Pedro Páramo. “no dejes de ir a visitarlo”

Això diu Doloritas al seu fill Juan Preciado, quan la mort s’ha presentat a casa seva, i “Por eso vine a Comala” diu un Pablo Derqui espectacular, en un muntatge on qui s’ho va passar millor va ser Mario Gas, dirigint dos monstres escènics, el mateix Pablo i l’incomparable Vicky Peña.

El text del mexicà Juan Rulfo és una joia d’aquelles que anaven a buscar els conqueridors espanyols, tot i que aquella gent tiraven poc de literatura. L’adaptació escenogràfica de Pau Miró, converteix un llibre petit en un espectacle gran que en mans d’un director amb moltes hores de vol i un repartiment de primera categoria, posa el públic dempeus sense cap problema.

“Vine a Comala porque me dijeron que acá vivia mi padre, un tal Pedro Páramo. MI madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendria a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haria, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo”

I totes les promeses es fan realitat al Temple del Raval, amb una escenografia sense gaires complicacions i que utilitza la col.laboració del espectador que al veure una cadira a terra, ja copsa que aquella casa no té vida. En teatre no cal explicar-ho tot.

Dues escales que es poden moure l’imprescindible per portar-nos on l’autor decideix, i unes projeccions damunt la paret de fons, que en la seva senzillesa posen el públic enmig de Comala (el pueblo blanco de América), un municipi mexicà que “en estos tiempos se ve triste”.

En molts moments de l’espectacle recordava Gabriel Garcia Márquez barrejat amb Delibes, autors que et transporten al seu paisatge mentre penses que ets assegut a la butaca. Derqui i Peña es reparteixen els personatges sense solució de continuïtat, però ningú té cap problema per anar seguint la història. Abundio “el arriero”, Eduviges que en un moment de peixet al públic que vol riure, es despenja amb aquesta frase: “el hijo de Dolores debió haber sido mio”.

Els personatges es mouen per “la media luna” mentre gaudeixen d’un text que no et vols perdre, però ja us avanço que si alguna cosa s’escapa  “bajo la cobija” només heu de mirar els protagonistes que us tornaran a la realitat, sigui la d’ara o la de fa molts anys, quan Pedro Páramo va tenir el seu gran amor Susana.

Els vius i els morts es barregen en una dansa màgica que cal seguir com bonament et sigui possible, però sobretot cal tenir present que “esa noche no debia repegarse a ningun hombre porque estaba brava la luna”, encara que aquella nit, seguís el dia del casament de Doloritas i Pedro.

• ¿Qué es lo que pasa, dona Eduviges?
• Es el caballo de Miguel Páramo, que galopa por el camino de la Media Luna
• ¿Entonces vive alguien en la Media Luna?
• No, allí no vive nadies
• ¿Entonces?
• Solamente es el caballo que va y viene
• No entiendo. Ni he oido ningún ruido de ningún caballo
• Entonces es cosa de mi sexto sentido. Un don que Dios me dió; o tal vez sea una maldición.

Un text ben cosit en boca d’uns protagonistes experts i excepcionals, només pot tornar-te a la frase de Doloritas al seu fill. “No dejes de ir a visitarlo”

La pandèmia ens va impedir ser-hi el 2020, amb la vacunació ha pogut tornar. Mascareta i mans entrenades per a un aplaudiment general i generós.

 

Com els Grecs. Un contenidor ple d’energia, irreverència, frescor i llenguatge obscè, en una tragèdia grega de sempre, que faria enrojolar el Corifeu.

Feia 10 minuts que havia formalitzat el meu abonament al Lliure, un clàssic de cada any com el dia de Sant Jordi, el pessebre, la declaració de la renda o el dia del meu aniversari, i veig un títol que corona la fotografia del Derqui. No miro res més i clico al damunt, per agafar les millors entrades possibles – fila 1 -.  No vaig mirar res més, ni l’autor ni el director;  Derqui porta la garantia a la butxaca dels pantalons i tota la resta serà afegitó. I la resta és molta resta. El text de Steven Berkoff, situat a l’Anglaterra de la Dama de Ferro que quasi havíem oblidat, de tan sentir parlar del Brexit. Un barri marginal on el més lleig de la vida quotidiana no hi queb dins el contenidor i campa pels carrers, les cases i els pubs.

Molts coneixem la història d’Èdip, que sense saber-ho mata el seu pare i s’entén en el més estricte sentit de l’expressió, amb la seva mare. Quan s’adona de tot plegat, s’aplica un càstig exemplar condemnant-se ell mateix a nomirar per no  veure. Dit això, la primera part de l’espectacle dirigit esplèndidament per Josep Maria Mestres et despista una mica, no hi veus massa opcions a que es produeixi la “predicció” que va fer un mag en una fira quan Eddy era petit, però saps que en un moment o altre vindrà el gir. I el gir apareix en un bar, entre cafè i pastís de formatge, i especialment representat per un os de peluix que resultarà la prova definitiva del que va passar.

