Els ulls de l’etern germà. La calma i la bellesa

Fa 20 anys que La Perla 29 va començar el seu servei a la societat i en fa molts més que el teatre va canviar la vida de les persones. El teatre és un mitjà per veure i per viure i la seva aportació al calat personal resulta insubstituïble.

El teatre parla dels problemes vitals, crida l’atenció sobre les desigualtats, el poder, l’enveja, la revenja, els somnis, ja sigui en clau de comèdia, drama o tragèdia, anar al teatre aporta un suplement de salut física i mental, que deixa a l’alçada del betum l’esport o la dieta mediterrània.

Stefan Zweig no és un autor teatral com entenem normalment i malgrat això els seus textos ens han arribat en altres ocasions de la ma d’actors i actrius, que posen so, als pensaments d’un geni, de l’autor que es considera el més llegit en vida, i que segueix impartint cultura gràcies al seu llegat immens.

Carta d’una desconeguda, Partida d’escacs i ara Els ulls de l’etern germà, porten les paraules carregades de sentit de l’autor austríac que tan brillantment ens va explicar a El món d’ahir l’Europa d’entre guerres.

Oriol Broggi, el net del conegut cirurgià Moisès Broggi, va rebre un llegat cultural que ha volgut compartir amb nosaltres, utilitzant el teatre com arma de construcció massiva. El text de Zweig a l’escenari de la Beckett, va obrir un camí immens de bellesa artística d’aquella que fa pensar, l’ànima de La Perla 29 és un torrent imaginatiu que no decep mai, els seus espectacles tenen com a garantia la marca de la casa, la de la Biblioteca i la seva nau gòtica. El dia que el pressupost permeti canviar les cadires, la Biblioteca farà cim.

Els ulls de l’etern germà és una tesi sobre la justícia, sobre la renuncia a tot el que no és essencial, és una història que podria ser explicada a la vora del foc i que s’escoltaria amb els ulls i les oïdes ben obertes. És un conte, una llegenda, un dilema, com descriu l’espectacle de Broggi.

“Aquesta és la història de Virata, a qui el seu poble enaltia amb els quatre noms de la virtut, però de qui res no hi ha escrit a les cròniques dels sobirans ni als llibres dels savis i la memòria del qual els homes han oblidat”

Una interpretació immensa en la seva senzillesa, dos actors – Òscar Muñoz i Xavier Ripoll -, amb la complicitat de Marc Serra que, aquest cop, no ens pot rebre a l’entrada de la Biblioteca, i que obre l’espectacle i l’acompanya musicalment al llarg de molts minuts bonics i colpidors.

No sé com va anar la seva estrena a la Beckett, però l’escenari natural de la Biblioteca resulta el paisatge perfecte per un espectacle ric en paraules, on el moviment suau i les interpretacions valuoses, demostren la saviesa de Broggi a l’hora de convertir en teatre, la bellesa de la millor literatura.

Només sento que vaig tard, que us explico tot això, quan a l’espectacle li queda poc recorregut.

 

Orgull. “Cortesia i severitat”

Comencem dient que el monòleg que Fiódor Dostoievski va escriure com a relat i que Ramon Vila, Oriol Broggi i Andreu Benito han adaptat al teatre, és espectacular. Explicava Broggi a l’assaig obert de dilluns, que feia temps que volia fer alguna cosa amb l’Andreu Benito, l’actor madur que tothom busca segons vaig sentir ara fa uns anys a un invent que es deia “Els oficis del Teatre”, una sèrie de sessions al Lliure, per conèixer de primera mà, tota la feina que permet aixecar espectacles. L’Andreu Benito, és un actor molt especial, sense gaires floritures aconsegueix donar vida a personatges completament diferents, gràcies al seu ritme de llenguatge i les seves petites gestualitats que semblen calculades al mil·límetre. A l’inici de l’espectacle veus el Benito i al cap d’un moment només ets capaç de veure el personatge, el Benito s’ha fet fonedís.

