RSS

Arxiu d'etiquetes: Marc Rodriguez

Jerusalem. La festa dels marginals

Vaig voler anar al teatre grec a veure Jerusalem, aquell era l’espectacle per gaudir d’un vespre d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic. El reclam era bicèfal: Arquillué com a protagonista i l’Orson Welles català a la direcció – potser per això ahir vaig fer l’entrepà acompanyat d’una free damm “encara amb més sabor” – però no va ser possible. Esperant la decisió dels acompanyants que segueixen les meves recomanacions, van anar desapareixent les millors entrades i ….. va quedar pendent. Sortosament el Grec sempre torna, i el Gall també.

Una de les millors virtuts del Manrique director és la tria de textos, rarament va cap als clàssics de tota la vida, i ens porta uns espectacles carregats de novetat i de potència, espectacles que pots recomanar sense haver-los vist, pots fer allò de “tinc les entrades, encara no l’he vist, però hi pots anar segur”. Un gran ajut per als que ens hem convertit en “recomanadors d’espectacles” per als que son coneixedors del nostre “vici” per l’art més viu.

Jerusalem, de Jez Butterworth, no és una excepció, és un espectacle gran, fresc, que passa per damunt de la platea del Temple del Raval, sense que te’n adonis. En un moment determinat vaig pensar que no farien entreacte – a mi no m’agraden gaire – , l’espectacle anava avançant, fent-me fins i tot somriure enmig del caos, un caos representat pels elements escenogràfics i sobretot per les rèpliques dels actors i actrius.

L’Arquillué està genial, això no és una notícia però es que ho està molt, ho està més, i no seria just no destacar-ho, com no seria just no destacar el Víctor Pi en un Professor entranyable que no fa ni un gest sobrer. No us perdeu la seva actuació sense paraules, assegut al sofà amb un cobrellit a modus de toga, mentre el Gall fa una de les seves dissertacions.

No pots esperar que el gall no s’adoni que està sortint el sol” El gall ho sap tot, ho controla tot, i et fa veure les misèries d’una Anglaterra rural, on els desheretats semblen feliços, carregats d’alcohol, drogues i misèria, representats especialment pel Marc Rodriguez en un Ginger fantàstic. Potser no és un disc-yei, o sí, però punxa la seva innocència al servei d’una comunitat que l’ha deixat “sense la festa d’ahir”.

L’Elena Tarrats torna a posar la seva ànima antiga que ens va captivar a Maremar, sota la disfressa de Fada del bosc, la que porta al Gall el millor i el pitjor, i que en el moment precís, fa que la bellesa surti com un au fènix enmig del desastre, un desastre que la Chantal i l’Olivares, miren d’arreglar a base d’ordenances municipals. Ells dos, que doblen paper, demostren unes taules imprescindibles per fer necessaris uns personatges aparentment menors. Si fa no fa el que li passa a l’Albert Ribalta, especialment en l’escena de la gran trompa, quan ja està fart de ballar i de tot. Estan molt bé els joves Clara de Ramon, Anna Castells – que també ha deixat Maremar –  Guillem Balart i Adrián Grösser, recordant-nos que els bons directors fan aquestes coses, fins i tot el nen, el petit dels Byron, demostra que “la seva sang és especial”.

Un espectacle rodó, recomanable i revisable, vull dir que no em faria res tornar-lo a veure. Platea aplaudint dempeus, tot i que actualment això ja no es estrany, potser perquè darrerament tenim un teatre que ens mereixem.  Teniu les entrades?….. A veure, no hem entès res o què?

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 15 Novembre 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , ,

L’Hostalera. Teatre al dente

img_7221Des que es va veure que no sempre calia fer un teatre a la italiana, cada nou espectacle que s’aixeca, comporta una sorpresa, i en aquest cas, la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya esdevé un restaurant italià on  la Mirandolina ofereix a més dels seus encants, pasta de la millor qualitat i cuinada “al dente” com manen els cànons.

Després del seu muntatge fantàstic de Hamlet, Pau Carrió ens torna a sorprendre, portant les aventures de la Mirandolina i el cavaller de Ripafratta als anys 20, donant un aire nou al text de Goldoni.

El Marqués de Forlimpopoli, interpretat magníficament per Javier Beltrán, manté el títol nobiliari i la seva “protecció” de l’hostalera, amb la garreperia que el caracteritza i que el converteix en el personatge més còmic de tot l’espectacle. El fet de parlar en castellà, el diferencia encara més de la resta de clients i servei de l’Hostal.

