No resulta senzill adaptar un llibre – de fet uns dietaris – però el teatre va d’això, de reptes que cal superar per aconseguir la “molta merda” habitual i l’aplaudiment del públic, el gran premi.
Xavier Albertí torna a la que va ser casa seva i opta per l’habitació gran. No sé si va escollir bé doncs al llarg de l’espectacle em va semblar que demanava sala petita, proximitat i fins i tot un escenari “cutre”, però això només és la meva opinió. Quan tires de sala gran has d’omplir l’escenari, i amb un espectacle que se sosté en el text i la interpretació, és un risc.
El savi Albertí decideix que alguns actors mirin el panorama des del pont – des de la passarel·la que t’obliga a aixecar el cap si ets a primera fila -, i organitza unes caixes mòbils que considero el gran encert escenogràfic. Un espectacle que es podria llegir, Albertí el converteix en una coreografia mil·limètrica, per acompanyar les dues hores i mitja de funció que resumeixen 20 anys de la vida d’un autor poc conegut, David Vilaseca, que ell mateix va deixar pòstumament en uns dietaris publicats amb el mateix títol de l’obra, “Els homes i els dies”.
I l’espectacle va d’això, d’homes que es troben, que practiquen sexe esbojarrat, que es deixen que s’exigeixen, que menteixen…. i dies de solitud només trencats per l’amistat d’algunes dones i pel difícil contacte amb la mare i el pare. Quan més cossos visites, més sol et pots sentir.
Podem assegurar que David Vilaseca no va ser feliç, no va aconseguir publicar el llibre somniat, no va conèixer l’amor i va posar la vida a cent per hora fins que – quines coses – va morir atropellat per un camió.
“He escrit una obra mediocre. No em queda ni la possibilitat de pensar que si no se’m reconeix, és perquè encara no se’m ha descobert. Fora de la discoteca no soc ningú i a ningú li importo. L’únic lloc on soc feliç, és allà dins”
Resulta inevitable recordar el mític “Àngels a Amèrica”, l’espectacle que va inaugurar el TNC que Pujol li va muntar a Flotats per fer-se el modern, sense recordar que Cultura i Poder mai s’entenen. Aquell espectacle va ser una bomba per tot plegat. El cementiri jueu de Praga, les escenes combinades damunt l’escenari, en Pou interpretant Roy M. Cohn…. en fi, deixem-ho que no pararia.
“Sovint, a la vida, els veritables motius pels quals fem les coses els sabem al cap del temps, retrospectivament, i no al moment de fer-les. Això és particularment cert amb relació als meus diaris”
“De nom, em podeu dir David”.
Als 23 anys, a un campus dels Estats Units, en David Vilaseca comença a escriure el seu diari i ho fa al llarg de 20 anys, fins pocs dies abans de morir atropellat. La seva mare el troba i d’acord amb els seus amics el farà veure la llum.
Diu Josep Maria Miró, autor de l’adaptació teatral, que no el va conèixer, però que si ho hagués fet se’n hauria enamorat. Rubén de Eguía dona vida a David Vilaseca en una actuació memorable, relatant sense l’ajut dels moviments o les rèpliques habituals en una trama canònica. Ens fa arribar una imatge de “bon noi” mentre relata la part més sòrdida de l’existència.
La resta de repartiment (Mercè Aránega, Albert Ausellé, Alejandro Bordanove, Addi Cherbou, Francesc Cuéllar, Luiz Felipe Lucas, Paula Blanco, Oriol Genís – boníssim quan fa de terapeuta – Federico Metral – aporten presència, imatge i actuació molt creïble confonent-se entre l’escenografia. Vull destacar especialment en Roberto G Alonso amb un monòleg que descriu la Barcelona més canalla en un personatge molt autèntic – el vestit de vermell a la fotografia –
Les referències a Pintura o Literatura aporten un plus de cultura a un espectacle que té en la seva dificultat el seu valor màxim.
El boca orella no ha funcionat massa, ahir la sala quedava massa gran, per recordar-nos que això ja és un defecte de fàbrica i que cal escollir molt bé els espectacles que s’hi posen. Espectacle difícil de recomanar però que t’aboca a llegir la publicació sencera d’un personatge que tot i viure poc temps, ho va fer amb intensitat. Sentir-se identificat? Doncs segur que hi ha públic que l’entendrà millor, i d’altres no tant, però això passa sempre en el teatre i en la vida en general.
Paisatge teatral 