RSS

Arxiu d'etiquetes: Marilia Samper

El que no es diu. Una reflexió complexa sobre un tema essencial

“Ens van dir que era amor i ens van ensenyar violència”

Una frase que donaria per tot el sopar posterior a l’espectacle teatral i que en el cas de la Beckett et serveixen en safata, a partir d’una pissarra on s’hi anuncien els plats del dia. El binomi imprescindible de teatre i sopar de treball, té a la sala del Poblenou, la seva màxima expressió, superant de llarg el Lliure de Gràcia. Ja he dit molts cops que el teatre requereix un abans – programa, coneixement de l’autor, situació del conflicte, un treball de sala – veure i beure tot el que l’autor/a el director/a i el repartiment ens ofereixen – i un treball posterior de discussió i de reflexió, al voltant d’un plat i una copa – atrezzo imprescindible – i la Beckett resulta l’escenari més complet a casa nostra.

Marilia Samper ens planteja un tema cabdal de la nostra vida en comunitat, tibant el fil fins a l’infinit. Planteja la violació en espais on no se’ns acudiria buscar-los i especialment retrata una situació que a primera vista resultaria incomprensible.

Com pot ser que ella, després del que va passar, triï el que acaba triant tot i que finalment arriba on forçosament havia d’arribar.

Disculpeu el comentari enrevessat, per mirar de no aixecar la llebre als que encara no han vist l’espectacle, però la situació que planteja el text, resulta complicat d’entendre sota el prisma de la noia, la Muguet Franc, que inicia la seva participació amb uns silencis que ja et fan preveure la tempesta que vindrà més tard. Ell, el noi, un Xavi Sáez que va a més conforme l’espectacle avança, no entén el que passa, ell creu que tot anava bé, i no pot imaginar – el vell problema de no entendre l’altre – que allò que ja tenia oblidat, hagi estat la causa del que ara li acaben d’anunciar. Ho ha oblidat per “normal” o ho ha oblidat per “tapar-ho per sempre”?

Quan una autora parla de violació, ha de caminar per damunt d’una corda molt prima per no ser acusada d’exagerar la situació – allò de tothom és un violador en potència – i cal dir que la situació que planteja resulta difícil d’acceptar, però per això existeix el teatre, per veure un conflicte, ser-ne conscient i discutir si allò pot passar, si passa o si definitivament s’ha creat una situació poc creïble. El tema és prou important i si la noia pren la decisió que pren, val la pena posar-se en el seu lloc i mirar d’imaginar si era una bona opció o si allò no tenia cap sentit.

L’actriu i l’actor no tenen cap defensa damunt l’escenari, només el text i el seu personatge proper al públic, que els afegeix una dificultat a l’hora de descriure’ns la situació. M’agraden els espectacles on, sense solució de continuïtat, un personatge actor o una actriu canvien de personatge, un recurs teatral impensable fa anys i que li dona un ritme trepidant, tal i com fan els protagonistes que ens ocupen. No és fàcil, però aquí ningú ha dit que fer teatre està a l’abast de tothom.

Sincerament, el moment més bèstia al meu entendre, és la resposta de la mare quan la filla li explica el que li va passar aquell vespre de festa – per dir-ho d’alguna manera- . Una resposta més pròpia d’un jutge que d’una mare, potser aquesta és la part més increïble de l’espectacle.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 4 Juny 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,