Hedda Gabler. Tancats per crear vincles i desar-los.

Hedda Gabler és un d’aquells personatges que les actrius desitgen interpretar, una creació d’Ibsen, una dona plena de matisos i de contradiccions, un personatge atrapat – una altra Nora – en una vida que no li agrada, envoltada de formulismes i desitjos no buscats, un personatge atractiu per a qui l’interpreta, qui el dirigeix i qui l’acompanya, a l’escenari i a la platea.

I possiblement per això, resulta un encert de Rigola, tancar el públic i el repartiment en una caixa de fusta, d’aquelles que guarden els secrets i que de tant en tant obrim, mirem, rumiem i tornem a tancar. Una caixa plena de vida, de musica, de pors, de ressentiments, de vida en general.

“És una caixa de sorpreses” diem de vegades, d’una o altra persona, i una caixa de sorpreses és el que ens ofereix un dels directors més trencadors del panorama actual, sorpreses pel que passa i pel que no passa. No us puc dir més.

El repartiment està brillant, ofereixen un espectacle tranquil, suau, amb rèpliques que es barregen amb mirades que competeixen en força amb el mateix text. Un espectacle ple de llenguatge no verbal. No dones abast a mirar-los a tots, és imprescindible mirar el que parla, el que rep les paraules i els que observen el que està passant. Les entrades i sortides dels personatges es fan en dues passes, tots hi son, barrejats entre el públic, per demostrar que tots podem viure el mateix, els mateixos problemes, els mateixos desitjos, els mateixos patiments. La felicitat està sempre present, una felicitat protagonista en la seva absència.

Nausicaa Bonnín, esplèndida com sempre, porta el pes d’un espectacle on Pol López hi posa la força i l’energia mesurada amb destresa, Marc Rodríguez ens fa oblidar els seus registres dels dijous a la televisió i Joan Solé, obre el foc amb un  punt de delicadesa, somrient, per mostrar una felicitat que se li escola sense adonar-se’n. Miranda Gas porta el teatre als cromosomes, i interpreta com si fos en un dinar familiar, un dinar de la seva família. Fàcil? Jutgeu vosaltres.

“Felicitat, quina paraula. Com ho fas per mantenir-la?” 

El teatre pot ser el camí. Gran espectacle que cal veure amb la ment oberta, seguint les instruccions que el mateix Rigola et dona abans de passar i a partir d’aquí, prepareu-vos a entomar un seguit d’emocions, aplicades amb l’anestèsia necessària per poder-les suportar millor. Apagueu mòbils i rellotges. A dins hi ha pistoles.

“Perdona que t’ho torni a preguntar, però, no hi havia ni una mica d’amor, en el fons?”

 

Crim i càstig, de la biblioteca a l’escenari

Segur que és una casualitat que aquests dies que Rússia protagonitza un tant per cent important de notícies, Pau Carrió i Pol López tornin a fer equip per oferir-nos un gran espectacle, aquest cop a Petersburg i seguint el mestratge de Dostoievski.

Crim i càstig és un llibre gran i un gran llibre, i fer-ne una adaptació dramatúrgica no ha de resultar senzill, però si resulta que Pau Carrió va ser capaç de llegir-lo estirat al terra i sense anestèsia i que mentre muntava Hamlet li van agafar ganes de rellegir-lo, segur que ja ho va fer pensant en les possibilitats que tenia la gran enciclopèdia de “la culpa i la protesta individual”, per dur-la als escenaris.

En un capítol de Plats bruts, en David Güell confessa que no ha llegit l’Ulisses de Joyce, però que ja mirarà el vídeo, però en aquest cas crec que passa el contrari i que veure el vídeo – l’espectacle  – donen ganes de llegir la novel.la, doncs com que resulta impossible mantenir l’atenció al llarg de quasi quatre hores d’espectacle – porteu barretes energètiques per al descans – surts amb la sensació de que t’has perdut algunes coses i no vols deixar-les escapar.

