RSS

Tag Archives: Oriol Broggi

Electra. Un projecte aixecat del tot

Feia temps que em voltava pel cap dirigir una tragèdia grega. El meu grup no n’havia presentat mai cap i em semblava que és un gènere que cal tocar malgrat les dificultats. El teatre amateur tendeix a fer coses de les que podríem definir com a comercials, sigui per millor coneixement per part dels actors i actrius, com per la millor acollida del públic.

El Partiquí, sempre s’havia apartat del més “habitual”, el tarannà del director de sempre – en Ferran – feia que qualsevol cosa que pogués semblar habitual, li provocava major rebuig i d’altra banda, el seu respecte pel teatre com a servei públic, li feia considerar si estàvem o no preparats per determinats textos. Era un avançat,  en moltes ocasions estrenava textos que els professionals posaven damunt l’escenari, un temps després, però tenia aquest punt rebel amb el que “fa tothom”.

Darrerament, hem anat estrenant espectacles que inicialment podrien acostar-se més als habituals de les sales professionals, sense perdre el punt de textos de qualitat, i “Somni d’una nit d’estiu” ,”El temps i els Conway” o “Mort d’un viatjant” van marcar un canvi d’estil, en el fet de treballar espectacles més coneguts pel públic.

“Stockmann, l’enemic del poble” va suposar un canvi important, amb una posada en escena molt moderna que va encantar i sorprendre els seguidors habituals del grup i els programadors de Mostres i Concursos, i llavors vaig pensar que era el moment.

Feia temps que havia decidit que seria Electra la tragèdia escollida. M’agradava Antígona, no tant Medea, i el text que vaig trobar de “Les Troianes” era molt farragós. Èdip mai m’ha cridat gaire.  L’Electra que va muntar el Broggi al TNC, hi va tenir un paper important. La vaig veure dos cops, possiblement per l’atracció que provoca la Clara Segura i la forma de dirigir del director de La Perla 29. Estava decidit.

Calia muntar l’espectacle amb un grup reduït de gent, per facilitar-ho tot, i volia música en directe considerant que tenia un actor que toca el piano – el Mateu – a qui li podia demanar la part musical i la part interpretativa. El Pianista, a més de ser Pílades, l’amic d’Orestes, agafaria una part del rol que li podria correspondre al Cor, que el formarien tres espectadors, en un homenatge al públic, sense el que el teatre no tindria cap sentit. El Pianista es qui li fa veure a Electra, els motius que han portat a la seva mare Clitemnestra a matar Agamèmnon, el seu marit i pare de la protagonista. El pianista, donaria força a escenes com la cursa de quadrigues o la mort de la Reina i d’Egist. També li vaig demanar de fer la cançó de bressol de Brams, per significar el lligam d’Electra amb el seu germà Orestes. El Mateu ho va clavar.

En un petit homenatge a una pel.lícula que va marcar la meva generació – Jesucrist Superstar” seria un grup d’actors i actrius, a les runes d’un teatre grec, els que posarien en escena l’obra, i així, el Corifeu era el Director de la companyia que en determinats moments havia de dir el text com si d’unes instruccions a l’actriu – Irene Sancho que es Electra – per donar vida al personatge, un personatge que acabarà posseint-la del tot al final, quan la resta dels seus companys tornen a ser actors i actrius, en una altra al·lusió a la peli de Norman Jewison.

Un dels moments que em van semblar més pesats al muntatge del TNC, va ser quan el Preceptor explica a Clitemnestra la suposada mort d’Orestes en una cursa de cavalls, i per això, vaig convertir el Preceptor en un comentarista que transmet la cursa en directe amb un micròfon “vintage” de peu, mentre el públic – el Cor, el Corifeu i Clitemnestra mateixa – ho segueixen des de les cadires, protegits del sol del desert per unes ulleres de sol. L’actor que feia el Preceptor – només ho podia fer el Martí això – va aconseguir crear l’escena més destacada per tothom que va veure l’espectacle. Tothom hi va estar d’acord, el monòleg del micro era brutal.

