RSS

Arxiu d'etiquetes: Marc Angelet

Una teràpia integral. Pa per avui, riure pel demà

Cristina Clemente i Marc Angelet han escrit i dirigit una comèdia en tota regla. Ara que diuen que costa omplir les platees, darrerament jo he viscut plens absoluts, es clar que estic acaparant comèdies i ja sabem que “volem riure, que prou pena tenim amb el que passa”.

Una teràpia integral va d’autoajuda, de fer pa. Recordeu aquell llunyà 2020 on la farina  – la de blat, no l’altra – va desaparèixer de les prestatgeries dels supermercats? Potser va ser llavors, que els autors van pensar en l’intrusisme dels que volien fer la competència al flequer de tota la vida, i van escriure un text sobre la fabricació de l’aliment més essencial.

“El pa sou vosaltres” crida en Toni Roca – Abel Folch – davant la incredulitat de la Neus – Àngels Gonyalons – l’eufòria del etern jove Roger Coma – Bruno – i l’estupefacció de la Laura – Andrea Ros –  La trama, carregada de gags on en Roger s’hi mou com peix a l’aigua, ens va portant entre rialles i aplaudiments a mitja escena del teatre de tota la vida, mentre els protagonistes miren de superar els seus particulars dimonis, arribant a cremar-los dins del forn de baix, mentre al de dalt es cou el pa.

Molts cops ho he dit, la comèdia no és el meu fort, però darrerament surto en totes les fotografies de platees on la gent riu – amb motiu i no quan algú diu irònicament que ha de morir i la gent aprofita qualsevol esquerda per deixar-la anar – potser és que m’estic fent gran.

Tots quatre estan molt bé, però en un concurs s’endurien més fàcilment els premis l’Andrea i el Roger per allò de fer un paper més agraït. El Coma controla el tempo de la comèdia d’una forma brutal, i la suposada innocència de la Laura, permet a l’Andrea, especialment en la primera part del espectacle, una exhibició de mirades i de rèpliques, que fan les delícies del públic.

Abel Folch controla el ritme, es converteix en el líder, no en va, acumula moltes hores d’escenari i molt ofici. Feia molt que no veia la Gonyalons, crec que des del monòleg de la Germana Pau de Víctor Català, que Josep Maria Mestres va dirigir juntament amb la Infanticida que interpretava la Vilarasau al Romea. La Gonyalons també té ofici, clava el paper i en un moment on taral·leja una cançó dels Beatles, ens recorda que canta de primera.

Personalment, el final em va descol·locar una mica, el tema que surt després de l’enregistrament d’àudio – ja ho veureu -, però el públic es va aixecar i l’Abel Folch ho va rematar amb un gag final, just després dels primers aplaudiments.

Espectacle fàcil de recomanar, i fàcil de regalar als pares, que els agrada el teatre però que no hi van gaire. Necessitem teatre per a tots els públics, i a casa nostra en tenim per donar i vendre. Molta merda!.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Mili KK Uns textos lamentablement vigents a La Seca

El teatre Verbatim es fa a partir de textos reals, de paraules que els protagonistes veritables de la història, han formulat a preguntes dels que creen l’espectacle. Es un teatre de veritat que té molt de reportatge però en un format que el converteix en espectacle. I Això es el que ofereix la Sala Palau i Fabre de l’Escenari Joan Brossa

Parlar ara de la Mili? Però si la Mili ja no existeix, si el ministre Trillo, seguidor de Shakespeare i amb problemes de geografia que el feien confondre el Salvador amb Hondures va tenir el seu moment de gloria quan va anunciar la fi del “Servicio Militar Obligatorio”, el mateix que un ministre socialista que el coneixia d’oïdes, el va descriure com una fita de la democràcia…. Seria perquè tot cristo hi havia d’anar? – bé, això no seria ben bé així, però serviria per la descripció – o, com fan tots els ministres de la guerra, per donar “peixet” als portadors de sabres i estrelles, que estiguin contentets i no treguin els tancs a passejar?.

Fa uns dies vaig llegir el llibre de Raül Romeva, “Esperança i llibertat”, i parla d’en  Pepe Beúnza, el primer objector de consciència de l’Estat que va ser empresonat per motius polítics i no només religiosos l’any 1971 – l’any que va néixer Romeva – quan encara manava aquell element que encara algú reivindica avui dia.

Preparar-se per la presó, com van fer aquells primers objectors, es el que els va tocar el 2017 als polítics catalans que ara els jutgen – per dir algo, es clar, doncs el càstig ja el tenen des de fa mig miler de dies – i com tantes altres lluites – la igualtat, el dret a vot, la setmana de 40 hores, el feminisme….-  han necessitat del sacrifici d’uns pocs, per beneficiar a uns  molts. La lluita dels objectors en va ser un exemple.

Calia ser valent, tenir les idees molt clares, i donar-se el suport que no els donaria la família – no et posis en problemes era la frase dels que van sobreviure la post-guerra –i ho van fer, i ho van lluitar i ho van patir, i ho van aconseguir, i avui en dia, ja no cal buscar certificats mèdics per aconseguir que et donin “inútil” – potser aquesta va ser la meva petita col.laboració en aquesta lamentable història, suposo que el tema ja deu haver prescrit – certificat que no va acceptar Beúnza, “No em faci un certificat dient que no estic bé mentalment, digui que com que estic perfectament, no vull anar a aprendre a disparar.

