Quant temps em queda? Riure sense pensar de què estàs rient.

Fa anys es parlava de l’humor negre, d’acudits sobre temes que “no haurien de fer riure”, però els temps canvien i mentre no toquis determinades religions, de la resta està tot permès.

La prova la tenim en la darrera creació de la Marta Buchaca, que després de Rita on ja feia l’aperitiu sobre el tema de la mort, ara t’ho engalta sense anestèsia i t’ofereix una hora i mitja de comèdia espaterrant que provoca aplaudiments a mig espectacle – allò tan habitual al teiatru de tota la vida- i que posa el públic dempeus quan realment queda clar que l’espectacle s’ha acabat, amb la darrera anotació de la llista.

Lluís Villanueva, Marta Bayarri, David Vert i  Betsy Turnez, condueixen el text de forma trepidant, vigilant de pausar mentre el públic riu, a fi de que ningú es perdi ni una sola rèplica. Una comèdia d’abans, escrita ara, durant la pandèmia – quin gran regal a la creativitat, ha fet el puto coronavirus- que podria batre tots els rècords de públic, si el teatre Goya té reservades prou dates. El boca-orella ha de ser espectacular, i ja veus parelles que no han aconseguit entrades junts i hauran d’esperar a la cervesa final per comentar com s’ho han passat de bé.

Qui diu que la gent no va al teatre? El Goya no és precisament petit i ahir no hi cabia ni una agulla – al teatre no se sap que et punxin, com passa a la discoteca- i segur que seguiran així temps i temps. Si tenen data de tancament, ja poden anar reprogramant i que els quatre protagonistes deixin dates a les respectives agendes.

En Pere Armengol, dermatòleg de professió, sap que li queda un mes de vida, i ha fet la clàssica llista del que vol fer abans de morir. Realment algú la fa aquesta llista? O només es tracta d’un recurs de guió, que dona per molt. Si la peli de la Coixet ho plantejava en forma de drama, el text de la Buchaca t’ho presenta en forma de comèdia on no hi ha humor negre, allà només hi ha humor, rialla i aplaudiments a terminis.

L’espectacle no perd ritme en cap moment, però l’escena entre en Pere i la cunyada, resulta propera al clímax. Ahir, en algun moment, els protagonistes van tenir problemes per no riure, i llavors t’adones que son humans. El final de l’espectacle és molt espectacular, valgui la redundància. Aquí ningú mira el rellotge, el temps passa volant.

M’estaré afeccionant a les comèdies? Serà que m’estic fent gran? O es que les comèdies d’ara no són com les d’abans? Aquí ho deixo.

No us explico res, només tingueu en compte que quan sembla que tot s’ha acabat, encara queda rematar el clímax.

Cada cop admiro més els dramaturgs, i cada cop veig més complicat aconseguir escriure un text, tot i que sempre m’ha fet il·lusió. Escollir el tema sembla difícil però si es pot riure de la mort, els camins de la comèdia són infinits.

I diuen que la gent no va al teatre, perquè tots tenen ganes de passar hores als aeroports, on res fa riure…. calla… que tal una comèdia que es digués “I no nos dicen nada, y vamos con niños”. Es pot riure de tot?

P.D. Espectacle per veure, per recomanar, per regalar i per iniciar-se en aquest art tan necessari per la vida saludable.

 

ART. Talent i punt

L’any 1994, l’escriptora i actriu Yasmina Reza, estrena un text aparentment senzill, apte només per a grans actors, que multipliquen l’humor que destil·len les paraules per convertir-lo en un èxit. Aquest és el primer talent d’aquesta història, el de l’autora.

Art no és el clàssic text de comèdia que fa riure mentre el llegeixes, com passa amb “el Sopar dels idiotes” per posar un exemple, necessita posar-se en boca i en cara i si això s’aconsegueix, el resultat és espectacular i fa riure fins i tot als que, en el millor dels cassos, arriben a somriure – i parlo amb coneixement de causa –. Segon talent, el dels protagonistes.

No guanyaré cap pulitzer a la gran notícia, si dic que el repartiment d’aquest ART, es excepcional, però no seria just obviar-ho pel fet de ser obvi. Un cop, felicitant la Clara Segura per un dels seus papers, li deia que ja devia estar acostumada als elogis i va dir-me que no, que això era com un jardí, on les flors cal anar-les regant perquè no es marceixin, i malgrat que puguem pensar que els grans ja estan acostumats a sentir elogis, sembla que la cosa els agrada tot i córrer el risc de provocar addicció. També pot passar que quan més grans són, més modestos es tornen i que els puguis fer sentir avergonyits, però amics meus, aquest és el preu de la fama, el preu de ser grans.

