que fem fosc i comencem l’àpat.

 

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 4 Setembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Othello. Shakespeare en temps de la postveritat

Des del faristol i amb l’ajuda d’un micròfon, un polític fa una confidència al públic. Sense pudor. Es reafirma en la seva creença cada vegada que la diu. Com més vegades la repeteixi, potser aconseguirà convèncer més votants. No vola a l’Air Force One, no té escó al Congrés dels Diputats ni ha ocupat mai la Generalitat. És Iago, el manipulador més conegut dels escenaris.

Com totes les obres que, escrites fa segles, segueixen ocupant les cartelleres (de teatre, de cinema, d’òpera…) dels nostres dies, Othello té quelcom d’universal, de perenne, en la descripció de l’ànima humana. Però aquest Othello de Les Antonietes va més enllà. No és universal, és pura actualitat. És un retrat dels nostres dies des de tots els prismes en què pugui ser observada. El racisme. Les relacions masclistes. La manipulació invisible.

Desdèmona i Othello viuen un amor apassionat, irracional, que esdevé, amb excessiva facilitat, submissió. Entrega. Control. El desenllaç cruel és tristament reconeixible, però és en el desenvolupament de la relació on rau l’autèntic drama. Ella, relegada a personatge de suport en el text original, pren aquí el seu moment de protagonisme quan, reclosa a la cambra, però trencant subtilment la quarta paret, reclama –a la penombra, entre llàgrimes silencioses– el respecte de què tantes dones no han gaudit, ni gaudeixen.

Estava convençut que l’Arnau Puig era capaç de fer un Iago excepcional. I així és. Perquè s’allunya de qualsevol tipus d’histrionisme. S’expressa amb la mateixa cordialitat i serenor quan manipula sense pietat els seus companys d’escena que quan es justifica davant nostre. Tan natural, tan real, tan humà com l’Aslaksen de Stockmann o el Teleguin de Vània. Viu el seu odi i comparteix les seves ànsies de fer mal amb una naturalitat que espanta i és tan subtil i elegant en els seus paranys que desperta en l’espectador una pregunta inevitable: quantes vegades em deuen haver manipulat a mi de manera semblant, sense que hagi estat capaç ni d’adonar-me’n? Quantes idees infundades deuen haver plantat dins meu perquè creixessin amb força entre les meves conviccions més fermes?

Acostumats a les posades en escena gairebé nues de projectes anteriors de la companyia, les llargues cortines blanques que embolcallen tot l’escenari semblen tota una novetat. No obstant, l’espai s’allunya del realisme i esdevé un element força secundari, més enllà del seu valor conceptual: entre la blancor aparent, la catifa vermella per on entren les estrelles, admirades per tothom. El vermell de la passió i de la sang que es vessarà. Les cortines, al cap i a la fi, només són falsos murs per on es colen braços i mans que torturen mentalment Othello, usant la màgia de la llum de manera molt encertada. En el tram final, apareix l’enginy escenogràfic per transformar l’ordre de les cortines en el desordre dels llençols on es consuma la tragèdia.

Per als que vam gaudir de manera excepcional muntatges com Vània o Un tramvia anomenat desig resulta inevitable fer comparacions en què és fàcil sortir-hi perdent. Però el més important és que Les Antonietes mantenen l’aposta per recuperar clàssics de màxima vigència, amb una posada en escena de petit format però rica en recursos i un treball interpretatiu d’alta qualitat.

 
 

Etiquetes: , , ,

LES  CRIADES, un espectacle difícil, a la Seca Espai Brossa

les-criadesVaig sentir parlar d’aquest text ja fa uns quants anys, no l’havia llegit ni l’havia vist però sabia que el muntatge que va fer el Víctor Garcia l’any 69 amb la Companyia de la Núria Espert, va “internacionalitzar” a una de les millors actrius de la història del teatre. Si Laurencia de Fuenteovejuna o Medea, van descobrir una criatura privilegiada en l’art de la Comèdia, las Criadas de Jean Genet, que va protagonitzar amb Julieta Serrano (Solange) i Mayrata O’Wisiedo (la Senyora) la van enviar directament a l’Olimp. L’Espert – llavors encara devia ser la Núria Espert – feia el paper de Claire. Aquell espectacle va situar el teatre que es feia a Espanya al mapa internacional. A Madrid el van prohibir – l’estrenaven conjuntament amb Los dos verdugos de Fernando Arrabal i es van espantar-  i al Poliorama de Barcelona hi va entrar mig de casualitat – va substituir el Marat-Sade de Marsillach – despertant diversitat d’opinions. La gent d’avantguarda va quedar bocabadada,  trencava tots els motlles, va guanyar el XVI festival d’art dramàtic de Belgrad. Quan més tard es va estrenar a Madrid, amb la presència del mateix autor, que va veure la seva obra rejovenida –  Louis Jouvet la va muntar el 1947 –  el resultat va ser apoteòsic.