I si nos ataca el enemigo y matan a tu madre y violan a tu novia?”

“Pero ustedes hacen eso de invadir, matar madres y violar novias?”

Marc Angelet i Jumon Erra, construeixen un espectacle que va a una velocitat brutal, que recorda la brutalitat d’uns temps que “teòricament” no haurien de tornar. Francesc Cuéllar, Rafa Delacroix i Alberto Lozano, es posen a les “ordres” d’Angelet, per oferir un espectacle tan brillant com colpidor amb moments d’una brillantor espaterrant. La reunió a Can Serra ja marca territori, però els quadres finals em van semblar una creació digna d’un geni. Utilitzar les imatges amb criteri, al servei del que estàs explicant, combinant el canó actual – i quan dic canó, no penseu malament. Crec que des que no hi ha mili, ja se li diu projector – amb el projector de diapositives dels anys 60 i 70. Els tres actors estan en forma, i no necessiten anar al gimnàs, l’exercici escènic els obliga a mantenir la respiració compassada mentre treuen energia per cada part del cos. L’espectacle comença tranquil, amb la declaració de Beúnza al tribunal militar – dios nos libre – però és un miratge, l’acció trepidant, les paraules passades pel micro, les corredisses amunt i avall del petit espai de que disposen – per assenyalar la constricció de la presó o de la caserna – els crits amb el nivell just, i les mirades a banda i banda, d’un públic que els embolcalla com faria una mare davant l’adversitat de la lluita.

Parlar de la Mili ha estat un clàssic que es va perdent. Cada cop hi ha més participants a les converses de cubata i gintònic, que no ho han viscut, i els que encara quedem, ja ens sentim ridículs  d’explicar batalletes. Potser per això, es un bon moment per treure aquest text, aquest espectacle. Per això, i per les semblances amb una altra lluita contra els jutges – militars o no, que tant li fot –  que confonen la llei amb la justícia.

No vaig poder quedar-me al col.loqui, i em va saber greu, doncs segur que va aportar encara més veritat, a tota la que van desplegar els actors en una hora llarga d’espectacle. Aplaudiment al text, a la direcció, a la interpretació i al que s’explica. El més dur? Una frase final que diu que hi ha països europeus que estan pensant de tornar a implantar el “Servicio militar obligatorio” Perdona?

 

 
1 comentari

Publicat per a 18 Mai 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Lifespoiler, estreno la Flyhard amb grans sensacions

Tot i que molta gent parla de crisi en el teatre, poc a poc van sortint nous espais on fer entrar el públic dins les històries que viuen des de la seva localitat. Les sales petites afavoreixen el contacte directe amb les actrius i els actors, i si es posen d’acord tots plegats, el resultat acostuma a ser força enriquidor.

Lifespoiler és un text escrit a partir d’una bona idea, no utilitza l’escriptura potent dels grans clàssics, sinó que amb un llenguatge planer i actual, et porta de la mà cap al mur, entenent mur com a plataforma vertical on deixar marcades les vivències. Un mur de Facebook pot ser la porta per entrar al futur des del passat i un mur de ciment pot ser el principi d’una llar compartida, després d’una bona mà de pintura.

La sinopsi de l’espectacle et pregunta “què passaria si sabéssim que tot està determinat?” El destí està escrit i lògicament, al segle XXI, està escrit a Facebook. No cal consultar l’Oracle ni la Sibil·la, només cal veure les imatges pujades possiblement des del mòbil, per saber el que ha passat, encara que sigui uns anys abans de que passi. Curiós no?

Bruna Cusí, Vicky Luengo i Sergio Matamala estan brillants, no tenen cap monòleg brutal, ni cal que trenquin sentiments, ni provoquin llàgrimes – algun somriure si que aconsegueixen – però te’ls creus des del primer moment, els seus moviments segur que estudiats, semblen espontanis, i les seves reaccions et poden fer memòria del que tu podries sentir si estiguessis al seu lloc. Les “dues” situacions que viuen, les presenten d’una forma senzilla de seguir, i et mantenen en guàrdia esperant qualsevol sorpresa que la física quàntica, pugui justificar. Un monòleg en off a l’inici de l’espectacle, amb fosc a l’escenari – tothom va apagar el mòbil amb temps, doncs el públic era jove – et situa perfectament en l’acció. La resta entra de forma suau.

Bona direcció dels mateixos autors del text – Marc Angelet i Alejo Levis – , un vestuari senzill que presenta perfectament els personatges, i un vehicle en sinistre total que permet canvis d’escenari sense moure absolutament res. Dins o fora del vehicle es viuen situacions diferents, sensacions diferents, entonacions diferents, que portaran els protagonistes fins al límit de la seva relació, plena de conflictes fins i tot abans de que hagi començat. I permeteu-me que no parli més, no fos cas que m’haguessin d’acusar de fer espoilers.

Vaig entrar per primer cop a la Flyhard, i tot es va confabular per oferir-me una estrena que m’obligués a aplaudir una bona estona. Moltes gràcies, el teatre no et fallarà mai.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 9 Setembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,