El temps i els Conway. El gran teatre de la vida

Vaig veure el muntatge de Mario Gas i família, el 1992. En aquell temps no anàvem gaire al teatre doncs teníem els nens petits, però la proposta ens va semblar prou interessant com per deixar els nens amb els avis i recuperar el temps perdut. Aquell espectacle em va impressionar, ho tenia tot. No hi havia dubte del que volia explicar l’autor, les il·lusions de la gent acomodada que pensen en disfressar-se, en jugar, les noies que semblen idèntiques i que resulten tant diferents, l’Europa d’entreguerres…. i els somnis que desapareixen en quan la lletera cau per terra. El pas del temps implacable i el neguit de no haver aconseguit deixar petjada en el teu trajecte vital. Aquella esquerda a la paret que apareixia al segon acte – 20 anys després del primer, on tot és festa i xerinola – la vaig mitificar i l’he recordada sempre. En aquells temps no eren tan habituals els canvis radicals d’escenari – ara tot és diferent – i l’esquerda dels Conway, la vida trencada i els darrers intents de mantenir l’estatus, feien del segon acte, un clímax a mig espectacle. Crec que allà vaig conèixer un dels pesos pesants del nostre teatre, en Jordi Boixaderas. Quan el veia després en algun repartiment deia “surt el Sr. Beevers”.

El 2011, al meu grup de teatre, buscant un espectacle per aixecar, vam escollir el text de J.B. Priestley, però ens faltava l’actriu jove, la Carol, i el projecte va quedar al calaix, i vam fer Els Justos, un espectacle que ens va donar moltes alegries. Finalment, el 2014, teníem la Carol i un Robin de garanties, i el vam tirar endavant. Jo era l’Ernest Beevers, era el Jordi Boixaderas, i aquest paper l’he recordat sempre. Al primer i tercer acte – el dia de l’aniversari de la Kay – duia una perruca i em movia com el jove que ja no era, i la meva sogra no em va conèixer, al final del primer acte va preguntar a la meva dona “el Carles no surt?”. El Sr. Beevers sempre estarà entre els meus papers – me’ls estimo tots, però … – més mítics.

Per tot això, no em podia deixar perdre el muntatge de l’Àngel Llàcer, l’home incansable que toca totes les tecles i que converteix en èxit qualsevol projecte. Una companya del grup em va dir si seria un musical, doncs darrerament s’hi ha dedicat força, però no, no ho es, tot i que un piano presideix l’escena i la majoria del repartiment hi toca alguna tecla – aquí no es tracta de tocar totes les tecles, sinó de que tots en toquin, i ja perdonareu el joc de paraules -.

Llàcer aprofita el poder de la Sala Gran per posar-nos davant dels ulls una escenografia plena de sorpreses. Entres a la sala i l’escenari es buit… com?, si jo he vist imatges per televisió i es veu una habitació enorme, amb molts quadres a les parets…. Doncs les aparences enganyen, ja ho hauríeu de saber, es comença a moure el terra, i vas obrint els ulls intentant parpellejar una mica a fi de que no se t’assequin. Ha començat l’espectacle.

La Màrcia Cisteró fa de Carulla, i diu aquella frase brutal “ja he perdut el costum de ser feliç”. El personatge de la sra Conway és el pal de paller que mira de fer veure que res no ha canviat i que l’únic que importa es que “tornem a estar junts”. Un gran paper de dona gran per a una bona actriu.

El personatge entendridor, l’Alan, el germà que senzillament és una bona persona, el clava en Biel Duran. No amagaré que soc del seu club de fans, però està genial. I aprofito per parlar dels canvis d’escenari, doncs passen vint anys al davant dels nostres ulls, en una creació sublim d’un director acostumat al gran espectacle. Kay, ajudada per un grup de regidores i regidors, va canviant d’aspecte, mentre el sostre baixa, les parets pugen, i l’espai tancat de l’habitació comença a confondre’s amb tot un univers desendreçat, com ha passat amb la família protagonista. Al teatre s’hi va a treballar, i res no és balder.

El segon acte té un moment que fa rumiar sobre el sentit del que veus. Beevers, ric en diners i en mala llet, està demostrant el seu menyspreu cap a tota aquella família que vint anys enrere havia volgut conèixer, i just parlar de la germana petita, interpreta una peça al piano, entre llum que s’envermelleix i fum que ocupa l’estança, en una escena dantesca, i diu allò de “la petita Carol… valia  més ella que tots vosaltres junts” . Hauré de seguir treballant.

