Kiss me Love. Festa enmig de la foscor

“Les coses velles i lletges d’aquest mon, no les vol ningú”, una frase de la Marina – Annabel Castan –  que resulta una declaració d’intencions en un món dominat per les aparences, les comparacions i les lògiques frustracions, on la salut mental del joves està cada cop més en risc.

Un barri trist on la música mira d’obrir una finestra d’aire per continuar vivint. La música en directe de Jorge Cabrera i Ignasi Guasch, donen credibilitat a un nou projecte del mag Tarrasón que converteix missatges en espectacles amb una facilitat envejable.

Les Antonietes tenen un segell personal que sempre ens ha agradat i per això no vam dubtar a acostar-nos al teatre Akadèmia on el propi director, envoltat de molts amics i amigues segons vam veure, observava la seva obra des de la darrera fila – per sort l’Akadèmia no és el Grec ni la Sala Massagran -.

El duet Annabel  Castan – l’Antonieta major – i Pep Ferrer – adoptat a la causa des d’Un dia qualsevol, condueixen la part més textual de l’espectacle amb solvència, Ignasi Guasch (Lenon amb una n – aporta la sensibilitat del personatge que ha patit però que tira endavant tot i les mancances, i Jorge Cabrera carrega amb la part musical i aporta una credibilitat en el personatge que surt de qualsevol mètode. En alguns moments vaig pensar que era un músic incorporat a l’espectacle – no el recordava en altres muntatges – però després vaig entendre que la direcció de Tarrasón l’havia portat a una naturalitat extrema. Qualsevol persona del públic es podria identificar amb el personatge, un germà que ofereix companyia per salvar la pròpia solitud.

Annabel Castan també canta – i el que calgui –  aporta moments brillants marca de la casa i fa un personatge tan real que no sembla teatre. Pep Ferrer acumula hores d’ofici, és un d’aquells actors que sembla que l’han anat a buscar perquè el personatge estava inspirat en ell, i sempre dona la talla. És un clàssic del teatre català.

No sé si havia vist a l’Ignasi Guasch després del seu pas per l’hospital de les Polseres vermelles, possiblement en alguna peli, però el cinema no el recordo mai massa bé – com li passa al mateix personatge del Marcel o Lenon amb una n – potser m’ho hauria d’apuntar a l’agenda. És el paper bonic de l’espectacle, el que fa somriure, el que pot ajudar a treure el millor de cada un.

Un espectacle diferent, amb moments musicals sense ser un musical, en un intent de posar festa enmig de la foscor d’un magatzem on les mandarines miren de sobreviure, esperant l’amo que ha anat a pescar.

Tarrasón dibuixa molt bé els personatges, i això sempre és un bon motiu per seguir-lo. Ell mateix explica que “Kiss me Love” parla del seu pare, com “Un dia qualsevol” ho feia de la seva àvia i que els dos espectacles formen part d’una trilogia que tancarà “Un ocell sobre la pluja”, que parlarà d’ell mateix. Doncs, de moment, ja tenim una feina pendent, i en vindran més. Al teatre s’hi va a treballar i l’Oriol Tarrasón i les Antonietes demanen currículums. Encara que l’Ataulfo els desestimi tots d’entrada, el Lenon amb una n li acabarà robant el cor, la millor sostracció que es pot fer en aquest món de lladres que tenim organitzat.

“Com a director el que més m’interessa de la feina que fem amb Les Antonietes és la possibilitat de fer comprendre al públic que el teatre és un art necessari. Crec que a més d’entretenir, ha de servir perquè la societat expressi els seus conflictes i les seves pors i ajudar-nos a avançar tots junts cap a una vida més equilibrada“

No cal dir res més. Cap a casa a sopar i a rumiar.

 

Oncle Vània, un text rus per a un director Lituà

Un dia, en una reunió de presentació del Temporada Alta, en Salvador Sunyer m’animava a veure teatre estranger, una de les especialitats del Festival Gironí. Jo li deia que no veia clar això de llegir subtítols i perdre’m l’expressió dels actors i actrius, les seves mirades, el seu llenguatge no verbal, els seus silencis – aquí no caldria llegir -. Deu ser per això que el nom d’Oskaras Korsunovas no em deia gran cosa, però Manrique, Benet, Marco, Truyol – sí, sí, no és la Clara Segura ni la Vilarasau, però ja és garantia – a més de l’Anna Güell, la Carme Sansa – una clàssica de tota la vida – i sobretot Txékhov, tenien prou tirada per assenyalar aquest espectacle i desplaçar-nos a Girona. Finalment ho vam deixar pel Teatre Lliure que ens permetia escollir més fàcilment data, i aquesta va ser dimecres.

