RSS

Tag Archives: Pablo Derqui

Calígula. Derqui té el poder

Albert Camus no té el premi nobel de literatura perquè sí, els seus textos són brillants i traspuen duresa i drama . L’Estranger, els Justos, el Malentès, el Mite de Sísif… i naturalment Calígula, un d’aquells personatges caramel – enverinat o no segons el protagonista – que potser va escriure pensant en Pablo Derqui.

Derqui és Calígula, potser ho era de petit, això caldria investigar-ho, feia temps que el personatge l’esperava, i no vull treure mèrit als altres que l’han interpretat doncs no dubto que ho van fer bé – el meu primer va ser Jose Maria Rodero, el mític Willy Loman al no menys mític Estudio 1 – però després n’han seguit d’altres, incloent en John Hurt a la sèrie Jo Claudi, però Derquí el pot fer sense maquillar-se, vestit de qualsevol manera, amb un llenguatge no verbal perfecte, que et fa veure i viure el boig que va governar l’Imperi de la forma més cruel que s’ha pogut inventar.

Parlar d’aquest espectacle és parlar de Derqui.  El vaig conèixer atracant bancs amb el MIL de Puig Antic i ja em va cridar l’atenció. Crec que el meu darrer Derqui a escena va ser un Ibsen (l’Ànec salvatge) però mític el Roberto Zucco que va muntar en Manrique al mateix temple del Raval, el va portar a l’Olimp d’on ja no s’ha mogut. Però el teatre requereix moltes coses i el pla inclinat on es desenvolupa l’escena et fa témer, no sé si la caiguda de l’imperi romà o la mateixa Caiguda de Camus, el cert és que des del primer moment l’acció agafa velocitat.

La resta del repartiment està a l’alçada, com no pot ser d’altra forma si mirem el nom del director – Mario Gas -, imagino que compartir escena amb un monstre – en tots els aspectes – et fa pujar la intensitat, ho vulguis o no. Segur que a Derqui l’ajuda força sentir-se suportat per aquesta presència. Molts cops he dit que al teatre no hi ha papers petits, hi ha personatges i fins i tot en casos com aquests on la força del protagonista és tant gran, no es podria entendre sense la participació de la resta.

Calígula facilita els cops d’efecte, el personatge cruel i exhibicionista permet escenes que podrien interpretar Jim Carrey o Jack NIcholson – deixem-ho així per no aixafar la sorpresa –que personalment m’agraden, son aquelles llicències del director que donen una vida diferent a un espectacle de sempre. El vestuari, barreja d’ara i d’abans sembla fet a mida.

En uns moments convulsos com els que vivim a Catalunya, resulta inevitable associar algunes actituds d’en Caius amb algun personatge malvat tristament famós – i deixem-ho així i que cada un faci la seva composició, que tampoc cal explicar-ho tot – per  decisions malvades i injustificades. L’escena final, molt brillant.

Calígula és un espectacle gran, com gran és el personatge i l’actor que li dona vida. M’ha agradat molt la posada en escena  i salvant totes les distàncies, tenia punts en comú amb la nostra Electra, que vam estrenar aquest cap de setmana. Els camins de la vida i del teatre, s’entrecreuen sempre, i de vegades els amateurs i els professionals poden coincidir – la grandesa del teatre – .Tot i que actualment em motiven més els espectacles en català, Calígula m’ha semblat molt i molt brillant. No badeu, doncs malgrat que “Encara sóc viu” Calígula no serà etern al Romea.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 17 Novembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

L’ànec salvatge. Ibsen i Manrique s’associen en un gran espectacle

anec-salvatge-2jpgEra el mes de juny de l’any passat, l’abonament em permetia triar dues entrades per a una estrena de la temporada i ho vaig tenir molt clar. Potser hi tenia a veure alguna cosa el fet que llavors estava treballant el personatge del Dr. Stockmann, una creació mítica d’Ibsen, o encara més possible, la seguretat que representa escollir un espectacle dirigit per Julio Manrique. L’Orson Welles català és una garantia en els textos escollits i en la forma de posar-los en escena. Si a més a  més hi afegim el duet Derqui-Benet que ocupaven la fotografia promocional, la tria era senzilla, i el premi era fila 1 seients 20 i 21.