L’any 2012, amb el meu grup de teatre, vaig donar vida a un personatge que també havia interpretat l’Andreu Benito, tot i que jo no l’havia vist. Era en John, d’Una Ciutat Brillant de Conor McPherson. Va ser un personatge complex, exigent, i que em va donar molt com actor, en mols moments em semblava viure prop dels que es dediquen a aquest ofici, i permeteu-me que deixi anar una miqueta l’ego i digui que aquest John em va donar el primer premi d’actor al XXXIXè premi Ciutat de Terrassa, i ens va obrir les portes a una sala professional, La Cate de Figueres, que no programava companyies amateurs. Sempre que veig el Benito, penso, tu i jo hem compartit personatge, i possiblement per això li tinc una devoció especial.

Però tornem a Dostoievski i a la nau gòtica de la Biblioteca, a una escenografia senzilla – si és que hi ha escenografies senzilles en aquest marc incomparable – amb una butaca antiga que sembla còmoda i una taula rodona a uns quants metres, per poder fer un glop d’aigua o eixugar-se la cara, més o menys a mitja funció.

Benito va relatant la seva història, a partir d’un fet que podem explicar doncs és l’inici de l’espectacle. La seva muller ha mort. Ell, un escanyapobres que viu de l’empenyorament d’objectes per part dels més desafavorits, coneix una client amb una vida tant dura, que el casament amb un home francament més gran, li obre les portes a una suposada llibertat.

Diu el personatge que és “un mestre en parlar amb silencis”, l’actuació del Benito, els combina d’una forma envejable amb les paraules, cada una d’elles amb el to precís, un exercici d’alquímia que converteix una novel.la curta del mestre rus – si és que parlant de Dostoievski és pot utilitzar el terme curt, com apunta Broggi – en un espectacle que et deixa bocabadat. Darrerament, l’escena catalana ha tingut muntatges en forma de monòleg que et porten directament al firmament del teatre. En aquest aspecte, el de l’escena, a casa nostra estem molt ben servits. Visca el teatre, i visca els clàssics, però els de veritat, els que no tenen res a veure amb la pilota.

Orgull, publicat com Manyaga en la traducció de Miquel Cabal. Un relat fantàstic de Fiódor Dostoievski.

 

28 i mig. Un homenatge i un joc

No puc explicar el motiu pel qual no vaig veure aquesta estrena de la Perla 29 l’any 2013. Ho hauria de mirar al meu diari, el problema es que encara no l’he començat i a la meva edat potser ja no cal. Si que us puc dir que ens vam plantejar anar a París al  Théâtre de la Colline però finalment no va ser possible i a la tercera, al Grec 2022, ho hem aconseguit.

Aquest espectacle beu d’una peli de Fellini, que s’anomena Otto e mezzo i parla d’un director que un cop ha triomfat, té un buit d’inspiració i recorda altres temps…. En paraules de Broggi, “Fellini et fascina i a la vegada penses si t’estàs perdent alguna cosa, però et commou”.

“Series capaç de deixar-ho tot i començar de nou?” Gran pregunta que segur que té moltes respostes matitzades.

Oriol Broggi fa una de les seves “perles” i construeix un homenatge al teatre, al cinema, a les cançons, al circ i a la cultura en general en un espectacle vibrant, de pel·lícula italiana autèntica. Barreja imatges de cinema projectades al fons de l’escenari amb recreacions en directe, convertint el teatre Grec en un aliat impagable. “Un joc, una obra festiva que et fa plorar”.

 La nit de Barcelona, la lluna, la música, el text i el joc escènic , composen un espectacle imprescindible tot i que només el tindrem dos dies. Tornarà? Qui sap.

Alguns actors i actrius repeteixen d’aquella primera experiència però d’altres s’han canviat… ja fa uns anys d’aquella estrena i la vida teatral segueix.

Escenes de muntatges de la Perla que potser reconeixereu, es barregen amb escenes de la mateixa pel·lícula de Federico Fellini, o els personatges en cerca d’autor de Pirandello. El resultat, dues hores llargues d’espectacle que puja al damunt del podi del Grec 2022.

 A l’espectacle, mig en italià i mig en català, brilla de forma coral tota la companyia on fins i tot l’Oriol Broggi trepitja escenari, ell i els regidors de la Perla 29. La música en directe resulta un punt que multiplica l’efecte aconseguit, i al públic no li queda altre remei que acomiadar la companyia dempeus.

