RSS

Arxiu d'etiquetes: Miquel Cabal

Orgull. “Cortesia i severitat

Comencem dient que el monòleg que Fiódor Dostoievski va escriure com a relat i que Ramon Vila, Oriol Broggi i Andreu Benito han adaptat al teatre, és espectacular. Explicava Broggi a l’assaig obert de dilluns, que feia temps que volia fer alguna cosa amb l’Andreu Benito, l’actor madur que tothom busca segons vaig sentir ara fa uns anys a un invent que es deia “Els oficis del Teatre”, una sèrie de sessions al Lliure, per conèixer de primera mà, tota la feina que permet aixecar espectacles. L’Andreu Benito, és un actor molt especial, sense gaires floritures aconsegueix donar vida a personatges completament diferents, gràcies al seu ritme de llenguatge i les seves petites gestualitats que semblen calculades al mil·límetre. A l’inici de l’espectacle veus el Benito i al cap d’un moment només ets capaç de veure el personatge, el Benito s’ha fet fonedís.

L’any 2012, amb el meu grup de teatre, vaig donar vida a un personatge que també havia interpretat l’Andreu Benito, tot i que jo no l’havia vist. Era en John, d’Una Ciutat Brillant de Conor McPherson. Va ser un personatge complex, exigent, i que em va donar molt com actor, en mols moments em semblava viure prop dels que es dediquen a aquest ofici, i permeteu-me que deixi anar una miqueta l’ego i digui que aquest John em va donar el primer premi d’actor al XXXIXè premi Ciutat de Terrassa, i ens va obrir les portes a una sala professional, La Cate de Figueres, que no programava companyies amateurs. Sempre que veig el Benito, penso, tu i jo hem compartit personatge, i possiblement per això li tinc una devoció especial.

Però tornem a Dostoievski i a la nau gòtica de la Biblioteca, a una escenografia senzilla – si és que hi ha escenografies senzilles en aquest marc incomparable – amb una butaca antiga que sembla còmoda i una taula rodona a uns quants metres, per poder fer un glop d’aigua o eixugar-se la cara, més o menys a mitja funció.

Benito va relatant la seva història, a partir d’un fet que podem explicar doncs és l’inici de l’espectacle. La seva muller ha mort. Ell, un escanyapobres que viu de l’empenyorament d’objectes per part dels més desafavorits, coneix una client amb una vida tant dura, que el casament amb un home francament més gran, li obre les portes a una suposada llibertat.

Diu el personatge que és “un mestre en parlar amb silencis”, l’actuació del Benito, els combina d’una forma envejable amb les paraules, cada una d’elles amb el to precís, un exercici d’alquímia que converteix una novel.la curta del mestre rus – si és que parlant de Dostoievski és pot utilitzar el terme curt, com apunta Broggi – en un espectacle que et deixa bocabadat. Darrerament, l’escena catalana ha tingut muntatges en forma de monòleg que et porten directament al firmament del teatre. En aquest aspecte, el de l’escena, a casa nostra estem molt ben servits. Visca el teatre, i visca els clàssics, però els de veritat, els que no tenen res a veure amb la pilota.

Orgull, publicat com Manyaga en la traducció de Miquel Cabal. Un relat fantàstic de Fiódor Dostoievski.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 16 Octubre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,