RSS

Tag Archives: Lluis Marco

El Preu. La rebaixa de l’I.V.A no redueix la qualitat

Poques vegades em fixo en el preu del teatre, és el meu vici i ja se sap que els vicis… en fi, què us he d’explicar…., però si el preu el fixa Arthur Miller, la cosa canvia radicalment. A Arthur Miller li dec molt, Willy Loman m’ha acompanyat mitja vida i els somnis del viatjant que decideix finalment morir per cobrar l’assegurança i deixar alguna cosa als seus, seran sempre el meu espectacle de capçalera amb el permís del príncep de Dinamarca.

L’anterior temporada no vaig poder veure aquest espectacle, i lògicament aquestes coses no es poden deixar passar així com així, o sigui que aquest dimarts passat vaig veure com els germans Víctor i Walter, escopien tot el seu passat, i no precisament en forma de mobles, tot i  la presència del comprador – un Marco esplèndid – que mira de participar sense voler-ho, o això diu, en la posta a prova dels lligams familiars, l’autèntica especialitat de l’autor.

Miller és un mestre en mostrar les relacions humanes dins  la família, els seus textos fan sortir tots els sentiments brutals que s’amaguen darrera d’aquesta mini-societat parental que tant s’havia defensat històricament – la veritat es que actualment la família com a tal, sembla una anècdota – i “El preu” no n’és cap excepció.

Silvia Munt, més habitual darrere les càmeres que al peu de l’escenari s’envolta d’assegurances de vida. Un gran text i quatre actors-actrius que sumen més hores d’escenari que de son:  Pere Arquillué, Rosa Renom, Ramón Madaula i Lluís Marco. He de dir que els tres actors – la Renom em va captivar fent la Kay Conway fa molts anys – cada cop m’agraden més, com els bons vins van pujant qualitat, i cada cop em resulten més importants a l’hora d’escollir un espectacle. Jo miro sempre de sumar, autor, director i repartiment, considerant que alguns en concret em porten al teatre per si sols.

El preu és un gran espectacle de teatre, vàlid per a tothom, per als iniciats i per als que no ho són tant, i es que quan un bon text s’ofereix amb garanties, el teatre no et falla mai. Si he de dir alguna cosa en contra em referiré a l’aire condicionat del Goya, una mica massa fort per mi, tot i que potser el que em va deixar gelat, van ser les paraules del geni de Nova York. Gràcies Miller i gràcies Munt per escollir-lo, la resta era cosa nostra, especialment l’aplaudiment final.Visca el Grec i la seva descendència

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 14 Juliol 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Litoral, sis anys abans que tot s’incendiés.

 

 

Pocs coneixíem Wajdi Mouawad quan a primers del 2012 vam dirigir-nos al Romea a veure un espectacle de l’Oriol Broggi protagonitzat per la Clara Segura i el Julio Manrique. Personalment el repartiment d’un espectacle o el director són motius suficients per treure entrades, molt abans que els crítics professionals o el boca orella puguin fer pujar o baixar la cotització del muntatge en qüestió, i per això vaig gaudir d’incendis ben aviat i vaig tenir l’atreviment d’acabar la meva crítica dient:   

Amb el permís d’Agost que ja va triomfar l’any passat, incendis ha de ser l’espectacle que deixa gent sense entrades i que el boca a boca ha de portar als llocs més alts de la cartellera catalana que dit sigui de pas, pot provocar addicció. I per molts anys..”

Incendis va ser el gran espectacle, re programat i aplaudit a bastament i potser per això, ara s’ha posat sobre l’escenari el text que va iniciar una tetralogia, sis anys abans, i on podem trobar detalls inicials que posteriorment s’han desenvolupat al mític espectacle de Broggi, Segura i Manrique – i tota la resta de repartiment que va ratllar a gran alçada -. La maleïda guerra del Líban, la que va fer sortir de la pàtria els pares de l’autor, plena de sang, d’atemptats a la dignitat humana, de pistoles o màusers – d’armes no hi entenc gaire – es l’eix central de l’espectacle, aquest cop girant al voltant d’un fill que ha de dur el cadàver vivent del seu pare a la terra que el va veure néixer, ignorant el que es trobarà o potser buscant-ho expressament, oferint així el personatge del pare pendent d’enterrar, a d’altres víctimes de la guerra, permetent-los tancar finalment el seu particular cercle.

Els cinc actors i les dues actrius que a les ordres de Raimon Molins pateixen les quasi tres hores d’espectacle, fan una tasca impagable de desgast i tot i que cal destacar l’esforç titànic del Marc Rodriguez, permeteu-me lloar la tasca del Pepo Blasco – el gendarme alt de Gran Nord –  convertint-se en molts personatges completament diferents i protagonitzant – al meu gust – el millor moment de l’obra.. En Lluís Marco està al seu nivell habitual i el Xavier Ruano queda atrapat en el paper de cavaller del somni – potser el més friki del text – i per això pot semblar menys brillant del que va estar a Incendis – un altre cop la inevitable comparació -. El David Verdaguer fa una colla de personatges però algun més reeixit que altres i les noies a qui crec haver vist per primer cop, donen el to somrient enmig de la barbàrie. La dona que canta, canta molt bé.

Litoral-2Al ranking dels millors espectacles que he vist aquest temporada no quedarà molt amunt però cal ressenyar que hi havia públic dempeus aplaudint, i això sempre puntua. Felicitats a tots els actors i actrius per la feina i al director per la posta en escena. Si l’obra no m’ha emocionat el culpable soc jo o potser l’autor, que realment va fer un salt de qualitat quan va escriure el segon text de la tetralogia. Friso esperant el tercer i el quart.

 

 

 
1 comentari

Posted by a 9 Juny 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,