Us ho he de deixar aquí, per no aixecar la llebre als que encara no heu vist aquest espectacle i que no dubto que fareu en breu (marxen quan comenci la campanya electoral….). La interpretació es brutal. Derqui es molt gran, ho esperes tot i malgrat això, et sorprès un i altre cop. Cruz es la veterania, les taules, l’artista total que ho fa tot i tot bé, però per mi, la sorpresa son la Aránega i la Bel, en uns registres que sorprenen molt, i això no és fàcil, doncs una i altra tenen moltes hores d’escenari. La Colometa treu la seva cara més gamberra i això sempre es d’agraïr.

Com els grecs es un espectacle trepidant, que passa volant per damunt de la platea plena d’afeccionats al teatre, que saben el que vol dir la garantia d’un repartiment de pes, un director que sap el que es porta entre mans, i un autor que, a partir d’ara, tindrem molt en compte.

Queda poc, però potser aniran de gira. Si us va agradar Electra o Antígona, o Èdip…. això no té res a veure, i no us ho podeu perdre.

 

La Dansa de la Venjança. Una tragèdia grega, o no.

Si havia de marxar, potser millor que no hagués vingut, o potser cal considerar-ho com una etapa que lamentablement ha marxat. La vella història de l’amor que marxa i deixa pas al dolor, a la violència, al retret… tant antic com la vida mateixa, com el teatre mateix.

La Dansa de la Venjança, no és una tragèdia grega tot i que l’esperit de Medea volta per l’escenari  al llarg d’una hora i vint minuts de lluita escènica només apta per a craks de la interpretació. Un home d’èxit al mon editorial i una dona que s’ha refugiat en la pintura per no perdre la vida només en el rol d’esposa i mare viuen els darrers instants en parella, pendents només del que queda d’una relació, a més de les fotografies, en Pau, el fill, el nano, a qui cal educar de la millor forma possible. El  problema es que no coneixen quina forma es.

La Villarroel ofereix un text de Jordi Casanovas, dirigit per Pere Riera, que profunditza en la relació de parella, en el seu vessant més dolorós i violent. Una lluita continuada que va girant a poc a poc com un cargol que penetra irremeiablement en el cor dels protagonistes.

Roger: ”No m’ho puc creure. Quina mena d’estratègia és aquesta? Li parles malament de mi?”

Clàudia “Jo ja t’he dit que no li parlo de tu”

El fill, com tants cops, resulta la darrera arma per fer mal a l’altre, per venjar el desamor, per tornar el dolor multiplicant-lo per l’infinit. Un Pau que tot i no aparèixer al repartiment, està present al llarg de l’espectacle, i protagonitza el final més in/esperat.

Llarg aplaudiment a l’esforç i el treball dels dos protagonistes a qui ja em vist en situacions semblants però que com a veterans de l’escena, semblen interpretar-ho per primer cop. Un espectacle no apte per aquells que consideren que cal anar a passar-ho bé i que no aconsegueixen gaudir el drama i la tragèdia. Per als “teatrerus empedreïts” es un espectacle totalment recomanable. Algú ha somrigut en algun moment? Per respirar, naturalment.

No abandoneu la butaca sense escoltar els missatges que tingueu al mòbil…

 

Calígula. Derqui té el poder

Albert Camus no té el premi nobel de literatura perquè sí, els seus textos són brillants i traspuen duresa i drama . L’Estranger, els Justos, el Malentès, el Mite de Sísif… i naturalment Calígula, un d’aquells personatges caramel – enverinat o no segons el protagonista – que potser va escriure pensant en Pablo Derqui.

Derqui és Calígula, potser ho era de petit, això caldria investigar-ho, feia temps que el personatge l’esperava, i no vull treure mèrit als altres que l’han interpretat doncs no dubto que ho van fer bé – el meu primer va ser Jose Maria Rodero, el mític Willy Loman al no menys mític Estudio 1 – però després n’han seguit d’altres, incloent en John Hurt a la sèrie Jo Claudi, però Derquí el pot fer sense maquillar-se, vestit de qualsevol manera, amb un llenguatge no verbal perfecte, que et fa veure i viure el boig que va governar l’Imperi de la forma més cruel que s’ha pogut inventar.