El Comte d’Albafiorita – un Marc Rodríguez en la seva vessant còmica habitual, esdevé un ric hereter d’una empresa que mira de conquerir el cor de la Mirandolina a base de regals cada cop més cars.

En Ripafratta, interpretat pel David Verdaguer, ofereix una interpretació divertida, molt més del que acostuma a ser el personatge del cavaller. Els moments en que es dirigeix personalment al públic li permeten “embutxacar-se’l” amb total facilitat.

Jordi Oriol fa un Fabrizzio perfecte. El criat enamorat de la mestressa – en realitat en aquest text la Mirandolina els enamora a tots – a qui el seu antic amo reserva per tenir cura de la filla. El seu italià al començament de l’espectacle et posa en perfecta situació.

La Júlia Barceló – Hortènsia – i l’Alba Pujol – Djanira – donen vida a les actrius que ajuden a augmentar la temperatura de l’Hostal, i rematen la seva gran actuació amb una tarantel·la final.

I deixo per al final la nova exhibició de la Laura Aubert, l’actriu que ja comença a no sorprendre  a cada personatge que fa. Des d’aquells Feréstecs, va demostrant talent acompanyant-se un cop més del seu violí. No puc dir que la Laura Aubert farà parlar, aquesta frase s’ha d’escriure en present.

Si afegim que els macarrons que et serveixen a l’entreacte estan boníssims, i el vi té el seu nivell, podem assegurar que l’espectacle de Goldoni i  Carrió és una nova Perla.img_7223

 

 

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 gener 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Caïm i Abel… i Set

 

caim i Abel 1D’entrada, els espectacles de la perla 29 a la Biblioteca de Catalunya, et donen una certa seguretat, i per aquest motiu i sense saber-ne gaire, vàrem agafar entrades per divendres al vespre, per una producció que només tenia l’Oriol Broggi fent la presentació de l’espectacle al programa de mà. D’entrada, la situació escènica em va fer una mica de por, a mi m’agrada ser a prop i tenia fila 7  – problema de decidir a darrera hora – i per una vegada, la grada en general, quedava lluny de la part extrema de l’escenari, on al final d’unes rampes de fusta, una projecció amb el títol de l’obra, et dona la benvinguda.

Un espectacle de tres hores d’entrada impressiona, si hi entres no hi ha problema però si no t’acaba d’atrapar pot provocar-te massa mirades al rellotge. Potser psicològicament t’afecta, estàs desitjant entrar, i jo personalment no ho vaig aconseguir del tot. Costa una mica trobar tot el que hi ha al darrere del text que barreja moments dramàtics amb comicitat important, fins i tot s’explica algun acudit. Hi ha monòlegs una mica llargs, algun que sembla fora de lloc i una escena repetida d’un vigilant apuntant un immigrant a una platja que em va cansar. L’espectacle té moments brillants, la festa d’aniversari, el karaoke de la segona part, algun dels monòlegs, i et va portant amunt i avall en el temps i en les localitzacions, un risc important, que l’autor – Marc Artigau – alhora director, mira de solucionar amb el suport indiscutible del repartiment, on hi destaquen, com ja és habitual en ells, el Marc Rodríguez i el Lluís Villanueva.

Les projeccions a la paret final de l’escenari, aquest lloc que queda lluny de la grada, estan molt bé, i hi ha moments interpretatius bons, però el cocktail de broma – justificada pel sentit de l’humor del pare de família, amo d’un taller de cotxes i afeccionat al futbol, o al Barça – i drama, a mi no em fa gaire el pes, i l’ús i abús del tema culer, amb talls de ràdio del Puyal extasiant-se amb el gol del Koeman i amb aquella imatge mai vista del xut d’una falta  que va fer història, em va arribar a cansar – els que em coneixen diran que és perquè quan m’agradava el futbol, jo era perico – i no em vaig creure aquella història del vídeo.

No vaig poder evitar pensar si un director que no fos el mateix autor, no hagués retallat l’obra. Crec sincerament que amb una durada menor, l’espectacle guanyaria força, doncs el tema és interessant, i els actors podrien fer-te mantenir la respiració en algun dels moments més dramàtics.

