Els secundaris esdevenen protagonistes al Maldà

Quan jo era jove, es parlava d’actors principals i actors secundaris. La correcció posterior, va convertir aquests últims, en actors de repartiment que semblava menys pejoratiu. Tants i tants termes que ja no son políticament correctes, com si la forma d’anomenar, canviï el que de veritat hauria de canviar.

“No hi ha papers petits, hi ha actors petits” diu l’Espaguetti –malnom amb que es coneix l’actriu que lluita per aconseguir tres frases i poder-se pagar una habitació – Una gran veritat. Els grans actors i grans actrius poden interpretar un personatge inicialment secundari, i fer pujar el nivell de la història fins a dalt de tot. I no em refereixo a Marlon Brando fent de pare de Superman.

I d’això va la història que ofereixen Els Pirates, ara que ja tenen vint anys, que encara tenen força i no tenen l’ànima morta, que deia aquell i sota la direcció habitual d’Adrià Aubert. Un actor i una actriu de repartiment que malviuen entre vedets i somnis d’un futur millor. Mentre veuen des de bambolines, l’Aladi o la Tina De Jarque i imaginen que la seva empenta els dugui a Madrid.

Fa uns dies us parlava d’un espectacle de la Beckett – L’Altre – on en Cesc Casanovas i l’Alex Ferré feien continus canvis de personatge d’una forma impressionant, doncs com aquells esportistes que cada cop van superant els rècords, Laura Aubert i Bernat Cot, trenquen tots els esquemes. En un escenari que representa el darrera o el costat de l’escenari, entrant i sortint per la porta del vàter o la suposada entrada des del carrer, canvien de vestuari de forma impossible, els personatges marxen per una banda i surten tres metres més enllà totalment canviats de roba i d’actuació. Fregolisme elevat a la 5a potència.

Fa poc que vaig llegir “La avenida de las Ilusiones” de Xavi Barroso, on descriu aquests mateixos temps de Paral.lel, de l’acadèmia del Gordito, del Josep Santpere, dels vodevils, els cuplets i les vedets que, quan comencen i mentre busquen un senyoritu, han d’alternar una mica més del compte. Son els anys anteriors a la guerra, on els rics a més son mala gent, on els pobres ho son molt i només aspiren a tenir il.lusions que sembla que també és una forma de viure. D’il.lusions i de sandvitxos de pollastre o de mortadel.la.

El Maldà, amb el seu recinte de “solera” resulta un escenari ideal per entrar al teatre per la part del darrera, on els focus no tenen funció, i on els actors de repartiment, els secundaris, viuen el seu particular espectacle. Sortir a l’escenari suposa canviar el plany pel somriure, el públic no ha vingut a deprimir-se.

Brillants les escenes on entren i surten d’un suposat escenari, fent les coreografies d’un espectacle de varietés, sense argument.

Visca el Calb i l’Espaguetti, avui són els caps de cartell i el públic els premia com mereixen.

El meu grup de teatre, homenatja sempre aquests actors i actrius gens protagonistes. Es diu El Partiquí *

*partiquí (enciclopèdia.cat) : Cantant o actor que executa una part poc important en una òpera, un oratori, una obra teatral, etc.

 

Canto jo i la muntanya balla i tothom aplaudeix

El llibre d’Irene Solà ha recollit un munt de premis i especialment el premi de tots els lectors que informats pel boca-orella habitual han convertit aquesta novel.la rural de fantasmes, de dones i homes, de llamps i de trons, en un altre fenomen natural que fa xalar els lletraferits en comptes dels meteoròlegs.

Ara que ha tornat la Solitud de Víctor Català, resulta impossible no veure detalls que es recorden l’una a l’altra.  Si el llibre està bé, resulta arriscat fer-ne una peli, una obra de teatre, un joc? No hauria de ser així en mans expertes, i en aquest cas, la Clàudia Cedó deixa en safata al Guillem Albà i el Joan Arqué, l’origen d’un espectacle espaterrant que posa dempeus el públic de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya.

Judit Dedderman posa música a una festa de gest, text, titelles, bruixes o fantasmes. En Doménech a qui un llamp fa protagonista inicial de la història, la Dolceta, la Sió, la Mia o l’Hilari i el fill dels gegants, es mouen damunt la terra de la Biblioteca, en una coreografia de desgast físic, que et fa oblidar la poca comoditat que tens a les cadires.

La direcció de Guillem Albà i Joan Arqué ha d’optar a premi doncs els actors i les actrius fan una interpretació brutal en tots els sentits. Gest, música, paraula, expressió…. impagable l’escena de la nena interpretada per la Caterina Tugores que definitivament “se surt” quan dona vida a la gossa. Es espectacular, però es que l’Anna Sahun, la Laura Aubert, El Diego Lorca i l’Ireneu Tranis ratllen a la mateixa alçada, l’alçada de la muntanya.

És una meravella, et traslladen a la muntanya sense que te’n adonis que balla, al so de la guitarra de l’Amaia Miranda. No es pot deixar perdre les habilitats musicals de la Laura Aubert que toca els instruments habituals (violí i contrabaix)  o del Ireneu Tranis també al violí, per anar donant més pes a tot l’espectacle.