La tornada al tercer acte, als vint anys de la Kay – Bàrbara Roig – , és encara més sorprenent que l’anterior. Un sensacional Biel Duran fa de mestre de cerimònies, d’il·lusionista, mentre anem sentint indicacions als regidors sobre el que cal anar fent i com retornar la Kay al seu aspecte anterior. Aquest canvi em va semblar una creació, hagués aplaudit en aquell moment, però vaig esperar fins al final, com pertoca al bon espectador.

I diuen que la gent no va al teatre. La Sala Massagran era plena, i a més a més, hi havia un grup important d’estudiants amb els seus mestres motivats, demostrant que l’ensenyament ha evolucionat molt des que jo anava al col·legi. Crec que em vaig precipitar, havia d’haver esperat uns anys.

El temps i els Conway és un gran espectacle, un clàssic que permet visions diferents segons la personalitat de cada director o directora, i això el converteix en una garantia. El teatre té aquestes coses, no cal patir per les filtracions – spoilers, en diuen ara – encara que sàpigues el final, vius  l’espectacle amb tota la intensitat.

Júlia Bonjoch és la guapa Hazel i també toca el piano, Júlia Truyol fa una Joan molt especial, amb canvi important vint anys després – La Truyol sempre està bé – Carles Roig és Robin, el nen malcriat, Roser Vilajosana és la peita Carol, l’alegria que no podia durar, Ferran Vilajosana fa de Boixaderas – el meu paper – i toca el piano tal com us deia, Mar Ulldemolins és Madge, la germana gran, el personatge lorquià que la vida maltracta, i Albert Triola és en Gerald, l’amic de la família que “avui, al segon acte, ve com el seu advocat”. Tots estan bé, tots segueixen les indicacions del director per assolir el resultat esperat, un espectacle d’èxit que omple un teatre molt gran.

Només vair trobar a faltar una frase de la Sra Conway al tercer acte, que sempre ens feia molta gràcia quan la vam muntar nosaltres, i la sentíem entre cametes: “Gerald, qualsevol diria que intentes  flirtejar amb mi”, – la nostra estimada Teresa Guillamón, deia “filtrejar”, i que Joan Sellent va traduir com “ Gerald, Que se m’està insinuant, potser?”, però el muntatge final la va deixar fora.

Ovació i cap a casa a sopar, pensant que has tingut més sort que tota aquella família i que tens la sort d’apassionar-te amb el teatre.

 

Animal Negre Tristesa. Una tragèdia – alemanya – a La Beckett

Passen de les deu de la nit de dissabte, al carrer plou i espero un conegut – amb mascareta hauria de dir reconegut – que he vist a l’entrar, per saludar-lo. “Quin fart de riure” em diu, quan li confirmo que no surto del menjador sinó de la sala de baix. “És una tragèdia grega en tota regla” , responc.  Ens posem una mica al dia i ens acomiadem. Pregunto a la meva parella de sempre si li ha agradat – jo acostumo a prendre les decisions d’escollir espectacle – i em diu “Molt, però vaja drama. Jo quan ……”  Ho sento però no puc continuar explicant, no vull fer saltar la llebre que forma part de la fotografia del programa.

Entre les habilitats del Manrique quan fa de director, destaca presentar textos que s’aparten dels habituals. Quan et fan la clàssica “què has anat a veure?”, el teu interlocutor difícilment en reconeixerà el títol si no es tracta d’un teatraire que hi ha anat uns dies abans que tu o que ja té les entrades agafades. D’acord, no és el cas de les Tres germanes de Txèkhov que reposarà al Lliure si seguim lliures de virus, per què de tant en tant ens dona una mica de “peixet” i ens facilita la recomanació. L’Orson Welles català sempre és garantia, i no cal insistir-hi més.

A la Beckett han buscat projectes que ens recordin el canvi climàtic – Cicle Planeta-persona  el que d’una forma o altra estem fent amb el planeta, i el text d’Anja Hilling va d’incendis, d’un horrible incendi forestal que inevitablement et recorda Horta de Sant Joan l’estiu de 2009. Tot comença amb una barbacoa – un clàssic – de persones no habituals al mitjà natural, d’aquells que es perden caminant, que deixen les deixalles o que tot mirant estels, poden convertir un somni en un malson.

Vaig llegir el text prèviament. La Beckett ofereix a 5€ el material imprescindible per anar al teatre a treballar, i ja em va cridar l’atenció que les acotacions – les indicacions que fa l’autor del text – es convertien en una autèntica narració, una veu en off que passa molt cops per damunt del text. “La furgoneta negra i beix avança lentament, molesta per les circumstàncies: clots, pedres punxegudes. Les branques de fulles grogues, vermelles, la majoria verdes, d’un verd estiuenc, freguen i colpegen les finestres apujades, el sostre, l’eix del vehicle. A dins, coses que trontollen……” i una que encara crida més l’atenció, “A la part del davant del cotxe, assegudes en tres files, sis, no, set persones” L’autora exposa el número de persones com si ho estigués observant en directe en comptes de descriure-ho.