Per adaptar-me al repartiment que tenia, vaig fer que Crisòtemis, fos la germana gran, on encara donava més força a l’actitud d’Electra que sabia mol millor que ningú, el que calia fer. Anna Elvira va fer una Crisòtemis fantàstica, i les escenes entre les germanes resultaven una delícia. En Jofre era Orestes, un actor que conec des que era petit i que ja marcava maneres. Tenia ganes de fer un espectacle amb ell, i dirigir-lo ha estat un goig. La seva entrada amb el Preceptor i amb el pianista esdevingut Pílades posava el públic en tensió, sense haver sentit encara el primer lament d’Electra –“llum sagrada, aire que embolcalles la terra…”.

Un altre moment destacable era el retrobament amb Electra a partir de cantar plegats la Cançó de bressol de Brams, que la germana li cantava abans de deixar-lo en mans del Preceptor, per salvar-li la vida. Aquesta mateixa cançó és interpretada pel pianista quan Electra acaba de saber que el seu germà ha mort.

Àgels feia una Clitemnestra suau i agressiva alhora, amb les seves taules habituals es desplaçava per l’escena amb elegància i autoritat, morint només amb el suport de la llum, el so del piano  i la gestualitat de la cara. Volia evitar unes morts ortopèdiques, i tan Clitemnestra com Egist, morien en la imaginació del públic.

El Cor iniciava l’espectacle fora de la sala, entrant cap a les butaques de platea mentre la resta de la companyia feien exercicis d’escalfament i concentració davant del públic. El mateix director recordava l’imminent inici de l’espectacle i recordava d’apagar els mòbils. Montse, Leo i Marc van estar molt convincents en el seu paper de públic que alterna els comentaris entre ells amb les indicacions a la protagonista, clàssiques del Cor de les Tragèdies. A l’Escena final, Marc esdevé Egist, l’amant de la mare que ha de pagar la mort d’Agamèmnon, rei de Micenes.

Poder dirigir Electra requeria disposar del repartiment necessari per dur-la a bon fi, i l’aparició d’Irene al grup, va marcar l’inici d’aquest treball. Era capaç de fer-ho i ho sabia. La dificultat del personatge feia créixer la seva motivació. La resta vindria sola. Va ser un gust dirigir-la, com a la resta de la companyia, doncs qualsevol indicació la realitzaven de forma perfecta. Al segon o tercer assaig ja van aconseguir emocionar-me.

El vestuari també havia de ser modern. Les noies havien de dur vestits actuals que recordessin els vestits grecs – el vestit d’Electra està comprat en una botiga de platja a Roses – mentre que els nois anirien amb vestuari modern del tot. Lògicament, el Cor- Públic, aniria mudat, com abans s’anava al teatre. La feina de la Mari Àngels en aquest sentit, no va deixar res a l’atzar.

L’escenografia era senzilla i preciosa, amb columnes d’un teatre grec en runes, una font amb pedres de l’Empordà recollint l’aigua, dos canelobres amb espelmes de cera d’abella, una safata amb pedres negres com les dels llocs de relax i descans per simbolitzar la tomba d’Agamèmnon, un recipient metàl·lic amb flors seques i un vas també de metall amb llet per fer les libacions.

El terra, una barreja de lloses i sorra com trobaríem en un teatre grec dels que puguem visitar actualment. Tres cadires pel públic, i el piano, a més d’un micròfon de peu. El títol de l’obre projectat al fons de l’escenari i una rampa d’entrada amb quatre torxes.

En aquest moment, l’espectacle està estrenat (9 de novembre de 2017), ha anat a la Mostra de teatre Amateur de Pineda de Mar (28 d’abril de 2018) i s’ha presentat amb col·loqui final, per a estudiats i professors que per un o altre motiu, treballen aquests textos (26 abril de 208). Confiem en poder portar-la a Mostres i Concursos, entre finals de 2018 i principis del 2019.

Aquest és l’enllaç per veure tot l’espectacle. Els que l’hem aixecat, n’estem molt orgullosos.

