RSS

Arxiu d'etiquetes: Òscar Muñoz

Immunitat. El debat pendent

Si partim de la base que el teatre és un servei públic essencial, que va estar tancat durant la pandèmia – qui decidia aquestes coses? – ara no ens queda altra que recuperar el temps perdut, i això és el que estem fent tots aquells que necessitem l’art escènica com energia vital.

Jordi Casanovas té un do per escriure sobre l’actualitat, es el dramaturg que haurien de llegir les agències de notícies, i ara ens presenta el gran debat pendent sobre la pandèmia, les seves llums, les seves ombres i tot el que, un cop vist el que ha passat, sembla tant evident el que calia haver fet i encara més senzill, criticar el que es va fer.

Estem acostumats a tenir tot el que necessitem, tot el que volem i sobretot, que ens solucionin tots els problemes, que nosaltres ja ens ocuparem de criticar-ho tot. Sempre recordaré un personatge que la nit de cap d’any va quedar “immobilitzat” en una casa rural a causa de la neu, el van anar a treure en helicòpter i va engaltar “es increïble que en ple segle XXI t’hagin de venir a treure en helicòpter” Que volia? Doncs imagino que una llevaneus a la porta i una banda de música tocant-li “el vals de las velas”.

Faig aquesta introducció perquè d’això va el espectacle de la Villaroel, d’un grup de persones seleccionades per un ordinador – o no – que d’una forma impensada, acaben parlant sobre tot el que va passar aquell gens llunyà 2020. Els hospitals col·lapsats amb UVIS a les cafeteries, les Residències vivint un infern, tantes empreses tancades per un problema de no essencialitat, i tanta gent fent pastissos, escrivint novel·les o cançons, i fent gimnàstica de menjador. Els senyors U, Tres i Sis, i les senyores Dos, Quatre i Cinc, han de seguir les instruccions de la Lia, una computadora més bèstia que aquella del 2001 una odissea de l’espai, i utilitzant la capseta amb el botó verd i vermell, mirant de no fer com aquell senyor del PP que no tenia clar el que havia de votar.

Bones interpretacions de l’Òscar Muñoz, Mercè Pons, Javier Beltrán, Vicenta Ndongo, Ann Perelló i Borja Espinosa, a més de la Carla Tovias parlant des del Ciberespai i bona direcció del Jordi Casanovas, que ha pogut aixecar un espectacle sense patir per si feia cas o no a les acotacions de l’autor, que segur que no es va queixar de res.

El programa de mà et diu que potser aniràs canviant d’opinió segons avanci l’espectacle o segons les teves pròpies experiències personals en aquell 2020 horrible, tot i que quan creus que tu “vas amb el núm …” et deixa anar una opinió que ja no comparteixes gens. Jo vaig estar d’acord amb el senyor U, fins que va deixar anar la seva opinió final, però es clar, aquesta era la meva opinió personal. La veritat es que m’hagués encantat fer un col·loqui al final de l’espectacle, però ja he dit que no està bé demanar-ho tot.

La pandèmia del COVID 19 ha estat una terrible novetat a les vides de molta gent, la perspectiva del que va estar ingressat amb respiració assistida, segur que no té res a veure amb el que patia per tenir el restaurant tancant, el que havia de saltar-se les normes per anar de cap de setmana o el que va llogar-se com a passejador de mascotes per poder sortir al carrer i fugir del veí que tot el dia tenia el “Resistiré” a tot drap. Passaran els anys i encara no ens haurem posat d’acord, però els que vam anar al teatre juguem amb avantatge per al dia del “debat final” on tot quedarà clar per sempre, amén.

P.D. Com s’ha dit des del primer moment, el més important és assolir IMMUNITAT de grup, i el teatre és una gran font d’anticossos.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 6 Agost 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Amor mor. La segona part del Greta&Friday al Brossa

El primer que heu de tenir en compte, per dirigir les vostres passes al carrer de Flassaders 40 – un carrer que no coneixia i que he trepitjat força els darrers anys. El teatre em mou – és que no resulta imprescindible haver vist la primera part. No és el mateix, estem d’acord, però l’espectacle de Queralt Riera, en boca de l’Annabel i l’Òscar, té vida pròpia.

L’amor és la més terrible de les morts, doncs quan mor l’amor et vas morint una mica més

Una frase lapidària que possiblement no ha pronunciat mai la Greta Thunberg, tot i ser present al llarg de l’espectacle. Un duel dialèctic en un escenari vuit, com recordant cap on estem duent el planeta amb els nostres plàstics o les nostres llaunes de cervesa.

M’encanta l’Annabel Castan, és una primera dama de l’escena i no té el reconeixement que mereix, però per mi és motiu indiscutible d’escollir un espectacle. Potser per això, no vaig “pillar” el tema de les dues obres connectades. Només vaig veure el cartell i no vaig mirar res més que l’Annabel, que tornava a fer parella amb l’Òscar Muñoz un temps després de que els Stockmann descobrissin el Balneari contaminat.

L’espectacle parla d’ecologia, d’amor, de mort i de vida. Abans de morir cal viure i de vegades la vida no és fàcil. Un espectacle brillant en la seva senzillesa, on les paraules en boca de bons actor i actriu, arriben amb suavitat a les orelles del públic que els envolta. Teatre íntim que penetra al nostre interior sense cap filtre. Una hora on el somriure i el neguit van alternant-se a decisió dels protagonistes. Un bon espectacle com no podia ser d’altra forma. Fins el 15 de març hi passen quatre  Fridays for Future, no deixis passar aquesta oportunitat de salvar-te de tantes cabòries. L’Annabel i l’Òscar confien en tu.

Els aplaudiments finals són la nostra forma de salvar el Planeta. La cultura ho és tot, la resta vindrà sola.

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 febrer 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,