Amèrica. Una bomba teatral

“Nosaltres no plorem, som els que fem plorar”  Una frase que podria resumir el text de Sergi Pompermayer que Manrique ens posa davant els ulls amb tanta potència que no pots aclucar-los ni un moment. Una nova prova de que massa cops, les grans fortunes s’han creat a costa de ser mala gent, a costa dels drets  dels altres, i que encara que passi temps i que els esclaus ja no viatgin encadenats en un vaixell, les grans fortunes segueixen creant-se a partir de l’egoisme humà, la gran xacra que defineix el món.

Que els espectacles de l’Orson Welles català són una garantia, ja ho sabem de sobres  i si Joan Carreras es posa al capdavant del repartiment, desapareixen els dubtes sobre un espectacle que es pot recomanar sense haver-lo vist. Joan Carreras en un doble paper de pare de família i avantpassat negrer, torna a tocar el cel, acompanyat d’una Mireia Aixalà esplèndida en un personatge que el fa deliciós i que et permet algun somriure enmig del drama, i una Carme Fortuny amb més expressió facial que rèpliques, tot i que les poques que deixa anar, se’t claven directament al cor. Marc Bosch Vilarasau – ja està dit tot – interpreta l’hereu de la fortuna que lluita entre l’educació que li han donat i els desitjos de sortir-ne si és que realment és això el que vol. L’Aida Llop fa un personatge imprescindible, la noia que agraeix a la vida poder servir una gent tan amable i fantàstica, aquella vella història d’estar en deute amb els qui s’aprofiten de la teva feina. Tamara Ndong es converteix en el personatge central de l’espectacle, en la noia venuda com esclava al patriarca de la família que vol cristianitzar-la abusant d’ella a cops de bíblia. “Por qué Dios os hizo esclavos?” i sembla que la cosa ve de Noè, el de l’arca, i el seu fill Cam que el va ridiculitzar.

Els canvis d’època en un segon, resulten impactants, Carreras i Ndong canvien de personatge com moguts per la destresa d’un mag, i provoquen cops emocionals al públic que no mou ni una pestanya a banda i banda de l’escenari.

Una taula d’una casa senyorial, un parell de carrets amb copes i begudes i una làmpada de cristall, són tota l’escenografia de la Villarroel, que amagarà una història que “no podem canviar”, però… realment volen fer-ho?

Espectacle impactant, recomanable al cent per cent, i que ens recorda que tot i ser-ho d’una altra mena, els esclaus sotmesos a l’interès de l’amo, segueixen existint.

I aquí us deixo el pensament filosòfic de l’espectacle, en boca d’en Joan: “Pots mirar la part positiva de l’esclavitud. El fet que al teu avantpassat el traguessin de casa i el vengessin, ha permès que el teu pare visqui a Nova York i tingui passaport americà”. Brutal.

 

Una història real. 90 minuts de veritat

M’agraden els textos que parlen d’escriptors i sé perfectament per què; m’agrada aquest ofici, utilitzar el llenguatge per donar vida a dojo,  donar vida als personatges i donar vida als lectors doncs fent meva una frase que m’encanta, diré que cal “Llegir per viure altres vides”.

Diu Pau Miró al programa de ma, que volia escriure una obra sobre la ultradreta des de la visió d’un ambient familiar enrarit fins a l’infinit, però l’espectacle et condueix sobretot al segon conflicte, l’etern pare-fill  en guerra constant, sense la treva que podria oferir la dona desapareguda.

Pau Miró s’acompanya de personal de qualitat, Manrique, Conejero, Aixalà i Cardoner – lluny del nen en coma de Polseres vermelles, en una progressió excel·lent – i el resultat és un espectacle dinàmic i trepidant, on l’escriptor ofereix petits moments de treva quan escriu dictant, els capítols del seus llibres, que fàcilment podríem anomenar “pàgines viscudes”. L’escriptor s’inspira en la vida, en el conflicte i pots arribar a sospitar si la seva pedra filosofal, no és altra que convertir el drama personal  en Best seller literari.