Anuncis
 

Etiquetes: , , , , ,

Èdip, la Biblioteca al Romea

Les tragèdies gregues són poesia que relata situacions inversemblants. Mares que maten fills, fills que maten mares, o fills que tenen fills amb les seves mares, però relatades amb paraules musicals  que et fan sentir bé, si fa no fa, com si els déus t’haguessin estat propicis. Tots els textos dels grecs antics van farcits d’oracles, de déus, de Cases, de la llacuna Hades i el seu barquer Caront…. noms que si vols processar-los d’entrada, et poden atabalar. Un consell, deixeu que tots els noms flueixin pel vostre interior, gaudiu de la pronuncia dels actors i actrius i penseu que el nus principal l’entendreu quan sigui el moment. La resta és per posar-te en situació.

Les tragèdies gregues s’utilitzaven per educar la gent, per explicar-los en forma de teatre, el que calia fer o el que estava mal fet, i tot i semblar situacions impossibles, la vida diària ens demostra el contrari – això passa amb els grans clàssics, sempre semblen escrits ara mateix – Representen un teatre imprescindible i el 2018 sembla destinat pels déus a oferir-nos diverses manifestacions d’aquest teatre. Ja el Grec 2017 va començar a marcar la pauta. Medea, Èdip, Troyanas, Electra – permeteu-me afegir també, la nostra aportació amateur al festival tràgic de la cartellera catalana – Bérénice  aquesta escrita per Racine, ens porten el drama més cru, davant dels nostres ulls, que sortosament, no han sofert el destí dels d’Èdip el rei.

Però tornem a Broggi i el seu Èdip-Manrique, brillant com sempre tot i que és l’espectacle menys Broggi que he vist. Els directors tenen dret a posar els textos damunt l’escenari com creguin convenient, i en aquest cas no vaig veure detalls màgics, potser per donar tot el protagonisme al text. La tragèdia té un ritme pausat, trencat per la resposta irada del rei -els reis sempre manen i decideixen el futur dels altres segons els ve de gust – que ofereix el contrast necessari entre qui mana i qui obeeix. Manrique manté el tempo de la ràbia de forma magistral mentre Martínez ho fa amb la calma que se li suposa al sacerdot. Gelabert provoca el rei sense complexos, acomplint els papers principals a l’hora de demostrar els “fets”. Curiosa la interpretació del pastor, potser en un homenatge als que de veritat fan aquesta feina, o potser era un pacte realitzat als pirineus – llàstima de no tenir ahir el col·loqui per preguntar-ho – .

La rampa que puja des de la platea, permet una entrada lenta a escena, com requereix el ritme de l’espectacle, així com els joncs que es desplacen endavant per tancar l’espai quan fa falta. El  detall de la font – nosaltres també la tenim a Electra – i l’olivera al fons, potser recordant-nos un dels grans muntatges de Broggi a la Biblioteca, Antígona, precisament la filla d’Èdip, trenquen la monotonia terrosa general.  Tot l’espai escènic és preciós en la seva aparent senzillesa, transmet aridesa i suavitat alhora, i t’acompanya pels camins poètics que ja anuncien les paraules de Borges recitades per Pablo Derqui a l’inici de l’espectacle – no sé si a través de micròfon o de ràdio -.

Oriol Broggi surt de la Biblioteca però s’endú l’ambient i l’aroma de la nau gòtica, al Temple del Raval. Un experiment reeixit com no podia ser d’altra forma. Les tres potes que asseguren un espectacle -text, direcció, repartiment – són de marbre i no podien fallar. Recomanació clara i evident.

 
 

Etiquetes: , , , , , , ,

Bodas de sangre. El caballo lleva jinete a la nau de la Biblioteca

Garcia Lorca fa un teatre propi, com el fa Shakespeare, Txèkhov o Guimerà, i malgrat això, veure o més aviat viure i patir els drames de l’autor granadí és especial, et condueixen sempre al mateix racó del món, a aquelles terres seques i ardents que tornen els homes insensibles i que assequen les llàgrimes de les dones, elles, que  accepten el seu paper ingrat i terrible però que el “duende” converteix en personatges envejables per a qualsevol actriu.

Lorca va treballar amb la Xirgu, possiblement perquè encara no havia nascut la Nora Navas. La interpretació d’aquesta actriu brutal, et posa la pell de gallina des de la seva primera aparició, i amb permís de la gran dama de l’escena catalana, “porque tengo que no reconocerla, para no clavarle mis dientes en el cuello” que brilla Clara i radiant com és habitual.