Durant molt de temps, a casa, anomenàvem el “Ramón de Plats Bruts” a un actor que ens encantava, que seguíem sempre que podíem i que era un reclam segur a l’hora d’escollir un espectacle. Ens reconeixem fans del Lluís Villanueva, però si dic que està genial en el paper del dermatòleg que es guanya bé  la vida i que compra un quadre blanc per 200.000 €, és la pura realitat. Clava el paper, dir qualsevol altra cosa només tindria categoria de guarnició – patates o amanida -.

Què dir del Francesc Orella, un dels grans de l’escena catalana, jo diria que el meu primer record ve de TV3, de la sèrie ”Estació d’enllaç” , però l’he vist molt al teatre, m’ha fet creure tots els seus personatges, va estar genial amb “L’estranger” de Camús i quan sembla que ho has vist tot, et regala sorpreses, com em va passar amb el Shakespearià Falstaff. La platea amb gran nombre d’estudiants, que la professora de francès havia dut al teatre, el deurien transportar momentàniament al seu “Merlí“, la darrera creació per televisió. És el primer que se’n fot de la compra del quadre, està brillant com és habitual en ell. Amb l’Orella passa allò de que sembla que el paper li han fet a mida, però això passa amb tots els personatges que fa, i que no s’assemblen gens els uns amb els altres.

Aquests dies he estat revisant el programa “Teatral” de TV3, els malalts de teatre tenim aquestes coses, i el Pere Arquillué – que vaig conèixer fent “Arnau” – n’era el presentador, el que conduïa l’espectador pels camins que cal fer per aixecar un espectacle com “L’art de la comèdia”, i per mi, en aquell moment, representava el teatre, la meva gran passió. L’he vist fent molts i molts papers dalt de l’escenari, també l’he seguit en alguna sèrie, però mai oblidaré el seu Cyrano de Bergerac a la Biblioteca de Catalunya, es va convertir en el Depardieu català, l’actor amb qui pensava Edmond Rostand quan escrivia el seu text. He de dir en honor d’en Flotats, que el seu Cyrano cap a l’any 85, em va captivar… fins que vaig veure el de l’Arquillué. Però no perdem el fil, i cal dir que una de les grans atraccions d’Art és veure el personatge possiblement més còmic de la terna  interpretat per aquest gran de l’escena, amb un monòleg comentant les invitacions del seu casament, que passarà a la història, deixant aquell d’en Jordi Bosch a “La Bête” en un segon  pla. No recordo l’Arquillué en altres papers còmics, i això representa, al menys per mi,  un al·licient més.

Tots tres estan fantàstics, no s’esperava menys d’uns cracks, però aquests grans tenen aquestes coses, quan creus que ja no et sorprendran, et deixen amb la boca oberta, i en aquest cas, per riure, allò que tant agrada. La direcció d’en Miquel Gorriz alguna cosa hi ha tingut a veure naturalment.

Espectacle imprescindible. Podrien batre el record de ”The Mousetrap” a  Londres, tot i que el Goya ja anuncia el seu proper espectacle, es clar que sempre es pot tornar. El teatre té aquestes coses, el mateix espectacle el pots veure més d’un cop fins a convertir-se en vici, tot i  el terrible IVA cultural.

 

Caïm i Abel… i Set

D’entrada, els espectacles de la perla 29 a la Biblioteca de Catalunya, et donen una certa seguretat, i per aquest motiu i sense saber-ne gaire, vàrem agafar entrades per divendres al vespre, per una producció que només tenia l’Oriol Broggi fent la presentació de l’espectacle al programa de mà. D’entrada, la situació escènica em va fer una mica de por, a mi m’agrada ser a prop i tenia fila 7  – problema de decidir a darrera hora – i per una vegada, la grada en general, quedava lluny de la part extrema de l’escenari, on al final d’unes rampes de fusta, una projecció amb el títol de l’obra, et dona la benvinguda.

Un espectacle de tres hores d’entrada impressiona, si hi entres no hi ha problema però si no t’acaba d’atrapar pot provocar-te massa mirades al rellotge. Potser psicològicament t’afecta, estàs desitjant entrar, i jo personalment no ho vaig aconseguir del tot. Em va costar una mica trobar tot el que hi ha al darrere del text que barreja moments dramàtics amb comicitat important, fins i tot s’explica algun acudit.  L’espectacle té moments brillants, la festa d’aniversari, el karaoke de la segona part, algun dels monòlegs, i et va portant amunt i avall en el temps i en les localitzacions, un risc important, que l’autor – Marc Artigau – alhora director, mira de facilitar amb el suport indiscutible del repartiment, on hi destaquen, com ja és habitual en ells, el Marc Rodríguez i el Lluís Villanueva.