Sempre vaig tenir ganes de veure aquest espectacle , finalment ha estat possible. No penso comparar-lo amb el que va crear Víctor Garcia, amb planxes d’alumini tancant un espai ovoïdal, que emmirallaven les actrius creant aquella situació de teatre dins del teatre sobre un escenari inclinat cap al públic. Allò va ser el principi d’unes noves escenografies, d’una nova forma de fer teatre i aquí parlem d’un espectacle de petit format.

En aquest espectacle dirigit per Genoveva Pellicer, només hi ha dues actrius i en els moments que apareix la senyora costa saber si hi és realment o no. La mateixa dinàmica del text barreja les situacions en que les criades “fan teatre” o quan el que passa correspon a la realitat.

És un espectacle difícil, que requereix un gran esforç interpretatiu, i seguint el treball de la Elisenda Bautista i la Meritxell Sabaté, entenc el que va passar amb l’Espert.

El problema del teatre i també la seva grandesa és que és veritat al moment de viure-ho, els enregistraments o les fotografies només serveixen per evocar o per imaginar.  Allò va passar i això es pot viure. És un gran text que obliga a treballar a tothom.

La meva felicitació a la Companyia Perlimplín i desitjar-los de tot cor que trobin el amor de Belisa en su jardín. A la Seca Espai Brossa fins el 30 d’octubre.

 

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 6 Octubre 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Romeu i Julieta a La Seca, l’espectacle imprescindible de la temporada

 

IMG_5848El teatre ofereix perles, autèntics tresors que apareixen on menys t’ho esperes. No sempre tens la seguretat d’un teatre Lliure, o d’un TNC, d’una actriu o un actor mític que et garanteix un espectacle de qualitat, i llavors, quan descobreixes gran teatre en un espai petit com La Seca-Espai Brossa, t’adones que la riquesa pot aparèixer en qualsevol moment.

És la història d’amor jove feta per gent jove, molt jove, amb una qualitat escènica que podria envejar qualsevol veterà dels escenaris, embolicada amb cançons contemporànies de Shakespeare, i moviments coreogràfics que en res s’assemblen a un ball.

Impossible destacar moments mítics, n’hi ha massa. La festa a Can Capulet, la baralla entre famílies amb la mort de Tibalt, o de Mercutio, les escenes amb el frare, la mateixa mort dels turmentats protagonistes i l’enterrament final.  Dues hores que cal guardar a la caixa forta amb les peces valuoses, tot i que n’hem de  parlar sense reserves a fi que tothom pugui gaudir d’un espectacle que mereix entrar a la programació dels millors teatres de la ciutat.

Un treball de direcció esplèndid de Marc Chornet, i un repartiment de 9 actors i actrius als qui auguro un futur molt gran.

Nois que fan de dones i noies que fan d’homes, amb algun detall d’en Toni Guillemat, per facilitar la rialla que sovint necessita el públic. El resultat d’un gran treball a la sala d’assaig sense estalviar esforços. Ara ens toca a nosaltres, el públic, agrair el seu esforç i la seva qualitat.

Avui era el dia del col·loqui, i parlar ha resultat complex, un cop t’has quedat sense paraules veient l’espectacle.

El teatre és l’art més viu, el més gran, i muntatges com aquest, són un fidel reflex del que s’anomena l’art de la comèdia.

De moment fins al 12 de juny, però han de tornar, com sigui i on sigui. I per un moment els he imaginat fent “Somni d’una nit d’estiu” el gran conte de fades de Shakespeare, i he començar a gaudir-lo. Projecte Ingenu, preneu nota.IMG_5851

 
1 comentari

Posted by a 26 Mai 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,