La Segura i la Navas estan esplèndides com s’espera d’elles, porten Lorca a la sang – Broggi els hi recepta una transfusió abans de cada espectacle -i l’escampen sobre la terra seca de la Biblioteca de Catalunya, arrossegant-la com un llençol vermell, entre les mirades paralitzades d’uns espectadors que lluiten per creure el que estan veient.

Ivan Benet es molt gran, – “yo no soy hombre para ir en carro” – clava qualsevol paper però el d’home turmentat que esquitxa passió sense miraments, sembla inventat per ell. Pau Roca és el nuvi que va imaginar Federico, en un repartiment on només hi ha un nom, el del genet que munta el cavall, possiblement per això, l’Oriol Broggi creia indispensable la presència de “Juguetón”, muntat en realitat per una Montse Vellvehí, que brilla tant a dalt del cavall com coixejant entre les parets imaginàries de la casa. Si hi hagués un premi d’actriu de repartiment, ja hi haurien gravat el seu nom. I al tanto que l’Anna Castells està perfecta en la seva actuació – això és el que passa quan la direcció és de qualitat – i per això la Segura va arrossegar en Broggi per fer-lo sortir a saludar tot i no tractar-se de l’estrena. No sé si passa sempre però ahir sí que va passar.

“La luna deja un cuchillo abandonado en el aire, que siendo acecho de plomo quiere ser dolor de sangre. Dejadme entrar, vengo helada por paredes y cristales, abrir tejados y pechos donde pueda calentarme”

Els drames, les tragèdies de Lorca es veuen venir d’una hora lluny, però com en els grans textos l’important no és el que passa sinó com passa, i quines paraules s’utilitzen, i quins sentiments surten dels ulls i de les goles – en aquest cas “gargantas” seria més just, i per això pots gaudir patint un i altre cop, només es tracta de buscar els homes i les dones que puguin injectar-se a la vena les paraules del poeta, i transformades en ganivets, entrin al pit dels espectadors que amb la seva sang omplin l’espai de passió i de teatre.

Gran, molt gran espectacle a la Biblioteca – tampoc és una novetat -, i un cop més demanar, suplicar si cal, que el “novio traiga el azahar que se tiene que poner en el pecho” més i més dies, que puguin haver “más convidados a la boda” sabent que “nadie matarà el caballo con tanta carrera”.

“… y apenas cabe en la mano però que penetra frio por las carnes asombradas  y all´´i se para, en el sitio donde tiembla enmarañada la oscura raíz del grito”

és a dir, que un petit llibre, entra per les orelles, pels ulls i s’atura al cor i et sacseja tot el cos i surt per les mans que piquen sense defalliment homenatjant els “culpables” del que acaba de passar. Moltes gràcies a totes i tots.

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 30 Juny 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Caïm i Abel… i Set

 

caim i Abel 1D’entrada, els espectacles de la perla 29 a la Biblioteca de Catalunya, et donen una certa seguretat, i per aquest motiu i sense saber-ne gaire, vàrem agafar entrades per divendres al vespre, per una producció que només tenia l’Oriol Broggi fent la presentació de l’espectacle al programa de mà. D’entrada, la situació escènica em va fer una mica de por, a mi m’agrada ser a prop i tenia fila 7  – problema de decidir a darrera hora – i per una vegada, la grada en general, quedava lluny de la part extrema de l’escenari, on al final d’unes rampes de fusta, una projecció amb el títol de l’obra, et dona la benvinguda.

Un espectacle de tres hores d’entrada impressiona, si hi entres no hi ha problema però si no t’acaba d’atrapar pot provocar-te massa mirades al rellotge. Potser psicològicament t’afecta, estàs desitjant entrar, i jo personalment no ho vaig aconseguir del tot. Costa una mica trobar tot el que hi ha al darrere del text que barreja moments dramàtics amb comicitat important, fins i tot s’explica algun acudit. Hi ha monòlegs una mica llargs, algun que sembla fora de lloc i una escena repetida d’un vigilant apuntant un immigrant a una platja que em va cansar. L’espectacle té moments brillants, la festa d’aniversari, el karaoke de la segona part, algun dels monòlegs, i et va portant amunt i avall en el temps i en les localitzacions, un risc important, que l’autor – Marc Artigau – alhora director, mira de solucionar amb el suport indiscutible del repartiment, on hi destaquen, com ja és habitual en ells, el Marc Rodríguez i el Lluís Villanueva.