Els canons de l’escriptura teatral diuen que un missatge important ha d’aparèixer més d’un cop per no arriscar-se a que en el moment d’enviar-lo cap al públic, l’espectador estigui desembolicant un caramel o hagi perdut una rèplica a causa de la rialla a destemps del seu company de butaca, però no crec que això sigui molt fàcil de fer en un text tant llarg. Si us heu perdut alguna cosa no us queda més remei que anar a la biblioteca.

Crim i càstig és la història d’en Raskólnikov – Pol López – un ex-estudiant que assassina Aliona Ivànovna,  “Demà, es quedarà sola a casa seva a partir de les set del vespre”, i del sentiment de culpa o d’haver fet un bé a la humanitat per matar una mala persona, que l’acompanya fins que Porfiri Petrovna – Miriam Iscla – el posa davant d’un mirall per provocar la confessió.

L’escenografia és espectacular en la seva senzillesa. Un escenari buit en una Sala Fabià Puigserver girada com un mitjó per aprofitar les arcades de les parets laterals i posteriors, on un deejay posa música a la lletra i que els personatges aprofiten per entrar i sortir d’una plaça major escènica on un matalàs va fent pujades i baixades segons necessitats de descans del protagonista. Les taules del bar recorden camilles d’un manicomi, així com les cadires blanques que completen l’escenografia on una lluna gegant et recorda que aquí no ens moquem amb mitja màniga.

D’entrada veiem un gran plàstic penjat, imaginem pluja en un moment o altre de l’espectacle, tot i que el plàstic esdevé una carpa simbòlica que encara no us puc explicar. Potser representa el cervell d’en Raskólnikov amb unes idees que dificulten el trànsit senzill o el tancament sobre si mateix del propi personatge…. confio que en Pau Carrió ens ho expliqui, jo no ho vaig poder interpretar del tot.

I ja que dic interpretar, us podeu fer una idea del que poden fer damunt de l’escenari, un repartiment ben dirigit (Roser Batalla, Oriol Guinart, Miriam Iscla, Pol López, Carlota Olcina, Francesca Piñón, Marc Rodriguez, Maria Rodriguez) , però permeteu-me destacar l’Òscar Rabadán en el seu doble paper de Marmelàdov i Svidrigàilov i la interpretació de l’Albert Prat en un Razumikhin espectacular.

La feina que fan els deu actors i actrius mereix el més gran aplaudiment, vaig sortir del teatre patint per ells, doncs a partir d’ahir – l’estrena oficial – venen molts dies amb moltes hores de feina on no es pot perdre la concentració. M’agradaria veure com agafen energia abans de començar o potser a l’entreacte: plàtans, barretes energètiques, fruita seca, xocolata, torrons…?

Crim i càstig és un espectacle gran i un gran espectacle – no sempre coincideixen -, cal anar-hi ben preparat – berenar abans resulta imprescindible – i no sé si passarà sempre però a l’entreacte fa fred, potser per recordar-nos que Petersburg està localitzada al nord d’Europa, on la neu conviu massa sovint amb el foc.

Només la durada de l’espectacle m’impedeix recomanar-lo a tothom, però si esteu avisats crec que la resta vindrà sola.

Hamlet, Crim i Càstig… el proper espectacle del duet Carrió –López pot ser un espectacle d’una setmana, així d’una tacada. Ahir, dia de l’estrena, aplaudiment tipus Liceu. No era per menys. I ràpid cap a casa abans que et cotxe es converteixi en carbassa.

P.D. Crec que vaig ser el primer en agafar les entrades. Teniem primera fila centrats, el dia de l’estrena.

(Foto oficial Teatre Lliure)

 

Jerusalem. La festa dels marginals

Vaig voler anar al teatre grec a veure Jerusalem, aquell era l’espectacle per gaudir d’un vespre d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic. El reclam era bicèfal: Arquillué com a protagonista i l’Orson Welles català a la direcció – potser per això ahir vaig fer l’entrepà acompanyat d’una free damm “encara amb més sabor” – però no va ser possible. Esperant la decisió dels acompanyants que segueixen les meves recomanacions, van anar desapareixent les millors entrades i ….. va quedar pendent. Sortosament el Grec sempre torna, i el Gall també.