La posta en escena és brillant per la seva senzillesa. A mi m’agraden més les escenografies que suggereixen que no pas el realisme brutal, i aquí veus com es converteix l’espai en una consulta, una editorial, la casa pròpia – una pista de bàsquet sense cistelles – o un campament. Fa pocs dies parlàvem al meu grup sobre les escenografies, sobre si cal fer-les molt realistes per “explicar” al públic on és, doncs veure “Una història real” et dóna la resposta.

Ja he dit que les actrius i els actors estan molt bé, de fet ja t’ho esperes, però val la pena fer-ne esment, a  mi  m’agrada fer-ho i suposo que també agrada escoltar-ho, encara que hi puguis estar acostumat. És allò de la flor que cal anar regant perquè no es marceixi.

L’escriptor Manrique viu un huracà emocional que descontrola la seva existència. Una trucada al mòbil ho canvia tot. Canvia la promoció del darrer llibre, les entrevistes,el premi literari, la seva pròpia existència… una història real tants i tants cops. Qui no s’angoixa quan li sona el telèfon quan no ho espera?. El domini de l’escena resulta abassegador, i posa el nivell tant amunt, que no queda altre remei que “anar-hi amb tot”, oferint al públic una hora i mitja de teatre gruixut, amb moments que permeten el riure “obligatori” que cal suportar. Ja sé que ho dic sempre, però em costa entendre determinades rialles enmig d’un drama. Suposo que també m’hi aniré acostumant.

Resulta molt senzill recomanar aquest espectacle, i espero que si he “aconseguit controlar el relat, aconseguiré controlar els fets” i ja estareu desitjant clicar la casella màgica: LA VILLAROEL. COMPRAR ENTRADES.

 

 

L’Habitació del Costat, una nova teràpia contra la solitud

M’agraden els textos potents. De Shakespeare m’interessen les tragèdies molt més que les comèdies, m’interessa Miller, Pinter, McPherson, Koltès, Txèkov, em motiven els espectacles que em fan contenir la respiració, no soc partidari d’aquella filosofia de “una cosa de riure, que prou penes ja tenim” i els que em coneixen m’havien dit que el text de Sarah Ruhl, no m’interessaria gaire. M’havien dit que la interpretació era molt bona – com ja era d’esperar llegint el repartiment – i que la garantia Manrique es mantenia, però…. però les entrades ja les tenia, i de les tres potes d’un espectacle – direcció, interpretació i text – en tenis dues assegurades, o sigui que no se’m va generar cap dubte.

Un cop vist el muntatge de l’Orson Welles català, interpretat de forma esplèndida per la seva troupe, he de dir que el missatge transmès en clau de comèdia sobre la solitud, em va semblar molt interessant. El públic riu, el tema s’ho porta i les interpretacions francament brillants de l’Ivan Benet, la Mireia Aixalà, Carlota Olcina, Xavi Ricart,  Alba Florejachs i Adeline Flaun – a qui no recordo haver vist anteriorment – faciliten que fins i tot jo mateix, mantingués un somriure a la cara – jo ric molt poc – . No he oblidat anomenar el Pol López, no patiu, es que una vegada més necessita un apartat especial. D’acord que el públic ja està calent – no em mal interpreteu – però l’entrada del “putu amo” resulta espectacular. Comença cantant entre bambolines i provoca una tempesta emocional amb aquella forma tant seva i particular de parlar.

L’Habitació del costat és el consultori on el Dr.Gibbins utilitza un vibrador elèctric, per solucionar problemes d’histèria, majoritàriament en dones. Una època fosca de la medicina tot i l’electricitat que acabava d’arribar, on els tractaments haurien de fer molta més por que la que tenim actualment als medicaments que enriqueixen les farmacèutiques. I, es clar, arriba un moment en que els gemecs entusiastes dels pacients del doctor, criden l’atenció de la Sra Gibbins (Carlota Olcina) que com resulta lògic, s’interessa pel tema.