Confesso que d’entrada vaig patir, l’escenografia semblava difícil i et feia pensar si no era un d’aquells espectacles on la primera fila no és la millor, i que poder veure fins el darrer detall dels ulls dels protagonistes, et fa perdre la perspectiva general. Uns arbrets petits o uns matolls grans que representen el jardí d’en Werle (l’home ric i poderós) o el bosc d’Ekdal (l’home pobre), em privaven de veure clarament la part més posterior de l’escenari, ocupada per un piano de cua – estic muntant una Electra amb un pianista, i que ningú pensi que ho vaig decidir ahir – on es creuen les primeres rèpliques de l’espectacle, però el patiment va cedir als pocs minuts. Derqui passa a primer terme, s’asseu a la tarima i la seva brillant gestualitat et confirma que la butaca és bona. Criden l’atenció les ulleres del Benito (Werle) i ben aviat descobreixes el motiu que lògicament no desvetllaré – tot i que els spoilers al teatre no existeixen, el que ens importa es viure cada instant encara que tots sabem que passa a Hamlet, al Rei Lear o a la Mort d’un viatjant – i que una mica més avançada l’obra, tornen a fer-se presents. Pocs cops unes ulleres diuen tant del conflicte del text.

Derqui està brillant com sempre, Benet demostra que és un gran i a la segona part et deixa molts moments sense respiració – un risc que el públic de teatre està acostumat a trampejar amb solvència – però permeteu-me que marqui amb “fosforito” com es fa amb els textos que cal memoritzar, el nom d’Elena Tarrats, la “nena” Hedvige, una actriu de 23 anys que em va “enganyar” quan vaig trobar a faltar allò de que en cas de menors, sempre hi ha dues persones que fan el personatge, per anar alternant. Ho confesso, li vaig posar 13 o 14 anys, i fins que no va sortir a saludar – una de les nombroses vegades que ho va fer amb tota la companyia – no vaig veure que tot era personatge. Que et sorprenguin al teatre és el que tots necessitem, i en un espectacle on les tres potes – autor, director, repartiment – tenien garantia, veure una actuació com la que fa la “nena” és un regal afegit.

Diu el Lluís Pasqual que els crítics no veuen teatre sinó que veuen estrenes i les seves opinions resulten esbiaixades, si l’estrena va ser el que vaig veure, no em puc ni imaginar el que serà aquest espectacle d’aquí dues o tres setmanes.

Felicitacions també a la Miranda Gas – una de les actrius amb més càrrega hereditària en aquest art – per les cançons, que li donen un protagonisme que el seu petit paper no li hagués permès, i seria injust no destacar   el personatge que fa el Lluís Marco, l’avi de la casa, l’home que ho diu tot mentre sembla que no diu res.

L’espectacle omple la sala de Montjuic en un homenatge més a l’home que la va pensar, i si no estan les entrades exhaurides, deixeu de llegir aquest text, entreu al vostre usuari i cliqueu “L’ànec salvatge” un Ibsen que fins avui, era menys conegut que altres fills de l’autor noruec, però que una vegada més, el Manrique ha esmenat aquest detall.

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 3 Març 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

L’orfe del clan dels Zhao. Una tragèdia grega en clau xinesa

IMG_1846Triar una nova Perla de l’Oriol Broggi al Romea amb el Manrique i un equip de veterans de l’escena catalana no sembla una tasca gaire arriscada i potser per això,el director dels espectacles més plàstics que pots trobar a la cartellera decideix jugar fort i arriscar – sense “farol” es clar -. El resultat del risc valoreu-lo a base d’aplaudiments al final de l’espectacle, que sense cap mena de dubte, cal veure i lògicament, viure.

Ben aviat ens adonem que caldrà treballar, l’escenari central amb grades pels quatre punts cardinals obligarà a parar bé l’orella, doncs a mi personalment em dificulta seguir el text, quan l’actor parla d’esquena, potser per això, el nombre de files no es massa gran. Inicialment els personatges es presenten realitzant la feina d’un narrador que no existeix, i el terra de sorra aspra ens fa entrar en la duresa de la història,bastant previsible des del començament, ja que l’autor, Ji Junxiang, vol assegurar-se que no hi ha dubtes sobre el que vol explicar.

Sembla que la història va existir, això no ho sabrem mai, però està clar que l’enveja, la maldat, la venjança, el sacrifici inexplicable, el dolor immens, han acompanyat l’home i la dona des que van ocupar la terra, una terra on sempre acaben tornant.


El risc segueix amb la interpretació, doncs el malvat  Du’an Gu – un Pablo Derqui dominant del seu ofici – imposa la seva llei pujant el to de veu, aspecte que pot cansar-te i fer-te fugir de la història, que no t’encongeix tan fàcilment el cor quan la maldat es serveix suau, però el polifacètic Derqui ho porta amb dignitat, la dignitat que t’ofereix ser el “dolent de la peli”. Julio Manrique decideix no esperar gens a demostrar que és un monstre de l’escena i es posa el públic a la butxaca en el primer minut d’actuació. El metge ambulant Cheng Ying, que ha de fer d’ “Electra” i salvar el fill de la Princesa, el darrer supervivent dels Zhao, que un cop educat haurà de fer d’”Orestes” i consumar la venjança. L’escena culminant de l’espectacle, on Manrique enterra el seu fill mentre Joan Garriga interpreta Ovidi Montllor en “M’aclame a tu de Vicent Andrés Estellés” , justifica el preu de l’entrada.IMG_1853

Broggi també arrisca amb la coreografia, amb els moviments d’armes que resulten impecables, tot preparant-nos per la batalla final entre l’orfe Villegas i el culpable Derqui, que sembla feta amb ordinador. Potser massa arriscada l’escena de la cacera – ja la jutjareu vosaltres en directe -.

