La isla del aire. Anar a veure l’Espert

No crec que sigui l’únic que ha anat o anirà aquests dies al Temple del Raval, a gaudir un cop més de l’ofici de l’actriu en majúscules, una actriu tant gran, que  per ella sola justifica un espectacle. Mario Gas, el director incombustible ha escollit un text de dones – la Bernarda Alba ja estava feta – per permetre demostrar que allò dels vells roquers, es pot aplicar també a les actrius. Espert, Peña i Gas – la noia – tiren endavant un text escrit per a ser llegit, i per fer pensar sobre temes de sempre que ara son notícia de primera plana. Les dones maltractades, els homes que fan vergonya, el dolor per la pèrdua i la llibertat de dir el que et sembla, quan el teu calendari vital ha posat el nou.

Els textos escrits com a novel.la, son per llegir-los, per aturar-te, per tirar enrere, i els textos escrits per teatre son per viure’ls en present, sense opció de tirar enrere ni d’aturar-te si el director no t’ho permet. Mario Gas ens posa cinc dones enmig del mar tot i ser a terra ferma, en una escenografia hipnòtica, que no et pot despistar del que has vingut a fer, has vingut a veure l’actriu i les companyes que li fan costat. Alejandro Palomas pot estar ben orgullós de que Mario Gas l’hagi escollit per dur l’Espert de nou a l’escenari.

L’Espert està genial, cada gest, cada paraula, cada intenció, resulta impecable, t’acompanya al llarg d’una hora i mitja aproximadament, d’admiració a una persona que du el teatre a la sang i al cervell. Mai podrem pensar que estem veient el darrer espectacle de la més gran, no ho sabrem, l’Espert és eterna.

Seria injust no anomenar les seves companyes de repartiment. La Peña fa un paper complex, molt al límit i el resol amb solvència. La filla de la Carulla va néixer actriu com li va passar a la Miranda, aquella noia que el destí no la podia portar enlloc més que als escenaris. Teresa Vallicrosa està molt bé en un paper més curt i demostra allò de que no hi ha papers petits, i Candela Serrat aporta el seu gra de sorra a un espectacle d’aquells d’abans, dels de primera actriu, una actriu que als seus 87 anys, demostra que va venir d’un altre planeta, o potser hauria de dir d’uns altres escenaris. Imprescindible per a seguidors de l’Espert. Ahir, a la platea hi havia molta vida viscuda. Els més joves s’hauran d’imaginar tot el que s’han perdut.

 

Hedda Gabler. Tancats per crear vincles i desar-los.

Hedda Gabler és un d’aquells personatges que les actrius desitgen interpretar, una creació d’Ibsen, una dona plena de matisos i de contradiccions, un personatge atrapat – una altra Nora – en una vida que no li agrada, envoltada de formulismes i desitjos no buscats, un personatge atractiu per a qui l’interpreta, qui el dirigeix i qui l’acompanya, a l’escenari i a la platea.

I possiblement per això, resulta un encert de Rigola, tancar el públic i el repartiment en una caixa de fusta, d’aquelles que guarden els secrets i que de tant en tant obrim, mirem, rumiem i tornem a tancar. Una caixa plena de vida, de musica, de pors, de ressentiments, de vida en general.

“És una caixa de sorpreses” diem de vegades, d’una o altra persona, i una caixa de sorpreses és el que ens ofereix un dels directors més trencadors del panorama actual, sorpreses pel que passa i pel que no passa. No us puc dir més.

El repartiment està brillant, ofereixen un espectacle tranquil, suau, amb rèpliques que es barregen amb mirades que competeixen en força amb el mateix text. Un espectacle ple de llenguatge no verbal. No dones abast a mirar-los a tots, és imprescindible mirar el que parla, el que rep les paraules i els que observen el que està passant. Les entrades i sortides dels personatges es fan en dues passes, tots hi son, barrejats entre el públic, per demostrar que tots podem viure el mateix, els mateixos problemes, els mateixos desitjos, els mateixos patiments. La felicitat està sempre present, una felicitat protagonista en la seva absència.

Nausicaa Bonnín, esplèndida com sempre, porta el pes d’un espectacle on Pol López hi posa la força i l’energia mesurada amb destresa, Marc Rodríguez ens fa oblidar els seus registres dels dijous a la televisió i Joan Solé, obre el foc amb un  punt de delicadesa, somrient, per mostrar una felicitat que se li escola sense adonar-se’n. Miranda Gas porta el teatre als cromosomes, i interpreta com si fos en un dinar familiar, un dinar de la seva família. Fàcil? Jutgeu vosaltres.

“Felicitat, quina paraula. Com ho fas per mantenir-la?” 

El teatre pot ser el camí. Gran espectacle que cal veure amb la ment oberta, seguint les instruccions que el mateix Rigola et dona abans de passar i a partir d’aquí, prepareu-vos a entomar un seguit d’emocions, aplicades amb l’anestèsia necessària per poder-les suportar millor. Apagueu mòbils i rellotges. A dins hi ha pistoles.

“Perdona que t’ho torni a preguntar, però, no hi havia ni una mica d’amor, en el fons?”