L’any 2014 vam “mitificar” la Companyia Les Antonietes que havíem descobert en un espectacle Shakespèrià anterior – Molt soroll per no res -, amb el Vània de l’Espai Lliure, una creació en tota regla amb una Annabel Castan, un Pep Ambrós o un Arnau Puig – allà ens vam fer del seu club de fans – espectaculars, i sempre resulta emocionant veure’n una altra versió – això no em passa amb el cinema, però en el teatre m’encanta – .

La proposta del director Lituà és diferent, recull l’essència del metge rus i porta els actors i les actrius al límit, potser massa per a alguns puristes, però a mi m’agraden les posades en escena arriscades, i aquesta no deixa de ser-ho. Potser no caldria fer espectacles de quasi tres hores, sempre penses que alguna escena no faria falta, però quan les interpretacions són brillants, endavant amb el teatre, que preu per preu, sabates grosses.

Un cop, la Clara Segura em va dir que mai es cansa de sentir que ens ha agradat la seva feina, doncs tornarem a dir que el treball del Marco, el Benet o el Manrique torna a ser molt gran, i que la Truyol segueix amb pas ferm quan surt de la seva Calòrica particular, o que les bones actrius com la Anna Güell o la Carme Sansa, marquen taules en papers que semblen petits. No recordava haver vist la Raquel Ferri – sembla realment russa – amb un treball gestual molt bo, i tampoc recordo Kaspar Bindeman, imagino que un dels motius principals de que hi sigui és la seva faceta musical, per fer un Teleguin diferent.

L’espai escènic combina mobiliari d’abans amb d’altre d’actual, potser per recordar-nos que els drames humans no tenen època. I, aquest cop,  no sé si les projeccions aporten gaire, fora de l’escena del passeig del professor amb la seva dona, just abans d’entrar en escena.

L’oncle Vània del Lliure – 45 anys de vida ja – de Txékhov, i d’un director Lituà que tria repartiment català, ofereix prou motius per anar al teatre. I a més a més, als que necessiteu el moment de riure, us l’ofereixen amb claredat.

Per cert, no seria possible sortir de la Sala Puigserver directament al carrer sense pujar primer i baixar després? Els genolls amb molts espectacles al damunt ho agrairien. Que diu el cap de sala al respecte?.

 

Un dia qualsevol. Full d’asos i reis

No us deixéssiu enganyar pel títol, no us faré cap jugada mestra del joc de cartes més cinematogràfic, doncs els meus coneixements al respecte es limiten a posar cara de pòquer com a bon actor que soc. Considerant que l’espectacle de la Villarroel transcorre en una residència per a gent gran, imagino molt més possible que els jocs vagin de dòmino o de parxís, fins i tot de brisca, que d’allò del “ho veig i pujo 100 més”.

Crec que una bona jugada real – sembla que les escales de color o els pòquers són complicats d’aconseguir – és un full, que resulta d’ajuntar una parella i un trio, precisament el joc a tres agafa un paper inesperadament important tot i que us pugui semblar ciència ficció quan parlem de persones amb força experiència a la motxilla. No us deixeu portar pels estereotips. Deia doncs que el full d’asos i reis, seria el resum inicial d’aquest espectacle; parella d’Antonietes (Tarrasón i Castan) i trio de Grans (Colomer, Pla i Ferrer), i amb aquesta mà, podeu “veure i pujar” un espectacle en clau de comèdia, que et fa pensar sobre un futur i un present encara no resolt.

Ahir us parlava d’educació (Amor Mundi a la Beckett), i crec que poc a poc hem aconseguit posar-la a un bon nivell, però el tema gent gran el tenim resolt?, i com aquell acudit del polític que subvenciona molt la presó de la ciutat i gens l’escola i quan li pregunten els motius, respon que a l’escola segur que no hi tornarà, ens hauríem de preocupar del present dels nostres veterans que no és altra cosa que el nostre futur.