Una de les millors virtuts del Manrique director és la tria de textos, rarament va cap als clàssics de tota la vida, i ens porta uns espectacles carregats de novetat i de potència, espectacles que pots recomanar sense haver-los vist, pots fer allò de “tinc les entrades, encara no l’he vist, però hi pots anar segur”. Un gran ajut per als que ens hem convertit en “recomanadors d’espectacles” per als que son coneixedors del nostre “vici” per l’art més viu.

Jerusalem, de Jez Butterworth, no és una excepció, és un espectacle gran, fresc, que passa per damunt de la platea del Temple del Raval, sense que te’n adonis. En un moment determinat vaig pensar que no farien entreacte – a mi no m’agraden gaire – , l’espectacle anava avançant, fent-me fins i tot somriure enmig del caos, un caos representat pels elements escenogràfics i sobretot per les rèpliques dels actors i actrius.

L’Arquillué està genial, això no és una notícia però es que ho està molt, ho està més, i no seria just no destacar-ho, com no seria just no destacar el Víctor Pi en un Professor entranyable que no fa ni un gest sobrer. No us perdeu la seva actuació sense paraules, assegut al sofà amb un cobrellit a modus de toga, mentre el Gall fa una de les seves dissertacions.

“No pots esperar que el gall no s’adoni que està sortint el sol” El gall ho sap tot, ho controla tot, i et fa veure les misèries d’una Anglaterra rural, on els desheretats semblen feliços, carregats d’alcohol, drogues i misèria, representats especialment pel Marc Rodriguez en un Ginger fantàstic. Potser no és un disc-yei, o sí, però punxa la seva innocència al servei d’una comunitat que l’ha deixat “sense la festa d’ahir”.

L’Elena Tarrats torna a posar la seva ànima antiga que ens va captivar a Maremar, sota la disfressa de Fada del bosc, la que porta al Gall el millor i el pitjor, i que en el moment precís, fa que la bellesa surti com un au fènix enmig del desastre, un desastre que la Chantal i l’Olivares, miren d’arreglar a base d’ordenances municipals. Ells dos, que doblen paper, demostren unes taules imprescindibles per fer necessaris uns personatges aparentment menors. Si fa no fa el que li passa a l’Albert Ribalta, especialment en l’escena de la gran trompa, quan ja està fart de ballar i de tot. Estan molt bé els joves Clara de Ramon, Anna Castells – que també ha deixat Maremar –  Guillem Balart i Adrián Grösser, recordant-nos que els bons directors fan aquestes coses, fins i tot el nen, el petit dels Byron, demostra que “la seva sang és especial”.

Un espectacle rodó, recomanable i revisable, vull dir que no em faria res tornar-lo a veure. Platea aplaudint dempeus, tot i que actualment això ja no es estrany, potser perquè darrerament tenim un teatre que ens mereixem.  Teniu les entrades?….. A veure, no hem entès res o què?

 

 

L’Hostalera. Teatre al dente

Des que es va veure que no sempre calia fer un teatre a la italiana, cada nou espectacle que s’aixeca, comporta una sorpresa, i en aquest cas, la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya esdevé un restaurant italià on  la Mirandolina ofereix a més dels seus encants, pasta de la millor qualitat i cuinada “al dente” com manen els cànons.

Després del seu muntatge fantàstic de Hamlet, Pau Carrió ens torna a sorprendre, portant les aventures de la Mirandolina i el cavaller de Ripafratta als anys 20, donant un aire nou al text de Goldoni.

El Marqués de Forlimpopoli, interpretat magníficament per Javier Beltrán, manté el títol nobiliari i la seva “protecció” de l’hostalera, amb la garreperia que el caracteritza i que el converteix en el personatge més còmic de tot l’espectacle. El fet de parlar en castellà, el diferencia encara més de la resta de clients i servei de l’Hostal.