Amb les entrades reservades vaig llegir el llibre i mirava d’imaginar com durien tot allò al teatre, i el resultat supera totes les expectatives. Encara tinc adolorida l’espatlla dreta, de forçar l’aplaudiment mentre desafiàvem el toc de queda.

No se si queda alguna entrada però com diuen els muntanyencs, la Muntanya sempre hi és i sempre hi pots tornar. Prenguin nota senyors de la Perla29.

 

Testimoni de guerra. Un relat en primera línia de foc

Els monstres de la guerra ocupen l’escenari de la Sala Tallers en temps convulsos. Dos reporters que descriuen la crueltat i l’horror viscut en primera línia i sense protecció addicional.

“No faig reportatges de guerra, retrato la humanitat al límit”

Pau Carrió, contracta Kevin Carter i Marie Colvin per portar-nos el dolor enmig de la pandèmia. Construeix dos monòlegs perfectament connectats que els monstres de la guerra ens fan empassar en un estat de tensió al límit.

Pol López i Laura Aubert, baixen del firmament on fa temps que viuen, per arrossegar-se sobre el fang de la maledicència humana, i disparar mentre miren d’esquivar les bales.

“Que va passar amb la nena?” Doncs el que els passa a totes les nenes a qui la guerra ha robat la infantesa i unes quantes coses més.

La guerra omple el paisatge de persones que perden la identitat per passar a ser baixes o danys col·laterals, i algú hi ha de ser per explicar-ho, per posar la primera pedra d’una solució que sovint veiem impossible. Les imatges de ciutats de “gana i de fred”, els soldats espantats que disparen implacables, el crit ofegat quan ja no pots continuar en silenci, la metralla que entra, i el calvari d’hospital en hospital recordant imatges per fer l’inventari que et dirà si valia o no valia la pena tot allò.

El primer monòleg, el del fotoperiodista sud-africà Kevin Carter a qui dona vida Pol López segons diu el programa – allà només hi veus el personatge- ens posa enmig del caos amb un punt d’inflexió a la guerra del Sudan, al camp de refugiats on el fotògraf aconsegueix captar la imatge que li donarà el  Pulitzer i que li obrirà les portes on trobarà sempre la mateixa pregunta… “Vas ajudar la nena? “.

Quan mires de respirar i de destensar coll i barres amb la sortida d’en Kevin, et cau la garrotada un altre cop. La Marie Colvin – Laura Aubert segons el programa tot i que no la veus – et descriu l’aventura de ser dona en un infern d’homes i la vocació que la porta a escriure la part més negra de la humanitat. L’escena de primera línia a Sri Lanka només pot qualificar-se de brutal en tots els sentits.

Pau Carrió crea un espectacle des del full en blanc, oferint una aventura a dos monstres de l’escena, que et deixen enmig del camp de batalla per mirar de que oblidis el caos en que s’ha convertit la nostra vida des d’allò de Wuhan.

Gaudir d’un espectacle patint és la màgia del teatre, que t’ha de fer pensar, que t’ha de sacsejar, que t’ha de permetre respirar el mínim, perquè quan surtis, siguis millor persona que quan has entrat, i no pas gràcies al gel hidroalcohòlic.

 

Festa d’una nit d’estiu a l’escenari Brossa

No sé si encara podem anomenar-la una nit d’estiu però aquesta nit hem estat de festa a l’Escenari Brossa amb la juganera proposta dels Pirates Teatre. Entenc perfectament l’èxit que va assolir la temporada passada i la necessitat de tornar a cridar el Puck  per escampar pensaments d’amor, arreu del pati de butaques.

Els actors i actrius reben el públic a l’entrada de la sala, on els conviden a tastar un filtre d’amor i començar el viatge fantàstic sense perdre temps. La Laura Aubert es posa el públic a la butxaca des de la primera rèplica i el reparteix per les butxaques de tots els seus companys de repartiment, que no el deixaran fins la darrera frase del follet, quan diu allò de “si us hem ofès nosaltres…. vostre perdó farà esmenar-nos ….i ara deu-me les mans , si som amics….” i les mans li donem, picant enfervorits per agrair a tota la companyia, 100 minuts de festa, esforç i somriure constant, si fa no fa, com si la “floreta ponentina” hagués deixat caure el seu suc sobre els nostres ulls, i ens hagués enamorat del que estem veient.

El muntatge dirigit per Adrià Aubert, passa com un alè, vas seguint la història, gaudint d’un espectacle total, on la música, les cançons, els canvis de personatge son constants, donant-li una frescor indispensable en una nit d’estiu.

Molts de nosaltres hem vist propostes sobre el text de Shakespeare, alguns fins i tot l’hem interpretat, però no tinc cap dubte que el conte proposat pels Pirates s’endú el premi major. Si realment Shakespeare va escriure aquest text per oferir-lo a les noces d’un amic, la proposta de l’Escenari Brossa, acompleix tots els requisits imprescindibles per una  celebració com cal.

Llarga vida als pirates i al seu somni, que potser no sempre serà d’una nit d’estiu, però segur que t’allunyarà dels mals moments i de les cabòries del teu dia a dia.