Interpretació espectacular en l’escenari entre-butaques clàssic a la Villaroel, on el públic proper dona escalf als actors i actrius, per suportar millor la neu que cau al jardí de la casa. Un jardí, on la sra Gibbins passeja la seva energia, mentre no coneix el que es cou a l’habitació del costat. Un cop ho descobreixi, res no tornarà a ser igual, i deixarà anar la frase més gran de tot l’espectacle quan el seu marit, el doctor a qui apassiona la ciència i els nous descobriments, li pregunti que farà si deixa la seva feina. “Dedica’t a estimar-me”, una feina molt gran en uns temps on la violència de gènere segueix massa present a la nostra societat. Qui diu que les comèdies no fan rumiar?.

 

Santa nit, plàcida nit de teatre

S’acosta Nadal, sembla una afirmació gratuïta i fins i tot innecessària quan les llums del carrer, els anuncis de la tele – hòstia, acabo de confessar que miro la tele – i els aparadors de les botigues ens recorden que ha arribat l’hora de gastar-se la pasta per fer feliços als altres i sentir-nos contents, solidaris i tips com cada any.

Nadal vol dir regals, àpats impossibles, despeses inevitables, solidaritat amb els desafavorits – fins i tot la Marató de teletres va per aquestes dates – i vol dir Pastorets, aquest espectacle perdut en la nit dels temps, que embolcalla el Nadal d’una forma molt i molt especial.

Santa nit, la creació de la Cristina Genebat, escrita a imatge i semblança de dos “pastorets” com el Marc Rodriguez i l’Ivan Benet – l’expert del grup – i posada en mans d’en Xavi Ricart i Julio Manrique, ens porta una imatge diferent del text més representat arreu de Catalunya, amb les seves diferents versions d’un dels naixements més coneguts del llegendari popular.

Un equip compacte amb l’Ernest Villegas en un registre molt diferent del que ens té acostumats, on la seva veu prodigiosa deixa pas a una comicitat poc habitual, una Mireia Aixalà que just deixar el Timó d’Atenes, clava una actuació memorable especialment quan es posa la perruca rossa. L’Albert Ribalta ofereix un repertori de mímica facial impressionant, lluny també del seu Timó, i l’arcàngel Norbert Martínez acapara alguns moments impagables, de saxo i de discurs d’aquells que fan riure de tant seriosos que son.

En aquest cas no podem dir allò de que no es pot destacar ningú del treball coral de l’equip, o de la família com ells mateixos s’han anomenat aquest vespre, avui cal destacar-los a tots, en un treball complicat per l’espai, per les condicions del teatre, aconseguint un resultat d’aquells que fan i faran  parlar.

Santa nit son  uns pastorets sense samarres ni barretines, sense ales ni espases, amb alguna banyeta i amb un rabadà que té por d’una iaia que ronca, un dimoni que mou coca, un àngel palestí que toca el saxo, i on una Maria fuig d’una clínica privada on la pressa per anar a celebrar el Nadal vol impedir-li el part natural a cop de cesària.

Un espectacle fresc, que fa riure mentre posa el dit a la nafra d’uns quants problemes que mostra el món que vivim, una forma distesa i distreta de viure uns pastorets que cal descobrir en cada personatge, en cada situació doncs aquí no hi ha balls de dimonis, portals de Betlem  ni pastors, i no es veu per enlloc “l’oli de la caldera on podeu fregir pebrots”.

Cal estrenar aquest espectacle per Nadal?, es pregunta l’equip artístic, possiblement no cal, aquest cop ha estat així i potser a partir d’ara, i pensant en allò de que Nadal ha de ser tot l’any, les noves versions dels pastorets mostraran el seu missatge a una platea en màniga curta.

Aplaudiment general i ben merescut a un treball important, fet amb la major precisió possible, una precisió que en els canvis de personatge i per això de vestuari i de localització, recorden aquells mítics canvis del Tricicle. Com be diuen els protagonistes, el públic veu l’espectacle de fora, quan en realitat hi ha un segon espectacle a dins, darrera de la cortina màgica. Potser caldrà plantejar-se l’exercici de mostrar també, l’espectacle paral·lel. Totalment recomanable per encarar les festes en bon estat de salut. Gràcies per fer-nos aquest regal de Nadal.