RSS

Arxiu d'etiquetes: Mireia Portas

Rita. Pensar en la mort tot rient.

“A veure quan feu una comèdia”, aquesta és la frase que hem sentit tots els que ens dediquem al teatre d’una forma o altra i que ens sentim molt més atrets pel drama o la tragèdia, però que, de tant en tant, hem de donar “peixet” al públic – potencial o no – i permetre’ls riure sense que ens hagi de sorprendre el moment.

El dia de Sant Jordi vaig fer un recorregut teatral, Broggi, Belbel i Buchaca i mentre aquesta darrera em signava la seva primera novel.la, vam parlar de teatre, naturalment. Entre altres coses em va dir que havien aconseguit dues setmanes i mitja a la Villarroel – darrerament hi anem sovint – pel seu espectacle “Rita”, que la pandèmia havia trastocat. Aquella mateixa tarda vaig agafar les entrades per al primer dia que era ahir. La Buchaca s’ho ha fet tot, ho ha escrit i ho ha aixecat, o sigui que el mèrit no s’ha de repartir.

Una escenografia suggerent, de les que a mi m’agraden, que no requereixen realisme – al públic no cal explicar-li tot – amb una colla d’elements que recorden temps passats, records familiars que podrien ocupar un altell o unes golfes si tens la sort – o no – de tenir-les. M’encanta el detall de la maleta on guardar elements de vestuari-atrezzo en un espectacle amb escenes separades per un petit canvi de llum. Text i actrius que fins i tot donen paper a una persona de la primera fila sense que hagi assajat prèviament. Al públic li encanten aquestes coses, la Portas i la Espígul tenien el públic entregat des de la primera rèplica.

Un text molt ben construït per la dramaturga esdevinguda novel·lista, que fa pensar sobre la mort i sobre l’estimació a éssers tant diferents com una mare – l’amor màxim que es pot tenir – i una mascota – deixem aquest tema per a un altre dia –

La Júlia – metge – té problemes per prendre decisions – esperem que no amb els pacients – i la Montse – no queda clara la seva professió, però sembla que té clients – mira d’ajudar-la, però la trama ens anirà portant cap a un intercanvi de situacions on una té clar el que a l’altra  fa dubtar, en un entramat en clau comèdia que fa pensar, i condueix el públic fins l’esclat final, un clímax real que dona pas a l’aplaudiment general. Entrar i sortir, entrar i sortir, entrar i sortir, i respirar per una feina ben feta.

Un bon espectacle, fàcil de recomanar per a tots els públics que s’aniran acostumant a veure la Mireia Portas creant personatges nous, sense les imitacions que tant i tant ens han fet gaudir. Encara recordo el Belbel presentant al TNC la temporada 2011-2012 i anunciant-nos una actriu que ho petaria en dos espectacles. Era la Sara Espígul, el temps ha donat la raó a l’altre dramaturg esdevingut novel.lista, una cosa positiva del confinament.

Alguna cosa a criticar? Vinga, va, vaig a fer de repel·lent: una oncòloga no opera.

Encara hi sou a temps. Segur que tornaran però més val assegurar-se el tema que després se’ns acumula la feina.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 5 Mai 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,