La forma de presentar l’actor amb cap d’ase de qui s’enamorarà Titània, m’ha semblat esplèndid. Afavoreix la comicitat del personatge, aspecte molt més complex quan s’utilitza un cap tal qual.

Recomanable?  A veure, que no m’he explicat prou bé o necessiteu que l’Oberon us llenci algun filtre afegit.

 

 

Galileu… la sala Rubianes… tanmateix es belluga

Una proposta fresca d’un personatge que sempre hem vist amb leotards i casaca, que la Carme Portaceli porta a la sala de les Rambles. Amb un repartiment de joves veterans que ofereixen un ventall de registres on no hi manca la música en directe.

El Galileu de Bretch és un text llarg com una d’aquelles classes magistrals on tens problemes per seguir un conferenciant que parla de ciència en el més pur sentit de la paraula, i la Portaceli el passa pel sedàs de la modernitat i com fan els bons directors, et fa veure coses que ni els mateixos autors sabien que existien.

Laura Aubert – una de les perles del nostre teatre – Carlos Cuevas – en un procés imparable en la seva carrera professional que va començar de molt petit – Oriol Guinart – un d’aquells actors que no entens com no li donen més personatges, que acostuma a “clavar” amb una mestria envejable i Queralt Casasayas – una bona actriu amb un futur brillant, i que ha de “lidiar” amb un personatge complicat en el “Concurs de ciència” que s’organitza a Roma – i no diguem més per no aixecar la llebre – formen un quartet per un sol violí, el truc de màgia al que ens té acostumat la “Mirandolina”, aquest cop acompanyada per la guitarra elèctrica d’un Carlos Cuevas a qui espero veure un dia interpretant Roberto Zucco – preneu nota els directors que em llegiu -.

Portar el teatre al jovent o portar el jovent al teatre que si fa no fa és el mateix, té categoria de cooperant en zona catastròfica, el teatre et fa intel·ligent i per això lliure, i hem de preparar un món futur de persones cultes que ens han de dur a la terra promesa, i aquest espectacle està pensat pels joves d’edat i pels que ens hi sentim.

Tot i competir avui amb el futbol, han aconseguit una entrada molt correcta, en un espectacle que encara no pot gaudir del boca-orella. Per part meva, aplaudiment general als quatre actors-actrius que treballen de conya i això, com tots sabeu, és mèrit de la direcció.

I ara que ho penso…ja sospitava jo que Galileu era en realitat una dona….

Felicitats a tots els que heu fet possible aquest espectacle que ja us dic que farà parlar. Atenció als “profes” de batxillerat, aquí teniu una activitat de lletres d’aquelles que es recorden sempre.

 

L’Hostalera. Teatre al dente

Des que es va veure que no sempre calia fer un teatre a la italiana, cada nou espectacle que s’aixeca, comporta una sorpresa, i en aquest cas, la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya esdevé un restaurant italià on  la Mirandolina ofereix a més dels seus encants, pasta de la millor qualitat i cuinada “al dente” com manen els cànons.

Després del seu muntatge fantàstic de Hamlet, Pau Carrió ens torna a sorprendre, portant les aventures de la Mirandolina i el cavaller de Ripafratta als anys 20, donant un aire nou al text de Goldoni.

El Marqués de Forlimpopoli, interpretat magníficament per Javier Beltrán, manté el títol nobiliari i la seva “protecció” de l’hostalera, amb la garreperia que el caracteritza i que el converteix en el personatge més còmic de tot l’espectacle. El fet de parlar en castellà, el diferencia encara més de la resta de clients i servei de l’Hostal.

El Comte d’Albafiorita – un Marc Rodríguez en la seva vessant còmica habitual, esdevé un ric hereter d’una empresa que mira de conquerir el cor de la Mirandolina a base de regals cada cop més cars.

En Ripafratta, interpretat pel David Verdaguer, ofereix una interpretació divertida, molt més del que acostuma a ser el personatge del cavaller. Els moments en que es dirigeix personalment al públic li permeten “embutxacar-se’l” amb total facilitat.

Jordi Oriol fa un Fabrizzio perfecte. El criat enamorat de la mestressa – en realitat en aquest text la Mirandolina els enamora a tots – a qui el seu antic amo reserva per tenir cura de la filla. El seu italià al començament de l’espectacle et posa en perfecta situació.

La Júlia Barceló – Hortènsia – i l’Alba Pujol – Djanira – donen vida a les actrius que ajuden a augmentar la temperatura de l’Hostal, i rematen la seva gran actuació amb una tarantel·la final.

I deixo per al final la nova exhibició de la Laura Aubert, l’actriu que ja comença a no sorprendre  a cada personatge que fa. Des d’aquells Feréstecs, va demostrant talent acompanyant-se un cop més del seu violí. No puc dir que la Laura Aubert farà parlar, aquesta frase s’ha d’escriure en present.

Si afegim que els macarrons que et serveixen a l’entreacte estan boníssims, i el vi té el seu nivell, podem assegurar que l’espectacle de Goldoni i  Carrió és una nova Perla.