Al teatre s’hi va a pensar, a treballar, a buscar segones lectures, i això cal fer-ho. És inevitable anar a fer un mos i una birra per acabar el vespre parlant de teatre i naturalment que ho vàrem fer. El problema va ser que al sortir ja era dissabte, i el metro “tornava” a fer vaga, i llavors ens va quedar la feina de saber què hi havia darrera d’aquesta protesta que ja cansa, però això ja no era teatre, i per això ningú aplaudia a l’andana.caim i Abel 3

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Juny 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Santa nit, plàcida nit de teatre

Santa nit 2S’acosta Nadal, sembla una afirmació gratuïta i fins i tot innecessària quan les llums del carrer, els anuncis de la tele – hòstia, acabo de confessar que miro la tele – i els aparadors de les botigues ens recorden que ha arribat l’hora de gastar-se la pasta per fer feliços als altres i sentir-nos contents, solidaris i tips com cada any.

Nadal vol dir regals, àpats impossibles, despeses inevitables, solidaritat amb els desafavorits – fins i tot la Marató de teletres va per aquestes dates – i vol dir Pastorets, aquest espectacle perdut en la nit dels temps, que embolcalla el Nadal d’una forma molt i molt especial.

Santa nit, la creació de la Cristina Genebat, escrita a imatge i semblança de dos “pastorets” com el Marc Rodriguez i l’Ivan Benet – l’expert del grup – i posada en mans d’en Xavi Ricart i Julio Manrique, ens porta una imatge diferent del text més representat arreu de Catalunya, amb les seves diferents versions d’un dels naixements més coneguts del llegendari popular.

Un equip compacte amb l’Ernest Villegas en un registre molt diferent del que ens té acostumats, on la seva veu prodigiosa deixa pas a una comicitat poc habitual, una Mireia Aixalà que just deixar el Timó d’Atenes, clava una actuació memorable especialment quan es posa la perruca rossa. L’Albert Ribalta ofereix un repertori de mímica facial impressionant, lluny també del seu Timó, i l’arcàngel Norbert Martínez acapara alguns moments impagables, de saxo i de discurs d’aquells que fan riure de tant seriosos que son.

En aquest cas no podem dir allò de que no es pot destacar ningú del treball coral de l’equip, o de la família com ells mateixos s’han anomenat aquest vespre, avui cal destacar-los a tots, en un treball complicat per l’espai, per les condicions del teatre, aconseguint un resultat d’aquells que fan i faran  parlar.

Santa nit son  uns pastorets sense samarres ni barretines, sense ales ni espases, amb alguna banyeta i amb un rabadà que té por d’una iaia que ronca, un dimoni que mou coca, un àngel palestí que toca el saxo, i on una Maria fuig d’una clínica privada on la pressa per anar a celebrar el Nadal vol impedir-li el part natural a cop de cesària.

Un espectacle fresc, que fa riure mentre posa el dit a la nafra d’uns quants problemes que mostra el món que vivim, una forma distesa i distreta de viure uns pastorets que cal descobrir en cada personatge, en cada situació doncs aquí no hi ha balls de dimonis, portals de Betlem  ni pastors, i no es veu per enlloc “l’oli de la caldera on podeu fregir pebrots”.

Cal estrenar aquest espectacle per Nadal?, es pregunta l’equip artístic, possiblement no cal, aquest cop ha estat així i potser a partir d’ara, i pensant en allò de que Nadal ha de ser tot l’any, les noves versions dels pastorets mostraran el seu missatge a una platea en màniga curta.

Aplaudiment general i ben merescut a un treball important, fet amb la major precisió possible, una precisió que en els canvis de personatge i per això de vestuari i de localització, recorden aquells mítics canvis del Tricicle. Com be diuen els protagonistes, el públic veu l’espectacle de fora, quan en realitat hi ha un segon espectacle a dins, darrera de la cortina màgica. Potser caldrà plantejar-se l’exercici de mostrar també, l’espectacle paral·lel. Totalment recomanable per encarar les festes en bon estat de salut. Gràcies per fer-nos aquest regal de Nadal.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 13 Desembre 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,

La Partida, els espectacles Manrique segueixen a dalt de tot

 

la partida

Dins de la programació del Grec però en moments difícils de l’any, l’espectacle del Romea ha de prorrogar una setmana per l’èxit aconseguit. La recepta és: Teatre Romea, Julio Manrique i un repartiment de luxe, molt acurat en el càsting. Imagino que actualment és senzill fer un repartiment amb la quantitat de peces que composen la plantilla catalana d’actors i actrius. Un clàssic com Madaula, amb un saber estar impressionant, un Carreras sense sostre, pujant i pujant espectacle rere espectacle cap al Cim, un Benito que sempre dóna el personatge i et sorprèn doncs a causa del seu físic, sembla que ho hagi de tenir cru, el duet jove amb un Marc Rodríguez que en els papers mig còmics, arrasa, i un Oriol Vila que demostra ser un actor d’estudis així com l’Andrew en el clàssic paper de ianqui a Catalunya que tan bé interpreta.