No hi trobo res malament?, no, la veritat, tot i que diré que la història no em va enganxar del tot per previsible, i que personalment necessito que els drames m’angoixin molt, i per algun motiu que no sé explicar, això no va passar. El públic va premiar els actors amb aplaudiments sincers, crec que l’espectacle s’ha de veure, i que cadascú faci la seva pròpia anàlisi, no oblidant que es tracta d’un text del segle XIII, difícil de comprendre per un occidental de l’era on-line, tot i que la feina de l’imprescindible Joan Sellent a partir d’una versió castellana, ens permet viure en la nostra llengua, el drama de l’orient llunyà.

IMG_1847No ho tindrà fàcil Manrique en els premis d’aquest any, hi ha altres monstres però l’aplaudiment sincer i perllongat, ja el pot posar damunt del bufet de casa… i sobre el veredicte, “al tanto”  que no està tot dit.

 
Deixa un comentari

Posted by a 13 Abril 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Roberto Zucco, l’assassí sense adjectius

 

L’explicació de l’encapçalament és senzilla, he d’anar al diccionari per trobar adjectius a afegir a fantàstic, impressionant, formidable, imprescindible, brutal, sensacional, impagable…. l’espectacle d’en Manrique al seu nou pis de lloguer, el temple del carrer hospital, trenca totes les perspectives, deixant-les a anys llum del resultat final. Una escenografia de premi que et transporta al ventre fosc de qualsevol ciutat. No hi sobra ni hi falta res tot i que posats a destacar, impressionant l’entrada del bar, possiblement gràcies a “l’homenet” Ivan Benet  – totalment genial – que com tots els seus companys de repartiment es multiplica en personatges a quin més creïble, tot i que el germà, el clava.

zucoVaig sentir fa uns dies en Pablo Derqui – algú sap l’adreça del seu club de fans? Que m’hi apunto ja – dir que el públic s’identificava amb l’assassí, com? això és possible?, i avui ho he entès; el personatge té un punt entranyable però t’identifiques amb ell gràcies al treball fantàstic de l’actor que dona vida al Hamlet del nostre segle. Ara entenc el “salt a la fama” que va fer l’Eduard Fernández, després d’interpretar l’assassí venecià a les ordres del mestre Pasqual. No vaig veure aquest espectacle, pertany a l’època casolana dels fills petits, però vaig conèixer Koltès a la Nit just abans dels boscos que sis cracks de l’escena van oferir al Lliure amb direcció d’en Rigola. Em va semblar excepcional i per això sempre em va quedar pendent veure el Roberto Zucco, tasca que he acomplert aquest vespre. Per si tenia algun dubte – crec que no – en Pablo Derqui passa a formar part dels grans de l’escena catalana amb moments autènticament intensos creats amb un somriure entre infantil i pervers.

Un dels millors treballs que he vist fer a la Cristina Genebat, mentre la Rosa Gàmiz trenca per sempre amb els personatges encasellats dels serials de la tele. L’escena de l’hostatge seria la millor si no fos que totes les escenes són les millors. En Xavier Boada segueix sobri damunt de qualsevol paper – encara el recordo a incendis –  i l’Oriol Guinart torna a fer una creació de les seves a la casa de barrets. En Xavier Ricart en la seva línia incontestable i la Maria Rodriguez encisa tant si riu com si plora tal i com va fer a l’Habitació de Hare. Un conjunt d’actrius i actors brillants en una escena resplendent de poca llum. Destacables els moments de música taral·lejats pels actors, la presó construïda amb un   reflector que es passeja per l’escena o lesmirades d’en Zucco dalt del terrat… uuufff!

Algun punt negatiu? Doncs que costa veure tota l’escena des de les primeres files tot i que l’expressió dels actors et fa oblidar aquest petit detall. Recomano fila sis, la de tota la vida, i potser l’altre punt negatiu sigui que malgrat treure les entrades per la web del Romea, segueixes pagant dos euros de comissió. Deixant a part aquestes dues “bajanades” potser produïdes per l’hora en que les escric, no vull deixar de dir que cada cop estic més convençut que Orson Welles s’ha reencarnat en Julio Manrique. Aquest paio ho fa tot bé. Aplaudiment continuat i que els mòbils siguin silenciats per sempre… un respecte a la companyia.

 
3 comentaris

Posted by a 1 Març 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,