RSS

Arxiu d'etiquetes: Mia Esteve

Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om. A la segona va la vençuda

Pot semblar que m’apunto a la broma del títol llarg i miro d’augmentar-lo per, com diu una de les protagonistes, “no recordar el nom de l’espectacle que he vist i llavors em veig obligat a explicar de què va”, però no es així.

Vaig asseure’m a primera fila de la Puigserver el dimecres 20 d’octubre a les 7 de la tarda, disposat a veure un espectacle especial en molts sentits, i vaig sortir ahir dimecres 10 de novembre, passades les 9 del vespre. Una marató de teatre? No estaria malament però no es ben bé això. Aquell 20 d’octubre cap a les 8,40 del vespre va passar una cosa no havia viscut mai. El tècnic de so apareix damunt l’escenari – això actualment no et sorprèn,doncs cada cop apareixen més persones fora de repartiment a participar de l’espectacle – però resulta que no era un recurs dramàtic, era que s’havia espatllat la taula de so… però això els passa als professionals? Doncs ja podem estar tranquils els amateurs, ara ja sabem el que cal fer, una altra cosa es que puguem fer-ho.

Van mirar d’arreglar-la i finalment van suspendre l’espectacle. El cap de sala ens diu que podem demanar que ens tornin els calers – com? – o agafar entrades per un altre dia – aaahhh! – i això vam fer. Ahir, de nou a primera fila a tornar a gaudir d’un espectacle especial on “una actriu i un actor amb moltes taules i que poden viure d’interpretar” acompanyen cinc actrius joves que aporten una frescor increïble a l’obra.

Tinc pendent de veure la pel·lícula de la Sofia CoppolaLes verges suïcides” – el teatre sempre dona feina, i “no arregla els problemes, si de cas els fa més grans” – doncs l’espectacle va d’això, d’un repartiment de set, que barregen el seu paper actoral amb els personatges de la pel·lícula que segons diu el programa, va estrenar-se fa 20 anys.

La presentació de les actrius joves a l’inici de l’espectacle ja et posa en situació. Alícia Falcó, Blau Granell, Roc Martínez, Abril Pinyol i Lea Torrents es presenten al públic i ens donen dades personals i dels personatges que interpreten, les germanes Lisbon. El dia 20, la Lea Torrents duia una crossa i ens explica més o menys el motiu. Ahir ja no la duia i lògicament es va saltar aquesta part del text. M’encanta. Com m’encanta l’escenografia que barreja un gimnàs i un escenari d’una escola – la típica sala polivalent que tots coneixeu – amb un menjador i cuina de la casa dels Lisbon, on Joan Carreras i Mia Esteve fan una exhibició de recursos, per donar raó a la presentació que els fan. Impagable l’escena de la festa que organitzen a casa, per mirar de que la Cecília socialitzi una mica més amb la gent de la seva edat, o l’escena on repassen el text de l’espectacle utilitzant els matalassos de gimnàs com a llit de matrimoni.

No sé si el mèrit és de la dramaturga – Eleonora Herder – o de la directora – Alicia Gorina –  però l’espectacle té un ritme calculat al mil·límetre i per poc que hi entris, decidiràs esforçar-te molt més per entendre els adolescents o fins i tot et plantejaràs treballar amb ells i per ells. Que dura que resulta aquesta etapa de la vida on tots els perills d’un món imperfecte i injust, et cauen al damunt mentre mires d’entendre qui ets i que vols fer amb la teva vida.

Ahir no hi havia massa públic a la sala però al nostre voltant hi teníem gent jove, possiblement alumnes amb els seus profes enrotllats, que utilitzen el teatre per fer-los més lliures i més independents – felicitats – Quan veig les sales de teatre ocupades per gent jove acompanyada de mestres, m’adono que encara ens en podem sortir. El dia que aquests joves hi vagin sense els mestres, ja serà la bomba.

A la segona va anar la de veritat, vam gaudir de nou de la hora i 40 minuts repetits i els 20 minuts nous i vam poder aplaudir al final. Espectacle molt recomanable, dels que fan treballar mentre gaudeixes. Al costat de les taules del Joan Carreras i la Mia Esteve, trobem unes cadires molt ben ocupades. Felicitats a tothom

 
Deixa un comentari

Publicat per a 11 Novembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

El Quadern daurat. Un repte de dramatúrgia superat amb nota

El Quadern daurat és un llibre gruixut (més de 800 pàgines) considerat l’obra mestra de Doris Lessing, una escripotora nascuda a l’Iran ara fa cent anys, que va viure i relatar  l’Àfrica menys glamurosa. Les seves experiències personals són la font d’inspiració  d’un text que Carlota Subirós converteix màgicament en un espectacle teatral. Doris Lessing va militar al Partit i va rebre el Nobel de Literatura 2007. Aquí ho deixo.

Poques vegades podem veure l’escenari de la Puigserver tant ple amb tant poc. Un mobiliari que es mou al ritme que marca l’escena, i una paret mestra que s’obre i es tanca segons necessitats i que recull les belles imatges del “Quadern negre” en una comunió perfecta amb els actors i actrius presencials. (Guillem Barbosa, Javier Beltrán, Mia Esteve, Montse Esteve, Jordi Figueras, Nora Navas, Marta Ossó, Félix Pons, Vanessa Segura.)

La llum i el so protagonitzen gran part de l’espectacle on la Nora Navas, l’alter ego de l’autora, ens condueix al llarg de quasi tres hores de teatre intens, ben suportada pels seus companys de repartiment. Confesso aquí i ara que la Nora Navas va ser el que em va decidir escollir aquest espectacle, que tornaré a viure el dia 25, doncs ahir era una prèvia per anar fent salivera.

L’agraïment inicial de la directora li retorno després del que vam veure ahir. Un cop, el mític Lluís Pasqual va fer aquest suggeriment als crítics: “No vagin a veure estrenes, vagin a veure teatre”, recomanant-los espectacles que ja han anat sedimentant, però ells han de veure i parlar mentre els malalts de l’art més viu no en tenim prou, i en aquest cas, faré un doblet per poder buscar altres matisos i altres efectes que n’hi ha molts.

Les imatges del quadern negre són precioses, dignes del millor cinema posat al servei d’un espectacle gran, sobre un text gran.

Tres quaderns més, conformen el paisatge de l’escrptora Anna Wulf. El vermell recull tot el que viu com a membre del Partit, el groc serveix per esbossar una novel.la que ho té tot sobre la vida amorosa de l’autora convertida en la protagonista amb el nom canviat, i el blau que seria una mena de recull de la teràpia que fa amb la “Mare Sucre”. Queda dit que el negre es refereix a la seva experiència a Zimbàbue els anys de la seva joventut.

A mi no m’agraden els entreactes, doncs trenquen el clímax però entenc que cal visitar el sr. Roca o reposar el sucre perdut pel treball de públic que sempre cal fer. Al final, tot baixant cap al Paral.lel, en una nit no gaire freda, tres homes de teatre canvien impressions sobre el que s’ha viscut des de la platea. Nit rodona a manca d’un ressopó que farem cada un pel nostre compte. S’acosten les 12 i els dimecres el metro no perdona. La nit ha passat volant damunt l’escenari del Lliure. Prometo tornar.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 5 Març 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , ,