RSS

Tag Archives: Oriol Tarrasón

Stockmann, l’enemic del poble

 

SONY DSC

Feia poc que havíem donat vida a la família Loman, que havíem tocat el cel amb un projecte de tota la vida que finalment havia resultat un somni, compartint escenari amb els meus dos fills, i fent el personatge que perseguia des que el vaig descobrir al mític “Estudio 1”. En Martí, va dir-me que si em feia gràcia algun text en particular ell el dirigiria i realment la proposta resultava engrescadora al màxim. No calia dir que en Mateu hi participaria també com actor.

Un dia, suposo que després de buscar, llegir o imaginar possibles espectacles, em va parlar de “l’Enemic del poble” d’Ibsen, la història del dr. Stockmann, que descobreix aigua contaminada al balneari de la seva ciutat i ha d’enfrontar-se a l’Alcalde – el seu germà – en un conflicte on l’economia i l’ètica demanen actuacions contraposades. Havíem vist la versió que va fer l’Oriol Tarrasón amb “Les Antonietes” i ens havia encantat. No calia dir res més, el projecte estava escollit.

En Martí va reescriure el text, en va fer una dramatúrgia nova on entre d’altres detalls el parentesc del doctor i de l’alcalde passava de germans a pare i fill i per això sabia com aniria la cosa. En Mateu em faria de contrapunt i en Martí ens dirigiria. La resta de companys de repartiment d’autèntic luxe i el projecte resultava molt i molt engrescador.

Era el meu tercer cop de metge de  ficció – l’altre, el de cada dia miro de que sigui real –  el doctor Manel de la sèrie “ El Món de l’asma”, el Doc d’Advertència per a embarcacions petites que no seria un gran exemple professional i ara el Dr. Stockmann… realment es pot considerar que tinc experiència en aquest ofici, el de metge vull dir…

Des del primer moment els assajos van ser una delícia, fèiem improvisacions de dos en dos personatges per trobar sensacions que després calia aplicar. Des del primer dia sabíem el text i això ens permetia treballar els personatges com segurament fan els professionals i quan tornàvem a casa ho fèiem amb la satisfacció de la feina ben feta, excitats pel treball i per això calia relaxar-se una mica al tornar a casa. Bé, relaxar-se i refrescar un cop més el text treballat abans d’anar a dormir – això va molt bé per sedimentar el text -.

Vam aixecar l’espectacle amb una facilitat que ens va permetre avançar l’estrena un mes – a mi m’havien d’intervenir del maluc i això em va permetre avançar l’estada a la clínica – El doctor Stockmann tenia molt clar el que calia fer, les aigües del balneari estaven contaminades i calia refer tot el sistema de distribució. L’Alcalde, Peter Stockmann no ho veia així, i se’n feia creus del que el seu pare, en Thomas, pretenia, amb la complicitat de la premsa i dels comerciants – bé, almenys en un principi, fins que l’Alcalde els fa veure el que “perdran” en aquesta història. L’assemblea popular que convoca el doctor per fer conèixer al públic les novetats, representa un punt molt alt de l’espectacle que comporta finalment la declaració d’enemic del poble per Stockmann pare.

Una escenografia de conduccions d’aigua, galledes, bidons, les entranyes d’un balneari que ha passat de situar la població al mapa, a convertir-se en un risc que “cal minimitzar” i una posta en escena on els actors i les actrius son sempre dalt de l’escenari tot i no participar en determinat moment de l’espectacle li donen un toc de modernitat que va encantar el públic. En aquest moment, a més de les dues representacions de l’estrena, hem participat a1 concurs de Sant Feliu de Llobregat, entrem a la Mostra de teatre Amateur de Pineda de mar el 30 d’abril a l’Auditori – poca broma – i ens ha permès una fita amb categoria de somni, doncs el dia 30 de març vam fer un espectacle reservat a estudiants i professors amb col·loqui final que ens va permetre posar el cartell de “esgotades les localitats” i mantenir una conversa amb el públic jove, de gran qualitat. El 26 i 27 de maig tornem a la Farinera.

Encara ens queda la promoció d’aquest espectacle a mostres i concursos d’aquest any i del proper, possiblement el durem a la sala La Cate de Figueres on vam obrir una porta als amateurs amb “Una ciutat brillant”, però Stockmann, l’enemic del poble ja ens ha permès omplir la platea d’estudiants, un luxe. Creia que després de Willy Loman  tot seria baixada i el Dr. Stockmann m’ha fet tornar cap amunt. No hi ha dubte que tornar a treballar junts els Lucas hi té una gran part de culpa.

Deixem que el poble jutgi i decideixi per ell mateix, Hovstad. Si vostè no ho vol fer públic, ho faré jo mateix. Convocaré una assemblea popular i llegiré les cinc pàgines de l’informe lletra a lletra

 

Anuncis
 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Un Tramvia anomenat desig, un espectacle imprescindible

 

tranvia 1Ja comença a ser un clàssic totalment garantit, sortir de casa, fer un cafè i gaudir d’un muntatge de les Antonietes dirigit per l’Oriol Tarrasón, un espectacle d’aquells que pots recomanar fins i tot abans d’haver-lo vist, quan els amics et demanen ajut per organitzar un vespre de teatre.

Els que anem seguint la carrera de l’Annabel Castan intuíem que donaria vida a la Blanche Du Bois d’una forma creïble, però el resultat supera les millors expectatives, fa una exhibició de talent teatral, posant cada gest al seu punt exacte, modulant el to de veu per ajudar el públic a entendre la personalitat turmentada d’aquesta professora de Literatura a la que tantes actrius li deuen tant. Està senzillament esplèndida, demostrant que el marketing teatral ha de començar a ser just amb ella i ha de portar-la de la mà cap als llocs més alts del panorama artístic català. Al seu costat la Mireia Illamola, l’altra actriu habitual d’aquesta fantàstica companyia, es Stella, la germana petita, que es buida totalment en la seva lluita entre un Stanley Kowalski primitiu fins a l’infinit – a qui dona vida un actor que ve del món del circ, Jorge Albuerne, – i la germana turmentada que ha aparegut a la seva vida per complicar-la una mica més. No és un paper senzill el de Stella, sempre a l’ombra de Blanche, que acapara totes les mirades, aquell paper que no té res de secundari i que podria quedar eclipsat per una protagonista indiscutible, i la Mireia se’n surt com ja és habitual, acompanyant les seves paraules, els seus patiments i la seva passió pel seu home – així en tota la seva extensió – amb un desgast físic important. Un cop més l’Oriol Tarrasón aconsegueix el moviment exacte que ho diu tot en cada moment de l’espectacle, gestos precisos i calculats que et mantenen en tensió al llarg de tota l’obra. Deixo pel final el Pepo Blasco, un Mitch fantàstic, un altre actor que hauríem de conèixer molt més, amb una gran quantitat de registres. A més de ser un dels entranyables gendarmes de Gran Nord, papers a Litoral, La Rosa Tatuada, Groenlàndia, Arcàdia, Ròmul el Gran, o Mata el teu alumne, un espectacle que encara podem veure en els bolos, com a mínim a la Sala La Cate de Figueres. La seva primera escena amb la Blanche és preciosa, ajudats únicament per una pantalla de làmpada tipus IKEA, on les seves mirades parlen bastant més que el que surt dels seus llavis.

Els qui recordin Marlon Brando, no l’han de comparar amb el Jorge Albuerne, un actor amb menys trajectòria teatral però que resulta un contrapunt molt ben trobat a les dues germanes Du Bois. El detall de parlar en castellà per recordar-nos el seu origen polonès, és un altre d’aquells petits grans detalls d’en Tarrasón.

Si abans del 21 de febrer no podeu anar a la Muntaner, penseu que surten de bolos, i també seran a La Cate de Figueres, i si us pregunteu per la meva obsessió per la sala petita del teatre Municipal de l’Alt Empordà, us ho aclariré, jo també hi he actuat en dues ocasions. Alguna pregunta?tranvia 2

 
Deixa un comentari

Posted by a 11 febrer 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

SOMNI AMERICÀ, una nova perla de l’Oriol Tarrasón

somni americà

Comença a ser  garantia d’èxit qualsevol espectacle muntat per l’Oriol Tarrasón amb les Antonietes, saps que surts de casa a gaudir del teatre sense córrer cap risc. Aquest cop els ja mítics Quintana, Ambrós, Illamola, Castan, Puig s’han buscat la kompanyia dels cadells del Lliure que progressen a passes gegants cap al cel dels artistes.

Un espectacle rodó, i això comença a no ser notícia, on necessites set o vuit ulls per no perdre’t l’actuació sense text de tots els craks que ocupen l’escenari, un espectacle coral on et sembla que tots tenen poques rèpliques però amb grans papers, aquells papers sense text aptes només per als professionals més autèntics.

Somni americà va ser el  primer espectacle que vaig assenyalar al meu abonament, just abans de marcar el Lear de l’Espert, i un cop més  el Lliure ha estat al seu lloc, i l’esperit de la Lizaran, l’Homar, el Puigserver o el Pasqual, han organitzat un ambient de teatre on per primer cop he menjat crispetes en un petit homenatge als EEUU, aquell país on un home pot aconseguir diamants només per ser apreciat o un viatjant pot viure imaginant que és, ha estat i serà, el que no és, un lloc on un bar de mala mort plé de desarrelats, pot ser un oasi enmig del desert.

Inevitable trobar referències a Miller o a Williams, i més senzill per  als que estem treballant la família Loman o hem admirat la Blanche Du Bois, textos clàssics dels autors ianquis processats per la ma de l’Oriol Tarrasón per confeccionar un menú que no es pot menjar ràpid com si es tractés d’una hamburguesa.

Un espectacle fantàstic que cal fer viure  a les escoles per fomentar l’amor al teatre, i que la gent gran ha d’envejar per no haver tingut un ensenyament tant complet. Com és que a la meva escola no em duien al teatre?

No us ho perdeu, ho podríeu lamentar, i doneu-me la vostra opinió sobre l’actuació del gos Tenessee, impressionant i sense fissures. Qui deia que treballar amb gossos era un risc?

 
Deixa un comentari

Posted by a 12 febrer 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,