RSS

Arxiu d'etiquetes: Lluís Soler

El Papa. Una delícia interpretativa

No és que el tema de l’Església i els seus líders sigui una cosa que em motivi especialment, però quan es tracta de teatre i de dos pesos pesants de l’escena catalana, la cosa canvia. No vull dir que “cedeixi” vull dir que “canvio”.

Lluís Soler i Xavier Boada donen vida a Ratzinger i Bergoglio en una creació del dramaturg Anthony McCarten, que imagina el que va passar entre tots dos a Castel Gandolfo, quan el Papa Benet XVI decideix jubilar-se i donar pas al seu successor, per buscar un tomb a l’Empresa.

Segur que en aquesta sorprenent decisió, – el Papa ho és fins que el seu Cap el crida – hi van tenir molt a veure els casos d’abusos detectats a l’Església, així com la poca popularitat del pontífex nascut a Baviera, que va decidir fer un pas al costat i dedicar-se a la vida interior.

Lluís Soler i Xavier Boada claven els personatges, des del primer minut només veus a Benet i a Francesc, l’un més conservador i l’altre més al costat dels pobres, com sempre s’ha dit que va fer el seu inspirador. Això és el millor que es pot dir d’un actor, que no el veus.

L’escenari buit, amb les arcades inferiors i superiors, l’escala, les rajoles, la taula i els bancs blancs, et posen en situació des que entres a la sala, amb 15 minuts de temps per anar-te ambientant. Quan la veu avisa que tanquis el mòbil i la foscor dona pas a la projecció – la cúpula del Vaticà en una nit de pluja intensa – ja no necessites res més. Ets a Roma, i et poses en situació d’aclarir els motius que conduiran el Papa, a deixar la seva feina.

Després d’una primera escena on Soler va marcant territori mentre menja sopa i mira un capítol de Rex, la projecció ens porta a Argentina, possiblement a la província de Córdoba, on el bisbe Bergoglio fa un sermó de comiat, doncs també ha decidit fer un pas al costat i deixar les seves funcions eclesiàstiques i dedicar-se a les coses més petites de la vida, en una residència per a capellans jubilats.

Com que ja sabem com va acabar la història, podem anar gaudint de cada paraula, de cada pensament expressat pels dos protagonistes, gaudint de cada gest, de cada moviment, de com s’interpreta un personatge i de com l’actor ha desaparegut fins la salutació final.

Potser heu vist la pel·lícula de Fernando Meirelles, amb guió – lògicament – del mateix Anthony McCarten, The Twuo Popes, amb Anthony Hopkins i Jonathan Pryce, doncs és el mateix, però aquest cop en viu i en directe, com fa sempre el teatre. Una visió diferent de la mateixa història.

Bona direcció de Guido Torlonia, director artístic del Akadèmia, de qui crec que no havia vist cap altre espectacle i correctes actuacions dels tres personatges menys protagonistes – Núria Farrús, Míriam Lladó i Marc Treserras – . Un bon espectacle, sense cap mena de dubte,  fàcil de recomanar als no iniciats i als que ja professen la religió de Talia. Una hora i quaranta minuts per gaudir del teatre de proximitat, amb una excel·lent posada en escena i unes interpretacions de Butaca.

                     “La confessió neteja el pecador, però no ajuda la víctima

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Novembre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

FEDRA, un clàssic que no mor.

Fedra

Hi ha coses que cauen pel seu propi pes, i agafar entrades del Romea per viure el darrer espectacle d’en Belbel, amb la Vilarasau enredant  l’Hipòlit amb la col·laboració de l’Enona Sampietro no guanyaria el premi emprenedor, ans al contrari, seria un clàssic, si fa no fa com la història d’aquella deessa grega enamorada bojament del fill del seu marit, qui perd l’enteniment per una suposada enemiga anomenada Arícia.

D’entrada penses, quina novetat ens pot aportar l’ex TNC, en un text d’aquells que tothom ha vist en una o altra versió? Vestuari? Interpretació de les paraules? Canvi d’època? Que al final mori fins i tot algun espectador?, bé, això cridaria l’atenció però potser donaria mal rotllo, però en teatre no cal preveure res, no s’ha de preveure res, s’ha de tenir confiança en l’autor, el director, el traductor molts cops i naturalment el repartiment, la resta vindrà sola, o bé acompanyada d’una tapa de truita i tres llesques de pa amb tomàquet a preu d’or, que et serveixen a la barra i et serveixen per esperar el moment d’entrar a la sala.

Abans d’aixecar-se el teló, ja veus per on van els trets, l’escenari queda transformat en una petita muntanya de sorra i rocs, la fila u ha desaparegut, i algú t’ha dit que els actors apareixen per la platea. Avisen que els mòbils cal apagar-los i alguns no ho entenen – fins a tres cops la música ambiental de l’obra va “gaudir” de trucades, i fins i tot una petita bronca que va obligar  en Xavier Ripoll a fer una “pause” tot esperant i no precisament Godot.

I ara que dic Xavier Ripoll, l’energia d’un Hipòlit brillant, estira màgicament el públic i el diposita a la Grècia Clàssica, el fa entrar en la seva història, i el fa començar a patir, ni la presència del venerable Banacolocha pot impedir la tensió que desprèn el fill de Teseu, autèntic protagonista de la història.

La Sampietro està exquisida en una actuació sense cap fissura, una presència digna de les millors, en un paper que li va com anell al dit. Després dels personatges perversos que interpreta a la televisió, ens ofereix una Enona esplèndida.

Em va agradar molt la Queralt Casasayas fent una Arícia sòbria, i naturalment la Vilarasau, la meva actriu favorita, la que marca sempre la decisió d’agafar entrades,  i potser no es el treball més brillant que l’he vist fer, però és que l’he vist brillar tant que em resulta difícil jutjar-la. És una actriu espectacular, que parla amb la mirada i que s’adapta a qualsevol situació, és la Katharine Hepburn catalana i el gran somni seria poder compartir un dia escenari amb ella. Cal tenir somnis, veritat?

Podria dir que en Lluís Soler no brilla especialment, també l’he vist fer coses millors però tira de galons i de saber estar damunt l’escenari. En Teseu tampoc és un personatge caramel.

L’escenografia està molt ben trobada, amb un petit rierol que sembla imprescindible i una lluna gegantina que marca de forma inexorable el pas de les hores més dramàtiques d’unes vides turmentades pels déus.

Possiblement la Fedra del Belbel la recordarem per la gran interpretació del Xavier Ripoll que s’erigeix en l’autèntic protagonista de l’espectacle, envoltat de dues columnes gregues d’una solidesa fóra de dubte i una resta de repartiment que sap estar i sap oferir. Aquest cop no ha fet falta anar al teatre Grec de Montjuic, el Romea ha esdevingut la terra grega on els déus fan malviure els humans, i aquests ho accepten amb dignitat.

No espereu res d’especial, obriu la ment i deixeu-vos portar, mirant que la sang no us esquitxi. Una altra nit de gran teatre.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 19 febrer 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,