Les projeccions a la paret final de l’escenari, aquest lloc que queda lluny de la grada, estan molt bé, i hi ha moments interpretatius bons, però el cocktail de broma – justificada pel sentit de l’humor del pare de família, amo d’un taller de cotxes i afeccionat al futbol, o al Barça – i drama, a mi no em fa gaire el pes, i l’ús i abús del tema culer, amb talls de ràdio del Puyal extasiant-se amb el gol del Koeman i amb aquella imatge mai vista del xut d’una falta  que va fer història, em va arribar a cansar – els que em coneixen diran que és perquè quan m’agradava el futbol, jo era perico – i no em vaig creure aquella història del vídeo.

No vaig poder evitar pensar si un director que no fos el mateix autor, no hagués retallat l’obra. Crec sincerament que amb una durada menor, l’espectacle guanyaria força, doncs el tema és interessant, i els actors podrien fer-te mantenir la respiració en algun dels moments més dramàtics.

Al teatre s’hi va a pensar, a treballar, a buscar segones lectures, i això cal fer-ho. És inevitable anar a fer un mos i una birra per acabar el vespre parlant de teatre i naturalment que ho vàrem fer. El problema va ser que al sortir ja era dissabte, i el metro “tornava” a fer vaga, i llavors ens va quedar la feina de saber què hi havia darrera d’aquesta protesta que ja cansa, però això ja no era teatre, i per això ningú aplaudia a l’andana.caim i Abel 3

 
Deixa un comentari

Posted by a 18 Juny 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Cels, un espectacle total

2014-10-10 15.40.25Ja comença a ser un clàssic anar a veure les Perles d’en Broggi a la Biblioteca de Catalunya, on per cert han millorat les cadires amb uns coixins que són mitja vida. Possiblement molts de nosaltres no coneixíem Wajdi Movawad, fins que “Incendis” ens va revoltar les consciències, convertint-se en un dels fenòmens de la temporada 2012, més tard ja vam assistir a Litoral buscant una segona oportunitat de viure teatre en majúscules,  a mi personalment no em va captivar però la inèrcia de l’autor canadenc d’origen Libanès, em va decidir a provar-ho un tercer cop. Cels es un espectacle en tota regla, barreja sentiments humans, una escenografia plena de pantalles de televisió on hi apareix un dels personatges del repartiment, fent alguna cosa més que una col·laboració, intriga, cor encongit, sorpresa…. en un marc incomparable com la nau de la Biblioteca on inicialment vaig patir pel so, però ràpidament l’orella queda acostumada i ja no et perds absolutament res.

Si dic que les dues hores i quart em van passar sense adonar-me’n, crec que seria un bon titular d’aquesta nova entrega de la Perla 29. No hi ha ni un sol mot que sobri, ni un sol moviment, tot sembla calculat en un espai on cinc experts, o potser hauria de dir sis, miren d’evitar un atemptat a gran escala, organitzat per “gent molt jove”. Islamistes, anarquistes, terroristes en general? La tensió d’una feina que t’aparta de la família, per bé o per mal i els teus fantasmes personals en un espai massa petit de la terra que pretens salvar.

L’escenografia, que inicialment sembla simple, agafa un protagonisme brutal, i no només per les aparicions de “Valery Masson” sinó per les imatges de càmera en directe que ens ofereixen els rostres dels protagonistes quan ens donen l’esquena en un afany d’amagar les cicatrius del patiment que els aclapara.

Impressionant en Farelo en el paper d’una mena de programador informàtic que agafa un protagonisme potser anunciat a partir del moment de la seva entrada en escena. Villegas fa pujar les pulsacions del públic amb aquella veu que el caracteritza mentre que Màrcia Cisteró i Xavier Ricart tornen a demostrar com s’han de fer els personatges en una espectacle dels que podríem anomenar coral. En Xavier Boada obre l’espectacle amb solidesa tot i el refredat que duia – crec – el dia que jo vaig viure aquest espectacle. Es el cap del grup, el pont entre la seva realitat i l’agència externa que sempre existeix en aquests casos.