Parlar d’aquest espectacle és parlar de Derqui.  El vaig conèixer atracant bancs amb el MIL de Puig Antic i ja em va cridar l’atenció. Crec que el meu darrer Derqui a escena va ser un Ibsen (l’Ànec salvatge) però mític el Roberto Zucco que va muntar en Manrique al mateix temple del Raval, el va portar a l’Olimp d’on ja no s’ha mogut. Però el teatre requereix moltes coses i el pla inclinat on es desenvolupa l’escena et fa témer, no sé si la caiguda de l’imperi romà o la mateixa Caiguda de Camus, el cert és que des del primer moment l’acció agafa velocitat.

La resta del repartiment està a l’alçada, com no pot ser d’altra forma si mirem el nom del director – Mario Gas -, imagino que compartir escena amb un monstre – en tots els aspectes – et fa pujar la intensitat, ho vulguis o no. Segur que a Derqui l’ajuda força sentir-se suportat per aquesta presència. Molts cops he dit que al teatre no hi ha papers petits, hi ha personatges i fins i tot en casos com aquests on la força del protagonista és tant gran, no es podria entendre sense la participació de la resta.

Calígula facilita els cops d’efecte, el personatge cruel i exhibicionista permet escenes que podrien interpretar Jim Carrey o Jack NIcholson – deixem-ho així per no aixafar la sorpresa –que personalment m’agraden, son aquelles llicències del director que donen una vida diferent a un espectacle de sempre. El vestuari, barreja d’ara i d’abans sembla fet a mida.

En uns moments convulsos com els que vivim a Catalunya, resulta inevitable associar algunes actituds d’en Caius amb algun personatge malvat tristament famós – i deixem-ho així i que cada un faci la seva composició, que tampoc cal explicar-ho tot – per  decisions malvades i injustificades. L’escena final, molt brillant.

Calígula és un espectacle gran, com gran és el personatge i l’actor que li dona vida. M’ha agradat molt la posada en escena  i salvant totes les distàncies, tenia punts en comú amb la nostra Electra, que vam estrenar aquest cap de setmana. Els camins de la vida i del teatre, s’entrecreuen sempre, i de vegades els amateurs i els professionals poden coincidir – la grandesa del teatre – .Tot i que actualment em motiven més els espectacles en català, Calígula m’ha semblat molt i molt brillant. No badeu, doncs malgrat que “Encara sóc viu” Calígula no serà etern al Romea.

 

L’ànec salvatge. Ibsen i Manrique s’associen en un gran espectacle

Era el mes de juny de l’any passat, l’abonament em permetia triar dues entrades per a una estrena de la temporada i ho vaig tenir molt clar. Potser hi tenia a veure alguna cosa el fet que llavors estava treballant el personatge del Dr. Stockmann, una creació mítica d’Ibsen, o encara més possible, la seguretat que representa escollir un espectacle dirigit per Julio Manrique. L’Orson Welles català és una garantia en els textos escollits i en la forma de posar-los en escena. Si a més a  més hi afegim el duet Derqui-Benet que ocupaven la fotografia promocional, la tria era senzilla, i el premi era fila 1 seients 20 i 21.

Confesso que d’entrada vaig patir, l’escenografia semblava difícil i et feia pensar si no era un d’aquells espectacles on la primera fila no és la millor, i que poder veure fins el darrer detall dels ulls dels protagonistes, et fa perdre la perspectiva general. Uns arbrets petits o uns matolls grans que representen el jardí d’en Werle (l’home ric i poderós) o el bosc d’Ekdal (l’home pobre), em privaven de veure clarament la part més posterior de l’escenari, ocupada per un piano de cua – estic muntant una Electra amb un pianista, i que ningú pensi que ho vaig decidir ahir – on es creuen les primeres rèpliques de l’espectacle, però el patiment va cedir als pocs minuts. Derqui passa a primer terme, s’asseu a la tarima i la seva brillant gestualitat et confirma que la butaca és bona. Criden l’atenció les ulleres del Benito (Werle) i ben aviat descobreixes el motiu que lògicament no desvetllaré – tot i que els spoilers al teatre no existeixen, el que ens importa es viure cada instant encara que tots sabem que passa a Hamlet, al Rei Lear o a la Mort d’un viatjant – i que una mica més avançada l’obra, tornen a fer-se presents. Pocs cops unes ulleres diuen tant del conflicte del text.

Derqui està brillant com sempre, Benet demostra que és un gran i a la segona part et deixa molts moments sense respiració – un risc que el públic de teatre està acostumat a trampejar amb solvència – però permeteu-me que marqui amb “fosforito” com es fa amb els textos que cal memoritzar, el nom d’Elena Tarrats, la “nena” Hedvige, una actriu de 23 anys que em va “enganyar” quan vaig trobar a faltar allò de que en cas de menors, sempre hi ha dues persones que fan el personatge, per anar alternant. Ho confesso, li vaig posar 13 o 14 anys, i fins que no va sortir a saludar – una de les nombroses vegades que ho va fer amb tota la companyia – no vaig veure que tot era personatge. Que et sorprenguin al teatre és el que tots necessitem, i en un espectacle on les tres potes – autor, director, repartiment – tenien garantia, veure una actuació com la que fa la “nena” és un regal afegit.