Oriol Tarrasón escriu i dirigeix un text fàcil, fresc i que et fa riure mentre penses. Molts cops us he dit que jo no ric quasi gens, i us asseguro que ahir vaig riure dels comentaris irònics dels tres grans, amb una Imma Colomer esplèndida passant per damunt del seu tremolor amb aquella mestria que la caracteritza i que va llaurar-se al Teatre Lliure. Al Pep Ferrer l’hem vist fer-se Gran, en personatges i més personatges que sempre ens ha fet viure amb una qualitat indiscutible i el Quimet Pla torna a demostrar que durant anys l’hem tingut desaprofitat, i consti que el seu mèrit teatral va molt més enllà d’haver-nos “facilitat” el seu hereu.

El trio que no vol morir sense fer-ne un, es un reclam per a la gent gran que dubta si anar a viure a una residència pot ser una bona idea o si seria millor ser companys de pis amb infermera inclosa, i si la infermera es diu Annabel Castan, el dubte queda esvaït a l’instant.

Fa temps em vaig apuntar al club de fans de l’Annabel, em sembla una actriu d’una qualitat espaterrant, amb una mirada que ho diu tot, aquell somriure discret que aporta més que les paraules i que resol el personatge amb una senzillesa només a l’abast de les més grans.

Ara us confessaré que vam escollir aquest espectacle sense saber-ne res més que era de les Antonietes, una garantia total. El trio de grans va ser una sorpresa posterior al veure els cartells promocionals, i quan vaig llegir la sinopsi – la mateixa tarda de gaudir l’espectacle – em vaig adonar que parlaven del meu futur i això podia ser un punt afegit interessant.

Mitjana d’edat alta a la platea – habitual en general però quan el reclam es diu Ferrer, Colomer i Pla, la cosa augmenta – i agraïment sense manies a la feina de la companyia en aquell símbol cada cop més estès de posar-se dempeus al moment de l’aplaudiment.

Un dia qualsevol t’ensenya el que pot ser la vida en una residència qualsevol, que disposa d’un circuit tancat de megafonia on “ràdio diàlisi” desperta el personal com ho feia Robin Williams amb aquell “Good morning Vietnam”.

Antonietes, Tarrasón, Annabel…. i el que vingui després, té sempre tota la garantia que necessites per clicar allò de “Comprar entrades”. Visca el Grec i visca el teatre… sigui grec o no.

 

Othello. Shakespeare en temps de la postveritat

Des del faristol i amb l’ajuda d’un micròfon, un polític fa una confidència al públic. Sense pudor. Es reafirma en la seva creença cada vegada que la diu. Com més vegades la repeteixi, potser aconseguirà convèncer més votants. No vola a l’Air Force One, no té escó al Congrés dels Diputats ni ha ocupat mai la Generalitat. És Iago, el manipulador més conegut dels escenaris.

Com totes les obres que, escrites fa segles, segueixen ocupant les cartelleres (de teatre, de cinema, d’òpera…) dels nostres dies, Othello té quelcom d’universal, de perenne, en la descripció de l’ànima humana. Però aquest Othello de Les Antonietes va més enllà. No és universal, és pura actualitat. És un retrat dels nostres dies des de tots els prismes en què pugui ser observada. El racisme. Les relacions masclistes. La manipulació invisible.

Desdèmona i Othello viuen un amor apassionat, irracional, que esdevé, amb excessiva facilitat, submissió. Entrega. Control. El desenllaç cruel és tristament reconeixible, però és en el desenvolupament de la relació on rau l’autèntic drama. Ella, relegada a personatge de suport en el text original, pren aquí el seu moment de protagonisme quan, reclosa a la cambra, però trencant subtilment la quarta paret, reclama –a la penombra, entre llàgrimes silencioses– el respecte de què tantes dones no han gaudit, ni gaudeixen.