Quan puc fer això – llegir prèviament –  mentre vaig llegint, miro d’imaginar com serà la posada en escena – si heu llegit Canto jo i la muntanya balla, o Solitud,  proveu d’imaginar com es pot fer en teatre, és una experiència molt interessant-  L’entrada a la sala et mostra un espai buit, amb una pantalla al fons – les projeccions formen part habitual dels muntatges teatrals actuals tot i que sabem que la tecnologia sempre fa patir -, i una petita taula de so a un costat. Més tard, unes cadires plegables que podrien ser una tortura per al públic, només ho seran per als membres del repartiment, que com us podeu imaginar estant brillants. No esperem menys.

Màrcia Cisteró – aquest any canvia la Biblioteca per la Sala del Poblenou – agafa les regnes de la narració, guarnida amb un vestit de nit vermell – vermell foc que diria la Miranda, tot i que el foc no sigui vermell segons criteri de l’Oskar- Quan passa a ser la muller del Matrimoni que surt a la dramatis personae – fent parella amb el Norbert Martínez, està especialment brillant.

L’espectacle té de tot, però especialment text i acotacions, moltes acotacions, i molts moviments curosament coreografiats – comença la Mima Riera però tots la seguiran-  en una despesa física molt important. Per posar-vos un exemple, un moment que tres dels protagonistes fugen del foc pujant i baixant sense parar a la seva cadira. En Paul – Ernest Villegas” acaba fet pols, no cal que ho imagini, com no cal que vagi al gimnàs. L’espectacle el manté en forma. Al seu costat, Jordi Oriol i Mia Esteve cremen – perdó per l’expressió – totes les calories possibles.

Joan Amargós canta Elvis, demostrant allò de que els actors i les actrius d’avui en dia fan de tot, i David Vert carrega amb el personatge – Martin – que més odiarem mentre duri l’espectacle. Entre aplaudiments el perdonarem.

Animal (la natura) Negre (el fum, el foc, el desastre) Tristesa (el que et queda després) proposa dues hores de feina, de contenir la respiració, de patiment, de sacsejar-te… sortosament per tu, a la “fugida de la sala” no et passa el mateix que als protagonistes quan “et mors per trobar un dit d’aigua, de Coca-Cola, de cervesa… et consideraries afortunat, diries que has tingut sort per a tota una vida, si trobessis una ampolla mig buida...” tu, espectador, no tens cap problema per  aconseguir una cervesa si en comptes de sortir de front, et desvies cap a l’esquerra i entres al menjador a esperar que pari de ploure.

Un espectacle totalment recomanable per a tots els que no es passen la vida reclamant “una de riure”, tot i que a la meva dreta, algú ho va aconseguir en molts moments… misteris del teatre.

 

Descripció d’un paisatge. Gloria al gran Papitu

El 16 d’abril de 1996, a la Facultat de Filosofia i lletres de l’Autònoma, Toni Casares dirigeix un text de Benet i Jornet, i en aquell moment de ben segur no tenia previst tornar-hi el 2021 a la Sala Beckett, però aquestes coses passen.

Jo la vaig veure al Romea l’any 1979 sota direcció de Joan Ollé, amb el que s’anomenava Companyia de teatre estable de Barcelona. Àngels Moll i Rosa Maria Sardà eren les germanes Munàdil, crec que Joan Borràs era el Funcionari i Joan Miralles Bassir, tot i que la memòria em podria jugar males passades. Hi eren en Pep Torrents,  Mercè Managuerra, Nadala Batista i  Joan Vallès a més de dos nens que s’alternaven en el paper de fills d’en Basir. (Oscar Ranea i Daniel Muntaner). Va ser un dels espectacles que em va quedar emmagatzemat al racó de la memòria de classe A i per això no vaig dubtar ni un segon a agafar les millors entrades per ahir, primera fila centre.

L’any 1979 no anàvem tant al teatre com ara, no ens ho podíem permetre i potser no teníem tanta oferta, però aquells actors i actrius, conjuntament amb els del “Estudio uno” van forjar la meva passió pel teatre que no m’ha deixat mai més. El meu currículum d’actor comença a ser llarg però el d’espectador va per nota i considerant que al teatre s’hi va a treballar, jo, a més hi vaig a aprendre.