Diu el Lluís Pasqual que els crítics no veuen teatre sinó que veuen estrenes i les seves opinions resulten esbiaixades, si l’estrena va ser el que vaig veure, no em puc ni imaginar el que serà aquest espectacle d’aquí dues o tres setmanes.

Felicitacions també a la Miranda Gas – una de les actrius amb més càrrega hereditària en aquest art – per les cançons, que li donen un protagonisme que el seu petit paper no li hagués permès, i seria injust no destacar   el personatge que fa el Lluís Marco, l’avi de la casa, l’home que ho diu tot mentre sembla que no diu res.

L’espectacle omple la sala de Montjuic en un homenatge més a l’home que la va pensar, i si no estan les entrades exhaurides, deixeu de llegir aquest text, entreu al vostre usuari i cliqueu “L’ànec salvatge” un Ibsen que fins avui, era menys conegut que altres fills de l’autor noruec, però que una vegada més, el Manrique ha esmenat aquest detall.

 

 

L’orfe del clan dels Zhao. Una tragèdia grega en clau xinesa

Triar una nova Perla de l’Oriol Broggi al Romea amb el Manrique i un equip de veterans de l’escena catalana no sembla una tasca gaire arriscada i potser per això,el director dels espectacles més plàstics que pots trobar a la cartellera decideix jugar fort i arriscar – sense “farol” es clar -. El resultat del risc valoreu-lo a base d’aplaudiments al final de l’espectacle, que sense cap mena de dubte, cal veure i lògicament, viure.

Ben aviat ens adonem que caldrà treballar, l’escenari central amb grades pels quatre punts cardinals obligarà a parar bé l’orella, doncs a mi personalment em dificulta seguir el text, quan l’actor parla d’esquena, potser per això, el nombre de files no es massa gran. Inicialment els personatges es presenten realitzant la feina d’un narrador que no existeix, i el terra de sorra aspra ens fa entrar en la duresa de la història,bastant previsible des del començament, ja que l’autor, Ji Junxiang, vol assegurar-se que no hi ha dubtes sobre el que vol explicar.

Sembla que la història va existir, això no ho sabrem mai, però està clar que l’enveja, la maldat, la venjança, el sacrifici inexplicable, el dolor immens, han acompanyat l’home i la dona des que van ocupar la terra, una terra on sempre acaben tornant.

El risc segueix amb la interpretació, doncs el malvat  Du’an Gu – un Pablo Derqui dominant del seu ofici – imposa la seva llei pujant el to de veu, aspecte que pot cansar-te i fer-te fugir de la història, que no t’encongeix tan fàcilment el cor quan la maldat es serveix suau, però el polifacètic Derqui ho porta amb dignitat, la dignitat que t’ofereix ser el “dolent de la peli”. Julio Manrique decideix no esperar gens a demostrar que és un monstre de l’escena i es posa el públic a la butxaca en el primer minut d’actuació. El metge ambulant Cheng Ying, que ha de fer d’ “Electra” i salvar el fill de la Princesa, el darrer supervivent dels Zhao, que un cop educat haurà de fer d’”Orestes” i consumar la venjança. L’escena culminant de l’espectacle, on Manrique enterra el seu fill mentre Joan Garriga interpreta Ovidi Montllor en “M’aclame a tu de Vicent Andrés Estellés” , justifica el preu de l’entrada.

Broggi també arrisca amb la coreografia, amb els moviments d’armes que resulten impecables, tot preparant-nos per la batalla final entre l’orfe Villegas i el culpable Derqui, que sembla feta amb ordinador. Potser massa arriscada l’escena de la cacera – ja la jutjareu vosaltres en directe -.

No hi trobo res malament?, no, la veritat, tot i que diré que la història no em va enganxar del tot per previsible, i que personalment necessito que els drames m’angoixin molt, i per algun motiu que no sé explicar, això no va passar. El públic va premiar els actors amb aplaudiments sincers, crec que l’espectacle s’ha de veure, i que cadascú faci la seva pròpia anàlisi, no oblidant que es tracta d’un text del segle XIII, difícil de comprendre per un occidental de l’era on-line, tot i que la feina de l’imprescindible Joan Sellent a partir d’una versió castellana, ens permet viure en la nostra llengua, el drama de l’orient llunyà.

No ho tindrà fàcil Manrique en els premis d’aquest any, hi ha altres monstres però l’aplaudiment sincer i perllongat, ja el pot posar damunt del bufet de casa… i sobre el veredicte, “al tanto”  que no està tot dit.