La forma de presentar el conflicte teatral és molt bona, s’aprofiten tots els recursos i això converteix Cels, en un espectacle imprescindible. No dubto que d’aquí poc temps, en faran la versió en cine, que no serà el mateix però el que s’explica a Cels, ho ha de viure molta gent, i si per això cal tirar del “càmera i acció” doncs endavant.

Gran text, gran director, gran treball actoral, escenografia encertada igual a espectacle total. No la deixeu escapar, no sempre es tornen a programar determinats espectacles.

 
1 comentari

Posted by a 10 Octubre 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

L’orfe del clan dels Zhao. Una tragèdia grega en clau xinesa

IMG_1846Triar una nova Perla de l’Oriol Broggi al Romea amb el Manrique i un equip de veterans de l’escena catalana no sembla una tasca gaire arriscada i potser per això,el director dels espectacles més plàstics que pots trobar a la cartellera decideix jugar fort i arriscar – sense “farol” es clar -. El resultat del risc valoreu-lo a base d’aplaudiments al final de l’espectacle, que sense cap mena de dubte, cal veure i lògicament, viure.

Ben aviat ens adonem que caldrà treballar, l’escenari central amb grades pels quatre punts cardinals obligarà a parar bé l’orella, doncs a mi personalment em dificulta seguir el text, quan l’actor parla d’esquena, potser per això, el nombre de files no es massa gran. Inicialment els personatges es presenten realitzant la feina d’un narrador que no existeix, i el terra de sorra aspra ens fa entrar en la duresa de la història,bastant previsible des del començament, ja que l’autor, Ji Junxiang, vol assegurar-se que no hi ha dubtes sobre el que vol explicar.

Sembla que la història va existir, això no ho sabrem mai, però està clar que l’enveja, la maldat, la venjança, el sacrifici inexplicable, el dolor immens, han acompanyat l’home i la dona des que van ocupar la terra, una terra on sempre acaben tornant.


El risc segueix amb la interpretació, doncs el malvat  Du’an Gu – un Pablo Derqui dominant del seu ofici – imposa la seva llei pujant el to de veu, aspecte que pot cansar-te i fer-te fugir de la història, que no t’encongeix tan fàcilment el cor quan la maldat es serveix suau, però el polifacètic Derqui ho porta amb dignitat, la dignitat que t’ofereix ser el “dolent de la peli”. Julio Manrique decideix no esperar gens a demostrar que és un monstre de l’escena i es posa el públic a la butxaca en el primer minut d’actuació. El metge ambulant Cheng Ying, que ha de fer d’ “Electra” i salvar el fill de la Princesa, el darrer supervivent dels Zhao, que un cop educat haurà de fer d’”Orestes” i consumar la venjança. L’escena culminant de l’espectacle, on Manrique enterra el seu fill mentre Joan Garriga interpreta Ovidi Montllor en “M’aclame a tu de Vicent Andrés Estellés” , justifica el preu de l’entrada.IMG_1853

Broggi també arrisca amb la coreografia, amb els moviments d’armes que resulten impecables, tot preparant-nos per la batalla final entre l’orfe Villegas i el culpable Derqui, que sembla feta amb ordinador. Potser massa arriscada l’escena de la cacera – ja la jutjareu vosaltres en directe -.

No hi trobo res malament?, no, la veritat, tot i que diré que la història no em va enganxar del tot per previsible, i que personalment necessito que els drames m’angoixin molt, i per algun motiu que no sé explicar, això no va passar. El públic va premiar els actors amb aplaudiments sincers, crec que l’espectacle s’ha de veure, i que cadascú faci la seva pròpia anàlisi, no oblidant que es tracta d’un text del segle XIII, difícil de comprendre per un occidental de l’era on-line, tot i que la feina de l’imprescindible Joan Sellent a partir d’una versió castellana, ens permet viure en la nostra llengua, el drama de l’orient llunyà.

IMG_1847No ho tindrà fàcil Manrique en els premis d’aquest any, hi ha altres monstres però l’aplaudiment sincer i perllongat, ja el pot posar damunt del bufet de casa… i sobre el veredicte, “al tanto”  que no està tot dit.

 
Deixa un comentari

Posted by a 13 Abril 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,