El Comte d’Albafiorita – un Marc Rodríguez en la seva vessant còmica habitual, esdevé un ric hereter d’una empresa que mira de conquerir el cor de la Mirandolina a base de regals cada cop més cars.

En Ripafratta, interpretat pel David Verdaguer, ofereix una interpretació divertida, molt més del que acostuma a ser el personatge del cavaller. Els moments en que es dirigeix personalment al públic li permeten “embutxacar-se’l” amb total facilitat.

Jordi Oriol fa un Fabrizzio perfecte. El criat enamorat de la mestressa – en realitat en aquest text la Mirandolina els enamora a tots – a qui el seu antic amo reserva per tenir cura de la filla. El seu italià al començament de l’espectacle et posa en perfecta situació.

La Júlia Barceló – Hortènsia – i l’Alba Pujol – Djanira – donen vida a les actrius que ajuden a augmentar la temperatura de l’Hostal, i rematen la seva gran actuació amb una tarantel·la final.

I deixo per al final la nova exhibició de la Laura Aubert, l’actriu que ja comença a no sorprendre  a cada personatge que fa. Des d’aquells Feréstecs, va demostrant talent acompanyant-se un cop més del seu violí. No puc dir que la Laura Aubert farà parlar, aquesta frase s’ha d’escriure en present.

Si afegim que els macarrons que et serveixen a l’entreacte estan boníssims, i el vi té el seu nivell, podem assegurar que l’espectacle de Goldoni i  Carrió és una nova Perla.

 

 

 

 

Caïm i Abel… i Set

D’entrada, els espectacles de la perla 29 a la Biblioteca de Catalunya, et donen una certa seguretat, i per aquest motiu i sense saber-ne gaire, vàrem agafar entrades per divendres al vespre, per una producció que només tenia l’Oriol Broggi fent la presentació de l’espectacle al programa de mà. D’entrada, la situació escènica em va fer una mica de por, a mi m’agrada ser a prop i tenia fila 7  – problema de decidir a darrera hora – i per una vegada, la grada en general, quedava lluny de la part extrema de l’escenari, on al final d’unes rampes de fusta, una projecció amb el títol de l’obra, et dona la benvinguda.

Un espectacle de tres hores d’entrada impressiona, si hi entres no hi ha problema però si no t’acaba d’atrapar pot provocar-te massa mirades al rellotge. Potser psicològicament t’afecta, estàs desitjant entrar, i jo personalment no ho vaig aconseguir del tot. Em va costar una mica trobar tot el que hi ha al darrere del text que barreja moments dramàtics amb comicitat important, fins i tot s’explica algun acudit.  L’espectacle té moments brillants, la festa d’aniversari, el karaoke de la segona part, algun dels monòlegs, i et va portant amunt i avall en el temps i en les localitzacions, un risc important, que l’autor – Marc Artigau – alhora director, mira de facilitar amb el suport indiscutible del repartiment, on hi destaquen, com ja és habitual en ells, el Marc Rodríguez i el Lluís Villanueva.

Les projeccions a la paret final de l’escenari, aquest lloc que queda lluny de la grada, estan molt bé, i hi ha moments interpretatius bons, però el cocktail de broma – justificada pel sentit de l’humor del pare de família, amo d’un taller de cotxes i afeccionat al futbol, o al Barça – i drama, a mi no em fa gaire el pes, i l’ús i abús del tema culer, amb talls de ràdio del Puyal extasiant-se amb el gol del Koeman i amb aquella imatge mai vista del xut d’una falta  que va fer història, em va arribar a cansar – els que em coneixen diran que és perquè quan m’agradava el futbol, jo era perico – i no em vaig creure aquella història del vídeo.

Un bon text i una mala situació a la sala, poden representar una lluita desigual quan hi afegueixes les cadires de la Biblioteca que semblen recordar-te que, tot i la nau gòtica, hem vingut a aquest món a patir.

