RSS

Arxiu d'etiquetes: Oriol Pla

TRAVY, un Pla genial al Jardí

La família Pla es posa a les ordres del petit de la casa esdevingut líder per encàrrec “d’un teatre important que ens dona carta blanca”, per fer teatre dins del teatre. Un fundador de Comediants i una creadora del Circ Cric tenien tots els números per crear un clan de “joglars” que decideixen explicar la seva història.

La primera sorpresa la vaig donar jo a la meva dona quan li vaig proposar d’anar a veure un espectacle que tenia a veure amb el circ, un dels pocs espectacles que em posa nerviós, però la tirada de l’Oriol Pla era superior a tots els dubtes i neguits que em podien aclaparar, imaginant una platea amb gent rient tota l’estona. Els que em llegiu sabeu que en el moment de més hilaritat somric, i em costa acceptar aquelles rialles inevitables en espectacles dramàtics. Doncs sí, em vaig arriscar i ho vaig pagar, doncs a la segona fila del Teatre Jardí, cap a la butaca 11 hi havia una persona que cridava més que riure. Sembla que algú li va dir que la cosa faria riure i a partir de la primera rèplica ja no va parar. Realment cal riure fent soroll? Diuen que la tos despista els actors i les actrius, doncs la “carcajada” exagerada i fora de temps, molesta molt més que un mòbil il.luminat quan es fa el fosc i estaves badant.

I posats a criticar, diré que a primera fila, a la butaca 13, una persona que per edat deu dur la tercera dosi de Pfizzer, anava sense mascareta possiblement per celebrar que al costat hi tenia algú que no era de la seva bombolla.

Però tornem a l’escenari i a la genialitat d’un espectacle ple d’humor intel.ligent…

 – Has llegit Shakespeare?

– Si, en diagonal –  

… d’humor negre i de gestualitat brillantment calculada en un grup que assegura que “assajar és de covards”

El monòleg gestual de l‘Oriol a l’inici de l’espectacle sembla sortit d’una barreja de Tricicle i Rubianes, una exhibició de taules que després serviran d’escenografia, on s´hi pot fer una truita o un enterrament. Tenen els moviments tant calculats, que l’Oriol ensopega de la mateixa manera al aixecar-se del tamboret quan repeteixen les escenes per necessitats del guió.

Travy és un espectacle sentimental, bonic i graciós, tot i que no cal plorar ni riure escandalosament, per respecte a la companyia i a la resta de públic.

Tinc molt clar que l’havia de veure a l’Espai Lliure en comptes de al Teatre Jardí, doncs TRAVY és un espectacle de proximitat… però si em queixo, algú em dirà allò de  “haber pedido muerte”

Cremarem el piano de casa i des de les golfes del cervell farem un pas. Un salt” Senzillament genial.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Octubre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

La calavera de connemara. Riure assegurat en un espectacle rodó

El teatre, d’una forma resumida, és la posada en escena d’un text – un conflicte – que a partir d’una escenografia i unes interpretacions que ha imaginat un director – Ivan Morales en aquest cas – vol arribar al públic per obtenir una resposta total. De vegades el més important és el conflicte, d’altres és la forma d’explicar-lo, i en aquest cas la interpretació dels actors i actrius representen el “no va més”, és brutal, creen uns personatges que et transporten a l’Irlanda rural o a qualsevol indret rural, on un personatge ni tan sols sap el mes en que viu. Parlar del Pol López és acabar tots els adjectius i el que puc dir és que segueix sent l’actor brillant que tots coneixem. La seva interpretació d’en Mick Dowd, un bevedor que també s’ocupa de desenterrar els morts per fer lloc al cementiri – aquest conflicte ja permet un text per si sol – sobre qui cau la sospita de la mort de la seva muller, a qui ara ha de desenterrar. Marta Millà fa una interpretació esplèndida, totalment creïble de la veïna que a més de beure, juga al bingo. Xavi Sáez, a qui no recordava haver vist anteriorment, està molt bé, en un paper mig de policia – aquests dies el tema policia el tenim molt sensible – mig de germà d’un Oriol Pla que “se surt”. L’Oriol  fa una exhibició de talent físic i de talent interpretatiu, fa el personatge que l’ha de conduir al “Butaca”, al “Max” o a la necessitat de “posar-lo” a tots els espectacles, convertit en l’actor de moda. No es priva de cap moviment, cada gest que fa el té perfectament controlat, i permet al públic la major part de rialles que tant agraeix. No recordo haver-lo vist al teatre, l’he vist sempre en pantalla, però n’havia llegit meravelles i ara en puc donar fe. Amb el permís del Pol López, l’Oriol Pla esdevé el gran protagonista de l’espectacle, tot i que l’escena de la “Sinéad O’connor” – la més espectacular de totes – la comparteixen els dos actors.

La creació que fa l’Ivan Morales és molt bona, una bona tria, una bona posta en escena i un bon repartiment, li donen un mèrit molt gran i des d’aquí el meu aplaudiment.

La Villarroel ha començat molt fort la Temporada, cada cop resulta més complicat seguir tots els espectacles que criden l’atenció, que val la pena viure, falten dies. Algú sap si es poden comprar hores en algun lloc?

 
Deixa un comentari

Publicat per a 6 Octubre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,