Estava convençut que l’Arnau Puig era capaç de fer un Iago excepcional. I així és. Perquè s’allunya de qualsevol tipus d’histrionisme. S’expressa amb la mateixa cordialitat i serenor quan manipula sense pietat els seus companys d’escena que quan es justifica davant nostre. Tan natural, tan real, tan humà com l’Aslaksen de Stockmann o el Teleguin de Vània. Viu el seu odi i comparteix les seves ànsies de fer mal amb una naturalitat que espanta i és tan subtil i elegant en els seus paranys que desperta en l’espectador una pregunta inevitable: quantes vegades em deuen haver manipulat a mi de manera semblant, sense que hagi estat capaç ni d’adonar-me’n? Quantes idees infundades deuen haver plantat dins meu perquè creixessin amb força entre les meves conviccions més fermes?

Acostumats a les posades en escena gairebé nues de projectes anteriors de la companyia, les llargues cortines blanques que embolcallen tot l’escenari semblen tota una novetat. No obstant, l’espai s’allunya del realisme i esdevé un element força secundari, més enllà del seu valor conceptual: entre la blancor aparent, la catifa vermella per on entren les estrelles, admirades per tothom. El vermell de la passió i de la sang que es vessarà. Les cortines, al cap i a la fi, només són falsos murs per on es colen braços i mans que torturen mentalment Othello, usant la màgia de la llum de manera molt encertada. En el tram final, apareix l’enginy escenogràfic per transformar l’ordre de les cortines en el desordre dels llençols on es consuma la tragèdia.

Per als que vam gaudir de manera excepcional muntatges com Vània o Un tramvia anomenat desig resulta inevitable fer comparacions en què és fàcil sortir-hi perdent. Però el més important és que Les Antonietes mantenen l’aposta per recuperar clàssics de màxima vigència, amb una posada en escena de petit format però rica en recursos i un treball interpretatiu d’alta qualitat.

 

Stockmann, l’enemic del poble

 

SONY DSC

Feia poc que havíem donat vida a la família Loman, que havíem tocat el cel amb un projecte de tota la vida que finalment havia resultat un somni, compartint escenari amb els meus dos fills, i fent el personatge que perseguia des que el vaig descobrir al mític “Estudio 1”. En Martí, va dir-me que si em feia gràcia algun text en particular ell el dirigiria i realment la proposta resultava engrescadora al màxim. No calia dir que en Mateu hi participaria també com actor.

Un dia, suposo que després de buscar, llegir o imaginar possibles espectacles, em va parlar de “l’Enemic del poble” d’Ibsen, la història del dr. Stockmann, que descobreix aigua contaminada al balneari de la seva ciutat i ha d’enfrontar-se a l’Alcalde – el seu germà – en un conflicte on l’economia i l’ètica demanen actuacions contraposades. Havíem vist la versió que va fer l’Oriol Tarrasón amb “Les Antonietes” i ens havia encantat. No calia dir res més, el projecte estava escollit.

En Martí va reescriure el text, en va fer una dramatúrgia nova on entre d’altres detalls el parentesc del doctor i de l’alcalde passava de germans a pare i fill i per això sabia com aniria la cosa. En Mateu em faria de contrapunt i en Martí ens dirigiria. La resta de companys de repartiment d’autèntic luxe i el projecte resultava molt i molt engrescador.

Era el meu tercer cop de metge de  ficció – l’altre, el de cada dia miro de que sigui real –  el doctor Manel de la sèrie “ El Món de l’asma”, el Doc d’Advertència per a embarcacions petites que no seria un gran exemple professional i ara el Dr. Stockmann… realment es pot considerar que tinc experiència en aquest ofici, el de metge vull dir…

Des del primer moment els assajos van ser una delícia, fèiem improvisacions de dos en dos personatges per trobar sensacions que després calia aplicar. Des del primer dia sabíem el text i això ens permetia treballar els personatges com segurament fan els professionals i quan tornàvem a casa ho fèiem amb la satisfacció de la feina ben feta, excitats pel treball i per això calia relaxar-se una mica al tornar a casa. Bé, relaxar-se i refrescar un cop més el text treballat abans d’anar a dormir – això va molt bé per sedimentar el text -.