“Aquest és el meu amo, a qui serveixo amb recompensada fidelitat” diu el brillant Carles Martinez mentre ens posa en situació. No sé si parla de l’Emir o del públic, doncs aquest egarenc que viu a Sant Cugat, aporta ofici sempre que els directors espavilats li ofereixen paper. Carles Martinez és un dels grans actius d’aquest espectacle on ja no cal posar-hi nens, ni columnes de palau, on els suggeriments al públic fan prou la seva feina per no haver d’explicar-ho tot. Descripció d’un paisatge té una posada en escena de les que a mi m’agraden, de les que miro d’aplicar quan dirigeixo un espectacle, on el realisme queda una mica apartat, permetent que el director hi posi molt més de la seva collita.

Descripció d’un paisatge va enrere en el temps per justificar la revenja de les germanes Munàdil, i en molts moments s’atura tot, per donar més força a les paraules que ens posen a lloc. El text és l’essència del teatre, i sovint ens ho permet tot. Només cal posar-lo en boca d’experts i la resta ve sola.

Màrcia Cisteró agafa el relleu de la Sardà i fa una Kàtila esplèndida com ja ens té acostumats i Enka Alonso és l’Àngels Moll del segle 21, la Zahira, la germana petita que agafa el paper d’heroïna de tragèdia grega per dur a terme la revenja sobre Bassir, l’home que tant havia estimat.

Francesc Ferrer és Bassir, el covard que finalment distingeix cadascun dels colors del paisatge, mentre “a la ciutat estantissa que hem inventat, entre el mar i el desert, comença a caure-hi la pluja… i cases i persones comencen a dissoldre’s en l’aigua” mentre el públic inicia el seu reconeixement a la feina feta i marca un pas més cap a la immunitat cultural.

Ona Borràs, Fina Rius, Òscar Rabadan i Pep Ferrer – en un paper petit però important – completen el repartiment d’un espectacle que obre la porta al més gran autor català contemporani, l’home que jugava amb un teatret i que va conduir generacions d’espectadors cap al teatre, quan els “culebrots de la tele” encara eren una idea remota.

 

Només la fi del Món. Aigües que semblen manses que ho arrosseguen tot

Es defineix La Perla 29 com un espai de creació teatral on es vol treballar a gust i en llibertat. Aquesta filosofia suposa explorar textos que de vegades no resulten senzills, ni d’aprendre ni d’escoltar, i això fa que s’aixequin espectacles poc aptes per a no iniciats però necessaris per veure altres cares de l’art més viu.

Jean-Luc Lagarce va morir de Sida als 38 anys, no va poder veure estrenada la seva obra “Juste la fin du monde”, esdevinguda també una pel·lícula el 2016 sota la direcció de Xavier Dolan. Broggi en fa un espectacle on la paraula és la protagonista, una poètica d’aigües manses que amaguen els sentiments més acarnissats. El pitjor de la família, seria un bon titular.

Un escriptor – potser l’alter ego de l’autor -, coneixedor d’una mort propera i prematura, torna a casa on no troba el caliu necessari per anunciar la mala nova. El text, deixat anar sense estridències, on uns s’encomanen del to de l’altre, reflexa un quadre familiar poc envejable. Resulta curiós, als que ens dediquem al teatre, veure el que sempre ens diuen que no hem de fer, que no hem d’agafar-nos al to de l’altre que ho vigilem, i aquí, veus tot el contrari, un to aparentment tranquil i encomanadís, només trencat per algunes intervencions de l’Antoine – Sergi Torrecilla -, a qui se’l titlla de violent.

David Vert obre i tanca l’espectacle de la mateixa manera, oferint uns monòlegs que van succeint-se al llarg de l’espectacle, en veus de la veterana Muntsa Alcañiz, la jove Clàudia Benito i la omnipresent Màrcia Cisteró. El programa de mà, parla de les vivències als assajos i fent l’esforç imaginatiu necessari, els veig com aquells exercicis de relaxació on et deixes anar buscant la felicitat perduda

Els bons director tenen permís per explorar totes les opcions, i Broggi ha treballat amb els seus, un teatre senzill de veure, de sentir i que crida a la reflexió, com han de fer els bons textos. Prosa poètica en podríem dir.

Tot i això, els 110 minuts de drama familiar van ser un repte complex d’assolir, asseguts en aquelles cadires no aptes per a majors de 60. No podríem explorar altres tipus de seients per a propers espectacles?

Vam fer sortir uns quants cops la Companyia a saludar, l’esforç s’ho mereixia. És un text que m’agradaria rellegir, crec que em vaig perdre algun detall d’un espectacle difícil de recomanar als no habituals, però que cal viure, tot i que en unes millors cadires… ei, si pot ser.

La Perla 29 ofereix un espectacle diferent, és la seva filosofia. Per això els anem a veure. I per molts anys.