Al teatre s’hi va a pensar, a treballar, a buscar segones lectures, i això cal fer-ho. És inevitable anar a fer un mos i una birra per acabar el vespre parlant de teatre i naturalment que ho vàrem fer. El problema va ser que al sortir ja era dissabte, i el metro “tornava” a fer vaga, i llavors ens va quedar la feina de saber què hi havia darrera d’aquesta protesta que ja cansa, però això ja no era teatre, i per això ningú aplaudia a l’andana.

 

Santa nit, plàcida nit de teatre

S’acosta Nadal, sembla una afirmació gratuïta i fins i tot innecessària quan les llums del carrer, els anuncis de la tele – hòstia, acabo de confessar que miro la tele – i els aparadors de les botigues ens recorden que ha arribat l’hora de gastar-se la pasta per fer feliços als altres i sentir-nos contents, solidaris i tips com cada any.

Nadal vol dir regals, àpats impossibles, despeses inevitables, solidaritat amb els desafavorits – fins i tot la Marató de teletres va per aquestes dates – i vol dir Pastorets, aquest espectacle perdut en la nit dels temps, que embolcalla el Nadal d’una forma molt i molt especial.

Santa nit, la creació de la Cristina Genebat, escrita a imatge i semblança de dos “pastorets” com el Marc Rodriguez i l’Ivan Benet – l’expert del grup – i posada en mans d’en Xavi Ricart i Julio Manrique, ens porta una imatge diferent del text més representat arreu de Catalunya, amb les seves diferents versions d’un dels naixements més coneguts del llegendari popular.

Un equip compacte amb l’Ernest Villegas en un registre molt diferent del que ens té acostumats, on la seva veu prodigiosa deixa pas a una comicitat poc habitual, una Mireia Aixalà que just deixar el Timó d’Atenes, clava una actuació memorable especialment quan es posa la perruca rossa. L’Albert Ribalta ofereix un repertori de mímica facial impressionant, lluny també del seu Timó, i l’arcàngel Norbert Martínez acapara alguns moments impagables, de saxo i de discurs d’aquells que fan riure de tant seriosos que son.

En aquest cas no podem dir allò de que no es pot destacar ningú del treball coral de l’equip, o de la família com ells mateixos s’han anomenat aquest vespre, avui cal destacar-los a tots, en un treball complicat per l’espai, per les condicions del teatre, aconseguint un resultat d’aquells que fan i faran  parlar.

Santa nit son  uns pastorets sense samarres ni barretines, sense ales ni espases, amb alguna banyeta i amb un rabadà que té por d’una iaia que ronca, un dimoni que mou coca, un àngel palestí que toca el saxo, i on una Maria fuig d’una clínica privada on la pressa per anar a celebrar el Nadal vol impedir-li el part natural a cop de cesària.

Un espectacle fresc, que fa riure mentre posa el dit a la nafra d’uns quants problemes que mostra el món que vivim, una forma distesa i distreta de viure uns pastorets que cal descobrir en cada personatge, en cada situació doncs aquí no hi ha balls de dimonis, portals de Betlem  ni pastors, i no es veu per enlloc “l’oli de la caldera on podeu fregir pebrots”.

Cal estrenar aquest espectacle per Nadal?, es pregunta l’equip artístic, possiblement no cal, aquest cop ha estat així i potser a partir d’ara, i pensant en allò de que Nadal ha de ser tot l’any, les noves versions dels pastorets mostraran el seu missatge a una platea en màniga curta.

Aplaudiment general i ben merescut a un treball important, fet amb la major precisió possible, una precisió que en els canvis de personatge i per això de vestuari i de localització, recorden aquells mítics canvis del Tricicle. Com be diuen els protagonistes, el públic veu l’espectacle de fora, quan en realitat hi ha un segon espectacle a dins, darrera de la cortina màgica. Potser caldrà plantejar-se l’exercici de mostrar també, l’espectacle paral·lel. Totalment recomanable per encarar les festes en bon estat de salut. Gràcies per fer-nos aquest regal de Nadal.