RSS

Tag Archives: Mort d’un viatjant

Mort d’un Viatjant a La Cate de Figueres

Viatjant pòster FigueresAquest dissabte dia 7 de novembre tornem a la Sala La Cate de FIGUERES. Un espectacle “estrella” per a una programació de professionals on el nostre grup s’hi ha fet un lloc. Willy Loman va formar part de la meva vida com a projecte i des del mes de maig ja és una realitat. L’estrena amb la sala plena, i ara portem Brooklin a Figueres i ja tenim previst un bolo a l’Auditori de Bellavista el 9 de gener de 2016.

El nostre “viatjant” segueix el seu recorregut, els sentiments a flor de pell, el text potent i colpidor, els personatges impecables, i la felicitat d’oferir el nostre treball al públic. Aixecar aquest espectacle va ser fabulós, fer-lo viatjar per Catalunya ens acosta a l’Olimp.DSC03426

Anuncis
 
 

Etiquetes: , , ,

Willy Loman, un projecte fet realitat, superant els millors somnis

DSC03187

 

Diuen les hemeroteques que Arthur Miller va estrenar Death of a salesman l’any 1949 i que aquest text el va catapultar a la glòria; en paraules del mateix dramaturg “Mai vaig imaginar que adquirís les proporcions que ha tingut. Era una obra literal sobre un venedor, però després es va convertir en un mite, no només aquí, sinó en moltes altres parts del món”

Sembla que va ser l’any 1952, quan Tamayo la va estrenar a Madrid amb Carlos Lemos i Paco Rabal, però la meva història comença el 1972 (jo sempre havia pensat que va ser abans) quan vaig veure José Maria Rodero interpretant Willy Loman al mític Estudio 1 de TVE. Pot semblar una mica “peliculero” però puc assegurar que aquell dia vaig començar un camí que m’havia de conduir a interpretar el viatjant somniador, orgullós del seu fill Bif, que decideix fer el darrer servei a la seva família amb l’assegurança de vida que sempre s’ha afanyat a pagar.

Els canvis d’humor, els “flashback” vint anys enrere, la conversa imaginària amb el seu germà Ben, els records, els patiments, el somni americà allunyant-se… tot plegat feien de Willy Loman un personatge magnífic.

Jo no feia teatre en aquella època, ni tan sols sabia si n’arribaria a fer mai, i malgrat això, al meu interior hi havia una veu que em deia que no podia passar per aquesta vida sense interpretar el Loman de Miller. Vaig fer un parell d’anys de teatre cap al 77, quan estava acabant la carrera, va ser una mitja casualitat, el teatre m’atreia però no trobava la porta per entrar a l’escenari, i un cop aconseguit el fet de trepitjar taules amb un muntatge sobre un encara poc conegut Miquel Martí i Pol, vaig haver de deixar-ho… motius? Possiblement inexplicables.

Va ser el 2001, una altra casualitat em fa trepitjar escenari i s’encenen els focus interns, era la gran ocasió, fer allò que més m’apassiona, allò pel què crec que serveixo, i van anar apareixent personatges a la meva vida, a tots els estimo, tots formen part de mi, però faltava Willy Loman, el mític venedor que pren la decisió més dramàtica possible en bé dels seus, un home difícil que estima la seva dona i els seus nois, a qui voldria oferir-los el paradís sense pensar que mai no l’ha tingut.

La proposta no tirava endavant, els motius eren diversos, fins que finalment apareix una directora que volia muntar aquest espectacle des de feia anys. Finalment serà possible, parlem del projecte, ens imaginem coses, compartim opinions sobre repartiment i sembla evident que el meu fill gran, component del grup, és evidentment en Bif Loman, el projecte comença a encendre llums de neó. No hi ha un Happy clar entre la gent del grup, uns per grans, altres per joves, i surt la gran idea, el meu fill petit té l’edat que correspon al Happy del text de Miller, li diem i accepta, el somni americà potser s’allunya però el meu somni és més fort que mai.DSC03212

Linda, l’interpretarà una actriu amb qui m’encanta treballar, amb qui hem compartit altres projectes, li ofereixen el paper i accepta encantada, tenim la família al complet. L’Oncle Ben és evident, en Charly, Bernard, Howard, la senyoreta Forsythe, la seva amiga, el cambrer Stanley, la Dona…. tots els personatges ja tenen vida, i a mitjans d’octubre comencem a treballar. L’escenografia és complexa, hi ha problemes d’espai, de pressupost, de ser amateurs i no professionals, acceptem no cobrar però podríem tenir quatre quartos per fer un bon escenari no?   Superem tots els entrebancs, hi posem tota la il·lusió, fem assajos de més a més, vaig per tot arreu amb el text de Willy Loman a l’iPad. L’encarregat de vestuari em vesteix, quan em poso aquell vestit em sento el “Viatjant” i les ulleres resulten definitives. Tinc ganes d’estrenar ,alguns amics organitzen un grup important de persones per viure el gran dia, fa molt temps que em senten parlar d’aquest projecte, hi volen ser, els Lucas ja son els Loman, tot és a punt per la gran estrena.

Divendres 29 de maig a les 21,30, trepitjo la tarima accessòria que representa el carrer amb la meva maleta plena de mostres de ves a saber el què (mai he sabut el producte que intenta vendre en Willy Loman”, s’obre el meu focus i sona la meva cançó…. tot comença

  • Willy?
  • No passa res, he tornat

El somni s’havia fet realitat, a partir d’aquí les sensacions, les emocions,les

paraules, allò és Brooklyn, i jo sóc Willy Loman… DSC03426

 
 

Etiquetes: , , ,