La posada en escena és rodona, ni falta ni sobra res, amb un escenari central que cada cop s’estila més i un canvi de decorat manual, per part dels mateixos actors, que no necessita mecanismes hidràulics. Els que fem teatre amateur ens agrada veure que “nosaltres també ho podem muntar”.

El text és molt bo, el repartiment també i el director, ja sabeu, l’Orson Welles català, o sigui que tinc molt clar que caldrà reprogramar la Partida que l’Esteve organitza al seu restaurant, entre altres coses per poder veure el seu fill Carles, que no sap jugar. Be, ni jugar ni res, doncs complicar-se la vida no sembla que sigui un mèrit a tenir en compte.

Molt original la forma de dir que l’espectacle comença i que apaguem els mòbils. Imprescindible disposar de quatre ulls per no perdre’t les expressions dels actors, que no sempre estan junts. Per cert, obren ampolles, omplen copes però crec que ningú beu, cal estar amb els cinc sentits per no deixar escapar un full de reis o un “farol” del contrincant. Es diuen contrincants els que juguen a poker?.

Recomanable al cent per cent.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 Agost 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Litoral, sis anys abans que tot s’incendiés.

 

 

Pocs coneixíem Wajdi Mouawad quan a primers del 2012 vam dirigir-nos al Romea a veure un espectacle de l’Oriol Broggi protagonitzat per la Clara Segura i el Julio Manrique. Personalment el repartiment d’un espectacle o el director són motius suficients per treure entrades, molt abans que els crítics professionals o el boca orella puguin fer pujar o baixar la cotització del muntatge en qüestió, i per això vaig gaudir d’incendis ben aviat i vaig tenir l’atreviment d’acabar la meva crítica dient:   

Amb el permís d’Agost que ja va triomfar l’any passat, incendis ha de ser l’espectacle que deixa gent sense entrades i que el boca a boca ha de portar als llocs més alts de la cartellera catalana que dit sigui de pas, pot provocar addicció. I per molts anys..”

Incendis va ser el gran espectacle, re programat i aplaudit a bastament i potser per això, ara s’ha posat sobre l’escenari el text que va iniciar una tetralogia, sis anys abans, i on podem trobar detalls inicials que posteriorment s’han desenvolupat al mític espectacle de Broggi, Segura i Manrique – i tota la resta de repartiment que va ratllar a gran alçada -. La maleïda guerra del Líban, la que va fer sortir de la pàtria els pares de l’autor, plena de sang, d’atemptats a la dignitat humana, de pistoles o màusers – d’armes no hi entenc gaire – es l’eix central de l’espectacle, aquest cop girant al voltant d’un fill que ha de dur el cadàver vivent del seu pare a la terra que el va veure néixer, ignorant el que es trobarà o potser buscant-ho expressament, oferint així el personatge del pare pendent d’enterrar, a d’altres víctimes de la guerra, permetent-los tancar finalment el seu particular cercle.

Els cinc actors i les dues actrius que a les ordres de Raimon Molins pateixen les quasi tres hores d’espectacle, fan una tasca impagable de desgast i tot i que cal destacar l’esforç titànic del Marc Rodriguez, permeteu-me lloar la tasca del Pepo Blasco – el gendarme alt de Gran Nord –  convertint-se en molts personatges completament diferents i protagonitzant – al meu gust – el millor moment de l’obra.. En Lluís Marco està al seu nivell habitual i el Xavier Ruano queda atrapat en el paper de cavaller del somni – potser el més friki del text – i per això pot semblar menys brillant del que va estar a Incendis – un altre cop la inevitable comparació -. El David Verdaguer fa una colla de personatges però algun més reeixit que altres i les noies a qui crec haver vist per primer cop, donen el to somrient enmig de la barbàrie. La dona que canta, canta molt bé.

Litoral-2Al ranking dels millors espectacles que he vist aquest temporada no quedarà molt amunt però cal ressenyar que hi havia públic dempeus aplaudint, i això sempre puntua. Felicitats a tots els actors i actrius per la feina i al director per la posta en escena. Si l’obra no m’ha emocionat el culpable soc jo o potser l’autor, que realment va fer un salt de qualitat quan va escriure el segon text de la tetralogia. Friso esperant el tercer i el quart.

 

 

 
1 comentari

Publicat per a 9 Juny 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,