Les projeccions a la paret final de l’escenari, aquest lloc que queda lluny de la grada, estan molt bé, i hi ha moments interpretatius bons, però el cocktail de broma – justificada pel sentit de l’humor del pare de família, amo d’un taller de cotxes i afeccionat al futbol, o al Barça – i drama, a mi no em fa gaire el pes, i l’ús i abús del tema culer, amb talls de ràdio del Puyal extasiant-se amb el gol del Koeman i amb aquella imatge mai vista del xut d’una falta  que va fer història, em va arribar a cansar – els que em coneixen diran que és perquè quan m’agradava el futbol, jo era perico – i no em vaig creure aquella història del vídeo.

Un bon text i una mala situació a la sala, poden representar una lluita desigual quan hi afegueixes les cadires de la Biblioteca que semblen recordar-te que, tot i la nau gòtica, hem vingut a aquest món a patir.

Al teatre s’hi va a pensar, a treballar, a buscar segones lectures, i això cal fer-ho. És inevitable anar a fer un mos i una birra per acabar el vespre parlant de teatre i naturalment que ho vàrem fer. El problema va ser que al sortir ja era dissabte, i el metro “tornava” a fer vaga, i llavors ens va quedar la feina de saber què hi havia darrera d’aquesta protesta que ja cansa, però això ja no era teatre, i per això ningú aplaudia a l’andana.

 

L’art de la Comèdia, la bomba d’aquesta temporada

 

Cada temporada teatral ofereix un espectacle que per un  o altre motiu es converteix en un èxit espaterrant. De vegades, l’autor, el director o el repartiment fan  preveure un èxit de públic important, i d’altres cops, una sorpresa esdevé l’espectacle mític.

Aquesta temporada anàvem forts, a més del Lear de l’Espert i la Terra baixa de l’Homar, les Antonietes havien presentat el seu Somni americà, tots tres espectacles d’una qualitat cinc estrelles, però no dubto que l’espectacle que ja poden anar programant per l’any vinent és L’Art de la Comèdia, el text d’Eduardo De Filippo, que el gran Homar ha portat a la Gran Sala del Nacional. No hi falla res, el text, el missatge, la direcció i l’actuació espectacular de tot el repartiment. En Joan Carreras està esplèndid, amb una mímica fantàstica i unes rèpliques calculades al mil·límetre i composa un duet amb el Lluís Villanueva realment genial, un Villanueva que ens recorda aquell personatge de Plats Bruts, en Ramón, que ens va captivar fa uns anys. A casa durant molt temps li dèiem el Ramón de Plats Bruts.

El doctor Casamajor, la mestra i acordionista Ulldemolins, el mossèn Benito  o la mestressa Pagès doblant paper en forma de muller del “Cullera de Gran Nord”, l’Eduard Muntada, el guardià Pau Viñals ja lluny del Puck del Somni, estan francament bé, molt bé hauria de dir, fantàsticament bé seria més just, i fins i tot actors amb menys paper com l’Oscar Valsecchi que té una escena increïble, enverinat – o no -per Arsènic.  Testimonial en Quimet Pla i en la seva línia el gran Homar. Darrerament vaig al teatre amb barret per poder treure-me’l davant el mite del Lliure, el mirall on els que volem interpretar personatges necessitem mirar-nos – salvant, naturalment, totes les distàncies.

La situació creada en una Prefectura on el seu nou inquilí mira de posar ordre a les demandes que li fan els conciutadans, en dubte constant sobre si aquelles persones són qui diuen ser, o es tracta dels còmics de la companyia de Campese, és l’eix central de dues hores d’espectacle que passen volant. El públic riu mentre pensa i pensa mentre riu, la millor combinació per sacsejar les consciències i avisar sobre la política que ens envolta, mentre anem somrient o rient segons els casos.

És l’espectacle a recomanar a tothom, apte per a amants del teatre en majúscules i per a persones menys iniciades en aquest art. És l’espectacle que agradarà tothom perquè ho té tot, i per això només em queda dirigir la meva boca cap a la vostra orella o en aquest cas, els meus dits cap als vostres ulls. No perdeu el temps amb tonteries, i agafeu entrades, si us la perdeu ho lamentareu i començareu a patir per si no la tornen a programar.