Vam aixecar l’espectacle amb una facilitat que ens va permetre avançar l’estrena un mes – a mi m’havien d’intervenir del maluc i això em va permetre avançar l’estada a la clínica – El doctor Stockmann tenia molt clar el que calia fer, les aigües del balneari estaven contaminades i calia refer tot el sistema de distribució. L’Alcalde, Peter Stockmann no ho veia així, i se’n feia creus del que el seu pare, en Thomas, pretenia, amb la complicitat de la premsa i dels comerciants – bé, almenys en un principi, fins que l’Alcalde els fa veure el que “perdran” en aquesta història. L’assemblea popular que convoca el doctor per fer conèixer al públic les novetats, representa un punt molt alt de l’espectacle que comporta finalment la declaració d’enemic del poble per Stockmann pare.

Una escenografia de conduccions d’aigua, galledes, bidons, les entranyes d’un balneari que ha passat de situar la població al mapa, a convertir-se en un risc que “cal minimitzar” i una posta en escena on els actors i les actrius son sempre dalt de l’escenari tot i no participar en determinat moment de l’espectacle li donen un toc de modernitat que va encantar el públic. En aquest moment, a més de les dues representacions de l’estrena, hem participat a1 concurs de Sant Feliu de Llobregat, entrem a la Mostra de teatre Amateur de Pineda de mar el 30 d’abril a l’Auditori – poca broma – i ens ha permès una fita amb categoria de somni, doncs el dia 30 de març vam fer un espectacle reservat a estudiants i professors amb col·loqui final que ens va permetre posar el cartell de “esgotades les localitats” i mantenir una conversa amb el públic jove, de gran qualitat. El 26 i 27 de maig tornem a la Farinera.

Encara ens queda la promoció d’aquest espectacle a mostres i concursos d’aquest any i del proper, possiblement el durem a la sala La Cate de Figueres on vam obrir una porta als amateurs amb “Una ciutat brillant”, però Stockmann, l’enemic del poble ja ens ha permès omplir la platea d’estudiants, un luxe. Creia que després de Willy Loman  tot seria baixada i el Dr. Stockmann m’ha fet tornar cap amunt. No hi ha dubte que tornar a treballar junts els Lucas hi té una gran part de culpa.

“Deixem que el poble jutgi i decideixi per ell mateix, Hovstad. Si vostè no ho vol fer públic, ho faré jo mateix. Convocaré una assemblea popular i llegiré les cinc pàgines de l’informe lletra a lletra”

 

 

SOMNI AMERICÀ, una nova perla de l’Oriol Tarrasón

Comença a ser  garantia d’èxit qualsevol espectacle muntat per l’Oriol Tarrasón amb les Antonietes, saps que surts de casa a gaudir del teatre sense córrer cap risc. Aquest cop els ja mítics Quintana, Ambrós, Illamola, Castan, Puig s’han buscat la kompanyia dels cadells del Lliure que progressen a passes gegants cap al cel dels artistes.

Un espectacle rodó, i això comença a no ser notícia, on necessites set o vuit ulls per no perdre’t l’actuació sense text de tots els craks que ocupen l’escenari, un espectacle coral on et sembla que tots tenen poques rèpliques però amb grans papers, aquells papers sense text aptes només per als professionals més autèntics.

Somni americà va ser el  primer espectacle que vaig assenyalar al meu abonament, just abans de marcar el Lear de l’Espert, i un cop més  el Lliure ha estat al seu lloc, i l’esperit de la Lizaran, l’Homar, el Puigserver o el Pasqual, han organitzat un ambient de teatre on per primer cop he menjat crispetes en un petit homenatge als EEUU, aquell país on un home pot aconseguir diamants només per ser apreciat o un viatjant pot viure imaginant que és, ha estat i serà, el que no és, un lloc on un bar de mala mort plé de desarrelats, pot ser un oasi enmig del desert.

Inevitable trobar referències a Miller o a Williams, i més senzill per  als que estem treballant la família Loman o hem admirat la Blanche Du Bois, textos clàssics dels autors ianquis processats per la ma de l’Oriol Tarrasón per confeccionar un menú que no es pot menjar ràpid com si es tractés d’una hamburguesa.

Un espectacle fantàstic que cal fer viure  a les escoles per fomentar l’amor al teatre, i que la gent gran ha d’envejar per no haver tingut un ensenyament tant complet. Com és que a la meva escola no em duien al teatre?

No us ho perdeu, ho podríeu lamentar, i doneu-me la vostra opinió sobre l’actuació del gos Tenessee, impressionant i sense fissures. Qui deia que treballar amb gossos era un risc?