Quan vaig mirar la programació del teatre Grec no vaig dubtar, anava sobre segur. Aquest matí, la brigada de l’Ajuntament, encara recollia tota la merda acumulada davant del teatre. L’amfiteatre grec era ple. No era per menys

“decideixo ser feliç, obro el pit de l’imprevist, ja vull veure el que no he vist, abandono el cantó trist”

 

Hamlet Aribau. Cine en viu

“Ser o no ser, aquest és el dilema: si és més noble sofrir calladament els cops i fletxes d’una Sort indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent”

Unes paraules que més o menys tothom reconeixeria en un dels grans textos dramàtics que s’han escrit. De nou de la mà d’Oriol Broggi en una estrena fora de casa, un bolo en tota regla. Els que crèiem que veuríem teatre des de les còmodes butaques del Cinema Aribau no comptaven que totes estaven reservades per al rei Claudi i la seva muller Gertrudis, mentre la resta de mortals miràvem de subsistir en les incòmodes cadires que coneixem de la Biblioteca. Es el que passa amb els genis, decideixen portar el teatre al cinema per demostrar que el 3D fa anys que existeix i plantifiquen l’escenari damunt les butaques. Sort que es tracta de Hamlet, però possiblement no calia convertir-lo en una Passió.

Dit això, passem al que de veritat ens interessa i es que ja tenim un altre actor al firmament dels hereus de Dinamarca, Guillem Balart fa un Hamlet diferent dins del conjunt de matisos que pot presentar el personatge de Shakespeare. Si aquest actor ho fa tot bé, doncs segur que donarà vida amb criteri al turmentat príncep.

Vaig tenir alguna dificultat amb el so, quan es barregen àudios i text, però actualment això passa i ningú sembla donar-li importància. El problema deu ser meu.

“Un director pot fer el que li sembli”, i així ho fa Broggi amb els fragments de pel.l’icules que no sempre entens associats directament amb el que passa. El setè de cavalleria va envair Dinamarca? Amelie volia ser Ofèlia? Burt Lancaster… bé, deixem-ho. Potser els samurais o l’escena de “El séptimo sello” cap al final de l’espectacle, resulten molt més adients.

Les interpretacions no tenen cap fissura, com era d’esperar i Carles Martinez, Toni Gomila, Marc Rius, Elena Tarrats, Miriam Alamany i Sergi Torrecilla, interpreten tota la dramatis personae del text sense cap problema d’identificació per part del públic. Aquí no hi ha partiquins. Set magnífics i endavant.

No sé si Broggi ha quedat satisfet de l’invent, personalment donaré el meu vot a tornar a la nau gòtica, i deixem el cinema per altres feines.

“Ah, pobre Iorik… jo el vaig conèixer, Horaci. Era un home d’una gràcia infinita, d’una fantasia extraordinària. M’havia dut mil vegades a collibè. I ara, quan hi penso… quin fàstic que em provoca… Em vénen nàusees…”

Un espectacle que tal com està muntat, difícilment anirà de bolos, un experiment, i al cap i a la fi, una gran interpretació d’un dels textos del meu podi particular.  Els altres dos? Bodas de sangre i Mort d’un viatjant.

Aplaudiment dempeus i no precisament per sortir de la cadira.

“Perdoneu-me, senyor: jo us vaig ofendre, però sou un cavaller i em sabreu perdonar”

 

Filumena Marturano, la vella Itàlia a la Biblioteca

Eduardo de Filippo és un mestre, una garantia per decidir acostar-te al seu teatre, i de la mà de Broggi i les seves “Perles” pots anar-hi ben tranquil tot i les cadires torturadores de la nau gòtica.

L’entrada al recinte sempre és una sorpresa i aquest cop entres directament a la casa d’en Domenico Soriano, mirant de buscar el teu lloc entre el mobiliari. Anem bé, fins i tot et coviden a una copeta de vi blanc per anar entrant en el tema.

La primera sorpresa la reps de l’Enrico Ianniello, i per un moment imagines la “genialitat” de que l’actor italià parli en el seu idioma matern… però el Broggi de què va? No ens havien avisat de que calia aprendre idiomes, però és un miratge, en Domenico barreja català, castellà i alguna cosa en la llengua que es parla al Nàpols de De Filippo. Tranquils, el podreu seguir sense problemes, i si en algun moment s’esvera, mireu-li la cara, en tindreu prou.

Domenico comença emprenyat – d’aquí el patiment – amb la Filumena, una Clara Segura esplèndida com sempre, que li ha parat una enredada per aconseguir el que durant 25 anys li havia estat negat, casar-se amb el seu amant i agafar el seu cognom i tot el que convingui.

Enrico Ianniello és la gran joia de l’espectacle, és el que et fa pensar que amb vacuna o PCR has aconseguit viatjar a la terra de la pasta i la tarantel·la, va canviant de registre però està especialment brutal al segon acte quan parla amb els nois joves – permeteu-me que ho digui així – per mirar d’investigar qui és qui. Aquella escena no té preu, és divertida al màxim – fins i tot jo vaig riure – i representa un regal per al públic que mira d’estar-se quiet darrera de la mascareta, mentre manté la posició damunt la cadira torturadora.

Filumena Marturano és un bon espectacle, ben escrit, ben dirigit i ben interpretat, i no només pels protagonistes doncs l’Eduard Muntada i la Marissa Josa estan genials ens els seus papers i aconsegueixen fer saltar la rialla en rèpliques curtes i senzilles. Jordi Llovet, Xavier Ruano, Josep Sobrevals, Montse Vellvehi, Carla Vilaró i Sergi Torrecilla completen un repartiment ben escollit per cosir una comèdia que passa sense adonar-te. Pràcticament dues hores i mitja que en una millor butaca se’t farien curtes.

Bon espectacle per recomanar si vols quedar bé. Impossible que algú et digui que no li ha agradat. Visca De Filippo i visca el teatre. S’augura molta merda als voltants de la Biblioteca. I han obert més sessions, no badeu.

 

Assedegats. Teatre entre plàstics

M’embarga l’emoció de tornar a escriure sobre el teatre viscut. Uns mesos després “d’allò que ens va passar” i d’un seguit d’entrades que s’han fet fonedisses, ahir entrava a la Biblioteca mitja hora abans de començar l’espectacle, amb totes les sensacions a flor de pell. No em calien ni la garantia Laperla29, ni el Broggi, ni l’autor del mític “Incendis”, ahir tenia tota la predisposició del món per gaudir d’una nit de teatre, malgrat els plàstics – els maleïts plàstics que han tornat per quedar-se que es diu ara – i la p… mascareta.

Una regidora ens dona la benvinguda amb un text que segur que ha assajat, amb el somriure a la cara – ella no du la p… mascareta, i a partir d’aquí tot es gaudir i emocionar-te.

Tres intèrprets joves i tres de més grans, uns en directe i uns amb una mena de teletreball d’aquest que ara està tant de moda. Broggi fa un invent dels seus i ens envolta d’imatges que protegeixen el públic de qualsevol enemic extern. Una posta en escena molt acurada, molt de “nova normalitat”, i unes interpretacions que, per diferents, creen un paisatge equilibrat. La verborrea d’en Murdoch (Guillem Balart) et cau al damunt com una tempesta perfecta, patint per no perdre ni una sola paraula de tot el que ens està dient. Aquest personatge té moments francament increïbles mantenint una conversa amb una sola frase al despatx del professor (Xavier Ruano), o parlant sense parar, aquell dia que va desaparèixer del mapa al baixar de l’autobús.

Norvège (Carla Vilaró) fa patir els seus pares “hologràmics” (Ivan Benet i Clara Segura) tancada a  la seva habitació, en una situació potser imaginada que es creuarà amb la realitat. Una adolescent en tota regla que reclama el seu lloc en un món on costa de trobar la bellesa enmig de l’absurditat.

Qui no ha sentit parlar dels antropòlegs forenses? Doncs aquest ofici és el que porta en Boon – com Daniel Boon – (Sergi Torrecilla) a retrobar els temps d’una adolescència vertiginosa que vol tornar a recuperar el seu lloc principal.

Fins i tot en Broggi fa un Hitchcock per afegir-se a la festa on els convidats entren amb un desig que ni hauria somniat en Wajdi Mouawad quan va escriure el text.

Llargs aplaudiments per als personatges, per a qui els interpreta, per a qui els segueix càmera en mà, per a qui mou els fils de tot plegat i sobretot per la tornada del teatre al lloc que li correspon, al centre de les nostres vides. I sense termòmetre a l’entrar, els virus no tenen cultura, no van al teatre.

Salut, feina i teatre, aquest és el meu desig per a tots.